traducció - translate - traducción

16.8.14

CATALANOFÒBIA 14. LA «CUESTIÓN CATALANA», IMPOSICIÓ DEL CASTELLÀ

Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política... però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni es pot estendre la política de l’equilibri.
LO GAITER DEL LLOBREGAT

El 22 de febrer de 1837 el Gobierno Superior Político de les illes Balears publica una ordre per la qual obliga totes les escoles a aplicar el sistema pedagògic de l’anell, de manera que l’alumne que no parlés en castellà a classes hauria de dur l’anell testimoni. El jefe político depenia en aquell moment del ministre de Governació, el progressista Joaquín M. López. Les raons polítiques expressades són interessants per comprendre com ha evolucionat l’ideari dels glotòfags. Heus ací la primera idea: «El ejercicio de las lenguas cientificas (sic) es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas.»En segon lloc: «La castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas y establecimientos públicos.» En tercer lloc, deixar-s’hi d’ensenyar la llengua castellana comporta que «en las Islas vivan oscuros muchos talentos que pudieran ilustrar no solamente a su país sino a la nación entera».[289] La ideologia del govern era una fal·làcia. ¿Amb la seva teoria, Ramon Llull, per no haver utilitzat el castellà, era un talento oscuro? El 1851 el governador civil de Barcelona publica un edicte en el qual afirma que, havent-se assabentat que a les escoles «se hace pasar a los niños en catalán, hablar con más frecuencia en este dialecto y muy poco en idioma castellano contra lo que está mandado», la llengua catalana «usándolo en sus casas con frecuencia es evidente que no pueden olvidarlo sin necesidad de que en los establecimientos de educación se consienta y se les obligue a usarlo» i, finalment, atès que «este mal, que es necesario contener, lejos de disminuirse va tomando incremento en algunas partes».[290] Cal observar que després de més de cent anys de l’aplicació del dret de conquesta, els castellans s’atrevien a dir que parlar en català era un mal que s’havia de frenar. Estaven en una incongruència evident: si parlant en català és on la generació de riquesa és més espectacular, ¿com podien dir que era un mal? Els seus objectius ja no s’havien d’assolir amb providències templadas y disimuladas, sinó imposant exclusivament el castellà perquè estava manat i prou, havent oblidat l’enlace recíproco d’abans. El castellà era obligat per llei, i es manava i llestos. Havia passat el temps que es recomanava fer-ho mañosamente. Quan la societat catalana d’una manera pública convergia cap a la renaixença de la llengua catalana amb la restauració subsegüent dels Jocs Florals i el guany progressiu de nous espais per al català, es donà una reacció oficial evident per reiterar i fer palpable l’obligatorietat del castellà a l’escola, a l’administració i encara en un àmbit oblidat fins aleshores, el de les escriptures públiques. El 1858 en una carta del Ministeri de Gràcia i Justícia a l’Audiència de Barcelona, quan n’era ministre José M. Fernández de la Hoz, tocant a l’atorgament d’escriptures en llengua catalana es deia: «Pone de relieve la necesidad de que se uniforme la práctica seguida en Cataluña con la que se observa en los demás puntos del Reino, que también tuvieron lengua, costumbres y legislación propias; borrándose un día las diferencias que existen entre las provincias que han venido a constituir una sola Monarquía; teniendo presente que si bien ha de ser en su mayor parte obra del tiempo, conviene ayudar su acción lenta pero eficaz con disposiciones bien ordenadas.»[291] Aquestes disposicions legals es varen anar preparant amb el temps, mitjançant consultes a totes les diputacions i, naturalment, a l’Audiència, que va elaborar un dictamen en el qual expressava opinions polítiques com aquesta: «No podía ser de otra manera, porque si bien parece extraño el que después de tantos siglos como hace que se constituyó la Monarquía española, pueblos que forman un mismo Estado, que, salvo algún fuero especial que todavía se conserva en los que compusieron la antigua Corona de Aragón, son regidos por las mismas leyes, profesan la misma religión, no usen el mismo lenguaje.»[292] En aquest dictamen l’Audiència reconeixia que, malgrat l’estimació que tenien els catalans envers la seva llengua, es començava a introduir i a difondre el castellà pel Principat gràcies a «las mayores comunicaciones, el numeroso ejército y el respetable cuerpo de la guardia civil». L’Audiència, d’acord amb un informe del fiscal, proposava que tots els documents públics haguessin de redactar-se en castellà a tot arreu de Catalunya i que els notaris que ho fessin en català fossin sancionats «con multa de 1.000 reales a los escribanos por cada instrumento que autorizasen en Cataluña, o una pena más severa». Atès aquest dictamen, no cal dir que el Ministeri de Gràcia i Justícia va elaborar la llei del notariat del 28 de maig de 1862, la qual obligava que totes les escriptures públiques s’atorguessin en castellà. Si en iniciar aquest expedient el ministre fou un moderat del gabinet de Narváez, el qui va acabar la llei va ser Fernández Negrete, un liberal del govern del general O’Donnell. El pensament polític era el mateix a l’hora de prohibir la llengua catalana. Estarà en un error aquell qui es pensi que la catalonofòbia no apareix en determinades ideologies. El que canvien poden ser les actituds en cada conjuntura, però el color polític no altera l’animadversió.

El 1860 el ministre de la governació Posada Herrera, del govern de la Unió Liberal, mitjançant la reial ordre de 24 de febrer sobre la retolació de carrers i places i la numeració de les cases, sense cap argument sobre la toponímia ni cap respecte per la tradició va ordenar que «donde se conserve todavía el uso de algunos dialectos, se reduzcan todos los nombres de las calles a la lengua castellana». Hi destaquen el todavía, ja que segons la política oficial teòricament les llengües no castellanes ja no haurien d’existir, i, per altra banda, la fòbia contra qualsevol llengua que no fos la castellana en noms de carrers i vials, la traducció dels quals va portar a situacions ridícules. El 1861 la Junta Provincial d’Instrucció Primària de Tarragona observava que «se ha generalizado en los Maestros la costumbre de hablar en catalán a sus discípulos; estando prevenido por los reglamentos y disposiciones vigentes que no se enseñe ni se hable más que en castellano; debiéndose abolir un uso tan contrario a aquellas prevenciones como perjudicial a la instrucción». Es tractava que als alumnes els impedissin que «aprendan su (sic) lengua y se acostumbren a hablarla con perfección».[293] El 1864 els autors teatrals catalans es queixen al ministre de la Governació per la triga a tramitar la censura de les obres escrites. El 1867 el govern del general Narváez, en un moment que les Corts estan dissoltes i es governa dictatorialment, es despenja amb una reial ordre, propugnada pel ministre de Governació González Bravo, per la qual després de reconèixer que es presenten moltes obres a censura escrites en «diferentes dialectos» i considerant que «esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional»[294], la reina ordena que d’ara endavant no seran admeses obres exclusivament en llengua catalana. L’enrabiada no podia pas ser més clara. Després de la revolució d’octubre de 1868 els diferents governs, constituïts per liberals, demòcrates i republicans volen arrabassar els registres de les mans de l’Església catòlica. Així, el ministre Eugenio Montero Rios, d’ideologia progressista, elabora la llei del registre civil en què es torna a prohibir la llengua catalana, esmentada amb el mot dialecte, i s’obliga que, quant als documents redactats en «dialecto del país, se acompañará a los mismos su traducción al castellano». Davant d’aquesta situació tan opressiva per imposar el castellà, el catòlic militant Francesc Romaní Puigdengoles, al seu treball El federalismo en España (1869), argüia: «Es una manía cruel la de algunos castellanos empeñados en que nuestro país ha de hablar su lengua.» El 1871 el diputat Emili Sicars en una interpel·lació protesta per la imposició del castellà a les escriptures públiques i reclama que els jutges que treballen a Catalunya coneguin el català, atès el gran concepte que, creu ell, tenen d’administrar justícia, ja que, no coneixent el dret català i no sabent la llengua catalana, «muchos de los jueces de primera instancia y fiscales» no poden comprendre «las declaracions de los reos, de los testigos, etc.». Posa l’exemple següent al ministre Segismundo Moret: «Yo no sé si S.S. conoce el griego. (El Sr. Ministro de Hacienda hace signos negativos); S.S. dice que no. Pues bien, el Sr. Ministro de Hacienda me dirá buenamente si con una ley escrita en griego, siendo juez o magistrado, podría administrar justicia; le sería totalmente imposible.»[295]

La política lingüística del sexenni democràtic no canvia gens la situació. Una crida adreçada a voluntaris per a ultramar clavada per les cantonades és escrita en llengua catalana per les autoritats, la qual cosa provoca els comentaris d’un periodista: «¿Por qué el Gobierno no sigue esta misma costumbre en todas cuantas disposiciones publicadas, mucho más interesantes para la generalidad de los ciudadanos, que la que se refiere a un mero alistamiento voluntario? ¿Es que el gobierno sólo recuerda que la lengua catalana se habla en dilatadas provincias españolas cuando necesita comprar la sangre de sus hijos por un puñado de oro? En este caso Cataluña sabrá comprender los móviles de su aviesa conducta.»[296]

En aquest període es viuen dos moviments enfrontats. Un d’embranzida i enaltiment de la llengua catalana per part de tota la societat catalana i un altre de persecució i anorreament a càrrec de polítics de tota mena des dels diferents governs espanyols. És el nacionalisme espanyol creat el que vol eliminar la realitat catalana que es defensa. En relació amb els intel·lectuals espanyols, cal observar que durant l’època anterior a la Gloriosa no expressen cap actitud respecte a la literatura catalana; després de la I República, abonaran la política glotofàgica de l’Estat i li subministraran arguments per evitar una emancipació nacional paral·lela al ressorgiment de la llengua catalana. Aquests IEl 22 de febrer de 1837 el Gobierno Superior Político de les illes Balears publica una ordre per la qual obliga totes les escoles a aplicar el sistema pedagògic de l’anell, de manera que l’alumne que no parlés en castellà a classes hauria de dur l’anell testimoni. El jefe político depenia en aquell moment del ministre de Governació, el progressista Joaquín M. López. Les raons polítiques expressades són interessants per comprendre com ha evolucionat l’ideari dels glotòfags. Heus ací la primera idea: «El ejercicio de las lenguas cientificas (sic) es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas.»En segon lloc: «La castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas y establecimientos públicos.» En tercer lloc, deixar-s’hi d’ensenyar la llengua castellana comporta que «en las Islas vivan oscuros muchos talentos que pudieran ilustrar no solamente a su país sino a la nación entera».[289] La ideologia del govern era una fal·làcia. ¿Amb la seva teoria, Ramon Llull, per no haver utilitzat el castellà, era un talento oscuro? El 1851 el governador civil de Barcelona publica un edicte en el qual afirma que, havent-se assabentat que a les escoles «se hace pasar a los niños en catalán, hablar con más frecuencia en este dialecto y muy poco en idioma castellano contra lo que está mandado», la llengua catalana «usándolo en sus casas con frecuencia es evidente que no pueden olvidarlo sin necesidad de que en los establecimientos de educación se consienta y se les obligue a usarlo» i, finalment, atès que «este mal, que es necesario contener, lejos de disminuirse va tomando incremento en algunas partes».[290] Cal observar que després de més de cent anys de l’aplicació del dret de conquesta, els castellans s’atrevien a dir que parlar en català era un mal que s’havia de frenar. Estaven en una incongruència evident: si parlant en català és on la generació de riquesa és més espectacular, ¿com podien dir que era un mal? Els seus objectius ja no s’havien d’assolir amb providències templadas y disimuladas, sinó imposant exclusivament el castellà perquè estava manat i prou, havent oblidat l’enlace recíproco d’abans. El castellà era obligat per llei, i es manava i llestos. Havia passat el temps que es recomanava fer-ho mañosamente. Quan la societat catalana d’una manera pública convergia cap a la renaixença de la llengua catalana amb la restauració subsegüent dels Jocs Florals i el guany progressiu de nous espais per al català, es donà una reacció oficial evident per reiterar i fer palpable l’obligatorietat del castellà a l’escola, a l’administració i encara en un àmbit oblidat fins aleshores, el de les escriptures públiques. El 1858 en una carta del Ministeri de Gràcia i Justícia a l’Audiència de Barcelona, quan n’era ministre José M. Fernández de la Hoz, tocant a l’atorgament d’escriptures en llengua catalana es deia: «Pone de relieve la necesidad de que se uniforme la práctica seguida en Cataluña con la que se observa en los demás puntos del Reino, que también tuvieron lengua, costumbres y legislación propias; borrándose un día las diferencias que existen entre las provincias que han venido a constituir una sola Monarquía; teniendo presente que si bien ha de ser en su mayor parte obra del tiempo, conviene ayudar su acción lenta pero eficaz con disposiciones bien ordenadas.»[291] Aquestes disposicions legals es varen anar preparant amb el temps, mitjançant consultes a totes les diputacions i, naturalment, a l’Audiència, que va elaborar un dictamen en el qual expressava opinions polítiques com aquesta: «No podía ser de otra manera, porque si bien parece extraño el que después de tantos siglos como hace que se constituyó la Monarquía española, pueblos que forman un mismo Estado, que, salvo algún fuero especial que todavía se conserva en los que compusieron la antigua Corona de Aragón, son regidos por las mismas leyes, profesan la misma religión, no usen el mismo lenguaje.»[292] En aquest dictamen l’Audiència reconeixia que, malgrat l’estimació que tenien els catalans envers la seva llengua, es començava a introduir i a difondre el castellà pel Principat gràcies a «las mayores comunicaciones, el numeroso ejército y el respetable cuerpo de la guardia civil». L’Audiència, d’acord amb un informe del fiscal, proposava que tots els documents públics haguessin de redactar-se en castellà a tot arreu de Catalunya i que els notaris que ho fessin en català fossin sancionats «con multa de 1.000 reales a los escribanos por cada instrumento que autorizasen en Cataluña, o una pena más severa». Atès aquest dictamen, no cal dir que el Ministeri de Gràcia i Justícia va elaborar la llei del notariat del 28 de maig de 1862, la qual obligava que totes les escriptures públiques s’atorguessin en castellà. Si en iniciar aquest expedient el ministre fou un moderat del gabinet de Narváez, el qui va acabar la llei va ser Fernández Negrete, un liberal del govern del general O’Donnell. El pensament polític era el mateix a l’hora de prohibir la llengua catalana. Estarà en un error aquell qui es pensi que la catalonofòbia no apareix en determinades ideologies. El que canvien poden ser les actituds en cada conjuntura, però el color polític no altera l’animadversió.

El 1860 el ministre de la governació Posada Herrera, del govern de la Unió Liberal, mitjançant la reial ordre de 24 de febrer sobre la retolació de carrers i places i la numeració de les cases, sense cap argument sobre la toponímia ni cap respecte per la tradició va ordenar que «donde se conserve todavía el uso de algunos dialectos, se reduzcan todos los nombres de las calles a la lengua castellana». Hi destaquen el todavía, ja que segons la política oficial teòricament les llengües no castellanes ja no haurien d’existir, i, per altra banda, la fòbia contra qualsevol llengua que no fos la castellana en noms de carrers i vials, la traducció dels quals va portar a situacions ridícules. El 1861 la Junta Provincial d’Instrucció Primària de Tarragona observava que «se ha generalizado en los Maestros la costumbre de hablar en catalán a sus discípulos; estando prevenido por los reglamentos y disposiciones vigentes que no se enseñe ni se hable más que en castellano; debiéndose abolir un uso tan contrario a aquellas prevenciones como perjudicial a la instrucción». Es tractava que als alumnes els impedissin que «aprendan su (sic) lengua y se acostumbren a hablarla con perfección».[293] El 1864 els autors teatrals catalans es queixen al ministre de la Governació per la triga a tramitar la censura de les obres escrites. El 1867 el govern del general Narváez, en un moment que les Corts estan dissoltes i es governa dictatorialment, es despenja amb una reial ordre, propugnada pel ministre de Governació González Bravo, per la qual després de reconèixer que es presenten moltes obres a censura escrites en «diferentes dialectos» i considerant que «esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional»[294], la reina ordena que d’ara endavant no seran admeses obres exclusivament en llengua catalana. L’enrabiada no podia pas ser més clara. Després de la revolució d’octubre de 1868 els diferents governs, constituïts per liberals, demòcrates i republicans volen arrabassar els registres de les mans de l’Església catòlica. Així, el ministre Eugenio Montero Rios, d’ideologia progressista, elabora la llei del registre civil en què es torna a prohibir la llengua catalana, esmentada amb el mot dialecte, i s’obliga que, quant als documents redactats en «dialecto del país, se acompañará a los mismos su traducción al castellano». Davant d’aquesta situació tan opressiva per imposar el castellà, el catòlic militant Francesc Romaní Puigdengoles, al seu treball El federalismo en España (1869), argüia: «Es una manía cruel la de algunos castellanos empeñados en que nuestro país ha de hablar su lengua.» El 1871 el diputat Emili Sicars en una interpel·lació protesta per la imposició del castellà a les escriptures públiques i reclama que els jutges que treballen a Catalunya coneguin el català, atès el gran concepte que, creu ell, tenen d’administrar justícia, ja que, no coneixent el dret català i no sabent la llengua catalana, «muchos de los jueces de primera instancia y fiscales» no poden comprendre «las declaracions de los reos, de los testigos, etc.». Posa l’exemple següent al ministre Segismundo Moret: «Yo no sé si S.S. conoce el griego. (El Sr. Ministro de Hacienda hace signos negativos); S.S. dice que no. Pues bien, el Sr. Ministro de Hacienda me dirá buenamente si con una ley escrita en griego, siendo juez o magistrado, podría administrar justicia; le sería totalmente imposible.»[295]

La política lingüística del sexenni democràtic no canvia gens la situació. Una crida adreçada a voluntaris per a ultramar clavada per les cantonades és escrita en llengua catalana per les autoritats, la qual cosa provoca els comentaris d’un periodista: «¿Por qué el Gobierno no sigue esta misma costumbre en todas cuantas disposiciones publicadas, mucho más interesantes para la generalidad de los ciudadanos, que la que se refiere a un mero alistamiento voluntario? ¿Es que el gobierno sólo recuerda que la lengua catalana se habla en dilatadas provincias españolas cuando necesita comprar la sangre de sus hijos por un puñado de oro? En este caso Cataluña sabrá comprender los móviles de su aviesa conducta.»[296]

En aquest període es viuen dos moviments enfrontats. Un d’embranzida i enaltiment de la llengua catalana per part de tota la societat catalana i un altre de persecució i anorreament a càrrec de polítics de tota mena des dels diferents governs espanyols. És el nacionalisme espanyol creat el que vol eliminar la realitat catalana que es defensa. En relació amb els intel·lectuals espanyols, cal observar que durant l’època anterior a la Gloriosa no expressen cap actitud respecte a la literatura catalana; després de la I República, abonaran la política glotofàgica de l’Estat i li subministraran arguments per evitar una emancipació nacional paral·lela al ressorgiment de la llengua catalana. Aquests Intel·lectuals negaran la persecució política que ha patit la llengua catalana i seran les tropes de xoc que reclamaran que el castellà no sigui desallotjat de les terres de parla catalana. Mentre el castellà s’introduïa a cops de decret i amb l’ajut de les forces de l’Estat, els intel·lectuals espanyols callaven; les generacions posteriors d’aquests intel·lectuals negaran fins i tot l’evidència de les prohibicions de la llengua catalana.

En aquesta època la ideologia que justifica l’obligació del castellà és diversa i canviant segons cada circumstància. El 1828 el bisbe de Girona mana l’ús del castellà als registres parroquials «porque es el idioma del gobierno». Les Escoles Valldemia, de Mataró, el 1857 obliguen a usar sempre el castellà: «El idioma de esta casa es el idioma nacional, y a usarlo constantemente queda obligado todo empleado de esta casa.» El bisbe de Vic mana que al seminari «se hable siempre español». El 1860 el ministre de la Governació encara invoca els «dialectos» per contraposar-los a la «lengua» castellana. A Tarragona, la Junta Provincial d’Instrucció Primària, el 1861, demana als mestres la «propagación del idioma nacional desterrando de ella (Catalunya) el uso del dialecto catalán». El 1868 el governador civil de Barcelona Romualdo Méndez de San Julián demana que els jocs florals siguin bilingües, és a dir, amb «el idioma nacional y el antiguo idioma de la provincia». Es veu que el castellà no era tan antic com el català. El 1867, quan prohibeixen les obres de teatre en català, el castellà és la «lengua nacional» i la llengua catalana, que no és citada mai explícitament, apareix sota el mot dialectos. La catalanofòbia té diferents registres en tractar la llengua catalana. Quan la prohibeixen amb el dret de conquesta el 1715 és considerada una llengua, però amb la renaixença lingüística catalana el govern utilitza el mot dialecte amb finalitats polítiques i extralingüístiques, com ara desprestigiar el català.


MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[289] Bernat Sureda Garcia. «Reformisme il·lustrat i educació elemental a Mallorca», L’educació a Mallorca, Editorial Moll, Palma de Mallorca 1977, p. 32.
[290] Boletín Oficial de la Provincia, 28 de maig de 1851, núm. 64. Cedit gentilment per Eva Serra.
[291] Pere Marcet i Joan Solà. Història de la lingüística catalana, vol. I, Eumo, Vic, 1998, p. 867.
[292] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VIIi, p. 193
[293] Pere Marcet i Joan Solà. Op. cit., vol I, p. 916.
[294] Boletín Oficial de la Provincia, Barcelona, 29 de gener de 1867, núm. 244.
[295] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de maig de 1871, p. 1239.
[296] La Independencia, núm. 1167, 14 de novembre de 1872, p. 6858.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.