traducció - translate - traducción

29.5.17

1706: Quan els catalans van conquerir Madrid


Marc Pons 

El president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d'Exteriors Raül Romeva celebren una conferència a Madrid aquest dilluns per explicar el procés i fer una última oferta de pacte a l'Estat. Serà a una sala de l'ajuntament de la Villa y Corte. El president explicarà el projecte polític -i social- que impulsa la majoria del Parlament de Catalunya de conformitat amb el manament de la majoria de la societat catalana. Si més no, tal com ho va expressar el poble de Catalunya a les eleccions -clarament plebiscitàries- del 27 de setembre del 2015, i a falta d'un referèndum que, valgui l'expressió, referendi aquella voluntat manifestada lliurement i democràticament. El referèndum que, sistemàticament, nega el Govern espanyol i la majoria parlamentària del Congrés dels Diputats. Un context i una dinàmica que dibuixa dues realitats clarament oposades. Una cita històrica que contrasta amb aquella altra Espanya que van voler explicar -i que van voler construir- els catalans fa 311 anys. I que no va poder ser.

L'Espanya castellana. La borbònica

Any 1706. La Guerra de Successió hispànica havia esclatat amb tots els seus elements i components. D'una banda el partit borbònic, l'eix París-Madrid, articulat per una curiosa i inexplicable aliança entre les respectives oligarquies aristocràtiques. Curiosa, perquè els monarques respectius havien estat els galls de panses de l'Europa barroca. Enfrontats, durant dos segles, en cent guerres i en mil batalles que havien devastat mig continent. Des de Catalunya fins a Renània i des de Venècia fins a Flandes. I inexplicable perquè els seus nuclis de poder no tenien ni una tradició històrica ni uns interessos polítics comuns. Lerma i Olivares no tenien res en comú amb Richelieu i Mazzarino. L'aliança francocastellana fonamentada sobre el polèmic -perquè era molt probablement fals- testament que va asseure el primer Borbó al tron de Madrid l'any 1700, només s'explica com una fosca maniobra cortesana que obeïa inconfessables interessos familiars.

L'Espanya catalanovalenciana. L'austriacista

D'altra banda, el partit austriacista, també una curiosa i inexplicable aliança internacional fonamentada en l'oposició a l'eix borbònic París-Madrid. Curiosa, perquè les oligarquies dels països de la Corona d'Aragó -liderades per les classes dirigents de Barcelona i de València- es van llançar als braços d'un austríac -el candidat Habsburg, Carles, el rival del Borbó Felip- que no tenia cap tipus de cultura política mercantil. Sorprèn que les elits mercantils de Barcelona, com a representants polítics del Principat, signessin a Gènova l'any 1705 un pacte amb categoria de tractat amb una potència atlàntica i protestant -el govern anglès de la reina Anna Stuart- i, a la vegada, obrissin les portes de la ciutat i del país a un vienès tradicionalista, paradigma d'una potència continental i catòlica. Tan inexplicable com que a aquell bàndol es van sumar, a més d'Àustria i Anglaterra, Portugal i els Països Baixos. Els enemics dels meus enemics són els meus amics, aplicat a l'alta política internacional.

Dues idees d'Espanya

En aquella guerra hi havia moltes coses en joc. El Tractat d'Utrecht, signat l'any 1713, que pretenia liquidar el conflicte, va posar de relleu que cada contendent havia jugat -i jugava- amb una baralla de cartes pròpia. I que els pretesos blocs ni eren compactes ni eren homogenis. En el nucli del conflicte, les Espanyes, bàsicament es dirimia un model d'Estat. Castella decadent, convertida en una potència decrèpita, ambicionava recuperar posicions aplicant un model polític unitari. L'adaptació de la cita medieval “ancha es Castilla” a la raó d'Estat moderna. Els Borbons, que havien fet taula rasa -a sang i foc- amb la diversitat francesa, es van convertir en l'esperança blanca a la cort dels gipons negres. En canvi, els països de la Corona d'Aragó ambicionaven perpetuar el sistema confederal de fàbrica pròpia -múltiples corones sobre una mateixa testa-, que havien exportat amb el matrimoni dels Reis Catòlics: un Habsburg vienès com a solució de continuïtat.

La conquesta de Madrid

L'any 1706 els borbònics perdien la guerra. L'Habsburg vienès havia desembarcat a Lisboa, amb  el permís del rei Pere de Bragança, amb un exèrcit d'holandesos, d'anglesos i de catalans. En poques setmanes eren a les portes de Madrid, on van entrar a finals de juny. I el Borbó, que era a Sants bombardejant Barcelona, es va espantar i va escapar cames ajudeu-me a recer de l'avi, Lluís XIV, el rei Sol. Una deserció que el vell Borbó de París mai li perdonaria. La llarga nòmina de directors francesos que li va imposar fins ben acabada la guerra té una estreta relació amb la gastroenteritis sobtada del jove Borbó de Madrid en la seva primera campanya catalana. I en l'absoluta desconfiança del de Versalles cap a les classes militars castellanes. I mentre això passava, la cort i l'exèrcit borbònics fugien de Madrid i el marquès das Minas, cap militar austriacista, la conqueria sense oposició. La venjança incruenta portuguesa a l'ocupació castellana de Lisboa un segle i quart abans, a mans del sanguinari duc d'Alba.

Els catalans que van conquerir Madrid

Una part important i nombrosa de l'exèrcit aliat el formaven els miquelets, un cos de fusellers voluntaris catalans armat per la Generalitat, que das Minas va desplegar arreu de la Villa y Corte com una mena de policia municipal. Una decisió temerària que aviat es va demostrar errònia. El poble de Madrid, atiat per les oligarquies cortesanes, es va rebel·lar contra els catalans, considerats ocupants i estrangers. Una dada per a la reflexió per als qui defensen que els Reis Catòlics havien fundat la pàtria comuna dos segles i mig abans. La terrible propaganda d'Estat anticatalana desfermada durant els llargs i corruptes governs de Lerma i d'Olivares -coincidint amb la crisi independentista dels Segadors- havia quallat en l'imaginari popular castellà: “En tanto en Cataluña quedase un sólo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra” és una de les moltes perles que va publicar Quevedo, per esmentar només un dels molts exemples.

La rebel·lió de Madrid

Carles III va ser proclamat rei el 26 de juny, però un mes després va haver d'abandonar Madrid. Quatre anys llargs més tard, el 28 de setembre del 1710, després de la victòria aliada a la batalla de Saragossa, hi va tornar i també s'hi va estar només un mes.
Els carrers de Madrid es van convertir en un avançament del molt posterior Dos de Maig napoleònic. Sense els afusellaments, però amb escenes pròpies d'una kale borroka barroca. I quan finalment das Minas va ordenar evacuar la plaça -sis setmanes després- i la cort va retornar als seus palaus -guarida de l'epidèmia borbònica de gastroenteritis-, es va desfermar una cacera espantosa contra els comerciants catalans, valencians i aragonesos establerts a Madrid, que es va saldar amb dotzenes de morts. Una explosió d'ira perversament dirigida, difícil de justificar, perquè els miquelets que van conquerir Madrid no ho van fer en nom de Catalunya. Ni tan sols de la Corona d'Aragó. Ho van fer per aplanar el camí al tron -al de les Espanyes- del candidat Habsburg, Carles d'Àustria, la idea confederal d'Espanya. Pactista, foral i transversal. Als ulls -i a la butxaca- de les oligarquies castellanes, detestablement catalana i odiosament mercantil. Estranya i estrangera.
(Foto principal: Carles III de Catalunya-Aragó. FONT: Wikipedia.Commons)


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.