traducció - translate - traducción

14.1.16

ARA VA DE BO | Josep-Lluís Carod-Rovira


Està més que demostrat que la condició de català va associada al patiment.Sembla que no es pugui ser català si no es pateix. I així ha estat al llarg d’aquests tres mesos, on hem dut la nostra capacitat de resistència fins al final i, malgrat tota la tempesta que es congriava al nostre entorn, hem superat el tràngol. Ja ens havíem arribat a creure que l’inici del Cant III de la Divina Comèdia, Dante Alighieri l’havia escrit pensant en nosaltres: Lasciate ogni speranza... Tenim president i tenim Govern, gràcies a una solució final del tot impensada, com en les millors pel·lícules d’enjòlit. I ara han de quedar enrere les raons de l’espera, perquè ja estem en una etapa nova.  


Tenim president i això és el que, al capdavall, compta, en aquest camí que ens ha de  dur al ple domini de la terra. Carles Puigdemont ha estat la gran sorpresa positiva. És independentista de dècades ençà, quan Convergència encara no n’era i blasmava els pocs que sí que n’eren. És progressista en política social, sense tenir res a veure amb el sector dels negocis que tants disgustos de corrupció i tantes decepcions morals han donat a les seves sigles i al país. És de poble i no pertany a les elits barcelonines que sempre han tallat el bacallà. Parla pel cap baix cinc llengües i, per a acabar-ho d’arrodonir, la seva dona és romanesa i independentista catalana: massa tall per a ser engolit d’una sola mossegada, a Madrid i en alguns despatxos d’aquí. Té sentit de l’humor, bona fusta dialèctica i prou coratge polític com per fer front a tot el que ens espera, després d’haver defensat el dret a decidir del poble català, davant mateix del rei d’Espanya, sent batlle de Girona. Ves que no acabi adquirint un perfil propi i consolidant-se com a president, ara i d’aquí a divuit mesos...

Des de la sessió parlamentària de diumenge, celebrada malgrat els intents d’obstrucció del PP, es pot dir que l’independentisme ha recuperat la iniciativa política i l’elecció de president ha tingut un efecte balsàmic que ha revifat la il·lusió, novament. Quan ja semblava impossible, Catalunya s’ha dotat de president i de Govern. Espanya, encara no. No té una cosa ni l’altra, perquè executiu i president hi són en funcions i, segons com vagi tot, no és pot descartar que calgui repetir eleccions. Mentrestant, la germana del rei i filla de rei s’asseu al banc dels acusats per presumptes irregularitats fiscals, en un episodi insòlit on ens assabentem que hisenda no som tots, sinó nomes nosaltres i constatem que la justícia no és igual per a tothom. Però Espanya no està en funcions. El seu rei s’ha negat a rebre, com ha estat habitual des de l’any 1980, la presidenta del Parlament per a complir, protocol·làriament, el tràmit legal de conèixer el nom del president de la Generalitat acabat d’elegir. I a diferència del que es fa regularment, rutinàriament, mecànicament, amb tots els alts càrrecs en plegar, inclosos els presidents dels disset governs autònoms, no ha agraït al oresident Mas els serveis prestats, en un gest lleig de manca de sentit d’estat, impropi d’algú que ostenta, precisament, el màxim càrrec institucional a l’estat.

Mentrestant, l’antic secretari de comunicació del govern d’Aznar,  M.A.Rodríguez s’ha tornat a cobrir de misèria moral i d’incultura, amb tuits racistes sobre la muller de Carles Puigdemont i la seva condició de president número 130 de la Generalitat. I el ministre de l’Interior ha enviat a Catalunya 400 membres de la unitat antiavalots de la policia nacional, com a gest amable cap al nou mandatari català, el parlament que l’ha escollit i el poble que el va votar. En fi, que si en algun moment els nostres ànims defalleixen, no cal patir perquè Espanya no ens fallarà, farà el que ha fet sempre i la seva actitud contrària continuarà sent un dels factors bàsics de cohesió nacional al nostre país.

Vista la promesa del càrrec del president Puigdemont, lligada a la voluntat del poble de Catalunya expressada pel seu parlament, sense cap referència a la constitució ni al rei, ni cap esment a l’autoritat espanyola present en l’acte de presa de possessió, tot fa pensar que ara va de bo. No crec que n’hi hagi prou, doncs, només amb un vot de confiança. Quan algú es compromet a deixar-se la pell per a aconseguir la llibertat del seu poble i aquest algú és el president, tots els  ciutadans amb consciència nacional tenim el deure civil d’implicar-nos-hi personalment, al nostre nivell i en el nostre àmbit, per a ser dignes del moment històric que ens ha tocat de viure. El president de Catalunya ha de saber i constatar que té un poble al seu costat. No és l’hora de la discrepància pública, ni de la deserció covarda, ni de mirar cap a una altra banda tant se val amb quin pretext i sí la del màxim compromís amb el país i els seus drets, amb el cor obert a totes les esperances. El tren de la llibertat s’ha posat en marxa i no hem de baixar-ne fins a la darrera estació. En aquest viatge tots som necessaris, perquè no és tracta d’una aventura individual, sinó d’una aspiració col·lectiva. I ara va de bo. Guanyarem!

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.