Jo cercava un actor que pogués fer de Philip Mardou a la segona part del muntatge de cabaret literari "No hi ha Gimlet per a tothom", que tant bona acollida de públic i de crítica havia rebut. Feia massa poc anys que havia mort el dictador i Barcelona encara no havia deixat de ser una festa del tot.
Una primera vegada tot pot sortir bé... havia escrit, dirigit i interpretat el "Gimlet", però no volia temptar la sort amb l'espècie de continuació que s'intitulava "Porta'm flors al funeral".
Em van passar pel cap diversos actors amics per fer el paper i cap no hi encaixava.
Necessitava un actor amb pes, sòlid, que absorbís la llum en escena. Una veu important amb una dicció impecable, però capaç d'emocionar per la proximitat i l'atenció al seu voltant.
Necessitava algú compromès amb el món i amb la vida per poder mostrar la ràbia contra la injustícia, i alhora volia un home sensible, si és que n'existien encara, per tal que aquella ràbia fos continguda, creïble, eficaç i engrescadora.
Necessitava també un home guapo, que resultés atractiu... havia de fer de detectiu privat i, és clar... tothom sabem com són els mites.
També necessitava un home honest que procurés al personatge la força de la línia recta, definida, tensada.
I finalment, no oblidant que era una comèdia, volia un actor intel·ligent que sabés riure i fer riure.
Algú em va dir que hi havia un actor, recentment tornat del París de 1968, pocs anys més gran que jo (és el que necessitava per un Mardou, d'uns anys més tard), que s'estrenava en un espectacle del Teatro Fronterizo de Sanchís Sinistierra: "El gran circo de Oklahoma", em sembla.
Així doncs, vaig anar a la sala de l'antic Institut del Teatre, al carrer més baix de Sant Pere, disposat a prendre notes. Va sortir una jove actriu, Mercè Arànega, a la qual desconeixia en aquells dies, i de seguida ja vas sortir tu.
El paper on vaig escriure les notes, sempre més l'he guardat. No sé ben bé perquè....
Potser perquè el projecte mai no es va dur a terme, tot i el teu entusiasme. Potser perquè sempre més que ens hem trobat m'has parlat amb orgull d'aquell personatge que mai no vas interpretar. La darrera vegada, fa pocs mesos, quan arribares en un taxi i ajudant-te de crosses doncs ja et costava caminar, en un acte de dignificació dels afusellats del Camp de la Bota en què participarem. Vaig recordar que mai no havies donat l'esquena a la gent desvalguda, vençuda, exclosa i tu em contestares, amb ironia.... "sí, però el Marlowe el farem o no?"
El cas és que aquell foli quadriculat, amb una fina línia vermella vertical a la dreta de la pàgina, com en un llibre de "debe" i "haber" el tinc aquí al davant.
Subratllat i amb molt bona lletra un encapçalament: Porta'm flors...
Al final de la pàgina, amb majúscules vigoroses, escrites de revolada i amb doble subratllat hi ha escrit:
SÒLID, PARLA BÉ, BONA VEU, COMPROMÈS, GUAPO, HONEST ..... L'HE TROBAT!!!!
8 comentaris :
Gràcies per expressar de forma brillant aquest sentiment de gratitud i alhora de pèrdua, en el traspàs del Jordi Dauder.
Gràcies a tu pel teu comentari.
I gràcies "al Dauder", com el coneixem...
Un home intel·ligent capaç de riure's d'ell i fer riure la gent!. Segur que l'emocionarien, aquestes paraules trenades amb flors d'estels
Preciós article, preciós record, preciós homenatge.
M'ha sabut molt greu. Sobretot pel lluitador incansable, per l'home íntegre i d'idees clares que ens ha deixat massa aviat.
Per què els bons sempre marxen?
Que descansi en pau.
He llegit el teu escrit amb gran interès. He de confessar que no sabia qui era Jordi Dauder (massa anys al Canadà). Me’n vaig assabentar ahir, quan s’havia mort, però tot el que vaig copsar del que llegia era que Jordi Dauder era un actor. El teu escrit li ha donat dimensió. Ara, per a mi, Jordi Dauder ja no és simplement un actor, ara és un home de veritat, una mica com si l’hagués conegut; ara em puc imaginar la seva veu; ara sé que era honest, sensible, compromés; i ara sé que el coneixies i, d’alguna manera, això també el fa més proper. Gràcies, Quico.
Sempre marxen els i les millors... o potser qui trobem més a faltar.
Efectivament, Shaudin, era un home íntegre i també frívol i divertit quan convenia. Però la seva consciència sempre estava alerta i la seva amabilitat disposada per a tothom.
Establia complicitats i les mantenia. De fet només vàrem treballar junts en una pel·lícula del Ventura, i després de l'anècdota que explico i de les nits de Zeleste, vam coincidir només algunes vegades, no masses. Sempre en lluites. Pel conveni amb TV3, amb el No a la guerra... i sempre, sempre, ell que s'havia fet un nom ben merescudament, que ha publicat llibres, fundat partits d'extrema esquerra, ha rebut premis i honors. Sempre em parlava, o feia alguna al·lusió a què teníem un projecte pendent. I jo li agraeixo molt doncs, tot i que és mig en broma i com excusa per iniciar una conversa, no deixa de ser una fidelitat amb algú molt més modest. Són molt estimables les persones que t'ajuden a viure. Això és el que li agraeixo... no per l'anècdota amb mi, que no té més importància, si no per com el descriu a ell. Fins aviat, Jordi...
Emocionant.
Voldria demanar-te aquest text per llegir-lo -en nom teu, esclar, o si el volguessis llegir tu mateix ja seria gros!- a l'homenatge ciutadà que li farem a Badalona el dia 24.
Si tens un mail privat en podríem parlar?
Gràcies i salut!
Publica un comentari a l'entrada