«I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer»
Vicent Partal
Jo no m’ho explique. He procurat
d’entendre-ho aquests mesos, però a hores d’ara ja em resulta impossible del
tot, després d’haver vist Barcelona omplir-se per la Diada. Em fereix recordar
on érem el 20 de setembre de fa un any i on sembla que una gran part dels
polítics independentistes ens vulguen dur avui. Recorde aquella rosa de foc,
aquella Barcelona insurrecta que prometia la llibertat davant i contra els
vaixells de policies, d’aquells policies arribats –com tantes vegades en el curs
de la història– amb afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però
també recorde, perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem
derrotar.
Constate, per això, que algú ens vol
imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre.
Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les
batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la
darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per
incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha
estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de
llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC. Però no podem
eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més
fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els
fets de l’octubre, una part substancial dels polítics, molts d’ells amb
responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de fer memòria d’allò
que ells i nosaltres, junts, vàrem fer aquell octubre fantàstic, d’allò que
vàrem ser capaços de crear. Obsedits a dir-nos avui coses que no ens deien
aleshores, com ara que no som prou.
Però, i tant si vàrem ser prou per a
aturar la violència salvatge i abjecta que varen descarregar sobre les nostres
urnes. O no ho recordem ja, això? I tant si vàrem ser prou, polítics de partit
sobretot, per a fer-les córrer d’amagat, poble a poble i vila a vila, barri a
barri i ciutat a ciutat. Es va crear un perfecte i magnífic exèrcit d’ombres que
va esquivar el totpoderós CNI. I qui va guanyar aleshores? Vàrem votar o no
vàrem votar el primer d’octubre? Vàrem votar i vàrem aturar la repressió en sec.
Una trucada telefònica el primer d’octubre a migdia va forçar Espanya a aturar
la violència de colp. Europa no en podia acceptar més. Però en som conscients o
no que Europa no es va moure fins que no va veure per totes les pantalles de
totes les televisions com centenars de milers de catalans ocupàvem els carrers i
ens enfrontàvem a la policia en defensa de la democràcia? Aquella trucada no va
nàixer del no-res, no sé si en som conscients, d’això. La batalla, la vàrem
guanyar amb els nostres cossos, amb les nostres ferides, amb la nostra
dignitat.
I després ens van ficar gent a la presó,
sí. I la hi tenim nosaltres, a la presó. Tancats, a més, amb les claus que té el
nostre govern i que no vol fer servir per a treure’ls-en. Van ficar-hi els dos
Jordis sense que ningú pensàs que això fos ni possible. I després mig consell
executiu. I ells van posar sobre la taula el 155, un colp d’estat sencer i
planificat. Però el vàrem derrotar. Una altra volta. Al final no els ha servit
de res, llevat de destorbar la marxa del país, fer mal a les conselleries i
mostrar-nos el rostre veritable de cada servidor públic, el dels valents i
compromesos i els dels simples administratius. I el 21-D a Madrid no s’ho podien
creure, què passava. Els vàrem tornar a derrotar amb l’impuls de la gent que va
travessar Europa, per anar a Brussel·les a explicar al món que hi havia un
govern legítim. I vàrem guanyar unes eleccions il·legítimes, tramposes, que no
tenien cap garantia democràtica i a les quals vàrem acudir amb una confiança que
avui no veig en molts dels qui aleshores ens van cridar. I per això, perquè els
vàrem guanyar, ells, desesperats, van recórrer al manual colpista sud-americà, i
van intentar que escamots nocturns ens fessen por. Però no. Això, el país també
ho ha superat a còpia de Tortoses i d’Alelles, d’una manera tan planera que
desperta admiració. I el país ha tornat a fer seu el carrer. Qui tindria la
capacitat de discutir-nos avui, amb una sola dada empírica a la mà, on és la
majoria social catalana? Quantes Diagonals són capaços d’omplir ells? On són si
es trauen les caputxes i les disfresses? Les comparacions no se sostenen.
I ara digueu: de què s’ha de tenir por,
doncs? Perquè sembla, sincerament, que en alguns despatxos hi haja por, una por
que no és al carrer. O sembla que hi ha polítics que tenen molta menys confiança
en el país que no la que té la gent. No es tracta de caure en l’apartidisme, el
sempre perillós, però la pregunta és de què podem tenir por nosaltres ara, si
vàrem resistir les seues provocacions del 20 de setembre, aquelles armes
deixades expressament dins un vehicle de la Guàrdia Civil i l’assalt criminal a
la seu de la CUP. Si vàrem tenir urnes i vàrem votar més de dos milions de
persones, en un ambient de tensió que en qualsevol altre país hauria motivat
desercions a les cues dels col·legis i que ací va originar cues i escenes que
avui encara ens esborronen i ens humitegen els ulls. Si vàrem proclamar la
independència. Sí. El 27 d’octubre. Malament i a deshora, però ho vàrem fer. I
de què poden tenir por ara si això ho vàrem fer amb ells, amb els nostres
polítics, agafats de la mà, plenament d’acord? Encapçalats per ells. Tot ho va
fer la gent, sí, però tot ho va fer també una generació de polítics disposats a
jugar-s’ho tot. I que per això mateix ara no poden mirar enrere i proposar-nos
que no siguem allò que ja vàrem ser fa un any. Hi ha responsabilitats d’aquells
dies que ells tampoc no se les poden espolsar de qualsevol manera.
Sobretot en veient que l’estat espanyol,
en tot aquest any, no ha derrotat els catalans ni una sola vegada. L’estat no
ens ha derrotat ni una sola vegada en els dotze mesos que han passat d’ençà
d’aquell dia inacabable a la cruïlla de la Gran Via i la rambla de Catalunya.
I, en tot cas, si avui no som on hauríem de ser és per culpa nostra i prou.
Perquè el govern no va ni fer baixar la bandera a Palau quan el parlament ja
havia proclamat la independència, sí. Però també perquè el 30 de gener es va
aturar la investidura del president que el país havia triat i ratificat,
renovant-li la confiança. I perquè aquest president triat va cedir a les
pressions i va acabar acceptant de no ser-ho. Perquè entre tots van acceptar que
fos tancat en la presó un altre president, hores abans d’esdevenir-ho i enmig
d’una sessió d’investidura. Ni Turquia no s’atreviria a fer això. I perquè no
tenim un govern. Sembla que en tenim tres, pel cap baix. I perquè fan la
sensació de no saber què volen fer ni en quina direcció van. Totes aquestes
derrotes ens les hauríem pogudes estalviar. Perfectament. Només calia actuar amb
la decisió amb què exiliats i advocats ens ha fet guanyar a Alemanya, a Escòcia,
a Bèlgica o a Suïssa, amb la tenacitat amb què la gent persisteix en el suport
dels presos. Però són derrotes parlamentàries, al capdavall, que no canvien allò
que és essencial. Ni una sola vegada l’estat espanyol no ha estat capaç de
derrotar-nos en aquests dotze mesos i, en canvi, la Generalitat i sobretot la
gent ha demostrat quan ha calgut que és capaç de derrotar-lo a ell.
El 17 d’agost de l’any passat, arran dels
atemptats de Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un
pla que li va donar, per primera volta, el control total i absolut del
territori. Allò de què havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem
si seria possible, ja va ser fet. Aquells dies Espanya no va existir i es va
demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que segurament va alterar
tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3 d’octubre la gent va
demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del carrer, i començar una
nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot. Han passat dotze mesos
d’aleshores ençà. Espanya ja ho ha intentat tot i de totes les maneres, però
solament ha guanyat les partides que li hem regalat, que li ha regalat la nostra
classe política. Ni una més. Ni ací ni a Europa.
I aleshores la pregunta, tan simple de fer
i tan complicada de respondre, és: i avui, quan falta tan sols un dia per a
commemorar els fets del 20 de setembre, què esperem?
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/a-que-estem-esperant-editorial-vicent-partal/
Què esperem? | Vicent Partal
