La nació catalana va més enllà del Principat?

Font: Josep Guia: ‘Que quede clar en el procés constituent que la nació catalana va més enllà del Principat’ | VilaWeb

Josep Guia: ‘Que quede clar en el procés constituent que la nació catalana va més enllà del Principat’

Entrevista al màxim dirigent del PSAN, que repassa una trajectòria de quaranta-vuit anys d'independentisme i fa una crida a la gent del Principat amb consciència patriòtica de nació completa

Josep Guia (Fotografia: Jordi Carreño).

Josep Guia és una de les figures decisives de l’independentisme modern. Líder del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) des de la transició, Guia és una de les veus més autoritzades per parlar del procés d’independència des d’una perspectiva històrica. La seva experiència en la lluita d’alliberament nacional quan ser independentista no estava de moda li concedeix un crèdit que poques veus poden discutir. El seu partit, el PSAN, ha decidit de suspendre l’activitat pública després de quaranta-vuit anys de trajectòria. És moment de fer balanç, però amb la mirada posada més en el futur que en el passat. Guia confia que el procés d’independència del Principat pot acabar bé, però alerta de possibles ajornaments i d’oblits que seria bo d’evitar. És molt dur amb el paper de la CUP i troba que el president Carles Puigdemont ha enterrat els eufemismes d’Artur Mas sobre la independència. I avisa que des de la mateixa anàlisi que han fet tots els moviments marxistes d’alliberament nacional ‘es tracta de prioritzar la lluita contra l’ocupant per a després poder construir una societat socialista’. A més, fa una crida molt concreta ara que s’obre el procés constituent al Principat.

—Si el procés d’independència del Principat acaba bé, quin impacte tindrà a la resta de la nació?

—Això serà una revolució amb un goig. Això serà importantíssim. Històricament, tot el que passa al Principat arriba al País Valencià i s’encomana. El País Valencià sempre s’ha mirat a l’espill del Principat. És que va nàixer des del Principat i es va conformar com a Catalunya novíssima, que diria Joan Fuster. I això val per les Illes. Només podrà produir un benefici en els anhels i la lluita d’emancipació. L’alliberament de la resta de nació ha d’anar vinculat a l’estat català constituït al Principat. De quina manera? Això és molt important des d’ara perquè cal deixar ben assentades les bases del futur. Ara hi haurà un procés constituent d’ampla participació popular.

—Què n’espereu?

—Vull fer una crida a tota la gent del Principat amb un mínim de consciència patriòtica de nació completa. Que intervinga en aquest procés constituent dient que quede clar que la nació catalana va més enllà del Principat. Quan es faça l’afirmació pomposa i contundent que posa tan nerviosos als espanyols, ‘Catalunya és una nació’, que es diga que ‘Catalunya és part d’una nació’ o que es diga que ‘Catalunya és una nació sense perjudici de considerar que la resta de terres de llengua catalana són de la seua mateixa condició nacional’. Que es diga que la nació catalana va més enllà de les quatre províncies actuals del Principat sotmeses ara a l’estat espanyol.

—Definir el marc de referència nacional?

—De fet, a les constitucions de 1702 que va jurar Felip d’Anjou quedava clar això: article primer, ‘la nació catalana està formada per tots els territoris que parlen l’idioma català. És a dir, el Principat de Catalunya amb els comtats del Rosselló i Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca.’ L’article segon també estava dedicat a tota la nació i, a partir de l’article tercer, es parlava tan sols del Principat. Són les constitucions del Principat, però començaven amb l’afirmació de la nació completa. Caldria fer una cosa semblant adequada al moment actual i sense necessitat d’esmentar nominalment les altres parts de la nació.

—Què més ha d’incorporar la constitució?

—També és important que a la constitució s’hi pose un precepte tan senzill com el de porta oberta. Que qualsevol part de les terres de parla catalana de fora del Principat que democràticament decidisca incorporar-s’hi, ho puga fer. Aquests preceptes de porta oberta és el que tenia la constitució alemanya i va permetre la reunificació de les dues Alemanyes. També el té l’estatut d’Euskadi respecte del comtat de Treviño. És un precepte absolutament democràtic. No s’obliga ningú a fer res. Tan sols deixar la porta oberta per a futures decisions preses democràticament pels interessats.

—Què vol dir que el PSAN suspèn les activitats públiques?

—Estrictament això. Ja no farem presència pública en manifestacions, comunicats, aplecs… Tot allò que anàvem fent, ho suprimim. Fins i tot també hem suprimit les seus. Però no donem de baixa el partit. El partit continua existint, els militants segueixen coordinats, farem reunions al llarg de l’any… l’estructura interna la mantenim. Pagant quota. I mantindrem la pàgina web sense actualitzar-la amb opinions modernes ni posicionaments del partit sobre fets actuals. Serà una pàgina d’arxiu on anirem penjant documents.

—Així, el PSAN no es dissol ni ‘entrega les armes’…

—No, no, no… Creiem que és un bé per a la causa que dins de la legalitat de l’estat espanyol hi haja un partit comunista i, especialment, independentista i de Països Catalans. Aquesta és una legalitat que s’han d’empassar mentre no decidesquen il·legalitzar tots els partits independentistes. Aquest és ara per ara l’únic partit legal d’àmbit de Països Catalans.

—Són 48 anys d’activitat política pública. De què han servit? Quina és l’aportació que ha fet aquest partit?

—La més valuosa de totes és haver estat el principal impulsor de l’independentisme contemporani. Des d’uns moments de lluita dura, a vegades resistencialista, vàrem passar a una projecció de futur, com deia Joan Fuster. I aquesta projecció de futur ha esdevingut finalment un projecte de masses. Aquest és el gran èxit dels lluitadors independentistes de fa 40 anys i de fa 50 i 60… En fi, des que va nàixer el PSAN com a fundador de l’independentisme polític modern. Cal traçar una línia de continuïtat entre l’independentisme combatiu de final del franquisme i dels primers anys de la transició i l’actual eclosió independentista, que no és filla de l’autonomisme. L’actual independentisme hi arriba renunciant a l’autonomia. Si no hagués existit l’independentisme anterior, no existiria tampoc l’independentisme actual.

—Hi va haver uns anys que el PSAN semblava un niu d’intel·lectuals… Què ho va propiciar?

—Quan va nàixer, el PSAN va aportar una modernitat inèdita dins del món patriòtic català. Per una banda, la modernitat estava a voler constituir-se com a partit. Ara això no cotitza molt, però en aquell moment, sí. Ja sabeu que el PSAN naix del Front, que era un moviment sense una bona estructura interna. I el PSAN volia ser un partit ben organitzat de cara als desafiaments del món dels anys 60, una dècada —com diuen— prodigiosa. D’eclosió de llibertat i moviments progressistes arreu del món i també a casa nostra. A més, el PSAN és un partit que volia estar en la cresta de l’ona de tots aquells moviments d’alliberament nacional des del marxisme. Aleshores, es fa Partit Socialista d’Alliberament Nacional, ja ho diu el mateix nom. A més a més, era un partit de Països Catalans, seguint els dictàmens de Fuster i d’altres intel·lectuals catalans. És a dir, que el PSAN era en aquell moment la novetat, la modernor i el referent d’actualitat per a la gent que tenia consciència catalana d’esquerres. I bum!

—Va atreure molts intel·lectuals…

—Van vindre tota una colla d’intel·lectuals. El PSAN va tenir una gran fama en tota una sèrie d’intel·lectuals que es van posar al voltant del partit. Entre els quals, caldria citar tots els del grup Trencavel, amb Xavier Romeu, Isabel-Clara Simó, Joaquim Carbó, Joaquim Soler, després va col·laborar en la confecció de la revista Lluita en Quim Monzó, el Pedrolo, Jaume Fuster, Maria-Antònia Oliver… Segur que me’n deixe molts. Alguns eren militants i d’altres eren col·laboradors compromesos. Van ser el front cultural del PSAN en la dècada dels 70 i escrivien a la revista Canigó.

—Va ser un punt de trobada d’intel·lectuals però també una pedrera de futurs polítics importants. Hi ha molta gent amb càrrecs institucionals que diu ‘jo era del PSAN’…

—Sí. És així. Passa que n’hi ha alguns que ho reconeixen —i està bé que ho reconeguen—, altres en reneguen… Però normalment es dóna la circumstància que ho citen amb satisfacció i amb orgull. Sense pagar les classes particulars rebudes, això sí. Però fan un cert reconeixement. El PSAN ha estat una pedrera i una escola de formació de quadres que després han marxat del partit per fer una política més possibilista. Fins i tot, n’hi ha que han marxat cap a l’autonomisme… han fet regressions. Han marxat dient que això dels Països Catalans no és possible. Però després resulta que tot és possible. I és quan tornen a agafar la ideologia antiga que diuen: ‘Jo ja era del PSAN.’ És a dir, el PSAN tenia raó.

—Aquella força de la pedrera i del nucli d’intel·lectuals no va desembocar a les institucions. Per què?

—Això té una explicació ben senzilla. Aquella cresta i els bons auguris que teníem es van gestar i van prendre cos a la primera meitat dels 70 i arriben al seu cim l’any 76. L’any del Congrés de Cultura Catalana. Tothom era de Països Catalans. Tothom era contrari a la dictadura. Tothom era demòcrata. L’esquerra era hegemònica en els moviments polítics. A partir d’aquell moment van començar els pactes de la dita ‘transició modèlica’. Quan comencen aquests pactes entre Pujol, el PSOE, etc., una de les primeres qüestions que pacten és renunciar a tot allò que estàvem parlant. En particular a la qüestió dels Països Catalans. Va ser una de les grans renúncies pactades de la transició. També es va renunciar a l’independentisme.

—Calia marginar els independentistes.

—Sí. A partir d’aquell moment, calia marginar l’independentisme tant com fos possible. I en aquesta feina s’esmerçaren a fons els aparells repressius de l’estat i els seus col·laboracionistes, que havien pactat les dues Generalitats, la de Catalunya en mans de Pujol, i la valenciana en mans del PSOE. Vam patir durant molts anys la persecució contra els Països Catalans i contra l’independentisme. I què passa quan les institucions estan en mans de qui estan? Que gran part d’aquells intel·lectuals i d’aquella eufòria al voltant del PSAN se’n van cap al poder. És una cosa que des del punt de vista materialista —i nosaltres som marxistes i, per tant, materialistes— l’entenem. No la justifiquem, però s’entén.

—Què va passar els anys 80? Van ser decisius…

—Va ser una època combativa. En la que l’independentisme va començar a pujar una mica després del desastre de la transició. Els anys 80 ens vam refer. I molt. La dècada del mocador negre. Ho explicava bé un article famós titulat ‘Barcelona, mocador negre’, escrit per un tal Miquel Mora, pseudònim d’Assumpció Maresma i Vicent Partal. Una dècada combativa en què l’independentisme pujava i hauria pogut arribar a nivells que hem trigat més de vint anys després d’assolir. Va ser la dècada de Terra Lliure. I va acabar a les vespres dels Jocs Olímpics del 92. Des del poder i els col·laboradors del poder van creure que calia netejar el país d’independentisme combatiu. Hi va haver una gran operació repressiva —dins la qual hi havia l’operació Garzón, però no era l’única— de liquidació i compra de l’independentisme. Volien desactivar l’independentisme.

—L’independentisme va quedar molt malmès?

—A les eleccions autonòmiques del 92 vaig presentar-me com a candidat de Catalunya Lliure: ‘És molt senzill, independència’, déiem. Però Àngel Colom, al capdavant d’ERC i rebent els favors de Convergència (helicòpter, mitjans de comunicació, la Caixa, Samaranch…), es va presentar dient ‘Cap a la independència’ i va treure 230.000 vots i onze diputats. Nosaltres tan sols 5.000 vots i cap diputat. L’any 93 i 94 vam viure aquesta ensulsiada, que va ser gairebé més forta que la del 78-79. L’independentisme va tenir clar que l’autonomisme se’l volia cruspir, juntament amb els aparells repressius i polítics de l’estat espanyol. A partir d’ací, el PSAN va decidir continuar endavant. I va ser en aquest moment quan van aparéixer les primeres CUP amb la idea d’anar a fer independentisme des dels municipis.

—Per què el PSAN no es va acabar integrant a la CUP després de les experiències de l’MDT i Catalunya Lliure?

—Per què el PSAN sempre ha prioritzat la independència. Amb aquesta resposta podria quedar tot explicat. D’altra banda, no es va integrar a la CUP perquè en uns inicis aquesta era una referència municipal i prou. La CUP era més independentista en un principi del que ha demostrat ser-ho ara. Però era un moviment d’acció estrictament municipal i no tenia sentit que el PSAN s’hi integrés. El PSAN és un partit d’àmbit nacional amb una lògica diferent. La CUP va nàixer en uns moments de molta duresa també com van ser els anys noranta i va decidir anar als municipis.

—El PSAN no va voler fer aquest pas cap a la política municipalista.

—No. El PSAN va quedar malmés d’aquells primers noranta i va quedar com a partit referent. Havia impulsat MDT, després Catalunya Lliure, després vam fundar Maulets… i vam dir que no impulsaríem cap altra sigla. Vam decidir que el poc que féssem, ho faríem en nom del PSAN. Vam fer dos eslògans: ‘Tot en nom del PSAN’ i ‘Tot d’àmbit nacional’. Encara ens vam autoimposar un tercer eslògan: ‘No estirar més el braç que la màniga.’ Amb aquests tres eslògans, vam començar la darrera etapa que ens ha portat fins a l’actualitat.

—El PSAN s’ha quedat sense referència electoral?

—Des del PSAN s’han impulsat diverses marques electorals durant aquests quaranta anys. La primera va ser el BEAN, que es va presentar a les eleccions espanyoles del 79. Xirinachs era el primer per Barcelona; Xavier Romeu, per Tarragona; Maria Mercè Marçal, per Lleida; jo mateix per València; Antoni Miró, per Alacant… Vam fer una bona campanya, però no vam aconseguir representació. A les europees del 89, vam fer una coalició amb el Front Nacional de Catalunya amb el nom ‘Catalunya Lliure’. Després ens vam presentar, com ja he explicat, a les parlamentàries del Principat del 92. I ens hem presentat també amb el nom del PSAN en algunes eleccions municipals.

—I més recentment, Solidaritat.

—Aquesta és la darrera experiència de donar suport a una candidatura electoral. Va ser el 2010 amb Solidaritat Catalana per a la Independència. Els hem donat suport fins ara que hem decidit suspendre les activitats públiques. El nostre suport a SI també ha quedat en suspens. Ha durat quatre o cinc anys. El 2010 vam treure quatre diputats al parlament amb unes llistes tancades per membres del PSAN. Solidaritat va fer una tasca independentista per primera vegada al parlament molt positiva. Va posar damunt la taula el camí de la independència amb proposicions de lleis i declaracions de ruptura. I va denunciar els interessos dels poders fàctics contraris a la independència. Una experiència necessària i molt positiva per a impulsar el procés d’emancipació nacional.

—S’acaba l’activitat pública perquè els objectius fundacionals ja estan ben encarrilats?

—No exactament. No és que estiguem satisfets de com està d’encarrilat el procés cap a la independència. No estem satisfets per diverses mancances. Nosaltres pensàvem que el procés devíem haver-lo iniciat els anys vuitanta. Però aquells que ara l’encapçalen eren absolutament contraris i ens feien la vida impossible als independentistes. El pujolisme ha estat un enemic constant de l’independentisme que no podia controlar. Sempre li va agradar tenir un independentisme dòcil. De fet, ja he explicat abans allò de l’Àngel Colom. Ara resulta que ells són els que estan al capdavant del procés.

—Això és un èxit, oi?

—Bé. Benvinguts tots els conversos cap al procés si ho fan sincerament. Nosaltres preferíem que el procés cap a la independència estigués liderat per l’esquerra. Aquest és un dels fracassos del PSAN. No vam aconseguir que en el debat de l’esquerra acceptaren la proposta de liderar el procés cap a la independència. No tan sols dins del PSUC, sinó que també dins l’independentisme mateix hi ha hagut sempre sectors (que han acabat a la CUP) que no acceptaven que ens havíem de posar al capdavant de la lluita del nostre poble cap a la independència. No van acceptar prioritzar la independència. Així es va deixar la bandera de l’independentisme a gent decantada cap a la dreta. En eixe sentit no estem satisfets.

—Què més no us agrada?

—Tampoc no estem satisfets perquè el procés no és d’àmbit nacional. No es planteja la qüestió dels Països Catalans. Hi ha moltes maneres de plantejar-lo. No cal dir que la independència serà per a tots a la mateixa hora. No, no! Ja assumim i defensem com els primers que la independència vindrà primer al Principat i cal lluitar per ella. Però de la mateixa manera que lluitem per la independència del Principat cal deixar les bases assentades perquè es continue la lluita per la independència de tota la nació. Això no es diu ni s’anuncia. No estem satisfets tampoc en aquest sentit.

—Aleshores, el PSAN deixa de tenir sentit?

—Fetes aquestes dues crítiques al procés, queda clar que el PSAN no desapareix de la vida pública perquè estiga satisfet. Ho fem perquè no podem arribar a les bases i hem de fer un esforç gegantí i inútil. El PSAN és un partit de format clàssic i aquests partits —encara més si porten la falç i el martell, que nosaltres no hi hem renunciat— no s’estilen. No estan de moda. Fixeu-vos que ara totes les organitzacions polítiques fugen del mot partit com el diable de la creu. Es diuen de qualsevol altra manera fins i tot amb paraules desemantitzades políticament. El PSAN com a partit clàssic tenia dificultats de fer sentir el seu missatge.

—No esteu satisfet, però creieu que pot acabar bé?

—Alguns diuen ‘no hi ha procés’. El PSAN no diu això. Diem que el procés no és com el faríem nosaltres. Seria d’àmbit nacional, liderat per l’esquerra i més ràpid. Però sí que hi ha un procés. En l’actual circumstància, segons el nostre punt de vista, ja es podria fer una declaració unilateral d’independència. Amb la massa de càrrecs electes que hi ha al parlament, a les diputacions i als ajuntaments. La massa social també: un 48% de vots contra un 39%. Queda un marge que en un referèndum cal pensar que com a mínim un 2% sí que estaria a favor de la independència. Com que no ens han deixat fer el referèndum, podem dir que el 50% a favor ja el tenim. Aquest no és el nostre procés. Va més lent. Però no podem blasmar en contra d’ell, al contrari. Hem d’empényer.

—Hi ha un compromís de fer-ho en divuit mesos…

—Potser hi haurà ajornaments, però no hi ha desviacions. Aquest és un punt de vista que hem d’aportar perquè és fonamental. I hi ha gent de Solidaritat que no l’ha tingut. Gent que pensava que o és el nostre procés o no hi ha procés. I és que és el procés d’uns altres. ‘És que aquests altres no volen la independència’, diuen. Home! Mentre continuen el camí parlant cada vegada més d’independència, no podem dir que no la volen. El Puigdemont ja no usa eufemismes. Ja parla d’independència amb tota normalitat.

—En aquest període de tres mesos entre el 27-S i la investidura del Puigdemont, heu estat molt crític amb el paper de la CUP.

—Lenin va parlar de l’esquerranisme com a malaltia infantil del comunisme. Jo crec que la CUP ha tingut postures esquerranistes. Alguns han dit: ‘És que els comunistes…’ No, és que no en són de comunistes. Són esquerranistes. Un esquerranisme que prioritza sempre aspectes de lluita social sense adonar-se que la independència és indispensable i prioritària per guanyar la batalla de lluita de classes. Aquest és una anàlisi marxista. És l’anàlisi que han fet tots els moviments marxistes d’alliberament nacional (de Mao a Fidel, passant per Ho Chi Minh). Es tracta de prioritzar la lluita contra l’ocupant per a després poder construir una societat socialista.

—La condició prèvia és treure’s de sobre l’ocupant?

—Sí. I aquesta condició exigeix la creació d’un ampli front patriòtic interclassista. Aquest debat ja es va fer des del PSAN en el seu moment. A banda d’aquesta actitud infantilista, hi ha també una posició adamista, com si tot hagués començat amb ells. Com si haguessen de renegar de mestres i de pares. ‘No tenim mestres ni pares, amb nosaltres ha començat tot.’ Aquesta és una postura lamentable. Recorde que quan nosaltres començàrem estàvem delerosos de tenir mestres i pares. La lluita del moviment obrer sempre ha estat així. Però aquests són adamistes. I una tercera qüestió: intimisme.

—Què voleu dir?

—Que estan a gust en la seua intimitat. Els fa nosa l’altra gent perquè té altres tarannàs. Per què la CUP no convocava la Via Catalana? Per què no es van implicar com calia en les consultes populars? Doncs perquè això els obligava a seure en una mateixa taula al costat d’una senyora ben vestida que estava també per la independència i les consultes populars. I a la Via Catalana s’haurien hagut de donar la mà amb algú que no era del seu tarannà. Sembla que viuen feliços en la seua intimitat. Quan parlen d’eixamplar les bases de l’independentisme, no pensen mai a fer-ho cap a les classes mitjanes (una expressió no gaire encertada). No pensen a eixamplar cap a la mezzocràcia, que és necessària per a aconseguir la independència.

—Diuen que hi ha espai per créixer en un espai ideològic cap a l’esquerra.

—Pensen tan sols en d’altres de la seua mena que ara estan en En Comú Podem. I allà és molt difícil rascar res. En aquest sector, l’evolució cap a l’independentisme és lenta i individualitzada. A la gent que prové del PSUC o de les bases del PSUC els costa molt posar-se al davant i assumir l’independentisme. Cal reconéixer molt especialment el camí que han fet gent com Oriol Bohigas, Muriel Casals, Xavier Rubert de Ventós o el mateix Raül Romeva… Però són individualitats. Hi ha una massa d’aquesta esquerra que sembla que té encara Espanya a l’ADN. Sembla mentida quan hi ha masses que es dirigeixen cap a la independència. Aquests sectors de la CUP pensen sempre a eixamplar la base de l’independentisme per un sector que és més difícil que el de les classes mitjanes. I s’ha de reconéixer que a la CUP hi ha també gent que fa uns anys era contrària a la priorització de la independència i que ara ha canviat d’opinió.

La nació catalana va més enllà del Principat?