traducció - translate - traducción

4.5.17

Centre de gravetat, Catalunya | Anna Arqué


Anna Arqué 


Franz Pauser feia mapes per demostrar com una Catalunya independent no era beneficiosa per al feixisme europeu dels anys trenta. L’alemany, que mirava de donar cos estratègic a l’expansionisme nazi juntament amb Haushofer i altres professors universitaris, explicava com una Greater Catalonia –terme amb què anomenaven el territori dels Països Catalans– “novament” independent, significaria un important suplement d’oxigen per a l’enemiga França, que podria fer-se amb un passadís mediterrani fins a Algèria. Aquest relat enfurismava el feixisme italià, que com a conseqüència, s’oposaria que Catalunya fos independent, cosa que entusiasmava l’espanyol. Un feixisme espanyol gens antagònic, per cert, amb els posicionaments d’il·lustres republicans espanyols quan aquests tractaven el tema de l’independentisme català: “Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco” (Azaña, 1936) o “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido (...) Estoy haciendo la guerra por España y para España” (Negrín, 1938).

La interpretació geopolítica made in Munich, que donava per fet que els catalans haguéssim acceptat d’afavorir “la França dels 100 milions” il·lustra com n’és de cabdal la interpretació externa de les preferències, objectius i tarannà d’un poble en cadascun dels moments històrics.

Per això mateix, cal ser conscients que les variacions expositives d’un mateix relat poden situar la taula internacional que miri de concloure el conflicte entre Catalunya/Espanya a Madrid o a Barcelona. No ens equivoquéssim en menystenir un detall gens menor. Explicar al món que ens hem fet independentistes perquè Espanya no ens escolta ni atén les nostres necessitats i inquietuds, situa la solució en l’estat espanyol, al qual convertim a ulls externs en el protagonista amb qui conversar per aconseguir una suficient flexibilitat que pugui aturar la demanda catalana i revertir aquest descontentament actual. Explicar al món que som independentistes perquè volem recuperar la plena capacitat executiva per aplicar les mesures legislatives que aprovem en el nostre Parlament, i fer-ho sense les permanents interferències imposades des del govern espanyol –sigui quin sigui el seu color–, centra la solució a Catalunya, perquè bàsicament els estem dient que no depèn que els convencin perquè ens estimin, o ens entenguin més o menys, els estem dient que no es tracta que l’estat espanyol ens governi millor sinó que deixin de governar-nos. El centre de gravetat del relat que explica per què volem la independència ha de ser Catalunya i no el que fa o deixa de fer l’estat espanyol.
El centre de gravetat del relat que explica per què volem la independència ha de ser Catalunya i no el que fa o deixa de fer l’estat espanyol
Això té molt a veure amb la dialèctica actual entre els dirigents independentistes sobre què farà l’estat espanyol per obstaculitzar el referèndum i la resposta que hi donen. Qui ha treballat el referèndum de manera estratègica sap que no hi ha cap xoc democràtic més efectiu que el fet concret i material de fer el referèndum cobrint tots els aspectes que l’exercici de l’autodeterminació ens permet, que són molts i adequats. No hi ha cap substitutiu a l’acció sobirana portada a terme de manera col·legiada per institucions i poble, arreu del territori d’un país. Al contrari, els independentistes que van assumir per certes les amenaces de l’Estat i s’han sumat a l’autodeterminació com a element tàctic per arribar, no a un referèndum vinculant, sinó a un previ xoc de legalitats sense cap apel·lació al dret universal d’autodeterminació, s’aboquen a un llarg periple d’apel·lacions a corts internacionals mentre l’efectivitat de la independència s’arruga entre assemblees d’electes extraparlamentàries i duis tan solemnes com domèstiques. Una fugida endavant atorga a l’acció de l’Estat la categoria d’epicentre, reduint a anècdota saber-nos poble i el reconeixement que puguem fer dels nostres drets.

La gestió de la victòria guanyada
Alhora, tenim un estat espanyol que dissimula la tensió que provoca haver-se creat i justificat manipulant l’explicació de la realitat catalana de manera tan eficient que ara és presoner d’una majoritària opinió pública espanyola sense cap empatia sobre el problema catalán. Fins i tot ara, quan els no independentistes dels Països Catalans no poden evitar reconèixer la necessitat d’un millor finançament i un tracte intel·ligent dels recursos públics, corredor mediterrani inclòs, les enquestes són demolidores: el ciutadà espanyol ho té clar, per als catalans, cap concessió diferencial. La presó de les confabulacions espanyoles és roca dura i no els dóna marge per suavitzar el discurs sobre Catalunya davant una Espanya que sembla poder acceptar la corrupció com a picaresca costumbrista però no acceptaria cap renúncia al que pugui ser vist com una derrota de la seva mística unitat d’Espanya. La ironia és que els catalans estem a favor de la unitat d’Espanya, el que passa és que la majoria de nosaltres sabem que, precisament, aquesta només és possible amb una Catalunya independent.

Davant aquest panorama, serà interessant analitzar el paper que jugaran els col·laboracionistes catalans en aquest nou històric episodi. Aquell recurrent personatge que ha descol·locat permanentment els arrelats conceptes del seny, la prudència, el catalanisme, el ‘fer-ho bé’, a nivells cruels, només aptes per a mesells, i que avui en dia, fins i tot, arriba a embolcallar-se amb l’estelada per fer que la cua de l’independentisme sigui feixuga.
Si aquest cop, el nivell un d’intoxicació no fos suficient per fer que els catalans tornessin a autoboicotejar-se, la batalla es podria centrar en una curiosa, per dir-ho fi, autoexigència: demanar mínims de participació
El col·laboracionista que seu a la taula dels independentistes sempre troba la necessària complicitat del, també sempre present, càndid català que es transforma sense excepció en el col·laboracionista inconscient. Amb ells, a l’estat espanyol li és fàcil, per exemple, intentar d’escampar com assenyada la cretina proposta d’acceptar, a canvi de l’acord sobre el referèndum amb l’Estat, una pregunta que obligui els independentistes contestar que no volen cap fórmula que no sigui la independència. Que l’independentista hagi de contestar que no en un referèndum sobre la independència, s’arribaria a justificar “perquè el que és important és fer-ho acordat” i de poca cosa servirà que li expliquis que dels vint referèndums vinculants fets des del 1990, només sis eren acordats perquè el que preval és l’exercici sobirà del fet, en aquest cas, del principi universal del dret a l’autodeterminació dels pobles. L’Estat tampoc ho tindrà difícil perquè davant la teòrica obstaculització física del referèndum per part de les forces de l’Estat, mossos inclosos, hi hagi suficients altaveus que, adduint a la responsabilitat, parlessin de buscar astutes alternatives al referèndum “no fos que anéssim a provocar una situació on esbojarrats, facin de la imatge del procés una violenta propaganda del país”. Tontos no són, cola bé dins la psique del càndid català. Cal estar conscientment, 24 hores, “mobilitzat”, recordant Carles Fontseré.

Si aquest cop, el nivell un d’intoxicació no fos suficient per fer que els catalans tornessin a autoboicotejar-se, la batalla es podria centrar en una curiosa, per dir-ho fi, autoexigència: demanar mínims de participació, desaconsellats per la Comissió de Venècia, i/o mínims de –per ara ningú ha mencionat els mínims de no– que en l’últim referèndum fet sense cap guerra prèvia i en un territori de la Unió Europea, Escòcia 2014, no van existir.

Tanmateix, la cirera del col·laboracionisme vindria post-referèndum, quan un cop guanyat el , posem per un 55% , 45% no, l’estat espanyol sí que trobi a Catalunya qui vulgui parlar de les noves possibilitats de "relació" que aquest escenari obre, i no de com fer efectiva la independència. La legitimitat del resultat es posarà en qüestió i els que avui no prioritzen la creació d’una comissió de garanties amb la participació d’actors internacionals que organitzin el referèndum, potser demanaran, un cop fet, anar a buscar la complicitat dels tribunals internacionals. Massa tard, massa llarg, massa... previsible.

El dret universal d’autodeterminació emparat abastament per l’ordenament jurídic internacional, és una solució internacional a conflictes polítics locals que permet triangular l’exercici democràtic d’un referèndum sobre la independència trencant l’asèptic "afer intern", gràcies a la participació d’actors internacionals que no es veuen obligats a posicionar-se a favor o en contra la independència. La creació d’una Comissió de Garanties amb intervenció internacional hauria d’ésser oficialitzada per les institucions catalanes, a poder ser dins una llei de transitorietat/referèndum, aprovada pel Parlament català, que se centri en la convocatòria del referèndum oficial i la regularització de les qüestions tècniques organitzatives d’aquest. Totes les decisions que sorgiren al voltant de l’execució del referèndum serien assumides per aquesta Comissió de Garanties, que seguint el codi de bones pràctiques internacionals, legitimaria el resultat i vetllaria per la seva efectivitat pràctica.

Del que es tracta en aquests moments és que el lideratge polític i social del país faci efectiva la victòria ja assolida durant aquests anys. Amb les consultes populars ho vàrem verbalitzar, amb les manifestacions ho vàrem visualitzar i amb les eleccions hem guanyat els escons parlamentaris. La majoria social i la majoria política que tenim a favor de la independència exigeix una gestió efectiva d’aquesta victòria.

Ens sabem poble, coneixem els nostres drets i estem determinats a exercir-los, que el missatge sigui clar, dins i fora casa nostra, i les accions que el justifiquen, concretes.

Front: El Nacional.cat Centre de gravetat, Catalunya
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.