traducció - translate - traducción

1.5.16

Allà baix | Josep-Lluís Carod-Rovira

"Disposar de la informació adequada i en la pròpia llengua és el que delimita un àmbit propi de referències socioculturals, i no és el mateix tenir-ne un de propi, que un altre de subordinat"


Quan el tren arriba a Alacant són ja quarts de nou del vespre tocats. No gaire abans, en passar per Elda, municipi castellanoparlant del Vinalopó Mitjà, recordo la figura d'Antonio Esteve, ballarí de dansa espanyola, més conegut com a Antonio Gades, amic de l'ànima de l'artista alcoià Antoni Miró, en relació al qual un dia va afirmar: "Antes de conocer a Antoni, yo sólo era rojo. Ahora soy rojoseparatista". Company sentimental de Pepa Flores, més coneguda com a Marisol, aquesta va arribar a vendre's les seves joies personals per a pagar la campanya electoral d'un partit independentista i de Països Catalans. En deixar enrere, fugaçment, Villena, castellanoparlant també llevat de la petita pedania de La Safra, catalanoparlant, em ve al cap sor Isabel de Villena, autora de l'obra Vita Christi (1497), primera dona escriptora de la nostra literatura. El tren s'atura, finalment, a l'estació de la millor terreta del món, després d'un viatge de quatre hores i mitja ben bones, des de Tarragona, al qual cal afegir una hora més si s'ha sortit de Barcelona. 

Francament, un temps excessiu i del tot incomprensible si es tenen en compte un parell de factors: el trajecte transcorre sempre per territori del segon estat del món en nombre de quilòmetres de tren de gran velocitat. I, a més, el recorregut es fa per l'eix mediterrani, l'àrea amb més empreses petites i mitjanes dels dos estats peninsulars, l'espai amb una economia més dinàmica, oberta i exportadora del sud d'Europa. Doncs bé, aquesta àrea que va de Barcelona a Alacant no pot comunicar-se per combois de gran velocitat perquè, a diferència d'altres indrets de l'estat amb trens diaris on pugen a tot estirar mitja dotzena de passatgers, en estacions buides enmig de deserts urbans i industrials, no hi ha cap via preparada per a trens de gran velocitat i l'obra ni tan sols ha començat, simplement perquè l'estat mai no l'ha prevista, ni projectada, ni la té, doncs, com a prioritat en les seves infraestructures de futur. Ben al contrari de les connexions d'Alacant i València amb Madrid, tant per carretera com via fèrria, que permeten de plantar-s´hi en un tres i no res, en un lloc i en un altre. Tan sols algú que pateixi ceguesa voluntària pot arribar a creure's, per tant, que tot plegat són coses que passen a la vida, simple casualitat, negant-se a admetre l'evidència que estem davant d'un procés de vertebració nacional espanyola i de desarticulació de qualsevol intent de reforçar un espai de Països Catalans. I les infraestructures hi juguen un paper cabdal.

Amb els nostres amfitrions alcoians anem camí de l'aparcament annex a l'estació alacantina quan, inesperadament, un home cepat i corpulent, en reconèixer-me, amolla: "¡Arriba España!". Preocupat, com és lògic, davant d'aital afirmació, considerant que m'agafa quasi en dejú, m'hi giro i li dic, amb ànim estrictament informatiu: "Arriba, a quina hora? Per on?". I la resposta és immediata: "Companys, asesino". I l'amic em comenta: "Crec que és taxista"... Tant se val, que sigui el que vulgui, no responc, no val la pena perdre-hi més temps. Camí d'Ibi -"més val Ibi que Tibi", segons el refranyer recopilat per M. Sanchis Guarner- ja dalt del cotxe, tinc la curiositat d'anar passant el dial de la ràdio del vehicle i, emissora rere emissora, res no fa pensar que circulem per unes comarques on hi ha dues llengües oficials, una de les quals pròpia del país, justament la que no se sent en cap, absolutament en cap de les estacions de ràdio que anem sintonitzant. Més tard, succeeix el mateix quan fem un experiment idèntic amb l'aparell de televisió. Cap canal, ni un, no emet en la llengua pròpia del lloc on som. Ni en tenen cap allà, ni tampoc en poden captar cap d'altres indrets en català, d'allà estant. Estar ben comunicat, disposar de la informació adequada i en la pròpia llengua és el que, al capdavall, delimita un àmbit propi de referències socioculturals i no és el mateix tenir-ne un de propi, que un altre de subordinat i desvinculat de la resta del mateix espai lingüístic i nacional. Sóc ben conscient d'on em trobo, de l'aïllament informatiu i les pèssimes infraestructures de transport i comunicació de què disposem i m'adono de l'ingrat de la situació i de la seva gravetat, en la dinàmica col·lectiva. I del mèrit que té, malgrat totes les adversitats, resistir i voler girar la truita. A poc a poc s'ha fet tard i, per a seguir el ritual, sopem la típica olleta, plat característic de la diada de sant Jordi.

L'endemà Alcoi viu la festa de moros i cristians, vuits hores d'esquadres desfilant per la ciutat, amb bandes de música que no deixen de tocar ni un sol instant, i onze mil persones abillades amb una riquesa de colors i d'imaginació impressionants. És un espectacle senzillament extraordinari, fascinant, increïble, que cal veure i viure, almenys un cop a la vida. No hi ha balcó que no llueixi la bandera de sant Jordi, pels carrers on passa la festa. Pràcticament, tothom a qui sento parlar, ho fa en la mateixa llengua que jo, però amb un altre accent. I, en una de les filaes, reconec Ximo Puig, president de la Generalitat, vestit de moro, el qual, després, mitjançant missatge al telèfon, em reconeix que ha estat una experiència emocionant. No en tinc cap dubte i confesso que em fa enveja... Som a Alcoi, la pàtria de Joan Valls i Jordà, Juan Gil Albert, Isabel Clara Simó, Ovidi Montllor, Antoni Miró i Sol Picó. La ciutat dels ponts, capdavantera en la revolució industrial, el sindicalisme i el moviment obrer organitzat amb visió internacionalista, fins al punt que, per un temps, fou la seu de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquest cop no hem pogut anar a visitar el seu impressionant cementiri, amb unes galeries del tot sorprenents. De tornada cap a casa, el tren va parant sense previ avís, enmig de la via i en paratges desconeguts, o bé en alguna estació, ja al sud del Principat, perquè hi ha un tram de via única -sí, de via única, entre Barcelona i València, al segle XXI- i hem d'esperar que arribi un tren de rodalies i s'hi aturi, perquè l'euromed pugui continuar la seva ruta. Al vespre, la plaça de bous de València s'ha omplert de nou de gom a gom, com en els millors temps, de gent que crida a favor de la terra, la llengua i la llibertat. A casa, una litografia d'Antoni Miró, amb un nu femení que fa voleiar la bandera de les quatre barres, es titula: Tornarà al sud. Devia pintar-la en un moment, comprensible, de pessimisme nacional. Gràcies a persones com ell, sabem que, en realitat, no cal que hi torni, perquè mai no se n'havia anat.

 
per Josep-Lluís Carod-Rovira30 d' Abril 2016 a les 17.59 h

font: Allà baix
Share/Bookmark