per Joan Camps Solaesa
Ja n’hi ha prou de sentir a dir barbaritats; de confondre’ns amb dades històriques inconnexes, de menystenir la història de Catalunya. Això està arribant massa lluny.
La Història no l’escriuen els vencedors, com diu el dogma espanyol; ni els relats a força de repetir-los esdevindran verdaders. La Història no és res més que els fets efectivament esdevinguts i no pot ser de cap altre manera.
La Nació espanyola no existeix. No va existir amb els romans, ni amb els àrabs, ni amb els castellans. Ni tant sols després de la conquesta d’Amèrica.
Amb el regnat dels Reis Catòlics, tampoc desapareix la condició de regnes independents uns del altres, amb llurs lleis, furs i Corts.
Espanya és un invent recent, amb menys de dos segles d’existència; Espanya, és concretament un invent de mitjans del segle XIX. A més a més, és un invent castellà, dissenyat i ideat a la manera castellana i per castellans. L'invent d'Espanya ve de mitjans del S. XIX, concretament de quan, el 1857, es va redactar la llei d’instrucció pública, coneguda com a llei Moyano, on s’insistia en l’obligació de la història d’Espanya, amb la intenció de crear una mentalitat nacional. Aquesta enginyeria ideològica del govern espanyol pretenia un objectiu clar: L'assimilació dels "Territorios de Nueva Adquisición", castellanitzant-los i uniformant-los al voltant de la idea que Castella era Espanya. Ho deixà clar Antonio Alcalá Galiano, diputat, senador i ministre:
'Debemos propagar la imagen y la herencia de la “nación” e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo “inventando tradiciones” o incluso naciones para tal fin. Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora'
L’objecte d’aquesta invenció, no era altre que perpetuar uns interessos econòmics. És així com va començar tot. Al llarg d’aquests capítols, demostrarem que Castella ha conspirat des de temps antics per fer-se amb el poder a la Península Ibèrica.
Però anem a pams. Cal una tasca d’investigació prèvia, per arribar a aquestes conclusions. La Història que a l’actualitat ens presenten, és en essència una tergiversació del Regim Franquista. Els militars varen cremar infinitat de llibres, arxius i documents; però en la incultura que els caracteritza, no varen esborrar completament el rastre de la Història verdadera.
Després, la dreta espanyola va donar continuïtat a aquella tàctica. Tàctica que te molt a veure amb “la formación del espíritu Nacional” i la negació de les cultures pròpies (la pluralitat dels pobles).
Però això si, els feixistes una cosa sabien fer molt bé, destruir les personalitats individuals i, modelar la societat amb el us de la força. Fins i tot actualment, les persones tenen por de parlar o de tractar alguns temes. És aquest el principal inconvenient. A més la destrucció de documentació; dels arxius, les epístoles, els contractes o documents de tota mena, a estat la causa d’una pèrdua impressionant d’informació. Però aquesta destrucció no va començar durant el feixisme, sinó molt abans, ja amb la Corona de Castella. Són els castellans els primers que varen començar a falsificar documents i a requisar-ne els de propietat privada, per a defensar els seus propòsits. Tant és així, que la història que es dona per certa en l’actualitat, és en gran mesura inventada, esbiaixada, i plena de contradiccions.
Se’ns a repetit sense treva, que Catalunya mai ha estat lliure, mai independent. Fins i tot, no sortíem als llibres d’història. Dels temps de la Marca Hispànica passàvem al Regne d’Aragó; i després d’això, ja existia Espanya, per generació espontània. Bé; aquesta presentació dels fets, deixava tants misteris per resoldre i tants espais temporals pendents, que feia angunia; però sobretot feia també completament inversemblant l’estudi racional dels fets històrics.
Fa molts anys, Pau Casals va dir davant de les Nacions Unides: “Catalunya was the greatest nation in the world.” I alguns no varem entendre ben bé que volia dir, amb aquestes paraules en el seu moment. En veritat, Pau no ho deia en el sentit sentimental; Catalunya va esser de veritat, la Nació més important de tot el seu entorn, respectada per tots els regnes veïns i també molts d’altres més llunyans.
Recordeu sempre aquesta veritat: Catalunya és la Nació més ferma de tot el sud d’Europa.
Les raons per les que Catalunya és i era país rellevant, són tant com pel seu clima benigne i per la fertilitat del seu camp, com per la seva situació geogràfica i el caràcter del poble català. Si el clima i el territori són qüestió obvia, la geografia ha posat a Catalunya en lloc molt rellevant, entre fronteres; però també ens ha regalat amb ports marítims i ens ha donat el camí de pas obligat, entre la Península i Europa. En quant al poble català, el sentit d’Estat i el patriotisme, ens va donar el valor per arriscar, en certs moments històrics; i la força per treballar, lluitar i progressar. La geografia, de fet, ens posà en lloc estratègic, on confluïen els interessos de molts regnes. Els Carolingis ens varen organitzar, després d’abatre al invasor sarraí; i fou tant aviat que això va passar, que la nostre Nació te mil anys llargs d’història. Aquest espai temporal i un seguit d’esdeveniments històrics determinats, ens varen donar el sentit de pertinença.
El vassallatge al poble franc (Carolingis) des de el segle VIII, un poble molt fort i veí, ens va donar fermesa i unitat. La organització en Comtats tant primerenca, va desenvolupar el sentit institucional, creà riquesa, donà estabilitat. L’art romànic s’expandí, l’escriptura uncial prengué múltiples vessants, la creació literària a Catalunya va esdevenir prolífica.
A partir del segle X Catalunya trenca la relació de vassallatge amb els francs. Travessem la frontera natural del riu Llobregat pel sud, comença la reconquesta. Els pagesos tenen la possibilitat de alliberar-se com a castlans, repoblant terres de reconquesta. Venen fins i tot occitans i monjos francesos, els benedictins.
La comparació amb Castella és inevitable. Castella poble de pastors i soldats; sense cap fet històric que els unís, amb un clima continental extremat, que poc o res permetia els conreus diversificats. És un dels últims regnes de la Península en formar-se. La Corona de Castella, sorgeix de la causalitat de les unions dinàstiques matrimonials, en ple segle XIII. L’any 1230 queden tots sota el mateix rei Alfons VIII; el regne de Lleó, Castella, Toledo i alguns regnes de taifes. La seva situació geogràfica, no li va permetre interacció per la via marítima del Mediterrani, com va esser el cas de Catalunya; Castella limitava amb el Califat de Córdova.
En aquell mateix moment, Catalunya ja era el regne més desenvolupat de tota la Península, independent feia més de 200 anys. La Nació Catalana que la història havia forjat, s’assemblava poc a la veïna Castella. Catalunya s’organitzava en Vegueries i ja havia tingut el primer Parlament medieval amb l’Assemblea de Pau i Treva. En el segle XIII també, es crearien les Corts Catalanes, amb poder legislatiu, considerades pels historiadors com el model per excel·lència de Parlament medieval.
D’aquesta època, Jaume I ens deixa les seves memòries. Ja en aquella època era habitual que els bonhoms catalans parlessin idiomes. El rei Jaume parlava com a mínim català, occità i francès; i pot ser alguna llengua més. Sobre el regne d’Aragó, ens deixà el següent comentari:
«Pus aquels de Cathalunya, que es lo meylor Regne Despanya, el pus honrat, el pus noble... E ha hi rics-homens que per un que aquí (regne d'Aragó) n'haja n'ha quatre en Catalunya e per un cavaller n'ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací allà n'ha deu, e per un ciutadà honrat n'ha en Catalunya cinc».
Llibre dels Feyts del rei en Jacme. Capítol 392.
Aragó era un regne manifestament pobre en comparació a Catalunya, al igual que Castella. Evidentment que el regne menys desenvolupat no era el que partia el bacallà en la unió de Catalunya i Aragó; seria de bojos pensar que podria ser així. Els espanyols no volen reconèixer la evidència. Jaume I diu clarament que Catalunya era el regne (per tant era regne) millor d’Espanya; entenent per Espanya la Península que els romans anomenaven Hispania. Evidentment que Espanya no existia, tot i que el Califat de Córdova ocupava la major part.
La reconquesta per part de Catalunya, començà ja en el segle X, travessant el riu Llobregat que feia de frontera natural amb els sarrains. Al llarg del curs del Llobregat s’estenia la línia de castells antics, que havien protegit la Catalunya Vella tots aquells anys. Alguns tant importants com el de Cervelló, el de Sant Jaume (Castellví de Rosanes), o Eramprunya (Begues). Tots ells destruïts al segle XVIII per Felip V, que va ser el destructor d’un patrimoni català importantissim, després de la Guerra de Successió (1714).
Amb la unió de Catalunya i Aragó, la expansió de la Corona confederada assoleix la màxima expressió. Es va reconquerir la ciutat de Lleida, repte que Carlemany en persona no va poder assolir en el seu moment. Després Mallorca i València. I més tard va vindre l’expansió a la Mediterrània; Catalunya disposava d’una armada naval molt important, amb centenars de vaixells. Som els autors de les famoses ordenacions del Consulat de Mar, que va donar origen a les Lleis Marítimes internacionals.
Al gran rei en Jaume I, que va portar Catalunya al màxim esplendor, només se li pot reprovar que dividís el reialme en el seu testament.
Pere el Gran va succeir a Jaume I; era el fill primogènit del rei conqueridor amb Violant d’Hongria. El rei Pere va tindre un paper molt important en la reconquesta de Murcia, que va esser cedida a Castella.
Pere va estar també el constructor de les reials Drassanes de Barcelona.
També és conegut per esser el detonant de l’expansió a la Mediterrània fins a Sicília; aquesta, no sense entrebancs, puig l’església se li va posar en contra i la Casa d’Anjou li declarà la guerra. Com veiem, els problemes amb les dinasties franceses venen de lluny. No cal dir la dinastia borbònica, alguns anys després.
Pere el Gran va esser coronat a Saragossa (Aragó) per tal de fidelitzar el poble aragonès, que sempre s’havia mantingut en segon pla en les qüestions d’Estat. En cap cas era Aragó el poderós, ni el rei Pere aragonès, ni va voler que Aragó prengués el comandament. Va esser un gest per a refermar la unitat de la confederació; que per cert va esser molt mal entès pels comtes i senyors catalans, que manifestaren la seva disconformitat i provocaren aldarulls. I més mal entès pels historiadors espanyols, que veuen en aquest moment la falsa supremacia d’Aragó en front de Catalunya.
Fins aquest moment de la història, els castellans no han fet altre cosa que lluitar amb els sarrains. De vegades no els expulsaven; els sotmetien a la condició de vassallatge i els feien pagar quantioses fortunes, com varen fer amb el regne de Múrcia. Ens podem imaginar que aquell tracte no era fàcil pels sarrains murcians, que amb l’ajut del regne de Granada i el Marroc, declararen la guerra a Castella.
Això va ser una mica abans de la coronació del rei Pere, quan tenia aquest 25 anys. Va succeir que les tropes catalanes (exclusivament catalanes) varen donar un cop de ma als castellans i conqueriren el regne de Múrcia i després els hi cediren (Tractat d’Almizra).
Veiem que amb quatre apunts d’història i molt resumit, el paper de Catalunya al mon no havia estat precisament irrellevant, com volen fer entendre amb tanta insistència els historiadors espanyols.
Ja en el segle XIV, la dominació sarraïna s’ha reduït molt. El Califat s’ha convertit en el Regne de Granada, que no ocuparia la totalitat de l’Andalusia actual. La primera meitat d’aquest segle, representa una època de disturbis a Castella, amb una guerra civil successòria i la declaració de guerra a Catalunya i Aragó. A mitjans de segle, la bel·licosa Castella va envair terres aragoneses durant uns cinc anys causant molt mal.
L’últim Comte-rei de Catalunya i Aragó per dret de successió legítim, va esser Martí l’Humà, que morí l’any 1410. L’hereu que Martí disposà abans de la seva mort, morí també. Llavors la persona més indicada per a ocupar el seu lloc, era aleshores Jaume II d’Urgell, que gaudia del dret dinàstic. Si bé, el Comte d’Urgell no va arribar mai a asseure’s en el tron.
Aquí entra en escena la figura del anomenat Papa Luna (Benet XIII) el antipapa, que es va separar del Papat de Roma i s’atorgà el dit càrrec ell mateix. El Comte d’Urgell no li va ser fidel a en ell, sinó al Papa de Roma; però Benet XIII era home molt poderós i tenia el suport de Castella i de nobles valencians i aragonesos.
En aquell moment el Papa verdader, el de Roma, decretà el que s’anomena la Creuada contra Catalunya, tot això en un context en que feia dos anys que es repetien violentes invasions castellanes. Fins i tot els francesos varen ocupar la Vall d’Aran.
Les circumstàncies tant greus, varen decantar la decisió. L’any 1412 en el Compromís de Casp, es decideix que pugi al tron per primera vegada un castellà, Ferran de Trastàmara, dit el d’Antequera.
En aquell moment els pitjors presagis comencen a prendre forma. Amb un castellà al capdavant, Catalunya no anirà cap a munt com fins ara havia estat. Així i tot, no varem perdre les nostres institucions i Lleis encara, com dictava la pràctica castellana d’homologar els usos i reglaments, al mateix temps que inhabilitava els propis dels regnes que assimilava.
Catalunya no va esser assimilada, el Consell de Cent fundat el segle XIII, no desapareixerà fins el segle XVIII; a la ciutat de Barcelona es guarda l’arxiu del mateix, amb els documents de les Corts Catalanes i els del Consolat de mar. Els afers relatius a Catalunya, no es decidien des de Castella com ara. Així i tot, els tradicionals boicots a Catalunya per part de Castella, no trigaran a manifestar-se. Bona prova és la prohibició expressa a Catalunya d’establir el comerç amb el Nou Mon. Un mon que curiosament havíem descobert els catalans. Però això ja forma part d’una altre història. Relat que us explicaré en un altre moment, si ho desitgeu.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada