traducció - translate - traducción

8.8.14

VALENCIANA, BALEAR I CATALANA GENT, O SOBRE ELS INEXISTENTS PAÏSOS CATALANS



sal·lus herrero

Dimarts, 29.7.2014

El 4 de juliol, enfront del Palau de la Generalitat Valenciana, la consellera d’educació i portaveu del Govern Valencià va fer una ‘interessant’ roda de premsa per a explicar una carta que el Govern Valencià li havia enviat al Govern de la Generalitat Catalana per a sol·licitar-los més ‘respecte’, més ‘lleialtat’ i més ‘col·laboració’ entre els dos Governs. No entenc massa les crítiques que li han fet alguns periodistes valencians –en el sentit que potser han fet el ridícul més espantós- perquè és important que s’establisquen les màximes relacions possibles entre els governs valencià, català i balear i si és perquè el Govern Valencià es retrate i mostre el seu ‘respecte’, ‘lleialtat’ i ‘col·laboració’ en defensa de la nostra llengua i cultura valenciano-catalana, pot ser un indicador idoni per mostrar la manca de respecte i l’enorme la deslleialtat cap a la nostra cultura valenciana o catalana per banda del Govern de la Generalitat Valenciana.

És cert que la consellera d’educació va demostrar que sabia llegir molt malament en valencià-català-balear, que no està acostumada a llegir gens en valencià, perquè a la segona part de la lectura semblava que llegia millor i no es va equivocar tant, en una mostra de clara manca de respecte i deslleialtat i manca de costum per conrear la nostra llengua,que també ho és dels principatins i balears; és cert que uns dies després -davant unes crítiques de “Las Províncias” en el sentit que semblava que havia acceptat alguna proposta educativa d’Escola Valenciana en defensa del valencià i que podia estar posant en marxa la mateixa lingüística que a Catalunya- declarava que ella sola havia acabat amb la immersió lingüística al País Valencià, evidentment, en el sentit de la llei Wert per espanyolitzar i castellanitzar l’alumnat valencià, la qual cosa mostra l’interés i l’estima que té una consellera que abans de ser-ho declarava que tenia el “defecte” de ser valencianoparlant i si deia alguna cosa en ‘valencià’ que l’excusaren i se’n passaria a parlar només en castellà, que sembla que és la llengua perfecta. Es vantava de liquidar la “immersió lingüística” en valencià, quan totes les instàncies educatives i pedagògiques internacionals lloen el mètode d’immersió lingüística per aprendre anglés o valencià-català i declaren a les escoles catalanes com a pioneres en la recuperació de la nostra llengua i cultura que la dictadura franquista –de la que el partit de la consellera és hereu polític- volia genocidiar i exterminar.

No obstant, a pesar de tots els pesars, em sembla positiu i d’interés que el Govern Valencià es relacione amb el Govern de Catalunya, encara que siga per carta i per a ‘negar’ els ‘inexistents’, ‘ficticis’ i ‘irreals’ Països Catalans; com assenyalava Josep Miquel Bausset, és curiós i estrany que s’obsessionen i parlen tant –els pancastellanistes del PP- d’una cosa que diuen que no ‘existeix’; la gent no sol parlar de coses inexistents, més encara quan va ser un valencià de Catarroja, Don Benvingut Oliver, de la Real Academica Española de la Historia, expert en Furs de l’Antiga Corona d’Aragó i catedràtic de dret polític i relacions internacionals, diputat valencià per Puerto Rico a Madrid el qui inventa, al segle XIX, el terme “Països Catalans” per indicar una realitat cultural, històrica i jurídica, unes formes de vida i de costums; és cert que el colp d’estat del dictador Franco, segà de ple les potencialitats polítiques que va obrir la II República per potenciar una concepció Ibèrica federal de les quatre nacions, galaico-portuguesa, castellana, basca i ‘catalanes’ [valenciana-principatina i balear] com analitza amb detall a “La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), editorial Afers, 2006.

Tanmateix, per a ser-ne uns països ‘inexistents’, hi ha molta literatura sobre aquesta matèria en obres com “Resum d’història dels Països Catalans” de Ferran Soldevila, Barcino 1978, “La Síntesi d’història dels Països Catalans” de Jordi Moners, La Magrana, 1982 ; Albert Balcells: Hª dels Països Catalans (1714-1975), Edhasa, 1980-81, o l’àmplia col·lecció que sota el títol “Història cultural, política i social dels Països Catalans” ha dirigit Borja de Riquer; inclús valencians com Joan Fuster, a “Nosaltres, els valencians”, el 1962 i abans, “València en la reintegració en Catalunya” i després, analitzava i explicava la catalanitat del País Valencià i les relacions entre valencians, balears i catalans i seguint aquest solc, el 1977 es publicava “Debat sobre els Països Catalans” on valencians, balears i catalans explicaven com entenien el seu propi país; Josep-Lluís Carod Rovira escrivia als anys vuitanta alguns articles sobre els Països Catalans: el 1982 “Nacionalisme revolucionari i marc nacionals dels Països Catalans”, el 1987 “La idea dels Països Catalans abans del 1939” i el 1988, “El Països Catalans com a projecte polític (1900-1939); el valencià Francesc Pérez Moragón, el 1983 publica “El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936), a L’Espill, 19, pp. 57-82 i la tesi doctoral del professor Alfons Cucó, 1971, “El valencianisme polític, 1874-1939” abundava en esclarir les relacions històriques i polítiques innegables del valencianisme, el mallorquinisme i catalanisme. El valencià Josep Guia, ha escrit molts llibres afirmant la catalanitat del País Valencià, en “És molt senzill, dieu-li Catalunya”, “Des de la Catalunya Sud”, on, en alguns casos també protestava contra els Països Catalans i reivindicava que s’havia d’anar més enllà i dir-li Catalunya la Nova a València igual com s’anomena Castella la Vella i Castella la Nova i no passa res; és a dir el País Valencià seria semblant al cas de Castella la Nova o a Andalusia, tot i que la gent li diu andalús –en sentit col·loquial- a la llengua que parla, no hi ha cap que negué que l’andalús i el castellà son la mateixa llengua, tot i que hi haguen paraules i expressions distintes.

Més encara. El nostre insigne filòleg valencià impulsor de la romanística catalana al País Valencià Josep Giner i Marco,  a principis dels anys trenta guanyava els Jocs Florals de Benimaclet amb “El concepte doctrinal del valencianisme” –que després li’l va copiar Joaquim Reig i Maldonado, on afirmava que el valencianisme, el mallorquinisme i el catalanisme era exactament el mateix, perque teníem la mateixa llengua i cultura, la mateixa història i senyera i la mateixa pàtria, tot i que traumatitzat per l’experiència de la Guerra Civil i dels governs feixistes posteriors, després és va desdir una mica i afirmava que el País Valencià havia de procurar una confederació de Catalunya-València i Balears, però marcant els trets diferencials de les diferents societats que hi havia dins dels països de parla catalana. Tot i que, al meu parer, reculà en qüestions polítiques i de reivindicació nacional dels Països Catalans, si més no, Giner, no gosà mai negar la unitat de la llengua, és a dir, va afirmar sempre, perquè era un filòleg competent, que el valencià formava part de la llengua catalana, va col·laborar al Diccionari de Joan Coromines; igual com el nostre insigne filòleg Manuel Sanchis Guarner, a “La llengua dels valencians”, inclou el valencià dins del domini lingüístic català, va col·laborar en el “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Alcover i Moll i mai va negar la catalanitat del valencià, perquè era nebot del canonge i historiador valencià Josep Sanchis Civera i culturalment no era cap indocumentat.

La consellera d’educació i cultura, Maria José Català, en aquella memorable roda de premsa, del Palau de Fuentehermosa, preguntada -sorneguerament- pel periodista Ignasi Muñoz, de La Veu del País Valencià, si la carta que li havien enviat al Govern Català, estava escrita en ‘valencià’ -i aquesta era una llengua distinta al català- com estava tan segura que l’entendrien? La consellera d’educació, que no s’esperava aquesta pregunta, va quequejar, es va posar a fer botitges, es tornà lívida, posà cara de ‘mata-morta’ i va aprofitar per mostrar el seu ‘pancastellanisme’, que potser preferia que li enviaren els missatges en castellà? cap problema; en realitat és la castellana l’única llengua i cultura que prioritza la Generalitat Valenciana sempre -menyspreant la valenciana gent- tret de quan han de fer anticatalanisme, es posen a llegir en valencià, però tan malament que tot el món se n’adona que no l’usen mai o quasi mai; només per a dir que els valencians –tal com ells entenen la ‘valenciania’- no són catalans, tot i que hi ha cada vegada més gent al País Valencià que ens reconeguem com a valenciana i catalana gent a la vegada; el nostre valencianisme potència el nostre catalanisme, el nostre catalanisme potència i revifa el nostre valencianisme. És inexistent la contraposició que fa la consellera des del pancastellanisme espanyol, on s’intenta dividir, excloure i enfrontar valencianisme i catalanisme; potser per a potenciar –com a conseqüència no desitjada ni prevista- l’independentisme; com a element “infiltrat”, en aquest cas, de Madrid i una concepció sucursalista de València cap al madrilenyisme.

Sembla que la consellera d’educació va fer servir la posició que volia imitar a Josep Mª Bayarri, aquell venerable ‘secessionista’ almenys s’havia valencianitzat el seu nom i afirmava, tot i que hipòcritament, que estava tan en contra de Barcelona com de Madrid, quan va escriure “El Perill Català”, 1933, que tot i declarar la seua admiració per Catalunya, cosa que li va mancar dir a la consellera, advertia del perill de l’imperialisme català, mentre l’imperialisme castellà i madrileny, des del 1707 fins a l’any 1933 i posteriors, en temps de dictadures i inclús de ‘repúbliques’, era el que estava fent recular i desaparèixer del tot el valencià-català en una castellanització i espanyolització brutal. Bayarri, ridículament, negava l’origen català de la cultura valenciana i fomentava el secessionisme lingüístic amb una visió particularista de la història; acusava als valencians, Josep Giner, Carles Salvador, etc. de catalanitzar el País Valencià, de ser agents “infiltrats” de l’imperialisme català, només perquè volien valencianitzar el seu país, defensar la unitat de la llengua i cultura i augmentar les relacions socials entre el País Valencià, el Principat i les Illes. Negant la unitat i l’origen de la llengua, del tot anticientífic, Bayarri, afirmava que volia bastir una teoria nacional propia circumscrita al País Valencià; sempre, però, per negació dels neces, vincles i relacions amb altres pobles. Segons, l’estrambòtic Bayarri, el catalanisme en compte de potenciar el valencianisme, com afirmaven quasi tots els valencianistes de la seua època, servia com a element anul·lador de la personalitat nacional valenciana… Ell pensava, inventariant la realitat, que “valencianitzar”, no era, en aquest cas, equivalent a “catalanitzar”, com pensava Carles Salvador, sinó que implicava la desnaturalització valenciana i la imposició d’una identitat forana. Tot i que contra la madrilenyització i espanyolització real que aniquilava del tot la valencianitat, no feia massa objeccions.

No obstant, com Bayarri, per atacar el catalanisme, es mostrava també admirador de la renaixença cultural, política i lingüística de Catalunya, fou acusat també de ‘catalanista’, que al País Valencià és l’esport preferit de la ignorància i la millor manera de defensar les propostes castellanitzadores i desvalencianitzadores [descatalanitzadores, desbalearitzadores] del ministre Wert, com ha demostrat la submissa consellera, Maria José Català. Imaginem que, per a preparar, la reunió de Rajoy-Mas, la consellera d’educació de la Generalitat Valenciana, negant els nexes i les relacions entre el País Valencià i Catalunya, en llengua, cultura, història i societat, és la millor manera de contribuir a l’èxit, la manera valenciana de tendir ponts perquè Catalunya aconseguisca la independència. Ens força a l’obtenció d’un estat propi si qualsevol al·lusió a la llengua, cultura, costums i història que compartim entre el País Valencià i Catalunya, balls, castells humans, foc, festes, rites, etc. és estigmatitzada negativament; si es proclama que l’Estatut Valencià va ser definit la llengua dels valencians com a només ‘valencià’, sense cap referència a la catalanitat, com si haguera caigut en paracaigudes del cel, en una comunitat cada vegada més isolada, autàrquica, tancada, sense cap nexe, vincle i relació amb Catalunya, però, tots amb Madrid, Castella i Andalusia…  ens obliga a lluitar per un estat propi arreu dels Països Catalans o si més no, de Catalunya.

És comprensible, normal i lògic que els habitants de Catalunya [del País Valencià i les Illes] vulguen la independència; els independentistes li hauran d’agrair a la consellera d’educació la seua ajuda per aconseguir la independència de Catalunya i si pot ser dels Països Catalans. Sense un estat propi, qualsevol referència a la unitat de la llengua o a qüestions festives o metereològiques –quan les Televisions espanyoles inclouen sempre el País Valencià, des de posicions imperialistes, sense que hi haja cap protesta del Govern Valencià, inclús sovint arriben a incloure’ns en l’àmbit iberoamericà- es converteix en un atac a les “senyes d’identitat valencianes” [mai catalanes], es desprén l’obligació de Catalunya d’aconseguir la independència per a sobreviure davant de tant d’anticatalanisme i pancastellanisme.

Per acabar, si davant les 77 sentències dels tribunals de justícia, declarant que el valencià i el català és la mateixa llengua, si davant les declaracions de l’AVL sobre la unitat de la llengua, si davant els milers d’informes i d’estudis de recerca de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana en el mateix sentit, així com les declaracions de tot els departaments de filologia del món, el professorat de valencià llicenciat en filologia catalana, etc. la consellera d’Educació i de Cultura, -que ens avergonyeix davant la resta del món- és incapaç d’afirmar que el valencià, el balear i el català son variants d’una mateixa llengua i cultura, i es querella inútilment, contra la Generalitat de Catalunya, per “ingerències” inexistents que només afirmen els nexes i les connexions del domini lingüístic, de la unitat de la llengua i de les formes de vida compartides al llarg de la història, tant quan formava part de l’antiga Corona d’Aragó, com posteriorment a partit del 1707-1714 de l’estat espanyol borbònic, com diria el filòsof Josep Ferrater Mora, a “Les formes de vida catalanes”, alguna cosa greu passa en aquesta “democràcia” i en el cinisme i la maldat dels seus mal governants que fan servir l’anticatalanisme com a manera de tapar la corrupció i el llatrocini que els arriba fins a les celles; el millor és marxar d’aquesta Espanya que ens escanya, que ens pretén exterminar i que no ens apanya, tanta espanyolitis i espanyoritisme de la senyorita Pepis ens fa ois; quina credibilitat en defensa del valencià i “de les nostres senyes d’identitat” gaudeix una consellera d’un Govern Valencià que tanca RTVV, bloqueja –irrespectuosament i deslleialment- tots els mitjans de comunicació en català, però no en castellà, tanca línies d’ensenyament en valencià a l’escola i se’n vanta de tancar-les i fer retrocedir el valencià i la immersió lingüística en la nostra llengua; com pot la ‘ciutadania’ valenciana confiar en una consellera que –de manera deshonesta- qüestiona la unitat de la nostra llengua, l’extensió de l’ús social del valencià-català perquè recule, demostrant com se’ns estima des d’Espanya?; hi ha una relació causal entre la corrupció del PP i la negació de la unitat de la llengua? Li haurem de donar l’enhorabona a aquesta consellera d’educació per empentar a favor de la independència dels països de parla catalana, per alliberar-nos del jou espanyolista i imperial de l’estat espanyol de matriu castellana; observant la deslleialtat i manca de respecte del PP cap a la nostra llengua i cultura catalana, la creació d’un estat propi, al marge d’Espanya, és l’únic camí que pot agafar el País Valencià per a poder continuar sent valenciana, balear i catalana gent.    

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.