 |
| L'ESTAT CONTRA LA FORÇA DE LES PÈRSONES |
Anna Arqué
Portaveu de l'International Commission of European Citizens (ICEC)
Avishai Margalit introdueix un terme molt interessant al voltant de les concepcions relacionals entre estat i democràcia i és el de la "societat decent" que el filòsof defineix com "aquella societat que des de les institucions no humilïa a la gent". L'estat espanyol imperant a Catalunya com a hereu natural d'una conquesta amb la que funcionaris i militars castellans ocuparen les institucions catalanes ara fa tres segles, ha perfilat i perfila, amb els seus inacabables greuges institucionals, un "estat indecent" contra el que el poble Català s'ha rebel-lat de manera constant al llarg de la història. Avui, a principis del segle XXI, aquesta lluita continua: "ens hem conjurat" –utilitzant l'expressió emprada pel President Macià- per a deslliurar-nos d'aquesta llosa en nom, precisament, de la dignitat del poble Català i de la decència de les persones que viuen a Catalunya.
La dominació no és confrontació, la confrontació deixa veure les parts diferenciades, la luita, els bàndols; la veritable dominació busca l'uniforme tranquilitat de l'assimilació"
L'Estat contra la democràcia de'n Pau Miserachs obra una finestra a la memòria més recent, evitant que els detalls del conflicte obert entre Catalunya i Espanya no es facin fonedissos dins tota una amalgama de notícies generades a ritme vertiginós per part d'un estat que accepta dir-se democràtic tot i proclamar, sense embuts, la seva urticària a que el poble Català s'expressi mitjançant instruments democràtics i normalitzats a Europa, com són els referèndums d'autodeterminació. L'autor ens permet reviure en un tempo quasi quotidià a partir del 2012, el relat actual de la imposició estatal i la resiliència catalana. La contemporaneïtat dels esdeveniments que l'autor detalla no fa més que subratllar el carácter indestriable d'aquest binomi d' imposició soportada i resilència activa que acompanya la política Catalana des de 1714, indistintament de l'època, i que de ben segur ens acompanyarà fins que no restaurem les nostres constitucions i llibertats com a estat independent.
La dominació necessita de col.lectius disposats a oblidar. Espanya ha promogut activament l'amnèsia catalana i, no diem res de nou afirmant que les bales, tortures i pressons hi han ajudat, quantes vivències s'han evitat de ser explicades per una mort prematura? Evidentment que moltes. Però la dominació no és confrontació, la confrontació deixa veure les parts diferenciades, la luita, els bàndols; la veritable dominació busca l'uniforme tranquilitat de l'assimilació. La construcció social sota la dominació necessita arribar a ser justificada pels sotmesos. Quan l'amnèsia d'un poble es fa voluntariament necessaria, per a fer portader l'esglai popular viscut o la vergonya del qui no va voler mirar, la dominació ha tocat el moll de l'os. Arribats a aquest punt, simptomàtica és l'autocensura que llavors s'imposa, per una banda, ofegant la justa revindicació dels fets històrics que ens fan continuadors de la tradició política Catalana -per exemple, d'unes Corts Catalanes sobiranes mai sotmeses: 'Nós, que valem igual com vós, i junts més que vós, us acceptem com a rei sobirà si conserveu els nostres drets i llibertats; i si no, no"-. Per una altra, en un intent de ridiculitzar les justes prospeccions de millora un cop independents, com explica l'autor "fora d'un poder absolutista (l'estat espanyol) que vol imposar silencis amb la dictadura de la llei i una legislació d'abast social que en mans dels possesius conservadors resta lluny de la democràcia essencialment participativa". L'exercici intel.lectual de'n Miserachs a 'L'Estat contra la democràcia' ens salva de l'amnèsia dels detalls del relat contemporani, recollint aquelles frases dites en un moment concret, posant en evidència el context que les emmarca i apuntant les reaccions que susciten.
És a les nostres mans i en les de ningú més, podem decidir-nos sobirans o trobar excuses, però a ningú se li escapa que avui ser un heroi per a Catalunya no surt pas tant car ni de bon tros ens cal ser tan valents com tants altres que ens precediren, venim de lluny i és ja hora que la nostra terra torni a ser la llar dels Catalans"
L'Estat contra la democràcia desplega una dinàmica de lectura àgil amb la que l'autor ofereix al lector l'oportunitat d'endinsar-se en tots els elements de disputa política d'aquets darrers anys, que no són pocs, ni tampoc gens desconeguts. Fent-ho, Miserachs aconsegueix posar en evidència que els actuals factors de confrontament polític són continuadors tossuts del perquè els Catalans vàrem necessitar crear al 1756 una Junta Particular de Comerç o perquè vàrem haver de presentar un memorial de greuges al 1885 o quins tornaven a ser els elements de disputa entre la Unió Catalanista, que signava escrits de suport a Irlanda (1886) i Finlàndia (1899) en les seves lluites per la independència, i el General Polavieja a 1898, etc, etc
Aquesta repetició de fets que situen l'autoritat estatal espanyola contraposada a la revindicació de drets catalans de manera constant en el temps, ens obliga a subratllar la manca de llibertat efectiva de les institucions catalanes com a pilar argumentatiu des d'on es fonamenten els relats exposats en el llibre. I encara ens sentim dir, però, és que els Catalans no votem? Es que no podem decidir quin diari comprar? Es que no tenim accès il•limitat a Internet? És que no tenim la possiblitat de viatjar per tot el món? No tenim el dret a associar-nos i fer empresa? Quina llibertat els manca als Catalans? Ras i curt, la que teníem. La llibertat per a determinar legislativament, judicial i executiva, les relacions de poder internes i externes del nostre país, Catalunya, segons les quals fixem quanta sobirania estem disposats a cedir, a qui, per a què i fins quan.
La dominació necessita de col.lectius disposats a oblidar. Espanya ha promogut activament l'amnèsia catalana i, no diem res de nou afirmant que les bales, tortures i pressons hi han ajudat, quantes vivències s'han evitat de ser explicades per una mort prematura?
Gràcies les idees exposades per l'autor i els debats de fons que exposa, tinc l'esperança que molts lectors arribaran a la conclusió que per a parlar de Llibertat, en majúscules, es fa obligatori puntualitzar amb desacomplexat èmfasi, que la llibertat entesa com: l'absència d'interferències que obstaculitzen les teves accions, no garanteix el viure sense dominació. Ni tans sols garanteix que un individu o col.lectiu, sigui conscient de la seva manca de llibertat real, de fet, aquesta concepció de llibertat, només garanteix un circuit dins el qual no molestes els interessos de ningú més. Aquesta és una llibertat que tradicionalment han signat tots els lliberals i socialdemòcrates comunitaris, però que molt curta queda de l'ideal del republicanisme social que treballa per a una justa llibertat positiva. Podem escriure en català, podem votar qui ens ha de representar, podem expressar-nos en manifestacions… però sempre que el català no sigui preferent a les Paeries de ciutats i viles, sempre que no votem el que molesta a altres, ni ens manifestem xiulant himnes en nom dels quals l'estat espanyol s'imposa contra la democràcia catalana que vol exercir el dret de tota nació a autodeterminar-se. De les paraules escrites de'n Pau Miserachs se n'extreu que la llibertat que els Catalans volem i necessitem és aquella que ens permet escriure sobiranament les nostres propies regles de joc, en un estat català que promou la democràcia entesa com un compromís diari, col.lectiu i dinàmic.
És significatiu assenyalar que l'autor no amaga el fet que l'estat espanyol no és només a Madrid, l'estat és a Catalunya i desplega resistències internes que l'autor no deixa de banda en els seus escrits. La connivència del nacionalime català de les últimes decàdes amb l'estat espanyol ha existit tant des de la coincidència, més o menys marcada, d'una concepció econòmica lliberal com des de la coincidència en la concepció política de l'autogovern autonòmic, que evidentment ninguneixava i obstaculitzava tot intent de normalització independentista.
Amb tot, i malgrat, l'ocupació, la dominació i l'inevitable mínim col.laboracionisme, avui els Catalans hem sapigut transformar, pacíficament i democràtica, la voluntat popular majoritària a favor de la independència de Catalunya en una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya, la institució que recull formalment la sobirania del poble català.
És a les nostres mans i en les de ningú més, podem decidir-nos sobirans o trobar excuses, però a ningú se li escapa que avui ser un heroi per a Catalunya no surt pas tant car ni de bon tros ens cal ser tan valents com tants altres que ens precediren, venim de lluny i és ja hora que la nostra terra torni a ser la llar dels Catalans, la llar d'aquells que com deia Voltaire: "tenen un amor extrem per la llibertat".
En paraules d'Étienne de la Boétie: "A més, no és necessari combatre aquest tirà solitari, no és necessari destruir-lo. Es destrueix per si mateix, només que el país no consenti a la servitud. No cal prendre-li res: cal tan sols no donar-li res.
Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures! No vull que l'empenyeu o el batzegueu. Deixeu tan sols de sostenir-lo: veureu que es desploma pel seu propi pes i es trenca, com un gran colós a qui haguessin furtat la base".
Visca nosaltres: el poble que ho fa possible i visca sempre Catalunya!!
Anna Arqué
Aquest article correspon a l'epíleg del llibre "L'Estat contra la democràcia", manual per desintoxicar-se de la dictadura de la llei de Pau Miserachs Sala. Editat per Llibres de l''Índex.
