traducció - translate - traducción

31.7.14

LA LLIÇÓ D'SLÀPATA.


Avui parlaré d'amor.
Ja sé que ahir va tenir lloc la reunió Mas/Rajoy i que aquesta va ser el centre d'atenció. Ho sé. Però, per mi, l'atenció i una emoció sostinguda es va condensaren una història que va començar fa ja 23 anys. Una història d'amor. O potser algunes més.

Ahir ens vàrem trobar a Tarragona, insisteixo que després de 23 anys, la majoria d'alumnes del curs 90/91 d'interpretació teatral, de l'escola de teatre Josep Yxart de Tarragona, la que va ser directora de l'escola durant aquell període, i jo mateix, que allí vaig "debutar" com a professor d'interpretació.
La cosa en sí podria haver estat una més d'aquestes trobades tant emotives, en un primer moment, però que decauen aviat degut a l'enorme distància que el temps, les vivències, les actituds personals, han anat bastint com laberints.

Però no, la cosa va esdevenir un crescendo emocional des del primer moment, una mica de "tanteig" cal reconèixer-ho, que l'anàrem guarnint de complicitats, de proximitats i de contacte físic.

Curiosament no es van explicar batalletes, o molt poques, moltes menys que les justes. Ens varem interessar per les vides viscudes fins al moment, per com ens havia tractat la vida que ens havia dut a totes i tots, altra vegada, als escenaris compartits, de joventut per la majoria, de primera maduresa per la Maria i per mi. 

Tampoc no hi va haver plors, si no que van predominar els riures i sobretot uns somriures inesborrables que semblaven els rictus perennes de la màscara de la comèdia grega o llatina.
I el motiu era obvi. Feia 23 anys, d'una manera o altra, havíem abocat un munt d'intimitats personals, fantasmes, dubtes, pors, ràbies, desitjos i anhels, en unes improvisacions que, durant els nou mesos del curs, van construir un espectacle i un fugaç´grup de teatre que el va representar algunes vegades. I ara, 23 anys després, aquell amor regalat inconscientment i lliure, aquella intimitat arrencada tant als soterranis de l'escola com als bars que creixien en les nits, després de les classes, reclamava respostes i s'interessava per les trajectòries.viscudes.

I varen ser les respostes que ens donàrem el que va fer d'ahir un dia inesborrable. La primera resposta clara va ser el reconeixement de tot el que junts havíem estimat aquells dies; l'espectacle, els espais de l'escola, emocionants, els jardins on es va estrenar Situació provisional... la segona, i realment important, el poder-nos dir que, qui encaràvem el camí cap a la vellesa, ho podíem fer amb certa dignitat, però per damunt de tot, que la joventut d'aleshores, havia esdevingut una maduresa plena; ens vàrem retrobar persones netes, lliures i felices, com diu el poeta, algunes instal·lades nord enllà, altres que han optat per lluitar en aquesta batalla que es dóna al sud i que amenaça el nostre poble; algú que ha trobat algú altre excepcional, altres que lliuren el seu temps a tasques socials imprescindibles avui en dia. Totes i tots, camí d'una plenitud, probablement amb clarobscurs, a la qual hi han arribat lliurement, voluntàriament. Per decisió pròpia. I aquest és el motiu que em fa sentir orgullós de sentir-me'n amic. Vés a saber si el teatre, aquest follet de la consciència col·lectiva, hi ha donat un cop de mà en tot això.

El que és segur, és que mentre seguim aplaudint frases com la veritat és dinamita, la, "Situació provisional" seguirà fent-nos lliures per estimar tot un món que hem compartit i que compartim encara.

Moltes gràcies Xavi, FIna, Inma, Anselm, Maria, Ximo, Gemma, Montse, Olga, Arantza

Quico



Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.