traducció - translate - traducción

31.7.15

EL CNI VA APROFITAR PABLO IGLESIAS PER DESACTIVAR EL PROCÉS INDEPENDENTISTA

Font original:
Traducció Google Translator

soraya-pabloiglesias.jpg

El Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI), que depèn de la vicepresidenta del Govern i està capitanejat pel general de l'Exèrcit Félix Sanz Roldán, va aprofitar l'auge polític de Pablo Iglesias i dels seus partits afins a Catalunya per lluitar contra el procés secessionista a la comunitat.

En un primer moment, l'organisme que depèn de la vicepresidenta del Govern, CNI va moure els ressorts per intentar desactivar a la formació d'Esglésies, que va néixer al gener de 2014. Finalment, la cúpula d'intel·ligència va considerar que el creixement dels partits d'esquerres a Catalunya espantarien als ciutadans de les pretensions sobiranistes de l'executiu d'Artur Mas i el seu soci de govern, Oriol Junqueras, segons expliquen fonts properes a l'operació.

La jugada es va demostrar el passat 24 de maig a les eleccions municipals de Barcelona. Ada Colau va desbancar Xavier Trias debilitant el procés sobiranista. La líder de Barcelona en comú va aconseguir 11 escons, enfront dels 10 amb què es va fer el líder de CiU a la ciutat comtal, Xavier Trias. Tot i els mals resultats de les eleccions locals per a la independència, Artur Mas segueix endavant amb el seu full de ruta i manté ferma la seva convocatòria d'eleccions per al proper 27 de setembre.

De moment els partits ICV-EUiA, Podem i Procés Constituent ja estudien la possibilitat de concórrer als pròxims comicis en una candidatura conjunta a l'estil Ada Colau a Barcelona. Els últims sondejos realitzats per Feedback per a La Vanguardia i publicats el passat mes de maig ja van treure el triomf a l'actual govern. CiU aconseguiria només 35 o 36 escons, segons l'enquesta, enfront dels 50 que va guanyar el 2012.

El CNI porta més de dos anys centrat en desarticular el moviment independentista català. Sota el nom 'Horitzó després', els serveis d'intel·ligència espanyols van elaborar un pla que seguia tres línies estratègiques, segons va publicar la revista Interviú a l'abril de 2013. El full de ruta, pressupostada en 10 milions d'euros, començava per pagar a periodistes i tertulians per defensar als mitjans catalans la convivència entre Espanya i Catalunya. El segon pas continuava per finançar els mitjans de comunicació espanyolistes que hi havia a l'autonomia. Finalment, el tercer pas, que després va sortir a la llum, era recopilar informació sobre els diners que tenia la família Pujol en els paradisos fiscals. Un informe d'Hisenda i la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal, va determinar després que Jordi Pujol Ferrusola va moure fins a 55 milions d'euros a destinacions com Suïssa, Luxemburg, Andorra o Liechtenstein.

La jugada és doble quan candidats com Manuela Carmena o Teresa Rodríguez s'entesten a deslligar-se de Pablo Iglesias. D'una banda, la líder de Podem Andalusia ja va marcar un punt d'inflexió quan va contradir la postura d'Esglésies sobre que hi hagués una sola circumscripció per elegir el candidat a les eleccions generals. Rodríguez va plantejar el procés de descentralització de primàries. Manuela Carmena també ha dit en diverses ocasions que ella no té vinculació política amb Podem ni amb cap dels partits que formen Ara Madrid, la plataforma que el va alçar a l'ajuntament de la capital.

Share/Bookmark

28.7.15

Cohesió i desconnexió

FONT: Cohesió i desconnexió | Opinió | EL PAÍS Catalunya

L'independentisme hauria d'encarar dos problemes greus que han reflectit Ada Colau i el pacte PSC-ciutadans a Lleida: la cohesió social i el necessari projecte de la Catalunya-Ciutat



Ho advertim des de fa quatre anys i l'unionisme continua posant cara de tastador de vinagre però no fa ni una proposta. Una mica mandrós, la veritat, i mira que era fàcil desactivar l'independentisme. Coneixent-nos, s'haurien sortit amb la seva amb el mateix de sempre i una mica de picardia, però del professional divide et impera hem passat al potiner mantenella y no enmendalla.
L'Estat té mandra. Pedro Sánchez es fotografia amb una rojigualdaen cinemascop mentre Albert Rivera contradiu Arquimedes i nega l'embranzida cap amunt de la immersió. Gemma Ubasart segueix buscant odi contra Mas amb el mateix afany que en alguna comissaria es deu estar fabricant el seu segon compte suís. I ja està. L'Estat ha aconseguit el que l'independentisme no hagués sabut fer mai sol: mantenir certa unitat.
Junts pel Sí i la CUP són l'escamot dels maldestres de l'exèrcit de Pancho Villa, d'acord, però fins i tot Pancho Villa va guanyar. Arribar al 27-S en aquestes condicions després del que ha plogut té una certa victòria moral. Mentre la trajectòria sigui ascendent, i gràcies a l'Estat tot indica que serà així, l'independentisme sabrà gestionar els escenaris que es produiran el 28-S, siguin favorables o desfavorables. Amb el panorama que hem descrit, qualsevol deixa de ser independentista.
Així i tot, no n'hi ha prou. Hi ha una part sòlida, creïble i amb prou força i projecció de futur, però també flancs i debilitats que l'Estat es pot permetre i l'independentisme no. Aquesta és la mala notícia. La bona és que l'Estat ni tal com està ni tal com l'imaginen i desitgen els qui l'heretaran aportarà solucions als problemes de Catalunya. No ho ha fet fins ara i no ho farà en un futur.
L’economia de Lleida tornarà a funcionar, però hi ha coses que són tan valuoses que no es compren només amb diners
Les municipals han donat dues pistes clares en ciutats que exemplifiquen molt bé el que se li escapa encara a l'independentisme. La paradoxa és que és el resultat de l'absència d'un projecte nacional veritablement autònom. La Via Catalana és l'expressió del que es vol, no del que es té.
La primera és la victòria d'Ada Colau. Victòria mínima però simbòlica i una mostra del que passa quan falla la cohesió social. Els qui posen els ulls en blanc quan juren que Catalunya és una nació els aniria bé recordar que les comunitats es basen en afinitats socials i que aquest país és tan petit que no hi ha lloc per a patis del darrere. Sense un contracte social, quina nació vols construir? Cap, un país funciona tan malament com ho fa el pitjor dels seus components.
La segona és el pacte de PSC i Ciutadans a Lleida. Lleida ja no és la ciutat llunyana de Màrius Torres, no. És la ciutat solitària, allunyada de les altres tres, sola entre Saragossa i Barcelona i sense competència. Mentre l'economia va funcionar, semblava que hi havia un projecte de ciutat. Però no, la Lleida actual és una mostra del disseny inacabat de la Catalunya-ciutat, de falta d'ambició i cohesió cultural. L'economia de Lleida tornarà a funcionar, però hi ha coses que són tan valuoses que no es compren només amb diners. Ni ERC ni CDC han esbossat un projecte de continuïtat cultural per a Catalunya. Els altres partits, tampoc.
Són dos problemes que l'independentisme hauria d'encarar. No dic que els hagi de solucionar abans del 27-S. Dic que només continuarà avançant si els assumeix i proposa algun remei. Si crea relat, teoria, opcions i alternatives. Si aprèn dels moviments socials actuals i si recupera una tradició cultural tan rica i potent que va poder superar el franquisme i el posterior menyspreu de dretes i esquerres espanyoles.
Reconèixer i assumir els problemes de cohesió són els primers passos per responsabilitzar-se'n. L'Estat no s'hi aproparà si no és per produir més desperfectes. El dèficit fiscal continuarà sent el que és, tan dolent com el d'infraestructures. El dèficit cultural, segons el que veiem i sentim, és insalvable. Mentre l'independentisme ha tingut la iniciativa que l'Estat no tindrà mai, les coses li han anat bé. Hi ha molt a fer encara. Molt del que no s'ha fet mai.
I els que s'alarmen per la paraula desconnexió, que recordin que qui primer es va desconnectar va ser el mateix Estat. Si alguna cosa no està cohesionada avui és Espanya.
Francesc Serés és escriptor

Share/Bookmark

24.7.15

CARTA ABIERTA A FELIPE VI. Ramón Cotarelo

Estimado señor: en 1716, un antepasado suyo, Felipe V, abolió de un plumazo los derechos y libertades catalanas tras someter Barcelona mediante conquista militar. Trescientos años después quiere el destino que venga usted a impedir que los recuperen.

Acaba usted de espetar un discurso a un gobernante democrático, elegido por las urnas, como usted no lo ha sido, cuyo contenido esencial reside en recordar la necesidad de respeto al principio de supremacía de la ley, sin el cual, no es posible la sociedad civilizada.

¿Con qué autoridad dice usted eso a un presidente que, como él mismo señaló en una entrevista posterior, nunca se ha saltado la ley? Contestemos a esta fastidiosa pregunta.

Su autoridad personal en la materia que, a fuer de republicano, este blog no reconoce, es inexistente. Su poder viene directamente de la designación de un militar golpista, un delincuente perjuro que se alzó contra su gobierno y usted no ha tenido el coraje ni la gallardía de refrendarlo mediante una consulta a la ciudadanía, un referéndum en el que esta decida si quiere seguir con la monarquía o prefiere la República, el último régimen legítimo que hubo en España, pues el suyo no lo es.

Usted carece de autoridad pero se hace eco de la del gobierno español, ese sí, elegido por sufragio universal. Es este quien ha enviado a usted a Cataluña a recitar el catón elemental del Estado de derecho: el respeto a la ley, que a todos nos obliga, incluidos los gobernantes.

En términos abstractos esto es cierto. En términos concretos, aquí y ahora, en España, no solo no lo es, sino que es una burla. El gobierno que exige a Mas el cumplimiento de la ley, la cambia a su antojo, unilateralmente, sin consenso alguno, valiéndose de su rodillo parlamentario cuando le conviene, de forma que esa ley ya no es una norma de razón universal, general y abstracta que atienda al bien común, sino un dictado de los caprichos del gobierno del PP que, como sabe usted perfectamente, es el más corrupto, arbitrario e incompetente de la segunda restauración. Un solo ejemplo lo aclara: el mismo día que el presidente de ese gobierno, un hombre sin crédito ni autoridad algunos, sospechoso de haber estado cobrando sobresueldos de procedencia dudosa durante años, denuncia que los soberanistas catalanes intentan "cambiar las reglas del juego" al desobedecer la ley, sus acólitos presentaban un proyecto de ley de reforma del sistema electoral español para cambiar las reglas de juego a tres meses de unas elecciones. Y nadie en España, ni un medio de comunicación, ni un publicista ha denunciado esta arbitrariedad, esta ley del embudo.

Ciertamente, los gobernantes dicen que, si a los catalanistas no les gusta la ley, pueden cambiarla, pero legalmente, como han hecho ellos. No tengo a usted por una lumbrera, pero imagino que no se le escapará la impúdica hipocresía de este razonamiento pues los catalanes jamás serán mayoría en cuanto catalanes en España y, por tanto, no pueden materialmente cambiar la ley y están condenados a vivir bajo la que la mayoría les impone. Siempre. Por si no lo sabe usted, eso se llama "tiranía de la mayoría" y es tan odiosa como la de la minoría.

No, señor, el asunto ya no es de respeto a la ley. El asunto es de legitimidad, o sea mucho más profundo y antiguo. Pero, por no abusar de su paciencia, se lo expondré a usted en tres sencillos pasos a imitación de la triada dialéctica hegeliana que sirve para explicar la evolución de la realidad, pero también su involución.

Primero vino una guerra civil y cuarenta años de dictadura que forjaron una realidad española en la que se mezclaban los sueños de fanfarrias imperiales con los harapos de un país tercermundista, gobernado por los militares y los curas, como siempre. Fascismo, nacionalcatolicismo, centralismo, ignorancia, represión y robo sistemático. Fue la tesis.

Luego llegó la transición, la negación de la tesis, la antítesis. España se convertía en una democracia homologable con el resto de los europeas. Se negaba la dictadura. El Estado se descentralizaba y devolvía libertades a los territorios, se promulgaba una Constitución que consagraba la separación de la Iglesia y el Estado y propugnaba un Estado social y democrático de derecho. Y se acariciaba la ilusión de que era posible una continuidad normal del Estado, por encima de los avatares históricos.

Por último llegó la negación de la antítesis, la negación de la negación, la síntesis. Con el triunfo aplastante del PP en 2011, volvió el espíritu de la dictadura, el gobierno de los  curas (o de sus sectarios del Opus Dei), el nacionalcatolicismo. Se conservó la cáscara de la Constitución, pero se la vació de contenido con la ayuda del principal partido de la oposición, cómplice en esta involución y se procedió a recentralizar el país, atacando el régimen autonómico y burlando las expectativas catalanas, de forma que su estatuto carece de contenido. De nuevo con la ayuda del PSOE y la diligente colaboración de todas las instituciones del Estado. La que más se ha usado ha sido un Tribunal Constitucional carente de todo prestigio y autoridad moral por estar plagado de magistrados al servicio del gobierno o sectarios del Opus Dei, con su presidente a la cabeza, militante y cotizante del PP. 

Así están hoy las cosas en España, señor mío. Un gobierno de neofranquistas y nacionalcatólicos, empeñados en imponer sus convicciones como ley de la colectividad, corroído por la  corrupción, basado en un partido al que algún juez considera una asociación de delincuentes. Un gobierno que ha provocado una involución sin precedentes, una quiebra social profunda (lea usted las estadísticas de pobreza, las de paro, las de productividad, las verdaderas, no las que fabrica esta manga de embusteros) y una quiebra territorial mucho más profunda, que él mismo reconoce de una gravedad extrema y de la que es el único responsable por su incompetencia, autoritarismo y corrupción.

¿Cree usted que ese gobierno tiene autoridad para hablar de la ley?  ¿La tiene usted?

No le extrañe que los catalanes quieran liberarse de esta tiranía personificada en estúpidos provocadores como ese que quiere "españolizar a los niños catalanes". Muchos otros, si pudiéramos, haríamos lo mismo. No quieren, no queremos, vivir otra vez el franquismo. 

Y usted, le guste o no, lo representa.

Share/Bookmark

22.7.15

L'ENDEMÀ / AL DIA SIGUIENTE / DAY AFTER CATALUNYA 11 SEPTEMBRE 1714

Cal recuperar la memòria per a nosaltres, per als nostres botxins i qui els creu, per tal que comprenguin que no oblidem; finalment perquè el món ha de saber el perquè d'aquesta resistència que ja fa més de 300 anys que perdura.


SOM I SEREM
EN CATALÀ


EN ANGLÈS


EN CASTELLÀ


Share/Bookmark

21.7.15

La contrareforma que ve


TONI SOLER

LA POR. En l’àmbit sobiranista, tan emocional com sempre, es viuen moments d’una il·lusió renovada, farcida de preguntes. Preguntes que són expectativa, però també inclouen dubtes; preguntes que parteixen de la base que el 27-S es produirà un canvi irreversible i que obrirem portes que no sabem molt bé on porten. I això, que a molts independentistes ens fa trempar, també provoca inseguretat i neguit entre àmplies capes de la nostra societat, no especialment contràries a la independència, però sí condicionades per la prudència, l’aversió al risc i el temor ancestral a la discòrdia civil (herència directa de la derrota del 1939). Aquests sectors són especialment sensibles a l’anomenat discurs de la por, que el PP, el PSOE i Ciutadans han convertit en el seu gran argument electoral. Però, de discurs de la por, nosaltres també en tenim un; potser de tant en tant l’hauríem de treure a passeig.
ATZUCAC. Tothom pronostica una clara victòria de la llista unitària, i la veritat és que jo no m’hi oposo, perquè el vot guanyador mobilitza. Però convindria no deixar de conquerir tots els vots que estiguin a l’abast, perquè en dos mesos poden passar moltes coses, i si la victòria del 27-S no fos prou clara, les dificultats serien enormes per al futur govern de concentració. I, tanmateix, no hi hauria alternativa possible, perquè resulta inimaginable que Podem, C’s, PSC, Unió i PP formin una majoria, ni es posin d’acord en res que no sigui l’argumentari Usabart, el famós odi a Artur Mas. Amb una majoria feble i una minoria inarticulada, el Parlament esdevindria una olla de grills, que és el somni humit de Madrid. Ens trobaríem en un atzucac institucional que ens allunyaria de qualsevol opció de canvi de l’ statu quo. Per no parlar de com afectaria tot plegat al fràgil equilibri intern del bloc sobiranista.
CONTRAREFORMA. I Espanya, mentrestant, es trobaria en un escenari ideal per escometre la seva gran reforma, una fenomenal impostura que, al cap i a la fi, resultaria ser una contrareforma encoberta. Està tot pensat i hi ha gent treballant-hi. PP, PSOE i Ciutadans (que sumaran 2/3 del futur Congrés de Diputats) hi estan bàsicament d’acord: es modificaria la Constitució del 1978 per tal de demolir l’estat de les autonomies, blindar les competències de l’Estat, igualar tot el que encara no està igualat, i impedir que Catalunya torni a tenir temptacions insolidàries. A canvi, la vella baluerna senatorial se sotmetria a un lífting i, a proposta del PSOE, s’utilitzaria l’adjectiu federal per fer-ho bonic, i poder anunciar a la comunitat internacional que Espanya ja ha fet el gest necessari per acontentar aquells pesats del nordeste.
Això és el que ens espera si el 27-S deixem passar l’oportunitat de llaurar el nostre propi futur.

Share/Bookmark

20.7.15

CONTRA ELS SILENCIS

FONT: Contra els silencis - Vicent Àlvarez - La Veu del País Valencià

Vicent Àlvarez

Vicent Àlvarez logo rss

Vicent Álvarez i Rubio (Xàtiva 1941), llicenciat en Dret per la Universitat de València. 

més informació 


La cançó d’en Raimon tenia aquella estrofa “venim d’un silenci”, doncs bé, restaurar el record, recuperar la memòria, és una tasca que té molt a veure amb reparar injustícies, i també a enriquir el coneixement que cada societat té sobre la seua història. La part més cridanera, o diguem-ne que ens mostra més l’oblit i eixe silenci imposat, és aquella que afecta  les fosses comunes, els judicis sumaríssims, la repressió directa sobre les persones, hi ha però, altres silencis.

Una altra part d’eixa recuperació que cal tindre en compte i no deixar de costat, es tracta a la situació amb què es van trobar moltes persones del món de la cultura i la ciència a causa de la Guerra Civil i la posterior dictadura, parle de la gran quantitat de valencians i valencianes, d’origen o adopció, que van sobreviure en l’exili exterior o en l’interior. Sobre els primers cal dir que les seus aportacions han estat ignorades, salvant algunes excepcions, en quant als segons, la gent de la meua generació coneguérem persones que estaven marginades pel seu compromís, patiren repressió ideològica, marginació, i en ocasions colps repressius directes, cas d’alguns dels meus professors a Xàtiva.

Doncs bé, amb ocasió de la tramitació de la llei coneguda com de la memòria històrica, el Consell Valencià de Cultura va elevar a les instàncies públiques valencianes i de l’estat, un informe on es deia” hi ha un gran nombre de persones, d’una i altra vinculació política, que en alguns casos van sofrir algun tipus de càstig per les seues idees, i que posseïen carreres meritòries en el camps de les arts, la literatura, la ciència, la investigació, o les professions lliberals”, i acabant a mena de conclusió : “les institucions valencianes haurien de fer un esforç per recuperar i recordar a moltes d’aquelles persones, rehabilitar els seus noms i divulgar les seus obres i mèrits”.

L’anterior recomanació implicaria evitar visions parcials i actuar amb justícia, hi ha instàncies públiques amb la necessària autoritat moral i competència per fer propostes amb coneixement i fonamentació, una tasca que no implicaria augmentar costos ni grans despeses; sols caldria demanar informació per part dels ajuntaments, establiments, o altres espais, jo faria ara una enumeració oberta d’entitats a tindre presents: el ja esmentat Consell Valencià de Cultura, la Biblioteca Valenciana, les Universitats, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles...
Joan Fuster

Amb les dades que trinc podria fer un llarg llistat de persones que situaria en eixe espai de silencis, a les seues poblacions on van nàixer o desenvolupar activitats rellevants els ajuntaments tenen el deure de fer quelcom, i dic quelcom perquè dedicar carrers resulta complicat, per un costat al no haver-ne de nous o no estar a l’altura dels personatges. A València existeix un reglament d’honors i distincions que permet atorgar distincions diverses, en altres poblacions les corporacions municipals poden buscar solucions adients. Com que cal concretar apuntaria un primer llistat, obert i més que ampliable, amb noms com serien el poeta Juan Gil Albert, Joan Fuster, assignatura pendent al Cap i Casal, el periodista Vicent Ventura, la professora Olimpia Arocena, el jurista José Rodríguez, el també poeta Clariana, l’escultor Vicent Beltran, l’escriptor Vicente Llorens, el doctor José Chabás, introductor de la medicina social...

En resum, en la mesura d’allò que es pot fer, el nostre poble hauria de conèixer amb més objectivitat i amplitud les aportacions marginades en el camps de la cultura, la ciència i l’activitat professional, en la consciència d’haver contribuït al progrés de la cultura i les ciències. Així, estaríem més situats en un món global a l'haver aportat quelcom des del nostre país a la cultura universal. Ara, quan encetem una nova etapa, trencar silencis i marginacions, recuperar memòria és una tasca a fer, recordeu com tot silenci és complicitat (Fuster). 



CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
Share/Bookmark

15.7.15

#Pugemal600 | Associem-nos amb Ràdio Terra


Ràdio Terra

Benvolguts seguidors, avui comencem una trepidant ruta pel país per a créixer i fer-nos més experimentats. Aquest periple d'estiu el comencem a la falda del Canigó, al Conflent, i ens ha de dur per diferents contrades del territori per així poder seguir teixint un país de veus amb tots els accents i des de tots els racons.
Però no ho farem sense tu. Necessitem que ens donis suport, que t'associïs a aquest projecte i t'uneixis a la campanya. Ens ajudes?

Per omplir el formulari d'inscripció clica aquí

Canigó


Ràdio Terra necessita arribar als 600 socis per a reprendre les emissions l’1 de setembre i seguir sent l’únic mitjà comunicació d’emissió diària amb presència a totes les comarques dels Països Catalans.


Hem enllestit la primera temporada amb una programació estable, tres edicions d’informatius diaris, un espai diari en directe de tertúlia i conversa, informacions i cròniques vingudes d’arreu gràcies a les desenes de corresponsals que tenim escampats pel territori, entrevistes en profunditat i els primers programes.

 

Hem pogut cohesionar un equip de persones que han assumit tasques i responsabilitats en la producció de ràdio. Més de 1.200 arxius d’àudio, 16.256 escoltes, 1.634 entrades a la web… La feina és feta i la nostra voluntat és que segueixi endavant. Però per a fer-ho necessitem arribar a 600 persones associades. Et necessitem a tu. Suma per a Ràdio Terra, suma per a aquest mitjà de comunicació popular, horitzontal i cooperatiu.

 

#Pugemal600 ens haurà de permetre recórrer territori i seguir teixint un país de veus amb tots els accents i des de tots els racons. No podem continuar fent periodisme si no ens dónes suport. Fes créixer Ràdio Terra! Fes-te soci!


Share/Bookmark

14.7.15

Les Balears, el País Valencià i Catalunya han de recuperar la seva sobirania política, perduda fa 300 anys


Mateu Morro Historiador i autor del llibre 'Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears'



Mateu Morro (Santa Maria del Camí, 1956) és historiador, polític i activista mallorquí. En la seva faceta d'historiador, Morro ha escrit una desena de llibres sobre la toponímia antiga de les terres de parla catalana, el món pagès i la història moderna i contemporània del país. En l'àmbit polític, ha ha estat secretari general del PSM del 1985 fins al 2002, fou portaveu del partit l'any 1991, diputat el 1995, batlle de Santa Maria del Camí (entre 1990-2001) i conseller d'Agricultura entre el 2000 i 2003. Com a activista, Morro ha estat el coordinador d'Unió de Pagesos de Mallorca fins el 2013. Enguany ha publicat dos llibres 'Fràgil combat. Miquel Dolç i Dolç. Antologia poètica', junt amb Miquel Frontera, i 'Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears'. Entrevistem Mateu Morro per parlar d'aquest últim llibre:


1. Què vol dir l'expressió que dóna nom al llibre 'Fora botiflers, fora galls'?
El 28 de setembre de 1706, a bord del vaixell Prince George, els emissaris de la Ciutat i el Regne de Mallorca signaren la capitulació davant la flota anglo-holandesa comandada per l’almirall Leake. La celebració del triomf austriacista va ser apoteòsica a la ciutat: un esclat d’alegria. Entre els actes cal esmentar el jurament de les franqueses i privilegis del regne de Mallorca, esdevingut a la plaça de Cort el 4 d’octubre. Segons els cronistes els habitants de la ciutat i nombrosos grups de pagesos que hi entraren cridaven, entre altres coses: “Visca Carles III, morin els botiflers!”, “Fora botiflers, fora galls!”. Amb aquesta expressió manifestaven el rebuig a la noblesa borbònica i a la guarnició militar francesa de la ciutat. El poble de Mallorca era majoritàriament austriacista i identificava els partidaris de Felip V i la política  expansiva de Lluís XIV com els seus adversaris.

2. De quin tipus d'autonomia gaudia el Regne de Mallorca abans de 1715?
Més aviat caldria parlar d’independència, en un marc confederal, que no d’autonomia. El Regne de Mallorca era un estat integrat dins la Corona d’Aragó, amb unes institucions nacionals com el Gran i General Consell, els Jurats de la Ciutat i el Regne de Mallorca o el Sindicat de la Part Forana, que s’havien anat conformant des del segle XIII, a partir de la tradició pactista del dret públic català. Les constitucions, franqueses i privilegis del Regne de Mallorca garantien un règim polític en el qual els drets del Regne i els seus habitants eren reconeguts i no depenien en absolut de la voluntat del sobirà. Les Balears, com el conjunt de països de la Corona d’Aragó, participaven d’un sistema polític representatiu, molt original, avançat i precursor dels models que s’acabaren imposant a Europa en la lluita contra l’absolutisme.
3. Què van perdre els illencs amb la desaparició del Regne de Mallorca?
L’ocupació militar de Mallorca i Eivissa, de banda de l’exèrcit hispano-francès comandat pel cavaller d’Asfeld, consumada el juliol de 1715, va representar la destrucció per la força de les institucions i les lleis que regien el Regne de Mallorca, i la submissió a un poder extern, absolutista, militarista, basat en la identificació de la monarquia borbònica amb les lleis, institucions, llengua i cultura de Castella, com assenyalà amb lucidesa Miquel dels Sants Oliver. Es pot dir que el concepte modern d’Espanya es va fer present com una brutal imposició, tan sols assegurada a les illes per la presència d’un important contingent militar. Se’ns condemnava a la dependència política, a l’espoliació econòmica, al genocidi cultural i al provincianisme més empobridor.

4. Què va suposar el Decret de Nova Planta als Països Catalans i en concret a les Balears?
Els Decrets de Nova Planta són l’expressió normativa del dret de conquesta en el qual s’emparà Felip V per suprimir les nostres institucions i imposar el seu règim absolutista i unitarista. Més enllà dels simples textos hi ha un exèrcit hispano-francès que, si cal a sang i foc, vol suprimir tot el nostre sistema institucional, eliminar-nos de la història com a poble i esborrar tota memòria de les llibertats i constitucions dels nostres països. Des del primer moment la imposició de la llengua castellana és un objectiu de primer ordre del poder borbònic. El més sorprenent és que tres-cents anys després no hagin pogut consumar les seves pretensions i els nostres països mantenguin vives les seves pretensions de recuperar les llibertats nacionals perdudes el 1707, 1714 i 1715 respectivament.

5. Al llibre esmentes que no hi ha una gran consciència social sobre la Guerra de Successió a les Balears. A qui no ha interessat difondre què va passar?
Perdudes les institucions nacionals, l’únic que restava era el poder de l’estat i unes institucions provincials borbòniques, de molt migrades competències, en mans de la noblesa filipista. L’estratègia dels grups dominants illencs va ser d’esdevenir uns fidels servidors del poder espanyol per tal de gaudir dels seus privilegis i aconseguir-ne de nous. La dinàmica colonial: dependència/sucursalisme/caciquisme es va ensenyorir dels segles XVIII, XIX i XX. Com es pot entendre la història va ser interpretada d’acord amb la ideologia reaccionària d’aquests grups o, fins i tot, va ser amagada i esborrada. Això ha continuat a partir de 1975, fins i tot ha empitjorat, gràcies a l’omnipresència del discurs unitarista espanyol en els mitjans de comunicació. El darrer període de govern del PP a les Balears no va ser res més que un intent, teledirigit des de Madrid, per acabar amb l’escola, eliminar la llengua catalana de l’administració i dels pocs mitjans de comunicació on resistia, i així posar punt final a la tasca començada el 1715.

6. La comissió que s'ha constituit a les Illes per recordar el Tricentenari té per lema 'Del Decret de Nova Planta al dret a decidir'. Està d'acord que allò que falta a les Illes és recuperar més poder sobirà?
Sí, les Balears, com el País Valencià i Catalunya han de recuperar la seva sobirania política, perduda fa tres-cents anys. És un procés conseqüent amb la consolidació d’una situació democràtica, en la qual es deixin de banda les restriccions a la llibertat que marcaren la constitució espanyola de 1978. La Comissió Cívica pel Tricentenari, al costat de diverses iniciatives nascudes de la mateixa societat, ha intentat superar l’hostilitat de les institucions i recuperar la història que ens han amagat, conscients que sense fer això no podrem ser mai lliures per decidir el nostre futur.

Share/Bookmark

13.7.15

L’Oracional Valencià

FONT: L’Oracional Valencià - Josep Miquel Bausset - La Veu del País Valencià

Josep Miquel Bausset

Josep Miquel Bausset

Els valencians, des de fa segles, tenim prohibida la nostra llengua a l’Església. Ja fa uns anys, l’AVL va aprovar la traducció dels textos litúrgics al valencià i els va remetre als nostres bisbes, que encara no s’han dignat ni a contestar (com manifestà el bon bisbe Rafael Sanus) el que van rebre.

Malgrat això, l’AVL ha continuat treballant a favor de la nostra llengua a l’Església. Fa unes setmanes va eixir l’Oracional Valencià, una obra de 366 pàgines que ha  publicat l’AVL i l’Associació  Ecumènica de Cristians pel Valencià, i que va ser presentat el dijous 25 de juny.

En la presentació al text de l’Oracional, el Sr. Pere Mª Orts, President de la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, ens recordava que “el dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998”, feia una “crida al món eclesiàstic”, per tal que se sumara a la valencianització de l’Església, una crida que l’Església Valenciana (?) continua menyspreant.

Com ens recorda el Sr. Pere Mª Orts, l’AVL, “des del primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics”, una tasca “llarga i costosa, feta a partir de preceptiva versió llatina del Missale romanum”, per així oferir-los a les comunitats cristianes.

Ha estat la Comissió de Textos Litúrgics de l’AVL, qui ha publicat ara aquest Oracional Valencià, que inclou les pregàries amb la Bíblia, els deu manaments i altres fórmules bíbliques per a la vida cristiana, a més de les fórmules de la tradició eclesial, els sagraments, les pregàries d’ús general, la celebració de l’any litúrgic, pregàries a la Mare de Déu i als sants, oracions per l’Església i pel món, les pregàries pels malalts i pels difunts, les benediccions, un apèndix en llatí i un complex índex.

En la introducció d’aquesta obra, el Sr. Francesc Aracil, President de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, fa un repàs  de “l’ús catequètic i devocional de la llengua valenciana”, amb exemples com, fra Guillem Anglès, la Bíblia atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, el Misteri d’Elx o la producció religiosa de Bernat Oliver, Francesc Eiximenis, Antoni Canals, Vicent Ferrer, Isabel de Villena i Joan Roís de Corella. També es menciona l’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes i el Llibre del Poble de Déu, del P. Pere Riutort. L’amic Francesc Aracil ens dóna alguns criteris orientadors que s’han seguit en l’elaboració de l’Oracional, com el bíblic i litúrgic, el tradicional i popular, el plural i ecumènic o el catequètic i pastoral.

Aquest Oracional Valencià, preparat per l’AVL i per l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencianisme, amb una aportació destacada de mossèn August Monzon, s’ofereix “a la consideració dels bisbes i dels fidels”, per tal d’afavorir la pregària en valencià. Per això el professor Ramon Ferrer, President de l’AVL, ha destacat “les virtuts d’aquest devocionari amb voluntat ecumènica, que aplega textos catòlics, protestants, ortodoxos o anglicans”.

Dissortadament, i malgrat la bona voluntat de l’AVL, la publicació de l’Oracional ha estat mal rebuda per l’arquebisbat de València, que en un comunicat del 24 de juny, lamentava “que lo hayan hecho ustedes por sí y ante sí, sin las debidas autorizaciones de este arzobispado”. El text de l’arquebisbat de València creu que la publicació de l’Oracional, no és “la manera correcta ni la mejor, de proceder”. Incomprensiblement, l’arquebisbat, que ha donat sempre el silenci per resposta (i per això els textos litúrgics continuen dormint el son dels justos en algun calaix del palau arquebisbal) s’enutja per la iniciativa que ha pres l’AVL. Algú ho entén? És la política del, ni fer, ni deixar fer! I és que si totes les peticions de l’AVL han estat ignorades sistemàticament per la Província Eclesiàstica Valentina, per a la publicació del Missal Romà en valencià, ¿què volen els bisbes? Que continuem així tota la vida? 

Espere que els cinc bisbes del País Valencià (i confie sobretot en el bisbe Enrique Benavent, de Tortosa) reflexionen i rectifiquen la seua opinió sobre l’Oracional i sobre el Missal Romà, per tal que tinguen en consideració aquest Oracional, el recomanen als capellans i l’utilitzen ells mateixos. I tant de bo que aviat, els textos litúrgics en valencià siguen aprovats per Roma. Tot i que és evident que això depèn en bona part dels bisbes valencians, ja que com diu la coneguda frase, “de Roma ve, allò que abans ha anat”.

Encara estan a temps de rectificar, si no volen que l’Església siga recordada com a enemiga de la llengua i de la cultura dels valencians, que és com ha actuat en els darrers segles. Per això no em sorprèn l’actitud de molts valencians d’allunyar-se de l’Església, ja que la veuen com una força espanyolista, espanyolitzadora i colonial, que tracta els valencians amb menyspreu.



Share/Bookmark

11.7.15

NO VULL SER INDEPENDENTISTA

Traduït amb Google Translator.

NO QUIERO SER INDEPENDENTISTA

Jo no vull ser independentista, no ho he volgut mai. He viscut la part final i no per això menys tràgica de la dictadura del cabdill, que els seus descendents campen encara per les seves amples en aquest País a on no pots onejar banderes llevat que siguin nacionals amb o sense esparver que tant és, o que les esvàstiques, penalitzades en tota l'Europa democràtica, aquí siguin només entremaliadures de cadets fatxes.

He passat una transició en què les autonomies perifèriques van cedir més que ningú per por de les conseqüències d'una falta d'acord, on un president, el qual no va sortir malament del tot malgrat haver estat Cap del Moviment, va ser escollit sense eleccions i seleccionat pel Rei substitut de Franco que ja va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. I es va muntar una constitució votada per àmplia majoria, a la qual curiosament els que menys la van recolzar ser aquells que ara la defensen a ultrança i que com s'ha vist només es pot rectificar per salvaguardar els interessos d'aquesta Espanya que és només la seva.

Vaig votar amb il·lusió a un partit socialista que presentava al seu programa, entre d'altres plantejaments, la constitució de la República espanyola i la defensa de l'autogestió dels pobles, a més de declaracions enèrgiques sobre el "poder per al poble". Després va venir Roldán, el Sr X, el contraterrorisme il·legal, Barrionuevo, germans Guerra corruptes que encara no han pagat degudament els seus delictes, l'abandó del sentiment republicà i l'autogestió dels pobles convertida en unes rialles de l'altre Sr. Guerra que es burlava dels catalans dient que havien passat bé passat el raspall per l'Estatut fins a "deixar-ho com una patena". Cop d'estat del 23F, partit comunista que fins i tot amb Carrillo, però sobretot sense ell, cada vegada té més de partit i menys de comunista. Tot això he passat.

I paral·lelament Governs catalans que amb menys o més fortuna gestionaven els recursos que des de la centralitat els concedien i que servien per traspassar la responsabilitat de tot el que surt malament sense dret a queixa, a menys de desitjar ser titllats de victimisme.

Jo no vull ser independentista, però m'he adonat que no anem bé, que Catalunya no podrà suportar molts anys més aquest tipus de gestió que ens condemna a les submissió i al subdesenvolupament controlat i censurat, a la limitació de la iniciativa personal ia la gradual desaparició de la cultura i la llengua pròpia.

Per això no vull ser independentista, el que desitjo és ser ja independent per no tornar a ser independentista mai més.

Si, ja sé que no serà fàcil. Un cop esgotades les amenaces -us acordáis-, de quedar-nos fora d'Europa, en uns llimbs galàctic o alguna cosa així, ara quan s'adonen que ni és rendible fer fora Grècia, un cop superats els pors econòmics, quan a Catalunya se segueix creixent i invertint per sobre de la mitjana, ara vénen les amenaces sentimentals i socials.

Parlen de la fragmentació de famílies. És irònic quan les famílies es separen perquè els seus membres han de marxar a treballar fora per la manca d'oportunitats que aquí no existeixen. A més, tinc família i bons amics espanyols i no penso perdre'ls, com altres amics sud-americans, francesos, suecs al que tampoc penso renunciar. Des de quan la família o els amics han depès de la independència dels pobles respectius? Parlen de menyscapte social quan ara ja s'estan polint la guardiola de les pensions, quan aquest Govern va acabar la legislatura amb el mateix atur que a l'arribar, amb salaris de misèria i contractes de treball escombraries, i amb un deute exterior estratosfèrica superior a la de Grècia, per cert.

panoramica-diada-1024x323

Però amb tot això, les raons fonamentals de la independència no són d'economia sinó de dignitat. Tinc una edat que em permet esperar pocs beneficis personals, però crec que els meus fills, els meus néts i tota la gent jove i no tan jove que ho estan passant malament amb la crisi des de ja fa anys, es mereixen l'oportunitat de començar de nou de fer reset, de l'creu i ratlla que els permeti viure democràticament millor i de manera més solidària. I això no s'aconsegueix amb un simple canvi, o amb un nou partit que no justifica les seves promeses. Cal una revolució i la millor i més eficient és que Catalunya es converteixi en un nou estat d'Europa. Francament, crec que independència és intel·ligència.

I no sóc ingenu. Corruptes ha a tot arreu, també a Catalunya. El professor Sala i Martín diu que "La quota de xoriços és similar a tot arreu del món, la diferència és el que fan els governs amb ells quan els descobreix". Estic d'acord, i crec que en un nou estat s'haurà de legislar degudament al respecte.

I també tenim polítics mediocres, nacionalistes més preocupats per salvaguardar situacions pròpies que comuns, socialistes al dictat del seu partit central, populars obertament franquistes i ja gairebé residuals, derechones que amb el seu discurs "salvador de la Pàtria" el que pretenen realment és instal·lar-se en l'establishment de Madrid, pseudo comunistes convertits en pagafantas de partits nacionals espanyols per aconseguir quota de poder (si el Guti aixequés el cap), i altres. Però també hi ha polítics extraordinaris, treballadors, amb idees, lúcids i disposats a portar a aquesta País anomenat Catalunya a la destinació que es mereix. Jo conec més d'un de diferent ideologia i en aquests confio.

Per això no sóc independentista, per això vull la independència de CATALUNYA ja! Per no haver de ser independentista.mai més.

Sobre l'autor

José Luis TrujilloJose Luis Trujillo - Barcelonès, escriptor autodidacta, contista per vocació i per afició, va estudiar Relacions Laborals carrera que va acabar i mai va exercir, i Ciències de la Informació -Publicitat-, carrera que nuna va acabar però que si va exercir com a publicista durant més de 20 anys . Partidari del carpe diem i que la felicitat arriba i es va minut a minut. Va dirigir un bon nombre d'empreses durant la seva ja dilatada carrera professional, però només perquè calia guanyar-se la vida. Ara, encara laborant, procura ser més feliç, dedicant a la família ia escriure. Va publicar el seu primer llibre, "Contes curts i alguns llargs" que va tenir una bona acollida editorial.

Share/Bookmark

VULL

"Vull poder mirar als ulls al meu fill quan em pregunti què vaig fer per canviar-ho tot"
Gabriel Rufián
Gabriel Rufián és diplomat en Relacions Laborals (UPF) i Màster en Direcció de Personal (IdEC-UPF). Selecció, formació i comunicació. Membre de Súmate. Col·laborador en diferentes mitjans de comunicació i tertúlies polítiques.
Vull un país reflectit en una llista política i no una llista política de país.
Vull guanyar un país i no guanyar a un polític.
Vull no saber que és imposible i fer-ho tot.
Vull a la gent davant i als polítics darrere.
Vull que qui va perdre tant i a tants, ara guanyi per tant i per a tants.
Vull que qui va guanyar com va guanyar, ara perdi.
Vull guanyar a l'odi i al feixisme amb urnes de cartró i xiulets de joguina.
Vull enorgullir als que es van anar, als que estan i als que vindran.
Vull que ningú demani mai més perdó per ser el que vulgui ser.
Vull superar debats fratricides entre convençuts i anar al carrer a parlar amb indecisos.
Vull que ningú demani mai més perdó per ser català o parlar català.
Vull guanyar amb vots a les amenaces.
Vull ser el país que tants van imaginar.
Vull transmetre tanta emoció, tanta il·lusió i tant dolor, que aclapari a la por i al dubte.
Vull que ens mereixem guanyar.
Vull veure somriure eternament a qui passa calor i fred en una paradeta fa tant de temps.
Vull mil cognoms, mil llengües i mil orígens al meu país.
Vull al món impressionat un altre 11 de setembre.
Vull una altra plaça, una altra via i una altra avinguda repleta de mans entrellaçades.
Vull que tot això transcendeixi als partits.
Vull poder mirar als ulls al meu fill quan em pregunti què vaig fer per canviar-ho tot.
Vull que siguem millors, ser més i arribar més lluny.
Vull guanyar on mai, com mai i amb qui mai.
Vull que qui no vol vulgui, i qui vol sigui més generós que mai.
Vull que els més governin sobre els menys.
Vull que el poder constituent governi sobre el poder constituït, de veritat.
Vull que mai se li oblidi a ningú d'on ve ni qui és.
Vull que ningú sigui més que ningú per tenir un despatx o un diploma penjat a la paret.
Vull que siguem capaços d'interpel·lar a qui encara dubta.
Vull que els revolucionaris ho siguin de debò.
Vull que qui demana tant de temps un canvi, ara no enmudeixi.
Vull que qui mai ha estat valent ho sigui ara.
Vull que no perdem temps amb filies o fòbies personals.
Vull que qui no vulgui, no pugui o no cregui, s'aparti i observi.
Vull no decebre a ningú.
Vull que qui recordi aquella derrota, imagini aquesta victòria.
Vull que la gent prengui el Parlament mitjançant una urna.
Vull veure cues de gent enfront d'urnes i no cues de gent enfront de menjadors socials.
Vull que sempre tot es resolgui amb política.
Vull que la dignitat i decència basti per a tot.
Vull que arribin els millors i no els que es portin millor.
Vull menys despatxos i més places.
Vull que el meu fill no s'avergonyeixi de qui és, d'on és i de com és el que és.
Vull fer el que van fer els meus avis i els meus pares.
Vull que qui vulgui pugui i que qui pot deixi fer.
Vull menys realitats i més promeses.
Vull que siguem més generosos i pragmàtics que mai.
Vull que tenir la raó per primera vegada basti.
Vull una esquerra valenta i una dreta democràtica.
Vull que tot surti bé.
Vull el que tants mereixen tant.
Vull que qui vulguin autodeterminarse ho faci.
Vull que aquest poble sigui el que vulgui ser.
Vull una república.
Vull guanyar.
Vull una Catalunya lliure.
Vull una Catalunya justa.
Vull una Catalunya independent.

Share/Bookmark

10.7.15

Com cal guanyar perquè el 27-S sigui acceptat com un referèndum?



Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/4426658/20150708/cal-guanyar-27-s-sigui-acceptat-referendum.html
Convertir les eleccions del 27 de setembre en un referèndum en què els partidaris del sí a la independència votin una sola llista conjunta, sense intenció de formar govern, és un moviment sorprenent i inèdit. Per tant, no té regles clares ni precedents.

Perquè un referèndum sigui considerat vàlid sempre ha de complir dos elements clau: una pregunta clara i unes condicions que marquen el mínim a aconseguir per a certificar la victòria. El 27-S es convocaran eleccions parlamentàries i, per tant, l'expressió vàlida dels comicis seria, en principi els escons i no pas els vots. Ara, si s'accentua tant el valor referendari dels comicis fins al punt que ja s'anuncia que no seran uns comicis, sembla lògic que la victòria s'hagi de comptar en vots, cosa bastant més difícil d'aconseguir.
D'acord amb aquesta opció, quants vots caldria obtenir el 27-S perquè la comunitat internacional acceptés el resultat del referèndum?
La resposta és que no hi ha cap regla universal i que no es pot improvisar. Normalment, si ningú no reclama un pacte sobre unes altres condicions, es considera que un referèndum es guanya quan algú aconsegueix el 50% dels vots emesos més un. I aquest hauria de ser el cas català.
Ara, aquesta regla resta sotmesa sempre a pactes polítics que poden establir regles particulars a banda. Algunes de les més habituals són les següents:
1) Exigir un mínim de participació. 
És un requisit molt normal a Europa. A Estònia, Eslovènia i Albània no es demana cap participació mínima per a acceptar els resultats d'un referèndum però en la resta d'estats, sí. A la immensa majoria es requereix que hi participi el 50% del cens. És el cas de Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Letònia, Hongria, Romania, Itàlia, Portugal i Suècia, per exemple.
Una variant és demanar que un mínim dels vots favorables arribin a un percentatge del cens determinat. Per exemple, a Hongria, cal que els vots del sí arribin al 25% del cens i a Dinamarca a un mínim del 40% del cens.
2) Exigir la 'doble majoria'
Un segon tipus de condició sobre un referèndum és l'exigència d'allò que s'anomena la 'doble majoria'. Per exemple, a Austràlia un referèndum s'ha d'aprovar a tot l'àmbit nacional, però també a quatre dels sis estats. A Suïssa alguns referèndums requereixen majoria del vot nacional i la victòria a la majoria de cantons.
Recentment, el govern escocès ha demanat que en el cas del referèndum sobre la permanència de Gran Bretanya a la UE el resultat només sigui vàlid si és sancionat a les quatre nacions que la formen.
3) Exigir que el vot favorable sigui superior al 50% dels vots més un
Normalment, un referèndum es guanya quan s'obté el 50% dels vots més un. Però hi ha casos en què els organitzadors han de pactar, per raons diverses, allò que s'anomena una 'supermajoria'. Per exemple, a Lituània és legal un referèndum per a deixar de ser un estat independent, però per guanyar-lo cal obtenir el vot de dues terceres parts del cens. Aquesta 'supermajoria' es vincula a decisions clau, però no sempre ha estat acceptada. El Canadà va reclamar una supermajoria en el referèndum d'independència del Quebec, però els tribunals federals la van desestimar.
El cas més conegut és el del referèndum d'independència de Montenegro, en què calia que votessin un mínim del 50% dels censats i que el sí arribés al 55%.

Share/Bookmark

9.7.15

Els reis catòlics i la mentida de la creació d’Espanya



FONT ORIGINALhttp://www.historiesdeuropa.cat/2014/10/06/els-reis-catolics-i-la-mentida-de-la-creacio-despanya/

Els 500 anys de Rajoy i Soraya
Aquesta és una, potser, de les mentides més grotesques que de ben segur hem escoltat “manta” vegades: que Espanya comença amb els reis catòlics, amb la unió de les corones d’Aragó i Castella. Mentida com una catedral. D’ençà la Real Acadèmia de la Història, creada per Felip V per manipular i fabricar una història a la mida del centralisme borbònic, s’ha anat repetint aquesta frase com un mantra per donar pedigrí a la ficció d’un estat dominat pels castellans i on la resta de nacionalitats van quedar-hi “assimilades” (forma light de dir reprimides i colonitzades), amb la seva història convenientment manipulada per justificar un nyap intel·lectual que encara avui provoca vòmits, tedi i fracàs escolar entre els alumnes d’institut més espavilats.
Els castellans han aconseguit inserir la mentida en el més profund de la rància mentalitat espanyolista (nacionalista castellana) fins a l’extrem que la mentida forma part habitual de l’argumentari “cultural” en les discussions de carajillo de qualsevol bar de barriada. Qualsevol garrulo, que no sabria ni situar cronològicament la revolució francesa i que necessitaria un mapamundi per trobar Armènia, es creu capacitat per fer servir aquest  fet històric, suposadament cert, com un argument suposadament irrefutable de la “unitat indissoluble d’espannnnnya”. Tant s’ho creuen, que fins i tot la Falange va adoptar els símbols dels reis catòlics com a propis: el jou i les fletxes.
Anem a veure primer com es va produir la boda, per veure clarament la mentida. Ferran de Trastàmara i Isabel es van casar, en secret, el 1469. Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca, i comte de Barcelona fins el 1479, deu anys després de la boda! I Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després de la boda! En el moment del casori, doncs, cap dels dos no era ni tan sols candidat a la successió dels seus respectius territoris, sinó que per Castella, la successora era Joana la Beltraneja. Per Aragó i sobretot Catalunya, la cosa encara va ser més complicada per l’oposició de les institucions catalanes al rei. Tot plegat evidencia doncs que no hi havia cap voluntat d’unir les corones en el moment en què es van casar.

Reconquista-rendicion-granada
La rendició de Granada als Reis Catòlics, de Francisco Pradilla.

A Catalunya, el pare de Ferran, Joan II, va tenir molts problemes. Fou un personatge funest que  provocà tres guerres civils: a Navarra, a Castella i a Catalunya, on el preferit per recuperar la desitjada dinastia pròpia havia estat Carles de Viana (mort fatalment al 1461). En absència de l’estimat Carles de Viana,  durant la guerra (1462-1472) els catalans cercaren pretendent a tot arreu, fins al conestable Pere de Portugal, passant olímpicament de Ferran, que va ser encerclat per les tropes catalanes a Girona junt amb la seva mare. Després, Ferran participaria a la guerra civil castellana provocada per l’ascens de la seva dona a Castella (1474-1479) i per tant, només com a conseqüència del resultat de carambola de tot això, l’any1479 Ferran i Isabel van arribar  a ser reis del propi territori i reis consorts dels regnes de l’altre.
Per si no n’hi hagués prou amb això, a la mort d’Isabel el 1504, encara quedà més reblat el clau de que aquí no s’havia fundat res, i és que la filla del matrimoni, Joana I de Castella, seria reina només de Castella juntament amb el seu marit Felip, mentre que Ferran s’hauria de retirar a Aragó. Així doncs, fins i tot en vida del mateix rei catòlic, les corones (els regnes sempre van continuar la seva pròpia inèrcia i van romandre completament independents l’un de l’altre) es van tornar a separar. El mateix títol de “catòlics” no el van rebre fins el 1494, quan el papa Borja Alexandre VI beneí el matrimoni (23 anys després!), essent un títol hereditari només a Castella. Ferran, només va ser “catòlic” consort.
Més encara. En declarar Joana com a “boja”, que és el nom amb el que ha passat a la història, es va cridar altre cop Ferran a Castella… per a fer de regent! Només a l’espera que el fill de Joana amb el flamenc Felip (mort sobtadament el 1506) fos major d’edat i accedís a la corona de Castella (fet que passaria al 1516). I Aragó? Doncs un fet poc divulgat és que Ferran es va tornar a casar el 19 d’octubre de 1505. L’elegida va serGermana de Foix , una noia de 18 anys relacionada amb la monarquia francesa, amb qui tindria un fill cridat a ser l’hereu de la corona aragonesa que naixeria el 1509. Curiosament, aquest fill anomenat Joan, que hauria estat Joan III d’Aragó, va néixer a la mateixa ciutat on es van casar il·lícitament (té gràcia, ara que el govern ho veu tot il·legal) Ferran i Isabel: a Valladolid.
El fill del que Ferran esperava que fos major d’edat mentre feia de regent a Castella seria l’emperador Carles V, i el destí faria que el fill nascut de Germana de Foix morís a les poques hores de néixer, pel que les corones aragoneses i castellana, no quedarien unides entre elles finalment, sinó que passarien a formar part d’un conglomerat immens de territoris governats pels Habsburg. La historiografia espanyolista va convertir un fet puntual, amb inici i fi, i succeït de rebot, en una categoria amb intencionalitat, tot per justificar l’existència d’un estat centralista. 
La de Ferran i Isabel només fou una unió d’interessos econòmics familiars dels Trastàmeres (els seus avis eren germans), que temporalment va unir les corones i res més que les corones, que posteriorment quedarien totes incloses en un marc més ampli, l’Habsburg austríac, que sovint també es confon com a “espanyol”… Però com els va arribar tant de poder a mans d’aquesta gent, ja és una altra història.
Per veure la magnitud de la tragèdia, i com és que als catalans no ens entenen, res millor que fer un cop d’ull a la manipulació històrica a que està sotmesa la població de l’estat espanyol, un estat que cada cop té més ítems per ser anomenat una dictadura pura i dura. Només cal fer un repàs del que s’ensenya a les escoles espanyoles per escandalitzar-se. Us deixem una mostra:

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.