traducció - translate - traducción

10.8.14

EL PERILL D'UN LERROUXISME 'ANTISISTEMA'

Totes les forces de l'esquerra radical han d'entendre la transcendència dels moments que han de venir i hi han d'estar a l'altura. Si no ho fan, la història no els perdonarà, ni jo tampoc.

A mesura que ens acostem al 9 de novembre i es tira a terra la teoria del procés sobiranista com a soufflé circumstancial o mercaderia negociable, el nacionalisme espanyol cerca com sigui antídots per a un estat d'ànim col·lectiu creixentment il·lusionat per estrenar país i, per què no?, potser societat. És clar que la gran esperança d'un sollevament de les masses castellanoparlants es dilueix, vistes les magres mobilitzacions al carrer obtingudes fins ara. La via electoral tampoc no es mostra gaire practicable, si tenim en compte el daltabaix que s'augura per al PP i més encara per al PSC, i la probabilitat que Ciutadans no aconsegueixi arreplegar les restes del naufragi de manera suficient.
És en aquest ordre de coses que s'aprecia interès, per part de mitjans vinculats a la dreta més obsessionada a aturar la 'ruptura de la pàtria', per a endegar una darrera estratègia política, abans de recórrer a la força. Es tracta de forçar una lectura de certes noves dinàmiques de reorganització de l'esquerra en clau de denúncia de l'independentisme i fre del seu auge. Un article del 4 d'agost a elconfidencial i l'elogiosa entrevista a Ada Colau publicada a El Mundo de diumenge en són la mostra. L'objectiu de la maniobra és mostrar iniciatives com Guanyem Barcelona o la irrupció de Podem a Catalunya com a expressions de desafecte contra un sistema polític, social i econòmic dominant del qual el nacionalisme català formaria part.
Aquest discurs es fonamentaria en un malentès degudament estimulat, consistent a confondre la dreta nacionalista que hem vist empastifada de corrupció i que ha estat fins ara la gran servidora dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya, amb un catalanisme popular i d'esquerres cada cop més escorat cap a posicions independentistes. Aquesta confusió és present a una part dels nous moviments socials, com ho demostraren les dificultats que va tenir l'acampada del 15-M a Barcelona per a incloure el dret de l'autodeterminació entre les seves vindicacions. El mateix pel que fa a sectors importants tant d'ICV com d'EUiA, que aprofiten la mínima oportunitat per desqualificar 'els nacionalismes' amb una retòrica idèntica a la del jacobinisme socialdemòcrata espanyol.
D'ací, se'n desprenen distorsions interessades i carregades de mala intenció, projectades des de posicions unionistes. D'una banda, la de Guanyem Barcelona, una instància política i ideològica que posa l'accent en les qüestions socials i les considera com a alienes, i àdhuc contràries i incompatibles, al projecte d'emancipació nacional. I una cosa similar passa a Podem, que en fa una valoració distinta en funció de l'escenari sobre el qual actuï: si a Madrid és un perill quasi diabòlic que cal exorcitzar, a Barcelona és un baluard de resistència contra l'avançament de la pandèmia independentista. Aquesta deformació, tant d'un projecte com de l'altre, insisteix a concebre el procés sobiranista com una cortina de fum al servei dels interessos polítics, econòmics i personals de les classes dominants catalanes.
Molta gent d'esquerres ha reconegut tant en Guanyem Barcelona com en Podem la potencialitat per a organitzar la indignació popular en un sentit superador del capitalisme i fer-ho assumint com a divisa innegociable la voluntat de posar-se en tot moment al servei de les lluites socials reals, convertint els escons en una prolongació natural del carrer. En aquest ordre de coses podria considerar la independència de Catalunya com un afer discrecional en mans de cada votant i de cada escollit per les urnes, car aquestes noves opcions atraurien gent tant independentista com federalista, gent que ja havia estat feliçment barrejada en les diferents lluites. És difícil d'imaginar una discussió a propòsit de la independència de Catalunya al bell mig d'una tancada per a salvar un ambulatori o entre la gent que s'aplega per evitar un desnonament. Tampoc no resulta imaginable en aquests contexts un qüestionament del dret de l'autodeterminació, que segurament hauria de ser considerat un fet i prou, car no és una qüestió d'opinions, sinó de democràcia.
Ara bé: el risc és que, en la línia intentada per la premsa més unionista, la qüestió de la independència passi a un primer pla i ho faci en un sentit hostil. Aleshores la catàstrofe queda assegurada. Aquesta és un possibilitat real, car implica la temptació de cercar vots en una bossa important d'electors alimentada per activistes socials que no és que no siguin independentistes, sinó que són obertament antiindependentistes, així com pels nuclis espanyolistes d'ICV-EUiA, però també pels votants pro-PSOE del PSC i, no es dubti, de Ciutadans.
Si el procés apuntés aquesta direcció, si Guanyem i Podem assumissin el paper que desitja per a ells la dreta espanyolista —fidel al famós principi 'antes roja que rota'—, aleshores hauria fet aparició una nova forma de lerrouxisme: el lerrouxisme 'antisistema', en condicions de fer impossible la unitat anticapitalista i deixant el procés sobiranista en mans de forces polítiques que no tenen cap intenció de qüestionar el model social dominant i entenen la independència com un instrument per a incorporar en millors condicions la burgesia financera catalana a les grans dinàmiques globalitzadores.
Cal esperar, d'aquestes noves presències al panorama polític català, que tinguin el sentit de la responsabilitat històrica que els recau i que desoeixin els cants de sirena que els arriben del nacionalisme espanyol més ranci. Les iniciatives del tipus Guanyem i les plataformes impulsades per la CUP han de redoblar esforços perquè els processos de confluència en marxa no es frustrin. Podem ha de garantir que la presència de personalitats com Jiménez Villarejo —contrari no només a la independència, sinó fins i tot al dret de decidir— no serà significativa. Totes les forces de l'esquerra radical, velles i noves, independentistes o no, han d'entendre la transcendència dels moments que han de venir i han d'estar a l'altura de les oportunitats transformadores úniques i de ben segur irrepetibles que seria estúpid malmenar. Si no ho fan, la història no els perdonarà, ni jo tampoc.
Manuel Delgado, antropòleg i professor universitari.
(Article publicat originalment al seu bloc, 'El cor de les aparences')

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.