.jpg)
El mot Hispània ve del llatí
Si no som capaços d’entendre, adequadament, la diferència entre aquests termes, mai tindrem prou clar de què parlem, ni terminarem de comprendre la història i la confusió estarà servida. Alguns han volgut fer de la confusió una reinterpretació històrica que donés justificació els seus deliris megalòmans on el seu poder actual no sigui qüestionat. Posem fil a l’agulla.
No podem confondre Espanya amb Estat espanyol o Regne d’Espanya
El nom d’Espanya es deriva del llatí “hispania” (Hispània), terme amb el qual a l’imperi romà designaven geogràficament la península Ibèrica. Els grecs li deien Ibèria fent la derivació a partir del riu “Iberus” (Ebre). El mot ve originàriament dels Fenicis, és descriptiu del territori, vol dir “terra de conills” animal que van trobar en molta abundància a la península i que era desconegut aleshores a Àfrica. La paraula fenícia i hebrea per conill era “tsapan”. Espanya / Hispània és, per tant, un nom de descripció geogràfica. No van existir els espanyols o hispans com a poble habitant o indígena, tot el contrari, la península sencera era habitada per diferents cultures i tribus (fenicis, celtes, tartessos, grecs, lusitans, cartaginesos, càntabres, bascos, ibers, etc.) en la majoria dels casos mal avingudes o aïllades sense cap sentiment uniformador.
Després de derrotar als cartaginesos (205 aC), els romans van incorporar als seus dominis els territoris ocupats pels vençuts, i no van parar fins a dominar la major part de la península que van administrar com a tres províncies sotmeses (Hispània Citerior Tarraconensis, Hispània Ulterior Baetica i Hispània Ulterior Lusitània) que servirien per abastir els magatzems romans de llana, oli i vi. A l’imperi Romà es parlava de les Hispànies, en plural, com d’igual manera faríem a la península fins al segle XVIII, llavors dèiem les Espanyes.
Hispània romana
A partir de la caiguda de l’Imperi Romà, i com a evolució del terme geogràfic, Espanya comprenia tots els regnes que van anant sorgint dins de la península, Portugal, Lleó, Astúries, Castella, Navarra, Aragó, Catalunya, etc. com qualsevol altra regió geogràfica, que pot encabir tants estats i nacions diferents com calgui, posem per cas el Golf Pèrsic, Amèrica Central, Amèrica del Nord o Escandinàvia com a exemples de regions geogràfiques farcides d’estats i nacions diferents.
No podem confondre el Regne de Castella amb el Regne d’Espanya
Després d’anys de lluites, pactes i bodes la Corona de Castella neix com entitat l’any 1230 amb la fusió de les corts del Regne de Lleó i el Regne de Castella. Durant l’edat Mitjana aquest regne agafa molta embranzida conquerint terres als invasors sarraïns de la península i compartint aliances amb els seus veïns de la Corona d’Aragó.
Regnes hispànics l’any 1210
Les relacions amb la Corona Catalana-Aragonesa, malgrat estar reforçades amb les típiques bodes pactistes de l’època, sempre van ser complexes i plenes de desconfiances, ja que les visions polítiques, econòmiques i humanístiques eren molt diferents. La Corona de Castella va esdevenir en una monarquia absolutista, la Corona d’Aragó, una confederació de nacions amb monarquia parlamentària, on calia reunir Corts a cada regne per prendre les grans decisions. Castella és un regne de terra endins, la Corona Catalana-Aragonesa esdevé una potència al Mediterrani. Ningú de l’època va dubtar mai que es tracta de nacions independents amb interessos distints i ambaixadors diferents, i que totes hi són a Espanya. No existia llavors el Regne d’Espanya.
Any 1400
Amb el casament d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, l’any 1469, tampoc van canviar gaire les coses. Isabel és la reina de la Corona de Castella i Ferran és el rei de la Corona d’Aragó, totes dues corones van conservar els sistemes propis d’organització, independents i clars. Els Reis Catòlics mai van prendre el títol de reis d’Espanya, ni tan sols amb la unió dinàstica. A la mort d’Isabel I, el successor al tron de Castella es Felip I, el Bell, marit de Joana, filla d’Isabel i Ferran.
Ferran continuà sent el rei exclusivament de la Corona d’Aragó i en el seu afany de cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó es torna a casar, ara amb la germana del rei de França, Germana de Foix. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. D’aquest matrimoni va néixer un fill, l’Infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. En cas d’haver sobreviscut, aquest nen hauria heretat els estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran II, el Catòlic, i la història haguera estat força diferent. En morir el rei Felip I de Castella, el succeeix la seva dona Joana I, la Boja, no és conya, estava com un llum. Doncs, aquesta, en morir també el seu pare, va heretar d’aquest tots els seus títols derivats de la Corona d’Aragó. Malgrat tot, és el seu fill Carles d’Habsburg qui jura davant les Corts d’Aragó com a rei d’Aragó i com a Comte de Barcelona, màxim càrrec institucional, a les Corts de Catalunya.
Reis Catòlics, dependències reials palau convent de les MM. Agustinas de Madrigal
A la mort de la seva mare, Carles, que havia nascut a Flandes, es converteix en elrei de Castella, València, Mallorca, Aragó, Sicília, Nàpols, comte de Barcelona i després de morir el seu avi per via paterna, arxiduc d’Àustria i emperador del Sacre Imperi romanogermànic. Malgrat compartir monarca o emperador, tots aquests estats van continuar sent autònoms i independents, conservant les seves pròpies institucions, legislacions, idiomes i cultures. Mai ningú ha gosat afirmar que la nació alemanya sigui espanyola o sigui la mateixa nació que la castellana o la catalana pel fet de compartir el mateix rei. Carles V, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic va regnar els regnes hispànics com Carles I.
Corona de Castella, Corona d’Aragó, Possessions borgonyones, Territoris austríacs i Sacre Imperi (any 1519)
Els reis a cada regne tindran la seva numeració corresponent, Felip II de Castellaserà Felip I a Catalunya, etc. Així va continuar amb la dinastia dels Àustries fins al segle XVIII. Després de la guerra de successió, l’any 1714, Felip V de Castella, el primer Borbó, va imposar el seu règim absolutista abolint totes les Constitucions i el nom de “Rei d’Espanya” passà a substituir en exclusiva al del “Rei de Castella“.
Es van dissoldre les institucions catalanes (Corts, Generalitat i Consell de Cent, la Reial Audiència i les universitats) i el sistema d’administració territorial va estar substituït per un de centralista amb drets de conquesta. A banda de moltes més repressions, es va engegar el procés per fer oblidar la nostra cultura i la nostra influència internacional, castellanitzant noms de poblacions o de personatges rellevants de la nostra història i s’obligà a utilitzar únicament l’idioma castellà en tot l’àmbit públic, o escrit i a l’ensenyament. Durant els tres-cents anys posteriors es manipularia la història amb l’objectiu d’uniformar tota la península sota el govern del nou estat a Madrid.
Es van dissoldre les institucions catalanes (Corts, Generalitat i Consell de Cent, la Reial Audiència i les universitats) i el sistema d’administració territorial va estar substituït per un de centralista amb drets de conquesta. A banda de moltes més repressions, es va engegar el procés per fer oblidar la nostra cultura i la nostra influència internacional, castellanitzant noms de poblacions o de personatges rellevants de la nostra història i s’obligà a utilitzar únicament l’idioma castellà en tot l’àmbit públic, o escrit i a l’ensenyament. Durant els tres-cents anys posteriors es manipularia la història amb l’objectiu d’uniformar tota la península sota el govern del nou estat a Madrid.
No podem confondre Regne d’Aragó amb la Corona d’Aragó
Al segle XI, entre el regne de Navarra i els comtats catalans, neix de la unió dels comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça el Regne d’Aragó. Aquest regne pirinenc on llavors es parlava l’aragonès (idioma avui dia quasi desaparegut) va desenvolupar institucions pròpies i diferenciades dels seus veïns i sempre les va conservar fins a la catastròfica derrota del 1714. Al segle XII, les respectives Corts del regne d’Aragó i Catalunya acorden una aliança on s’estableix que el descendent del matrimoni entre la princesa aragonesa, Peronella i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, esdevingui el cap d’estat a les dues nacions, respectant les seves estructures legislatives diferenciades. Neix d’aquesta manera la Confederació Catalana-Aragonesa, també anomenada Corona d’Aragó, que anirà ampliant la seva influència amb la incorporació de més regnes com el de València i Mallorca, entre d’altres.
Principat de Catalunya
El Principat de Catalunya, del llatí “principatus” és el terme jurídic amb què es defineix, a partir del segle XIV, l’estat català com el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual, en llatí,“princeps” era el comte del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts. Al segle XVII com a conseqüència de l’aberrant tractat dels Pirineus, el país es va dividir en dos, la part del territori a la banda nord dels Pirineus va ser annexionada per França (actualment Catalunya Nord) i el terme “Principat” va passar a definir només a la part del territori al sud, dins de la península ibèrica.
Corts Catalanes, miniatura s. XV
Article originalment publicat pel nostre col•laborador Jesús Lloria a la Xusquipèdia
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada