Un Baños de realisme per a Manuel Marchena | MAIOL ROGER

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El president del tribunal constata que qualsevol realitat és incontrolable quan la CUP entra en escena

MAIOL ROGER

Al judici del Tribunal Suprem s’aprenen moltes coses. En una banda, polítics que mai s’imaginaven davant d’un tribunal coneixen el funcionament del dret penal. A l’altra, magistrats que potser somiaven estar jutjant polítics catalans descobreixen aquest realisme màgic tan nostrat, canviant, imprevisible, histriònic i històric que és el Procés.

Manuel Marchena ja està a quart curs de Procés. Sembla suficient però necessita millorar, tenint en compte que té la missió de carregar-se’l. Ha après que els fulls de ruta muten cada dues setmanes, que de qualsevol reunió amb tres persones se’n diu cimera i que els partits independentistes poden dir una cosa, fer la contrària, explicar-la d’una tercera manera i assegurar que mai han canviat d’opinió. La lliçó d’ahir serà molt valuosa i, si Aureliano Buendía no oblidava ni davant d’un escamot d’afusellament el dia que va conèixer el gel, Marchena recordarà sempre el dia que va descobrir que qualsevol realitat és incontrolable quan la CUP entra en escena. Un bany de realisme per l’entrada (i sortida) a escena d’Antonio Baños i Eulàlia Reguant, que aconsegueix treure de polleguera el fins ara impertèrrit president del tribunal.

Marchena havia tingut fins a aquell moment un dia plàcid. I això que des del principi pateix. “Comencem malament”, diu a primera hora, quan Joan Tardà, per allò de desconèixer el món judicial, vol respondre en català: és un dret que tenen els acusats però no els testimonis. Tardà es disciplina, i el president del tribunal es dedica a explicar a Vox com funcionen els interrogatoris. En dia de clàssic futbolístic -que no coincideix amb el final de la sessió per obra i gràcia dels cupaires-, Marchena, que no té fama de futbolero, fa de Sergio Ramos, Casemiro o qualsevol llenyataire: va al turmell al minut 1, sense deixar passar res, marcant un territori que, fins que arriba la CUP, és seu.

Marchena, el central que reparteix llenya

Per seguir el judici del Procés cal entendre el diccionari Marchena-realitat, tot un reglament de l’actuació a la sala segona del Suprem. Una de les expressions bàsiques és “Centrem-nos”, que s’usa per demanar a acusacions, fiscals, advocats i a tothom que vagi al gra. Quan Marchena diu que ha seguit un vídeo o testimoni “amb summe interès” o “summe plaer” significa que s’ho ha apuntat a la llibreta de les coses que no li importen. I quan Marchena “suggereix”, és una simple subtilesa, com li explica a Francesc Homs, que juga d’advocat aquest partit: “Quan jo dic que suggereixo, no estic suggerint”. Marchena fa suggerències que no es poden rebutjar.

I així aconsegueix que les defenses dels presos hagin d’abaixar el cap quan volen tenir un debat polític i que la gran amenaça d’aquest judici, Vox, quedi reduïda. En el procés judicial l’extrema dreta s’assembla cada cop més a Ciutadans: els resultats mai compleixen les expectatives. El primer dia Marchena va tallar les seves ànsies de protagonisme i en la sessió en què ha de demostrar que Mariano Rajoy és un covard, el jutge els deixa la moral per terra i les seves preguntes cauen en la irrellevància.

Per no alterar, no aconsegueixen ni alterar Tardà i Artur Mas, que es dediquen a explicar el caràcter pacífic del Procés i a remarcar un cop més que el full de ruta del 2015, que la Fiscalia agafa com a puntal del presumpte “entramat il·lícit”, s’ha d’emmarcar en la categoria de ficció. Mas, a més, té un detall amb el seu propi càrrec: quan la Fiscalia es refereix a Carles Puigdemont, un cop més, com “ el procesado rebelde ” (que fa de títol de pel·lícula dolenta), Mas el corregeix, subratllant les síl·labes: “El molt honorable president senyor Carles Puigdemont”.

Mas porta la lliçó ben apresa, però no arriba al nivell d’excel·lència de Soraya Sáenz de Santamaría ni Mariano Rajoy, mil·limetrats. Se’ls hauria de presentar com el president i la vicepresidenta del govern espanyol que van decidir frenar el referèndum amb la policia, però, tal com responen a les preguntes sobre la repressió, sembla que fossin dues persones que s’ho miraven per la tele des de la Moncloa. En contrast, fan tanta bandera del 155 que qualsevol diria que volen demostrar a Vox que són més patriotes que ells. Bé, qualsevol ho diria perquè és una obvietat.

El que també és una obvietat és que la Fiscalia està tan còmoda amb Santamaría i Rajoy que no li calen les respostes, perquè el fiscal ja les introdueix a les preguntes. Però, ai, quan entren les defenses, tots dos patinen. Més la vicepresidenta, incapaç de saber per què va enviar policies a Catalunya i de justificar per què considera que una norma no publicada no existeix i, en canvi, es va prendre la DUI simbòlica com si fossin les taules de la llei. A Rajoy l’enxampen perquè ha seguit atentament la sessió del matí, cosa que teòricament un testimoni no pot fer. “Ho he llegit als diaris digitals”, es justifica. Pobre, per un dia que no llegeix el Marca...

Evitar la mirada dels presos

L’interrogatori de la defensa els incomoda, però més haver d’estar tan a prop dels presos. Ni Rajoy ni Santamaría ni Cristóbal Montoro s’atreveixen a mirar-los a la cara quan surten. És complicat evitar-los la mirada (la majoria estan al centre de l’escena, excepte els d’ERC, col·locats amb els advocats), però ho aconsegueixen: Rajoy fixa la vista a terra i surt ràpid. Santamaría es complica més la vida: com que quan acaba hi ha un recés, ha de coincidir a la porta amb els presos. Es queda en un racó, amb un somriure de circumstàncies, esperant ser rescatada. Ho fa la secretària judicial, que fa aturar els presos dos minuts i l’exvicepresidenta pot sortir sense passar el tràngol. Costa mirar als ulls a qui has escapçat.

Tot va bé, doncs, fins que Baños i Reguant apareixen en escena. Que quan la sala cridi Baños aparegui, per art de màgia, Núria de Gispert, ja no augura res de bo. Però quan els cupaires decideixen sabotejar Vox tot es complica. Primer Marchena s’arma de paciència i decideix repetir el que diu l’extrema dreta -com el que va fer Pablo Llarena amb els arguments de la instrucció, però en versió pregunta-. A la tercera el jutge se’n cansa, perd la compostura amb un “ joder ” -així, sense ilustrísimo davant- i els imposa una multa de 2.500 euros. Marchena ja coneix la CUP, i la CUP ja sap des de fa temps com les gasta el sistema judicial espanyol. Una cosa és un bany de realisme i una altra el bany d’una realitat dura i freda com el gel.

Font: https://www.ara.cat/judici-presos-politics-1-octubre/Banos-reguant-cup-realisme-Manuel-Marchena_0_2188581178.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un Baños de realisme per a Manuel Marchena | MAIOL ROGER

El dia que Jordi Cuixart ens va alliberar | Andreu Barnils i Albert Salamé

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Crònica de la catàrtica declaració del president d'Òmnium des del carrer de la Diputació

Andreu Barnils i Albert Salamé (fotografies)

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, ha declarat aquest matí davant el Tribunal Suprem, però per un moment ha semblat que ho feia des del mig del carrer. La seva veu i la seva imatge es projectaven en una pantalla gran, no gegant, al carrer de la Diputació 276 de Barcelona, seu d’Òmnium Cultural. Centenars de persones han seguit emocionades, primer, i orgulloses, després, la intervenció d’un Cuixart més president que mai, i no solament d’Òmnium. Aquest redactor ha comptat més de seixanta vegades aplaudiments d’una concurrència entregada i vibrant.

Avui, després de cinc-cents dies, les paraules de Cuixart retornaven, i retronaven, en llibertat enmig de l’Eixample. Alguns passavolants s’aturaven embadalits i s’unien a una congregació de mitjana edat i tercera asseguda en cadires al mig del carrer. Uns altres, més joves, seguien la intervenció fent una cervesa a les terrasses del voltant, i fins i tot famílies amb nens s’acostaven a la pantalla. Només alguns ciclistes mostraven enuig perquè el carril bici havia quedat tallat en aquell punt, cosa que els obligava a fer la volta o baixar de la bici. Però l’ambient viscut ha estat bàsicament serè, i no direm alegre, però sí amb molts moments vibrants, emotius i de somriure ampli i sincer. El presoner Cuixart ha animat els homes lliures. I, segons Òmnium, durant les cinc hores d’intervenció, 1.500 persones s’han inscrit a l’entitat.

Aquesta és una entitat en creixement i avui, seguint la declaració de Jordi Cuixart, s’ha hagut d’habilitar una primera fila d’autoritats per on han desfilat la consellera de Justícia, Ester Capella, l’alcaldable Ernest Maragall, el diputat Francesc de Dalmasses, el sociòleg Salvador Cardús, el sindicalista Camil Ros, l’editora Izaskun Arretxe, el diputat Enric Pujol, l’activista Simona Levi, el periodista David Fernàndez i els actors Marc Martínez i Joel Joan, per citar-ne només uns quants. De fet, Òmnium tenia avui una persona encarregada de fer les gestions amb les autoritats. Que sapiguem, cap altra entitat o partit no ha tingut la idea de muntar pantalles al mig del carrer.

Simona Levi, de vermell, escoltant Jordi Cuixart.

El dia havia començat amb el carrer buit i uns operaris muntant la pantalla i les cadires, mentre un crit ressonava de lluny: ‘Vinga, nois, que no fem tard.’ Eren les nou del matí, i en un dels bars de davant d’Òmnium dos veïns feien el cafè i es mostraven enutjats. ‘Que pesats. Una altra vegada.’ Al bar del costat, era al revés, i la gran majoria de clients portaven llaços grocs i als cambrers se’ls veia empàtics amb el punt de caos llatí de davant.

[VÍDEOS] La defensa memorable de Jordi Cuixart davant l’interrogatori del fiscal 

Comentari a banda mereix l’armeria Ravell del carrer de la Diputació. Davant per davant d’Òmnium, en aquest establiment es venen armes, i no solament de fogueig. ‘Vam obrir l’any 1939. Ara és la tercera generació, que ho porta. Jo hi treballo, en aquest negoci familiar. Aquí hi compren armes bàsicament caçadors i policies. Segons la llei, els policies tenen dret de tenir una arma privada a casa. I des dels atemptats gihadistes del 17 d’agost en venem quatre o cinc cada setmana. S’hi acosten policies locals, mossos, guàrdies civils i policies nacionals.’ Paradoxes de la vida. Ironies del destí. Cuixart acusat de rebel·lió. I els piolins armant-se aquí dins.

Armeria Ravell.

Fora, la gent seguia la declaració d’un Cuixart que no solament ampliava la base (citava Colau, CCOO i UGT sense parar) sinó que també aprofundia la base (citava Gandhi, Rosa Parks i Hannah Arendt). No esmentarem les més de seixanta vegades que ha arrencat aplaudiments, però sí tres de destacades, que no és que arrenquessin aplaudiments sinó, directament, una ovació.

Una: ‘Jo sóc un pres polític, no pas un polític pres.’ Dues: ‘Sóc un pres polític i la meva prioritat no és sortir de presó. La meva prioritat és denunciar l’atac de drets i llibertats que hi ha a Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol.’ I tres: ‘Violència? La de la policia.’ En aquests tres moments, el carrer ha vibrat com mai.

Però la declaració de Cuixart ha aconseguit un efecte catàrtic encara més potent que una ovació. Cuixart ha fet riure la concurrència. La rialla que salva, que deia el gran Berger. Hi ha hagut tres moments que Jordi Cuixart ha fet riure, aconseguint que jutges i fiscals perdessin tota la seva intimidació: quan Cuixart ha explicat el significat de la paraula ‘llonganisses’ en un correu electrònic (llonganisses per a celebrar una botifarrada contra el 12 d’octubre). Quan Marchena, aclaparat per la volta argumental de Cuixart explicant com un poble holandès va salvar uns immigrants fent missa, ha fet que el pobre jutge digués ‘deixem de banda l’experiència holandesa’, cosa que ha fet riure la gent; i finalment quan el fiscal, incapaç de preguntar ràpidament i bé, s’ha encallat amb un ah, ah, ah, ah, que no li deixava començar la pregunta. En aquelles rialles, la gent es treia un pes de sobre. S’alleugeria. Es deixava anar. És a dir, podríem dir sense por d’equivocar-nos que avui Jordi Cuixart ens ha alliberat.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/cronica-barnils-jordi-cuixart-omnium-cultural/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El dia que Jordi Cuixart ens va alliberar | Andreu Barnils i Albert Salamé

Arrimadas a la reconcentració espanyolista | Joan Antoni Guerrero

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Els nacionalistes exacerbats fan falta per acabar de tancar Espanya, passar el forrellat i evitar que ningú pugui caure en la temptació d’obrir les comportes"

Joan Antoni Guerrero

Inés Arrimadas abandonarà el Parlament de Catalunya per ocupar la segona plaça de Cs al Congrés dels Diputats de Madrid al costat del capitost Albert Rivera. Ja és oficial. L’operació ciutadana mostra que les eleccions estatals del pròxim 28-A seran en clau catalana més que mai. El front de Madrid és el que es prepara per a una concentració d’efectius que permeti finalment liquidar de forma còmoda l’independentisme amb tots els mecanismes haguts i per haver: digueu-li 155 o 1.155 gràcies a la concurrència dels nacionalistes exacerbats del PP, Cs i Vox.

Les forces anomenades constitucionalistes fan ara més falta que mai a Madrid per acabar de tancar Espanya, passar el forrellat i evitar que ningú pugui caure en la temptació d’obrir les comportes deixant via lliure cap a un horitzó incert. Espanya passa el cadenat amb la intenció que ningú la pugui esbocinar ni en el més humit dels seus somnis.

Després de més d’un any i mig després del referèndum de l’1 d’octubre, i després que Arrimadas es convertís en la líder de l’oposició a Catalunya a les eleccions del 155, el partit taronja no ha aconseguit absolutament cap canvi en la realitat del país. Amb Arrimadas com a líder de l’oposició, el Parlament de Catalunya ha viscut alguns dels seus moments més crítics. El debat s’ha enverinat fins a tal nivell que han calgut diverses crides a l’ordre per part del president de la cambra, Roger Torrent, de qui en els darrers dies els de Cs n’han demanat la dimissió.

Arrimadas ha excel·lit a l’hora de cantar les insuficiències de l’independentisme des del Parlament de Catalunya, però el moment polític actual precisa d’una altra estratègia. Una estratègia que vagi més enllà que la d’optar per la inflamació del conflicte o el victimisme davant d’un suposat supremacisme tirant d’estadístiques de Twitter.

Arrimadas ha de reconèixer que l’independentisme no desapareixerà per molt que en malparli, com tampoc l’unionisme es farà fonedís a Catalunya per molt que l’independentisme repeteixi cada dia les maldats de l’Estat repressor. Repetir com a lloros que l’enemic és malvat potser és necessari, però al Parlament la gent corrent necessitem que s’hi faci política, que es parli dels problemes i s’hi busquin solucions.

Font: https://elmon.cat/opinio/35196/arrimadas-a-la-reconcentracio-espanyolista

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Arrimadas a la reconcentració espanyolista | Joan Antoni Guerrero

Els poders de l'Estat tanquen files davant del naufragi del relat judicial | Nicolas Tomás

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FOTO EFE

Nicolas Tomás

Entre el Palau de la Zarzuela i el Palau de la Moncloa hi ha una desena de quilòmetres. Però de vegades la distància s'escurça fins a tocar-se, ben alineats. Quan hi ha una amenaça, o tan sols una percepció d’amenaça, tots els poders de l’Estat es concerten i tanquen files. L'exemple més recent i evident és l’aplicació de l’article 155, que va unir PP, PSOE i Ciutadans al voltant d’una mateixa taula. En el seu llibre Manual de resistencia, que ha arribat a les llibreries aquest dimarts, Pedro Sánchez descriu la suspensió de l’autogovern com “un bàlsam per a la societat catalana”, i reivindica que des del primer moment va traçar amb Mariano Rajoy "el full de ruta del 155". Però no només tanca files amb el gallec.

En l'autobiografia, el president espanyol també dedica unes línies al discurs incendiari del rei Felip VI el 3-O, el del a por ellos. “Sempre he vist el rei molt empàtic amb Catalunya”, escriu Sánchez, que recorre a l’absurd: “L’independentisme l’està tractant injustament, perquè s’ha expressat amb freqüència en català quan ha anat allà”. I li fa costat en la seva intervenció televisiva: “El seu discurs va ser el propi d’un cap de l’Estat (…) Què pensaven què anava a fer el rei? Santificar la ruptura del país? És absurd”.

Fragment del llibre Manual de resistencia, de Pedro Sánchez

El mateix patró s'ha repetit aquesta setmana, ja en ple judici del procés al Tribunal Suprem. Aquest dimecres, aprofitant la clausura del Congrés Mundial del Dret, Felip VI va enviar el seu missatge, sense fer cap referència explícita però sense cap ambigüitat: “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del Dret, perquè sense el respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat”.

Les plaques tectòniques van tornar a moure’s davant la interferència monàrquica en la justícia, i Moncloa va tornar a alinear-se amb Zarzuela. Abans fins i tot del torn de preguntes, després del Consell de Ministres d'aquest divendres, la portaveu espanyola Isabel Celáa va recollir el guant i aplaudir la intervenció del monarca. “Ho saben les forces independentistes, que no han aconseguit cap de les seves exigències inconstitucionals”, proclamava Celáa la mateixa setmana que, ja convocades les eleccions del 28-A i trencat el diàleg, la Moncloa apujava el to contra l’independentisme. “Vostès mai no van voler dialogar, tenen por a dialogar”, retreia Sánchez el dimarts des del Senat, i acusava l’independentisme de “plantejaments infantils”.

Aquests moviments es produeixen en paral·lel al naufragi de la causa sobre la rebel·lió construïda per la fiscalia al Tribunal Suprem. El relat ja comença a fer aigües, a desfer-se. Aquesta setmana han anat passant acusats a declarar davant dels magistrats i les acusacions han centrat tots els seus esforços en la malversació. No ha estat fins al desè dels acusats que ha declarat, l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez, que el fiscal Javier Zaragoza ha intentat provar el delicte més greu del Codi Penal, i tampoc se n’ha acabat de sortir.

Moncloa i Zarzuela fan front comú contra l'independentisme mentre el relat de la rebel·lió fa aigües

Fins al moment, la de Sànchez ha estat la declaració més llarga: unes cinc hores. Incloses tres hores d’un dur interrogatori de l’incisiu fiscal Zaragoza. Va aparcar la malversació —que no té sentit amb els Jordis— i va centrar-se en la rebel·lió. Malgrat el relat elaborat sobre el 20-S, amb prou feines tenia unes cotxes de la Guàrdia Civil danyats per justificar la “violència” requerida pel tipus penal. Amb habilitat, el seu advocat Jordi Pina va fer projectar a la sala imatges de la violència de la policia espanyola per aturar l’1-O, de les famoses escales de l’institut Pau Claris. Les acusacions hauran de suar molt per a provar un alçament violent de l'independentisme.

La rebel·lió fa aigües i el dret de defensa dels acusats s’ha vist perjudicat. La voluntat d’anar a corre-cuita per no solapar-se amb les campanyes electorals s’ha convertit en un despropòsit. El dimecres, van passar més de catorze hores en dependències judicials per una jornada maratoniana de declaracions. Els presos, que s’havien llevat a les sis del matí, van arribar a Soto del Real i Alcalá-Meco a les onze de la nit. Com explicava El Nacional, ni tan sols van poder dutxar-se ni sopar. L’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, que havia de declarar l’endemà, ni tan sols va dormir.

Davant d’aquest despropòsit, el president de la sala, Manuel Marchena, va posar-se la bena abans de la ferida per no exposar-se més a la mirada del Tribunal d’Estrasburg i ha ajornat les últimes dues declaracions a la setmana vinent. Mentrestant, els observadors internacionals van entrant a la sala com a públic —davant del veto del Suprem— i van prenent nota. Ja consideren "inacceptable" que no tinguin dret a doble instància, i el relat de l'alçament violent no el compren. En aquest context s'expliquen iniciatives com la "cèl·lula d'acció ràpida" del ministre Josep Borrell per salvar la "reputació d'Espanya".

La voluntat d’anar a corre-cuita per no solapar-se amb les campanyes electorals s’ha convertit en un despropòsit que ha perjudicat el dret de defensa.

Si el judici del procés ja feia convulses aquestes setmanes, les eleccions espanyols del 28-A hi afegeixen més llenya al foc. L’aposta de Sánchez és molt arriscada. En els millor dels casos, davant del cordó sanitari que li ha imposat Albert Rivera aquesta setmana, el president espanyol reforçarà la seva posició dins del bloc de la moció de censura. El portaveu del PDeCAT al Congrés, Carles Campuzano, ha fet bé de regalar-li La formació d’una identitat, de l’historiador Josep Fontana, de cara als ponts dinamitats que haurà de reconstruir amb l’independentisme si tornen a ser decisius després de passar per les urnes. Per si no en té prou amb el Manual de resistencia.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/politica/judici-proces-sanchez-rei-justicia-rebellio_357942_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els poders de l'Estat tanquen files davant del naufragi del relat judicial | Nicolas Tomás

DE REI A REI | CARLES RIBERA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A l’anterior rei el van disfressar de salvador de l’Estat i ara estan disfressant l’Estat per salvar el rei

CARLES RIBERA

La camarilla de Felip de Borbó fa temps que està convençuda que, a diferència del que va passar amb el seu pare, allò que consolidarà el monarca actual no és pas un muntatge que presenti el rei com a salvador de l’Estat, sinó una operació que permeti a l’Estat salvar un rei en caiguda lliure. Per això sa majestat dels espanyols està prestant fa temps a benefici d’inventari uns serveis que excedeixen el contracte de treball que té signat i assignat per la Constitució. Continua sent tan irresponsable com sempre, però més temerari que mai.

Fa gairebé un segle, el seu avi Alfons XIII va actuar de la mateixa manera abraçant-se a la sort de la ultradreta de l’època, encarnada aleshores pel dictador Primo de Rivera. Un general que, quines coses, tenia el suport de la mateixa alta burgesia catalana que avui empeny un altre Rivera cap a les poltrones de Madrid. La camarilla borbònica actual calcula que un triomf de l’extrema dreta ressituarà el monarca com a caudillo de la renascuda “una, grande y libre”, tenint en compte que si no surten els números, el PSOE també pot fer el paper per convicció, per por, o per una barreja de les dues coses. Fa de mal dir si a Felip VI li sortirà bé la jugada, però no seria sobrer recordar que al seu reial antecessor li va sortir el tret per la culata.

Mentrestant, a la indòmita Catalunya cada cop ens estan sortint millor les vagues. Ja se sap que, com passa amb el diable, el sindicalista en sap més per vell que per sindicalista. Per tant, sense el suport dels veterans més experts, que són les centrals majoritàries, la cosa ens queda més moguda que no pas aturada, amb molta gent protestant al carrer i poca persiana abaixada. No cal patir, n’anirem aprenent a poc a poc, convocatòria a convocatòria. I quan un dia els sindicats monàrquics del 155 convoquin una vaga general, ja sabrem que no la fan pels nostres interessos com a treballadors, sinó per defensar els seus privilegis corporatius. És curiós veure organitzacions obreres sotmeses a les consignes d’un estat que sosté que la llei està per sobre de la democràcia. Si el món funcionés així, no haurien fundat els seus sindicats.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1558725-de-rei-a-rei.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

DE REI A REI | CARLES RIBERA

Què fem els independentistes el 28A? | Xavier Martínez Gil

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ser o no. Ser! Aquesta és la qüestió.

Xavier Martínez Gil

Sé que molts independentistes pensen que no hem d’anar a fer res a Madrid. Jo mateix ho he pensat molt sovint en els darrers anys. Si creiem en el mandat de l’1 d’octubre no és coherent presentar-se a les eleccions per al Congreso i Senado espanyols. Si “som República” no té sentit participar en les institucions d’un altre Estat.

Aquest argument, així sense més, sembla fins i tot lògic i conseqüent. Però aquest raonament té alguns problemes. El primer de tots és que, pels motius que siguin (que són molts), no som la República que voldríem. Però, si tot i així hom creu que sí “som República” aleshores, perquè limitar-nos a no participar a les eleccions espanyoles? Per què no a les europees? Al cap i a la fi estem votant pels representants de l’estat espanyol al Parlament Europeu. És més, i per què no fer-lo extensiu a les eleccions municipals? Recordem que els ajuntaments, ara per ara, són administracions territorials de l’estat espanyol, igual que les diputacions on els partits polítics trien els seus representants en funció del número de regidors municipals. A més, són unes eleccions convocades per l’estat espanyol, per tant, si “som República” no ens hauríem ni de presentar ni anar a votar. I, ja posats, tampoc ho hauríem de fer a les eleccions al Parlament de Catalunya ja que ho són per a una administració autonòmica de l’estat espanyol. Curiosament, els que diuen que no hem de votar a les eleccions espanyoles no diuen res de les altres eleccions.

Podem entrar en l’autocrítica i, per tant, en la crítica als partits que ens haurien d’haver portat a la independència i no se n’han sortit. Algú podria pensar que la responsabilitat és únicament i exclusiva dels partits que governen Catalunya i que, com a càstig, millor no votar-los. Aquest seria un argument comprensible però haig de fer notar que és molt diferent del donat en el paràgraf anterior. La realitat és que, dels 350 diputats a la cambra espanyola, els catalans podrem triar 47. Els independentistes podríem optar per no votar per allò que “som República” i tal. Aleshores, molt probablement, el mapa electoral pintarà la “región del nordeste” de color taronja. Regalaríem la victòria als contraris al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Fin de la cita.

Opino que hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast (que no són gaires, per cert) per a lluitar per a fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre contra un estat opressor. Si aquest estat ens “cedeix” la possibilitat de triar 47 dels seus diputats i d’incidir, des de dins, a la seva pròpia política, crec que seria de necis no fer-ho. De la mateixa forma que ningú no dubta de fer servir un parlament autonòmic per a fer el salt a la República independent. Un altra cosa és el paper que han de fer els nostres representants. I aquí és on apareixen els recels cap a els partits independentistes. Jo crec que és aquest el veritable motiu de la desmobilització del vot. Per tant, en aquestes eleccions, i de forma extraordinària seria imprescindible crear un “front de país”.

Les eleccions al Congreso i al Senado no ho són per a implementar polítiques, per a condicionar pressupostos, per aprovar esmenes a lleis sectorials que, en bona lògica, dependran de la ideologia de cada partit polític. En aquesta ocasió hem d’interpretar aquestes eleccions com una oportunitat de fer efectiu el nostre legítim dret a l’autodeterminació. Per tant, els partits polítics s’haurien de presentar únicament amb aquests quatre punts electorals:

1r. Fer efectiu el legítim dret a l’autodeterminació

2n. Alliberament de tots el represaliats

3r. Establiment d’un diàleg bilateral

4rt. “No a tot” mentre no es compleixin els tres punts anteriors.

La fórmula ideal seria la d’anar conjuntament en única llista de país, donat el seu caràcter instrumental. I comprometre’s a abandonar els escons un cop assolida la plena sobirania. Si la llista única no pogués ser, el mínim que caldria exigir als partits que es presentessin és l’assumpció d’aquests quatre punts electorals. En aquestes condicions votaria tothom. Ens hi posem?

Font: http://unilateral.cat/2019/02/22/que-fem-els-independentistes-el-28a/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Què fem els independentistes el 28A? | Xavier Martínez Gil

Avui em sumo a la VAGA GENERAL i de consum.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Avui em sumo a la VAGA GENERAL i de consum.

John Philpot. observador internacional: "S'està criminalitzant tot un poble"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'advocat John Philpot, convidat per International Trial Watch, alerta del "perill" d'intentar arreglar "problemes polítics amb acusacions penals"

ACN

L'advocat canadenc John Philpot, convidat com a observador al judici de l'1-O al Tribunal Suprem per International Trial Watch, ha considerat "inacceptable" que els acusats no tinguin dret a la doble instància, i no puguin recórrer la sentència, ja que són jutjats a un tribunal d'últim recurs.

"És un dels factors pels quals no em refiaria del judici", ha afirmat Philpot en declaracions a l'ACN aquest dimarts després d'assistir al quart dia de procés. Segons l'advocat, cal que una instància superior pugui corregir possibles errors "per pressió política o mala fe": "Tot és possible", ha afegit. A banda, l'observador ha alertat del "perill" d'intentar arreglar "problemes polítics amb acusacions penals". "S'està criminalitzant tot un poble", ha dit l'advocat, que ha opinat que els dirigents independentistes acusats de rebel·lió "no han fet res il·legal". Segons Philpot, el dret a l'autodeterminació no és delicte i qualsevol país que hagi signat tractats internacionals en què es recull aquest dret no tindran futur "penalitzant gent innocent i amenaçant tota una societat".

Font: https://elmon.cat/especial-judici-1-o/observador-canadenc-sobre-judici-l1-sesta-criminalitzant-poble

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

John Philpot. observador internacional: "S'està criminalitzant tot un poble"

Eleccions espanyoles: per qualsevol mitjà necessari | Vicenç Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vicenç Partal

Les mans brutes és una obra de teatre de Jean-Paul Sartre, traduïda al català fa molts anys ni més ni menys que per Manuel de Pedrolo. El text relata la història fictícia de l’assassinat d’un polític pels seus companys. Hi ha una frase (acte 5, escena 3) on podem llegir: ‘No és negant-nos a mentir que abolirem les mentides, és eradicant les classes [socials] per qualsevol mitjà necessari.’

La frase va ser adaptada pel dirigent afroamericà Malcolm X, un dels pensadors més originals del segle XX, que la va fer servir en el famós discurs del 28 de juny de 1964 davant l’organització de la Unitat Afroamericana. Malcolm X, assassinat poc després, hi va dir: ‘Declare el nostre dret a ser un home en aquesta terra, un ésser humà, a ser respectat com a ésser humà, a tenir els drets d’un ésser humà en aquesta societat, en aquest planeta i avui, i aquest és un desig que intentaré fer efectiu per qualsevol mitjà necessari.’

En aquell moment la frase va ser manipulada perquè alguns la van voler descriure com una apologia de la lluita armada. Tanmateix, el qualificatiu ‘necessari’ era i és ben explícit. A diferència d’aquella idea segons la qual el fi justifica els mitjans, Sartre i Malcolm X ens varen explicar que en el combat per la llibertat cap mitjà no ha de ser rebutjat d’entrada, però que l’ús de l’un o de l’altre ha de dependre tan sols de l’oportunitat —si és necessari. I és d’aquest punt de vista que pense que cal analitzar la convocatòria de les eleccions espanyoles del 28 d’abril.

A l’independentisme se li obren opcions ben diverses. No participar-hi ha estat, per exemple, la norma habitual de la CUP. I ara s’hi afegeix també gent que es demana, lícitament, com després de proclamar una república independent podem ni tan sols pensar a anar a Madrid…

A l’altra banda exacta de la CUP hi ha l’actitud habitual fins ara de Convergència i Unió i més recentment també d’Esquerra Republicana, que consisteix a ser a Madrid per a funcionar com a partit balança, subsidiari però influent. Decidint amb els seus vots qui s’instal·la a la Moncloa i ajudant-lo a governar. CiU ha fet això tota la vida, amb el PSOE i amb el PP, i quan no ho va fer CiU ho va fer ERC, especialment en època de Zapatero.

Però hi ha una tercera via. Inaugurada de poc. És la de fer servir els vots per a blocar la política espanyola i fer-la, doncs, ostatge de la resolució del procés d’independència català. L’actuació recent tant d’ERC com del PDECat ha anat en aquesta línia, tot i que cal remarcar que ha estat sota una intensa pressió popular. Tots dos partits primer varen ser decisius per a desposseir del poder Mariano Rajoy i ara han fet plegar Pedro Sánchez, de manera que han encaminat l’estat espanyol a les eleccions més excepcionals i difícils de preveure de la seua història.

I això no ha passat de cap manera desapercebut. Ahir mateix els principals diaris dels Estats Units publicaven un article d’Associated Press, datat a Barcelona i titulat de manera inequívoca ‘La crisi catalana amenaça de fer ingovernable Espanya?’. Sota una gran fotografia de la Gran Via plena de manifestants, Joseph Wilson escrivia: ‘Per segona vegada en menys d’un any, els diputats catalans han fet el paper d’assassins del rei i els seus vots al parlament de Madrid han estat l’impuls decisiu per a enderrocar dos governs consecutius.’

El periodista entrevistava, entre més, Eduard Pujol, que li deia: ‘No es pot governar Espanya sense escoltar Catalunya.’ I Elsa Artadi que afirmava: ‘Espanya serà ingovernable mentre no encare el problema català.’ Joan Tardà reblava el clau responent al periodista americà que després de les eleccions ‘serem on érem la setmana passada, en la necessitat de negociar’.

Les emocions són fortes, oimés enmig del judici. Però crec que l’independentisme ha de sospesar de manera molt freda i racional de participar en les eleccions pensant només si és capaç de paralitzar les institucions espanyoles. I si això pot ser una palanca per a forçar Europa a intervenir en la cerca d’una solució per a l’autodeterminació de Catalunya, que Espanya tota sola no vol encarar.

Perquè les xifres ja són ben clares i podrien tornar-se alarmants. En l’espai d’una legislatura Espanya haurà fet tres eleccions i es podria trobar obligada fàcilment a fer-ne quatre. A banda que haurà vist, de moment, com per primera vegada en la història del seu parlament un candidat a la investidura és derrotat, com per primera vegada en la història del seu parlament triomfa una moció de censura contra el primer ministre i com, per primera vegada en la història del seu parlament també, un pressupost no és aprovat.

Per qualsevol mitjà necessari, doncs. Que els partits s’ho pensen i decidesquen com és millor de fer-ho i si creuen que és millor fer-ho. I si finalment hi van que ho executen fredament. Sense sentimentalisme de cap mena. I sense prometre’ns res més que el no a tot, amb la ratlla posada sempre en la fi de la repressió i en l’exigència del dret d’autodeterminació.

Font: https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=5336817796761857712&pli=1#editor/target=post;postID=356921287370455897

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Eleccions espanyoles: per qualsevol mitjà necessari | Vicenç Partal

Diàlegs amb Ostrogorski (II): L’Estat democràtic modern segueix amb governs que no persegueixen el bé comú

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lectors! Escolteu Ostrogorski ara que estem a les portes de tres eleccions (els espanyols, quatre, i com el president Torra acabi convocant-ne, nosaltres també!).

Vicenç Pedret

Barcelona, 1963. Fill i net de vidriers, es dedica professionalment a fer botelletes per a la indústria de la perfumeria. Enginyer per l'IQS i amb dos màsters (un a l'IESE i l'altre en filosofia i estudis clàssics a la UB). Va ser secretari general de la FNEC. Actualment, en l'ostracisme polític. Amb quatre amics exiliats, va fundar El Matí.

He rebut una allau de demandes aquests dies per part de infinitat de lectors àvids de saber més sobre les regles polítiques que Ostrogorski (1854-1921), polític rus i inventor de la ciència política, ens proposa en el seu magnífic llibre La Democràcia i els partits polítics (1912). Tots ells (en realitat, dos bons amics) m’incitaven a deixar-ho córrer. A ningú li interessa de veritat saber què penseu els primers politòlegs, mestre Ostrogorski. Tothom prefereix redescobrir la sopa d’all. O que li redescobreixin. Però persistiré. Aquesta setmana, dedicaré els meus comentaris a l’Oriol Junqueras, que després del seu al·legat del dijous al TS, no pot ser més gran, ni més autèntic, ni més humà, ni més bo, ni més polític en el sentit bo de la paraula polític.

Mestre Ostrogorski: ens vau deixar una primera gran idea, resumida en el meu primer article: “L’estat democràtic modern segueix amb governs que no prioritzen la defensa del bé comú”. En aquest segon article resumiré en sis regles el que vos anomeneu “Els límits del principi electiu”. Lectors! Escolteu Ostrogorski ara que estem a les portes de tres eleccions (els espanyols, quatre, i com el president Torra acabi convocant-ne, nosaltres també!). Segur que entendreu coses de com funciona la política.

(VI) “ El règim electiu, la representació, figura en l’imaginari de l’individu com a sinònim de llibertat”

Mestre Ostrogorski, per a nosaltres, ciutadans del s. XXI, democràcia equival a votar. I segur que de manera natural, pensem que com més votem, més demòcrates serem. Per això, la defensa del Junqueras se centra en la idea que voler votar no pot ser mai delicte. L’Oriol ho va dir mil vegades el dijous: no se’ls pot jutjar per voler posar les urnes. Mai. Se’ls pot jutjar, per exemple, per desobeir el TC, que considerava que no es podien posar les urnes d’aquesta manera, però sona tan malament estar a la presó per voler posar les urnes que no hi ha acusació política que ho pugui contradir. Per això, mai, mai podran ser acusats políticament per cap demòcrata de res. El valor de la democràcia entre nosaltres, els europeus del s. XXI, és inqüestionable. Hem viscut dos de les pitjors guerres que us poguéssiu imaginar durant el s. XX contra les tiranies. Per tant, democràcia és llibertat. I ho serà sortosament per molts anys. Els americans, paladins de la democràcia, l’han volgut exportar a tots els països del planeta. Amb èxit incert, perquè les regles democràtiques per elegir govern, com ens explicareu tot seguit, no són tan evidents. I creen nous factors de corrupció, inexistents abans que la democràcia generés il·lusió i màgia, i esdevingués inqüestionable. Tot i així, encara tenim problemes amb els sistemes electorals…

(VII): “ La complexitat dels sistemes electorals ha creat una nova classe, el empresaris electorals, que s’interposen entre el poble i els elegits i condicionen la vida política perquè condicionen l’opinió pública”

Mestre Ostrogorski: n’hi dieu “empresaris electorals”. Nosaltres tenim ara un món digitalitzat on les xarxes (Twitter sobretot), els diaris digitals i la multituds de TV públiques i privades intenten amb moltíssima intensitat condicionar l’opinió de tothom de manera descarada. Us posaríeu les mans al cap. Ja no tant per la complexitat de les eleccions, sinó per la gestió de les enquestes i el joc pervers dels influencers. El primer mandatari mundial s’expressa majoritàriament per Twitter, una eina de comunicació directa, i Facebook, el megaportal virtual de tots nosaltres, ha tingut un paper decisiu en moltes eleccions. La informació actualment és infinita amb Google. I per a un politòleg de principis del s. XX com vós, tot el què vivim com a eines electorals és simplement impensable. Creieu-me, hem embogit d’informació i hem prostituït l’opinió pública fins a límits descoratjadors. Però a vós us preocupava que ho volguéssim elegir tot. Per ara, no és ben bé el cas, almenys en l’entorn europeu. “Només” elegim alcaldies, parlaments autonòmics, parlaments estatals i parlaments europeus…

(VIII): “El sistema electiu té uns límits d’eficàcia democràtica. Un excés d’eleccions perjudica i destrueix paradoxalment l’autoritat del poble.“

L’elecció, dieu, ha de servir només per regular alguns dels nostres actes de cessió de sobirania. No podem extrapolar-ho a tots els àmbits. Les eleccions generen clientelisme i no sempre és bo que s’exerceixin càrrecs públics sota la mirada dels qui en rebran les conseqüències. Les decisions impopulars per reequilibrar pressupostos, o per expropiar, o per dissenyar polítiques que beneficien a uns a llarg termini en detriment d’uns altres a curt termini (com les pensions), poden quedar avortades per electoralismes que prioritzen l’ara i aquí. Tan cert, i tan difícil d’evitar. Seguim sense resoldre el clientelisme i políticament costa prendre decisions difícils i impopulars.

(IX): “El règim electiu, per ser eficient, s’ha de concentrar en l’elecció del poder legislatiu i del govern local.”

Són els dos principis bàsics de la democràcia. El poder legislatiu en qui recau la sobirania compartida per tots els ciutadans. I el poder executiu immediat, que s’ha d’exercir com a president d’una comunitat de veïns ampliada, perquè la proximitat vol un consens directe que només pot ser fruit de l’elecció amb tota la informació disponible sobre el candidat, que sovint coneixem personalment. Això de banda, segur que el poder executiu i el judicial funcionen molt bé quan es té el millor cos de funcionaris possible. I proposeu santament que els polítics gestionin el mínim possible…

(X): “La maduresa del sistema democràtic rau en la possibilitat de confiar la justícia i l’administració en funcionaris permanents”

I ara li parlaré de l’Europa que haguéssiu possiblement somiat: l’Europa dels funcionaris. Durant molts anys he considerat un engany que l’Europa política estigués sotmesa a l’Europa dels funcionaris. Ara començo a creure que per coordinar polítiques entre els quasi 30 estats europeus, l’única manera de forjar un esperit de comunitat és compartir directrius fetes per funcionaris comuns. Un bé comú definit per funcionaris que emeten “directrius” que els països van incorporant progressivament a la seva legislatura? No toca ara discutir a fons sobre el tema de la democràcia a nivell europeu, però em sembla que si comencéssim a elegir parlaments amb poder normatiu real sobre tots els estats, cauríem ràpidament en el caos. I els grans països se sostenen amb administracions eficients i exemplars. I només un apunt sobre la perversió de fer pivotar tot el sistema democràtic sobre un Tribunal Constitucional elegit pel parlament. Pervers al màxim. Quanta raó teniu. Com de diferent seria l’Espanya carpetovetònica si el sistema judicial fos realment professional i no es deixés intervenir per la política. Aquí rau la font de l’actual conflicte. Per això només un líder immens com en Junqueras encara la seva defensa denunciant que està sent jutjat per idees, i que no entrarà a debatre el pretès delicte de rebel·lió perquè està sent falsament acusat per motius polítics per uns fiscals que perillosíssimament han optat per l’ús indegut del poder judicial. Però acabem la feina amb la darrera regla.

(XI): “L’autèntica feina de una societat política lliure és el control i supervisió dels seus òrgans de govern”

En democràcia, l’únic mecanisme important és tenir un control sobre els òrgans de govern. I és del tot cert. La força, l’avantatge de la democràcia, és que els govern s’han de pactar i s’han de compondre de nou cada quatre anys (normalment). Per tant, amb una única elecció podem censurar tota l’obra de govern i enviar a casa, injustament o no, els nostres governants. Quina responsabilitat col·lectiva més ben aconseguida! Podem votar i l’única responsabilitat mal exercida en democràcia és quan no votem. I s’acosten dies tenebrosos si no votem massivament en contra de partits perillosament antidemocràtics.

Mestre Ostrogorski, deixeu-me agrair-vos un cop més la vostra lucidesa en aquestes qüestions tan rellevants del funcionament de la democràcia. Espero que la paciència de la multitud de fanàtics de la política que llegiu aquesta proposta de lectura ostrogorskiana no hagi estat portada al límit. I mentre jutgen la nostra democràcia, segueixo treballant en la tercera entrega, on mestre Ostrogorski ens parlarà de les condicions d’instauració del sufragi universal.

Diàlegs amb Ostrogorski (I)

Font: https://elmati.cat/dialegs-amb-ostrogorski-estat-democratic-modern/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Diàlegs amb Ostrogorski (II): L’Estat democràtic modern segueix amb governs que no persegueixen el bé comú

L’independentisme ja no plora, acusa | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La manifestació a favor de l'autodeterminació i per la llibertat dels presos ha estat un clam contra la repressió i la manca de democràcia a Espanya

Pere Martí

Després d’haver vist els seus dirigents asseguts a la rònega sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol, assetjats per una fiscalia decadent i arnada, l’independentisme ha tornat a sortir al carrer avui a Barcelona. Hi ha sortit de manera massiva i pacífica, com sempre, però amb un punt més d’indignació. El fred del febrer ha donat a la manifestació un aire de gravetat i alhora de solemnitat. La revolució dels somriures s’ha congelat. Ara ve el moment de la veritat i la gent no ha fallat, disciplinadament, cívicament, una vegada més. És reiteratiu d’explicar-ho, però cal insistir-hi, perquè no tothom qui es manifesta a Catalunya ho fa pacíficament.

El lema era una obvietat: ‘L’autodeterminació no és delicte‘. Però convé de recordar-ho perquè la justícia espanyola no ho sap. Ara a les manifestacions hi ha les fotos dels presos, els seus familiars, els seus amics, que enduren directament la repressió de l’estat espanyol. Una xifra que creix. Ja no hi són el Carles, l’Oriol, el Jordi, l’altre Jordi, la Dolors, la Carme, la Meritxell, el Toni, el Raül, ni el Josep. Tampoc l’Anna ni la Tamara, ni la Marta ni l’Adri, i molts més. Però hi ha els seus pares, les seves germanes, els seus fills, i els seus amics per a denunciar-ho. Alguns a la capçalera de la manifestació, ben visibles. L’independentisme ha sortit al carrer a acusar. Fa molts mesos que plora, com ha recordat Elisenda Paluzie, però avui s’ha eixugat les llàgrimes i ha denunciat la manca de democràcia a Espanya, ha expressat la indignació per un judici injust i també per la censura vergonyant del Parlament Europeu.

La manifestació de la Gran Via ha estat un exercici d’autoestima, de fer pinya en un moment difícil, però també d’assenyalar culpables. A Pedro Sánchez li han xiulat les orelles quan Marcel Mauri li ha recordat, en castellà perquè no l’hagin de subtitular al ‘Telediario’, que donar suport a l’autodeterminació és donar suport a la democràcia a Espanya. A veure si així ho entén. I li ha demanat que durant les setmanes que li resten de president, insti l’advocacia de l’estat espanyol a retirar les acusacions contra els dirigents independentistes. Si els 45.000 manifestants de diumenge passat a la plaça Colón van aconseguir de forçar unes eleccions, els 500.000 assistents d’avui, segons els organitzadors, haurien d’aconseguir, si més no, la rectificació de l’advocacia de l’estat. Però no passarà, perquè, com ha explicat Mauri, el president del govern espanyol és ‘un irresponsable que només cedeix davant l’extrema dreta’.

La gent, a més de demanar la llibertat dels presos, ha demanat unitat als polítics. Cada vegada que en pujava un a l’escenari del final de la manifestació, a la plaça de la Universitat, els crits d’unitat ofegaven el començament de la intervenció, però cap dels qui han intervingut no hi ha fet referència. Tots han promès que convertiran Catalunya en una muralla humana contra el feixisme, i han entonat el famós ‘No passaran’, però ho faran separadament. Les trinxeres, si no són compartides, són més fàcils d’assaltar. El gest unitari més emotiu l’ha protagonitzat Joan Josep Nuet en un record emocionat a Carme Forcadell. La manifestació no forçarà la unitat però sí que ha donat imatge de transversalitat. L’única autoritat del país que hi ha faltat ha estat la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que estava entretinguda comptant manifestants. Per sort, Jaume Asens i Gerardo Pisarello, que sí que hi han assistit, li podran explicar que hi havia molta més gent que els 200.000 que ha donat la guàrdia urbana, una xifra que ha indignat els organitzadors. De tota manera, les xifres bones les donaran les urnes ben aviat. El president Quim Torra, el president del Parlament, Roger Torrent, i desenes de batlles d’arreu de Catalunya han compartit pancarta amb la majoria de forces del Parlament de Catalunya, excepte les que van donar suport al 155.

La manifestació ha acabat fent una crida a la vaga de dijous que ve, un nou pols de l’independentisme, difícil d’aconseguir després d’haver abandonat, UGT i CCOO, el vaixell de forma vergonyant. No és cap sorpresa. Són els sindicats del règim del 78. I quan han vist que perillava –perquè això de la independència va de debò– els han fet quadrar. La USTEC i la Intersindical-CSC han pujat a l’escenari per demanar a la gent que es mobilitzi malgrat els entrebancs. Fer una vaga sense tenir un sindicalisme nacional majoritari no és fàcil, però a Catalunya l’independentisme té la gent i, com s’ha vist avui, la gent no falla mai.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/independentisme-ja-no-plora-acusa/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’independentisme ja no plora, acusa | Pere Martí

L’escenari del judici i la primera missa «victoriosa» de Franco | Àlex Milian

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’església de Santa Bàrbara, que és a tocar del Tribunal Suprem, va ser l’escenari, el 1939, d’una pomposa cerimònia en què Franco ofrenava la seva «victòria» a l’església.

Per Àlex Milian

La Sala de Plens del Tribunal Suprem on se celebra el judici de l’1-O forma part del conjunt arquitectònic de l’antic Convent de les Saleses Reials, que inclou també l’església de Santa Bàrbara, on Francisco Franco va oferir «la victòria» de la Guerra Civil a l’Església, i aquesta institució la va acceptar.

El 20 de maig de 1939, l’endemà de la «Desfilada de la Victòria», el dictador va ser conduït sota pali -un privilegi reservat fins aquell moment al Santíssim Sacrament o als reis- fins a l’altar on l’esperava el Cardenal Primat d’Espanya, Isidre Gomà (La Riba, Alt Camp, 1869 – Toledo, 1940), en presència, també del nunci del Vaticà, Gaetano Cicognani. Després d’un Te Deum i una missa, Franco li va oferir al representant de l’església «l’espasa de la victòria sobre els infidels». I el Cardenal Gomà, que havia estat sempre al costat dels colpistes, la va entomar en una cerimònia que alguns consideren l’acte fundacional del nacionalcatolicisme.

L’església de Santa Bàrbara, que toca paret per paret amb el Palau de Justícia que és seu del Tribunal Suprem, estava, aquell dia del 1939, farcida de símbols de passades croades contra «infidels», sobretot de la «Reconquesta»: les relíquies de Don Pelayo guardades en l’Arca Santa (portades de la catedral d’Oviedo); el penó de la batalla de Navas de Tolosa (provinents des del monestir de Las Huelgas, Burgos); la làmpada votiva del Gran Capità i les cadenes de Navarra (presumptament també aconseguides en la batalla de Navas).

El protagonista de l’altar era el Sant Crist de Lepant, portat expressament de la Catedral de Barcelona perquè, segons la llegenda, navegava en la nau capitana de Joan d’Àustria en la famosa batalla que va impedir l’expansió de l’Imperi Otomà. Segons la premsa de l’època, aquesta creu «miraculosament es va salvar de la sacrílega barbàrie roja».

Segons ha explicat l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer, es tractava d’una cerimònia «medievalitzant que volia representar en forma de drama sacre la ideologia de la guerra santa que acabava de concloure».

Des de l’altra banda de la historiografia, el també capellà i historiador Gonzalo Redondo, membre de l’Opus Dei, escrivia de la cerimònia que «Franco, sonriente, visiblemente emocionado, brazo en alto, vestía camisa azul bajo el uniforme de Capitán General» i «se tocaba con la boina roja».

A Historia de la Iglesia en España, 1931-1939, Redondo explicava també que un cor de dominics va rebre Franco amb una cant del segle X que en llatí deia: «Se’ns va anunciar el vostre goig i el vostre honor; ens alegrem de la vostra arribada. Perquè hem rebut un home bo i amable perquè hi hagi alegria en aquest lloc».

A l’altra banda del Convent de les Saleses, i vuitanta anys després, el Tribunal Suprem espanyol jutja als impulsors del referèndum de l’1-O i aJordi Sánchez i Jordi Cuixart dels presumptes delictes de rebel·lió i sedició.

Font: https://www.eltemps.cat/article/6353/lescenari-del-judici-i-la-primera-missa-victoriosa-de-franco

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’escenari del judici i la primera missa «victoriosa» de Franco | Àlex Milian