Joan Camps Solaesa
I la bandera espanyola?
La bandera espanyola, la instaurà Fernando VII, per Real Decret 13 d’octubre de 1843; per tant a mitjans del segle XIX!
I abans que hi havia?
Una monarquia Absolutista Borbònica. Si bé, no es pot parlar d’unitat, per que alguns dels antics regnes seguien igual que abans, i parlaven llengües diferents; eren els que anaven amb el bàndol Castellà a la Guerra de Successió. Els furs (fueros) d’algunes CCAA venen d’això mateix, per que és el que tenien abans dels borbons i van donar suport a en aquests, que els hi van deixar conservar-los. Dels Països Catalans parlen de “territorios asimilados”, si bé el que tenien era un tracte colonial (des de 1714). Els catalans veien al rei borbó sempre com a enemic.
Podem parlar d’Estat Espanyol, amb aquest guirigall?
Es fa molt difícil. Per que per a fer un país, és important que els integrants tinguin sentit de pertinença. I a Espanya no havia cap sentiment de pertinença, fora de les respectives nacionalitats.
Si comparem amb Regne Unit, un sistema parlamentari. El 1707, s’aprova l’acte al Parlament Escocès i al Parlament Britànic, d’unir-los en un sol parlament, es dissolen els respectius, i es forma Regne Unit; porten 300 anys de democràcia, ho van fer per mutu acord. Res a veure amb Espanya. I bona prova és, que en aparèixer dubtes, varen convocar automàticament un referèndum; per tal d’aclarir la qüestió d’opinió pública i prendre la decisió oportuna.
I tornem a aquesta Península, on havien bascs, aragonesos, catalans, etc.
Aquí i aleshores, els borbons decideixen, que han de crear una nacionalitat espanyola i s’inventen una Espanya, que és com una gran Castella. I per que tots els pobles s’ho creguin?
Doncs, decideixen que ho imposaran. És la “Formación del Espíritu Nacional Borbónica”, però ja no sols imposada a Catalunya, sinó a tot arreu. Com els castellans sempre han tingut règim absolutista (és el seu sistema des del segle XIII) i s’adoctrina nacionalisme castellà, no notaran la diferència. És el moment en que bascs i aragonesos perden la seva llengua, de us principal.
Per a portar a terme el seu propòsit, els borbònics redacten la Llei d’Instrucció pública de 1857 (Llei Moyano), signada per Isabel II. Que estableix la obligatorietat de educar en llengua castellana i doctrina cristiana; intervé completament l’Ensenyament; només reconeix les Institucions castellanes i forma unes cadenes de comandament dependents del poder reial i el Govern de l’Estat.
Destacaria els següents articles de dita Llei de 1857:
Art. 87. La Doctrina cristiana se estudiará por el Catecismo que señale el Prelado de la diócesis.
Art. 88. La Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública.
(A partir d’aquest moment, el castellà s’obliga a tot l’Estat; no només als territoris assimilats)
Art. 159. El Gobierno cuidará de que las Reales Academias Española, de la Historia, de San Fernando y de Ciencias exactas, físicas y naturales, tengan a su disposición los medios de llenar, tan cumplidamente como sea posible, el objeto de su instituto.
Art. 160. Se creará en Madrid otra Real Academia, igual en categoría a las cuatro existentes, denominada de Ciencias morales y políticas.
Art. 169. El nombramiento de Profesores de los Establecimientos públicos corresponde al Gobierno ó a sus delegados, que lo harán, previas las formalidades que se dirán en los títulos respectivos.
Art. 245. El Real Consejo de Instrucción pública se compondrá de 30 individuos y un Presidente, nombrados por el Rey.
Dado en Palacio a 9 de Setiembre de 1857.-YO LA REINA (Isabel II)
El Ministro de Fomento, Claudio Moyano Samaniego
https://elgranerocomun.net/IMG/pdf/Ley_Moyano_de_Instruccion_Publica_1857_.pdf
Aquest estat de coses, va romandre fins a la instauració de la República. Tot i que Catalunya ha tingut República més temps i més vegades, que la resta de l’Estat; sempre hem sigut portadors del factor diferencial, dels regnes peninsulars.
La resta, poc o molt, tothom ja la sabeu. Una successió de dictadures al llarg del segle XX.
Esperem que el segle XXI sigui el de la justícia i la democràcia real; on els pobles puguin esser educats en la llibertat i el respecte a la seva pluralitat i cultures pròpies. És molt necessari, per a desenvolupar-nos forts i dignes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada