traducció - translate - traducción

18.1.16

Reconeixement diplomàtic del nou estat: serà Bèlgica la Islàndia de Catalunya? | VilaWeb

Font: Reconeixement diplomàtic del nou estat: serà Bèlgica la Islàndia de Catalunya? | VilaWeb
Per: Vicent Partal

El govern i l'opinió pública debaten què cal fer quan Catalunya proclame la República


El ministre d'Interior belga, Jan Jambon.
El 25 de gener de 1991 el primer ministre de la petita illa d’Islàndia, Hernannsson Steingrimur, i el ministre d’Afers Estrangers, Jon Baldvin Hannibalsson, van acompanyar a Vílnius els centenars de milers de lituans que es van unir per dir adéu de la manera més solemne possible els seus quinze compatriotes assassinats per les tropes soviètiques durant el setge de la torre de televisió. Lituània havia declarat unilateralment la independència un any abans, al març, i el govern soviètic havia reaccionat posant setge al parlament i l’emissió estatal de televisió i ràdio i finalment fent ús de la força.

Durant mesos el govern independent lituà havia intentat sense èxit que algun país els reconegués diplomàticament. La decepció era immensa. Els Estats Units havien mantingut una ambaixada lituana a Washington durant tota la guerra freda i en cada mapa que s’hi imprimia hi havia una llegenda anunciant que no reconeixen la incorporació a la força de Lituània, Letònia i Estònia a l’URSS. I tanmateix, en el moment que Lituània va proclamar la independència, la reacció americana va ser tancar aquella ambaixada de Washington que només volien als efectes de la propaganda anticomunista. Estaven sols.

Evidentment, la raó d’aquesta vergonyosa actitud era no posar entrebancs a Gorbatxov. El líder soviètic havia emprès un procés de reformes de l’URSS que acabà fracassant estrepitosament, però que els països occidentals volien preservar fos com fos. Com sempre, l’estabilitat comptava més que no la llibertat. Fins el dia d’aquell enterrament.

Commoguts per la soledat del poble lituà i per les conseqüències del cinisme d’allò que encara se’n deia ‘el món lliure’, Islàndia va decidir de fer el primer pas. Després de saber-se l’atac de les tropes soviètiques, Islàndia va anunciar el reconeixement diplomàtic de la nova República de Lituània i va enviar el president i el ministre d’Afers Estrangers a l’enterrament. Aquell gest va canviar el món.

La covardia dels governs cada vegada era més difícil d’aguantar per les opinions públiques. Un text del New York Times saludant el gest d’Islàndia parla clar: ‘Mentre occident insulta amb les seues llàgrimes de cocodril la valentia i l’heroisme dels pobles bàltics, Islàndia, encara sola, els saluda.’ I encara afegia: ‘No són els quilòmetres quadrats allò que indica la grandesa d’una nació, sinó la seua integritat. I, reconeixent diplomàticament la Lituània assetjada, la petita Islàndia ha esdevingut un gegant.’

El primer és el que trenca el blocatge
Quan un estat proclama la independència, sobretot si ho fa de manera unilateral, el reconeixement diplomàtic per part d’un sol estat és el que marca la diferència. Alemanya i el Vaticà ho van fer amb Eslovènia i Croàcia, Islàndia amb Lituània. Quan un estat trenca el blocatge, la resta es fa fàcil. Després del reconeixement islandès i l’onada mundial de simpatia que va despertar, cada vegada més estats van córrer a reconèixer Lituània, una república que avui, dues dècades després de la seua independència unilateral, és un dels 186 estats del món plenament reconeguts.

Catalunya tindrà la seua Islàndia, després de la proclamació de la república. Inevitablement, hi haurà un estat que serà el primer d’obrir el braços al nou estat. No sabem quin serà, però la polèmica pública d’aquesta setmana a Bèlgica fa pensar que podria ser el regne de Flandes i Valònia.

Polèmica a Bèlgica sobre Catalunya
A Europa la situació pel que fa a la independència catalana ha millorat notablement aquests darrers mesos. Quan els primers ministres de Lituània i Letònia van declarar la simpatia per la independència de Catalunya, la diplomàcia espanyola es va moure furiosa i va obligar el lituà a rectificar –el letó no ho va fer mai. Durant mesos cada vegada que algun país feia el mínim gest, la diplomàcia espanyola atacava frontalment per a mirar d’evitar el debat.

Aquesta situació ja s’ha superat de sobres. Parlaments com els de Dinamarca, Irlanda, Bèlgica mateix o Suècia han rebut oficialment el govern català per tal que explique el procés d’independència. Dinamarca, d’alguna manera, va fer d’Islàndia, quan promogué la primera declaració oficial en què demanava una negociació sobre la independència entre Catalunya i Espanya. Més tard, el parlament i el govern suïssos s’han ofert també públicament a fer de mitjancers. Aquesta setmana mateix el govern neerlandès ha deixat clar, des de la posició de president rotatori de la UE, que la veu de Catalunya seria escoltada ‘perquè a Europa es parla amb tothom, sempre’.

Tanmateix, a Bèlgica, aquesta mateixa setmana el debat ha pres una alçada diferent. Per primera vegada, no únicament l’opinió pública d’un país ha debatut el reconeixement diplomàtic de Catalunya, sinó que fins i tot el tema ha estat debatut al si del govern, amb postures a favor i en contra.

Tot comença amb unes declaracions del vice-president i ministre belga d’Interior Jan Jambon a la revista Plural. Segons aquesta revista al desembre Jambon amenaçà de trencar el govern belga si Bèlgica no reconeixia immediatament la independència de Catalunya quan fos proclamada. El ministre va aclarir que això no era així, però afegí que era una qüestió ‘explosiva’. ‘Per nosaltres el dret d’autodeterminació és una qüestió fonamental’, va dir, després d’assenyalar que un dels socis de govern, el Moviment Reformista, havia indicat que considerava un requisit imprescindible per al reconeixement que Espanya hi estigués d’acord.

El govern belga és format per tres partits flamencs, demòcrata-cristians i liberals i el Moviment Reformista francòfon. La publicació d’aquesta conversa a De Morgen, un dels grans diaris del país, ha estat seguida d’un important debat públic.

El cas de Bèlgica és especial. Jan Jambon és membre de la N-VA, el principal partit belga, partidari de la independència de Flandes a llarg termini i ara d’un model d’estat completament confederal. Jambon és un gran amic de Catalunya. Aquests darrers anys ha vingut habitualment a tota mena d’actes i ha fet d’observador internacional cada vegada que li ho han demanat.

Com és ben sabut, la política belga és de les més complexes d’Europa. La divisió entre valons i flamencs és cada vegada més clara i els governs belgues cada vegada més difícils de formar. Actualment, el partit més votat de Bèlgica són els independentistes flamencs de la N-VA, que tenen la presidència d’un govern on hi ha més grups flamencs i també valons. Grups que tenen una posició diferent sobre la qüestió catalana.

El debat a Bèlgica aquesta setmana ha estat si la qüestió catalana podria significar el trencament del govern. Evidentment, tot és una especulació. Hi ha hagut flamencs que han dit que per una qüestió estrangera no valia la pena de trencar un govern tan difícil de formar, indicant que era millor no fer el pas. Però al seu costat també hi ha hagut valons que han dit que per una qüestió estrangera no valia la pena de trencar un govern tan difícil de formar, indicant el contrari: que era millor fer el pas i reconèixer Catalunya.

És evident que mentre Catalunya no haja proclamat la independència, serà una discussió bàsicament teòrica, però és molt més que significatiu observar que ja és una discussió. Aquella tesi del govern espanyol segons la qual cap estat no faria cas d’una proclamació unilateral d’independència avui ja no s’aguanta dreta perquè el tema, cruament i sense dissimular, és a l’agenda de les cancelleries i fins i tot, com ha demostrat el debat belga d’aquesta setmana, a les taules on es fan les reunions de govern.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.