traducció - translate - traducción

21.5.17

Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant

Entrevista al president del Cercle Català de Negocis sobre el llibre que acaba de publicar, 'Interès d'Estat', en què analitza el centralisme de l'estat espanyol i els vicis entre polítics i poders econòmics

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
Per: Josep Rexach Fumanya

Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d’un corredor central ple d’infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se’ls han hagut d’aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d’aquestes famílies que s’han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d’Estat. En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l’espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopeta nacional. Com fer, d’un país, el negoci d’uns pocs.
—De fet, sí. Però és que l’estat espanyol sempre s’ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d’aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l’estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa.

Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

—Doncs, se n’ha parlat ben poc.
—Perquè no interessa. Els promotors de l’aeroport de Ciudad Real són els que tenen els permisos per a construir l’estació d’alta velocitat de mercaderies i, a més a més, els permisos per a construir el dic sec. Entre l’aeroport i Ciudad Real hi ha seixanta quilòmetres de superfície plana on no hi ha res, i allà volen expandir la terminal de contenidors marítims.



—El projecte té data?
—No encara, perquè la crisi i el fracàs de l’aeroport ho ha endarrerit tot. Perquè això funcioni, han hagut de connectar tots els ports de la península amb Ciudad Real, perquè si no, és impossible. L’estat espanyol no ha entès que hi ha regions que, pel fet de tenir costa, s’han de poder desenvolupar amb logística internacional. I aquelles que no tenen costa tindran altres coses. Cal que un estat central sigui neutral en la competitivitat entre territoris. Però aquest estat vetlla sistemàticament pel centre. I si el centre no té avantatges competitius, com per exemple la situació geoestratègica, no pateixis, perquè el que fan aquestes infrastructures és centrar-ho tot en Madrid per tal de tenir avantatge competitiu respecte de Barcelona o Madrid.

Quines són les famílies que més s’han lucrat amb el corredor central?
—Les que han estat més adeptes al règim. Els Franco, els Abelló, els Serrano-Súñer… Però també les famílies de directius d’OHL, Sacyr Vallhermoso, Ferrovial, Acciona… De fet, quan analitzes la xarxa viària que es construieix actualment a Castella i a Extremadura, veus que, curiosament, connecten les finques de cacera més exclusives, finques que són propietat d’Alberto Alcocer (Dragados, ACS), Alberto Cortina (ACS, FCC), Juan Abelló (Sacyr Vallhermosos, Imagina), Ester Koplowitz (FCC), Jesús Franco, els Botín, Villar Mir (OHL, Banc Santander)… Són propietaris i directius de les grans multinacionals espanyoles que es dediquen a construir, finançar, proveir ciment i cablejat per a construir aquestes infrastructures.

—Unes infrastructures que s’han hagut d’acabar rescatant.
—És clar. L’estat genera negoci per a aquestes empreses, però tot el negoci que generen és deute per a l’estat. I al final, si aquest negoci no funciona, aquest negoci macabre que és connectar l’eix mediterrani, l’eix central i l’eix atlàntic a Ciudad Real, ho acabarà pagant el contribuent. Com ha passat amb les radials de Madrid. O amb el Castor.

— Quin és el cas més esgarrifós que heu conegut?
—Diversos. Per exemple, l’AP-41 de Madrid a Toledo i que neix a la mateixa finca dels Franco. Tenia una previsió de 80.000 vehicles diaris. N’hi passen 1.100. Tot i fer fallida, volen fer-la fins a Còrdova.

—Un altre.
—La R-3, que passa per les finques dels Franco Martínez-Bordiú, els Abelló, els De Jové o els descendents de Serrano Súñer. En un primer moment el ministeri va fer expropiacions per valor de 28 euros el metre quadrat. Els grans terratinents van recórrer la sentència al·legant que moltes terres adjacents esdevenien zona urbanitzable pel fet que estaven situades entre les vies d’accés a Madrid i les zones urbanes. El Tribunal Suprem els va donar raó i el metre quadrat va passar de valer 28 euros a 3.161. Vaja, que en sobrecostos es van repartir 1.800 milions d’euros, que ara el Ministeri de Foment ha rescatat i haurem de pagar els usuaris de les autopistes de Catalunya i el País Valencià, quan hi ha trams que han estat amortitzats 157 vegades.

—També hi apareix Esperanza Aguirre.
—Sí. Resulta que el TGV de Madrid a Barcelona passa per Guadalajara. A divuit quilòmetres de Guadalajara. Per què? Perquè és on hi ha la finca d’Esperanza Aguirre, que acull la urbanització de luxe Valdeluz.

—I Florentino Pérez?
—És un dels grans beneficiats de totes les infrastructures que es van construint al corredor central. Les seves empreses, o bé construeixen aquestes infrastructures o bé en són les gestores. I a més a més, si aquests projectes són inviables, que ja t’ho dic que ho són, perquè la majoria no superen un bussiness plan de primer d’empresarials, l’estat els acabarà rescatant gràcies al principi de responsabilitat patrimonial. Aquests maleïts han transmès un discurs a la societat i han posat en contra treballadors i empresaris, els actors de l’economia productiva. I mentre nosaltres ens hem estat barallant entre nosaltres, ells han anat fent negoci. La diferència entre bons i dolents no és qui és el propietari dels recursos productius. La cosa que ens uneix és que un treballador i un empresari responen amb el seu propi patrimoni pels deutes concrets. I aquests maleïts no, perquè hi ha l’estat al darrere.

—Si mirem el mapa de les principals concessionàries d’autopistes de peatge, la que ocupa més llocs en el mapa és Abertis, empresa de matriu catalana.
—I, de fet, aviat serà de matriu italiana. Amb Abertis passarà el mateix que va passar amb Endesa. Allò que va dir Esperanza Aguirre: ‘Antes alemana que catalana’. Endesa se la van vendre per quatre quartos i al cap d’un any i mig distribueixen uns rendiments espectaculars. Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant. Fan els possibles perquè aquelles empreses de bandera deixin de ser catalanes.

—Descapitalitzar.
—Sí. Per exemple: Solvay Martorell, una de les deu empreses més grans de Catalunya, l’any passat va fer públic que plegava i se n’anava a Torrelavega. I ho va fer arran d’una multa del Ministeri d’Indústria de 24 milions d’euros, que són exactament els diners que Solvay tenia reservats per a fer una reconversió i adaptar-se a una nova normativa europea. Els van ensenyar la porta, però cap a Cantàbria, on ja tenien una planta. Això els ha funcionat amb Solvay, i jo crec que en els anys vinents anirà passant amb altres empreses del Camp de Tarragona. Per una altra banda, ens trobem que Espanya deixa d’invertir infrastructures a Catalunya, amb la qual cosa, de mica en mica, aquestes plantes de producció deixen de ser eficients. És el que jo anomeno obsolescència programada de les infrastructures a Catalunya. No és únicament que no se’n facin més, sinó que ni tan sols no es finança el manteniment adequat de les que ja existeixen.

—El cas del corredor central és un efecte col·lateral del sistema centralista de l’estat espanyol, el qual l’assenyaleu com el mal de tots els problemes.
—A cada estat li pot ser beneficiós un model o un altre en funció de diferents variables, com la dimensió. Com més gran és l’estat, millor és que tingui diversos pols de poder. Polític, econòmic, financer, cultural… Quan es tracta d’un país petit, això es desvirtua. Com Gibraltar, que té un Ministeri de Transports que gestiona el port, l’aeroport, però també el transport urbà. Però quan es tracta d’estats mitjans com Espanya o Alemanya, hem de parlar de diferents pols de poder. Això implica una descentralització de l’estat, que cada territori es pugui gestionar a si mateix, es pugui legislar a si mateix en àmbits competencials prou amplis, definir el seu model econòmic, el seu model fiscal… Es tracta que cada territori pugui definir el seu model a partir de maximitzar-ne els avantatges competitius. Al final, consisteix en el fet que la suma de tot afavoreixi el conjunt i permetre que el país tingui una economia perfectament diversificada.

—En el primer capítol del llibre, voleu desmuntar amb xifres el sistema de solidaritat autonòmic, el qual assenyaleu com el principal causant del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes.
—Que quedi clar que no sóc contrari a la redistribució de les rendes, el que passa és que aquest sistema, per evitar que es perverteixi com s’ha fet a l’estat espanyol, ha de ser flexible i amb limitacions. Per exemple, quan traces una línia recta entre la Corunya i Castelló, just per sota hi ha vint-i-quatre províncies amb una taxa d’economia submergida del 34%. Dades oficials, que vol dir que probablement és superior. És una taxa d’economia submergida semblant a la de Ruanda o Malawi. Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal. No n’haurien de tenir perquè les comunitats autònomes podrien generar prou recursos per a poder finançar els seus propis serveis.

—Però, en canvi, Catalunya té una espoliació financera de 16.000 milions.
—I no és l’únic. En total, Catalunya genera entre el 30% i el 42% dels recursos que té la banca espanyola per a donar crèdit. El BBVA, per exemple, té uns actius a Catalunya de 54.000 milions d’euros. I això és el 35% dels actius d’aquest banc. On donen els crèdits? Majoritàriament, a Espanya, i els dóna en gran part per avalar projectes com el corredor central, que no van enlloc i que van en contra de la nostra economia. Aquí hi ha un altre drenatge de la nostra economia que no apareix en els 16.000 milions d’espoliació fiscal. És una espoliació financer.

—En el llibre parleu molt de l’efecte seu. Expliqueu què és?
—És l’efecte capitalitat. Si vas a Madrid, l’entens a la perfecció. És l’impacte que té l’establiment de la capital d’un estat en un territori i el seu voltant. En el cas de Madrid, ens trobem que té el segon PIB més alt de l’estat espanyol. Però això és mentida. Madrid genera el 7% del turisme de tot Espanya, nosaltres el 26%. Madrid genera l’11% de les exportacions de tot Espanya, nosaltres el 26%. Al final, resulta que si a Madrid li treus els ministeris, les ambaixades, els organismes internacionals, no seria la segona economia de l’estat espanyol. Ni la cinquena.

—Voleu dir que és una economia inflada.
—Efectivament, i això fa que, quan analitzes, per exemple, el sistema de pensions, Madrid tingui superàvit. Per què? Doncs, perquè tots els funcionaris de l’estat representa que cotitzen a Madrid i, per tant, l’efecte capitalitat no únicament permet que un territori tingui un avantatge competitiu respecte als altres, perquè el fet de ser capital et dóna avantatge, sinó que també desvirtua la seva posició en els rànquings dels valors macroeconòmics. El model centralista espanyol, que ha adaptat el model francès però per pervertir-lo encara més, fa que la capital vagi creixent a costa del decreixement d’altres comunitats autònomes.

—Per acabar. En una entrevista del setembre passat dèieu que la independència ‘no la guanyarem comptant-nos’, i que el 27-S es va perdre una gran oportunitat d’imposar el relat. A pocs mesos del referèndum, com observeu la situació?
—Jo penso que l’estratègia de la Generalitat en el procés és errònia. Una de les coses que ens grinyola més és que la Generalitat ha adoptat una estratègia victimista i ha acceptat el discurs de l’estat espanyol, que diu que l’autodeterminació no és legal, segons l’ordenament constitucional espanyol. I això és una mentida, perquè la constitució espanyola està vinculada al dret internacional, que reconeix la lliure determinació dels pobles. Fins i tot, els tractats de la Unió Europea reconeixen aquesta lliure determinació dels pobles, i els tractats de la Unió Europea formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Per tant, el dret d’autodeterminació és legal segons l’ordenament constitucional espanyol. I encara més, els estats tenen l’obligació de promoure aquest dret.

—Us veig poc content amb el govern.
—Igual que també es van equivocar amb les defenses de Mas, Ortega i Rigau. Havien d’haver fet que les seves defenses presentessin una prelimary ruling, és a dir, que demanessin al tribunal que els jutja que presentés una pregunta preliminar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per veure si els tractats contemplen el dret d’autodeterminació i si aquests formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Tot plegat, en un moment en què la Unió Europea voldrà fer exercir el dret d’autodeterminació dels pobles en el cas d’Escòcia i Irlanda del Nord per perjudicar Anglaterra. I en el moment de presentar la pregunta preliminar, els processos judicials s’haurien aturat. Nosaltres els ho vam recomanar moltes vegades, però parlar amb la Generalitat és com fer-ho amb una paret.

Font: Albert Pont: ‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’ | VilaWeb



Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.