La primera referència documentada, tant del corònim "Catalunya", com del gentilici corresponent , data d’entre els anys 1115 y 1117, i el trobem al poema pisà “Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus”. Mes tard comentarem l’origen del poema mes a fons, però, si els pisans van visitar Catalunya sobre el 1113, i just desprès ja van emprar el gentilici “catalanicus” per denominar-nos, per lògica podem pensar que aquest gentilici ja hauria d’existir amb certa anterioritat, no? No l'inventarien per poder etiquetar-nos al facebook en arribar a casa.
Però encara així, i abans daixò què?
Però encara així, i abans daixò què?
Repassem una mica l'historia de la península fent un cop d'ull a la caiguda del regne Visigot:
Mort el rei Rodrigo el 20 de Juliol de 711, a la vora del riu Guadalete, prop de Medina Sidonia, amb el Califat Omeia dedicat al saqueig del regne, i sense cap altre rei electe que el succeís, ni cap noble que organitzés la defensa. Molts nobles visigots, després de la presa de Toledo, van fugir cap al nord. La noblesa hispana no tenia poder militar, especialment els eclesiàstics. Només hi havia desunió, traïció i confusió.
Aquí acabarien molts llibres de text; els gots fugen cap al nord, a Astúries on Don Pelayo començaria la Reconquista. Però encara podem continuar una mica mes:
Cap a la Tarraconense es van prendre algunes mesures organitzades, on es va proclamar rei Akhila II fent-se amb el control de la part oriental de la província i amb la Septimània. Però Akhila no tenia prou forces militars. A la primavera del 714 els àrabs van avançar per Alcalá i Sigüenza fins arribar a Saragossa, ciutat que van assetjar i conquerir, en aquest moment devia de produir-se la mort o enderrocament de Akhila, al qual succeeix un tal Ardó,
Des de Saragossa van emprendre una marxa de vint jorns per les antigues vies romanes fins arribar a Tarragona, que va caure sota el poder sarraí després d’un curt setge. Lleida, Monsó i Fraga van capitular pràcticament sense resistència a finals del 713. Hom creu que la resistència va ser nul·la o inexistent, posteriorment va caure Barcelona; el regne pràcticament es reduïa ja només a la Septimània, la qual va patir la primera expedició Olmeia al 720.
El califat va conquerir Girona per, creuant els Pirineus, atacar i prendre Narbona. Possiblement en aquesta lluita morí Ardó, i amb ell acabà la resistència dels visigots. Els àrabs penetraren després en terres franques, i allí, prop de Tolosa, van ser derrotats, per primer cop, els musulmans el 10 de juny de 721. La victòria correspongué a Eudo, Dux i Príncep d'Aquitània i de Tolosa.
Malgrat aquesta derrota els àrabs organitzaren una nova campanya a la Septimània al 725. Assetjaren i preneren Carcasson, i aquell mateix any també Nîmes, l'última ciutat visigoda.
Després de la seva victòria a la Septimania els àrabs entraren a la Gàl·lia, prenent i saquejant Autun aquell mateix any (725). Seguint la ruta de menor resistència, giraren a la seva dreta per entrar a l'antic regne burgundí (al qual no hi havia forces militars dignes d'esment) i després seguiren cap al Nord, ja en terres franques. En Sens, a la vora del riu Sena, tornaren a ser derrotats el 10 de gener de 726.
Tot i així repreneren l'atac contra la Gàl·lia, i novament van ser derrotats per les tropes franques den Carles Martel a Poitiers, l'any 732.
Entre aquesta data i 734 Carles Martel arrodoneix la seva victòria annexionant al regne franc el ducat de Tolosa, i després l'antic regne burgundí: Lió i Arlés. Amb aquesta mesura Carles assegurà la defensa del Sud del regne franc davant noves expedicions musulmanes des de la Septimània.
Però a més, l'expansió franca posava a tir la Provença, regió independent, molt romanitzada, que havia aconseguit treure’s de sobre als Ostrogods, Burgundins i Llombards. Els provençals van demanar ajut als musulmans per resistir l'expansió franca. Un exèrcit musulmà, partint de Narbona, entrà a Arlés. Carles Martel es llança contra ells i els seus aliats provençals. Va reprendre Arlés i després conquistà Avinyó. En aquest moment (740) té lloc a la Península una gran revolta dels berbers. Els musulmans van retirar el seu exèrcit i així la Provença passà a ser conquerida pels francs al 741. Aquest mateix any moria Carles Martel.
A partir d'aqui buscar informació dels origens de l’actual Catalunya a la bibliografia clàssica de l’història d'Espanya, es com buscar els aspectes basics de la L geminada a un llibre de gramàtica xinesa, ni està ni els importa. Informació vaga, barrejada amb llegenda, i perduda dins les boires del temps. Traurem mes profit buscant dins l’historia de França, doncs Catalunya te les arrels a l’imperi Franc, a les acaballes i amb les restes del regne visigot, on Carlemany es considerat el fundador de les dinasties franceses. El terme Hispania s'utilitzava, a les hores, per referir-se a la península (com qui pot referir-se a Escandinavia), concretament per referir-se a la zona ocupada pels musulmans, i evidentment Espanya, com estat o unitat política, ni existia ni se l'esperava.
Apa'nem doncs! Repassem una miqueta que diu la història francesa al respecte:
 |
| Coronació de Carlemany, miniatura
de les Grans Cròniques de França
Segle XIV
|
Al 768, en arribar en Carlemany al poder, va continuar la política dels seus predecessors, els majordoms austrasians, d'atorgar beneficis territorials (en règim d'usdefruit i no de propietat) a canvi de comptar amb la fidelitat i suport militar dels terratinents. Això era possible gràcies a que comptava amb el botí de les seves campanyes militars, i fins i tot va atorgar l'administració de l'imperi a aquells nobles que se li havien encomanat a ell personalment, sota un vincle de fidelitat. Però amb la paralització de l'expansió territorial en època de Ludovic Pío, va finalitzar un període de beneficis per l'aristocràcia que, ambicionant millorar el seu patrimoni, van satisfer les seves apetències intervenint en rivalitats internes que eclosionaren en diverses guerres civils, i que van implicar a l'emperador i els seus fills. El Tractat de Verdú (843) entre els néts de Carlemany va suposar la incapacitat de mantenir una unitat política de l'imperi, quedant el títol imperial reduït a caràcter simbòlic. Carles II el Calb va rebre la França occidental en lluita contra el seu nebot Pipí II, el rei d'Aquitània. És aquest territori, de Carles II el Calb, el que va evolucionar en la moderna nació francesa.
D'aquesta manera, tot i l'amplitud de l'imperi, aquest mancava d’exèrcit permanent, de marina, de fortificacions sòlides, o d'un sistema financer. El sistema administratiu estava en mans d'una aristocràcia lligada al rei per llaços de fidelitat, ja que els recursos del rei es circumscrivien a les rendes dels seus dominis, de manera que el sobirà, incapaç de pagar als seus agents, es va veure obligat a triar entre l'aristocràcia, que reunia el poder militar, i el seu propi manteniment, amb lo que el rei es va veure incapaç d'imposar la seva autoritat, no tenint força pròpia suficient per oposar-se'ls. Després de la dislocació territorial de Verdú, cada regne es va preocupar de la seva pròpia defensa.
 |
| Mapa del regne dels primers Capetos del segle X |
Per arrodonir-ho, en les dècades següents al 840, es van incrementar les incursions víkings. Així al 845 aquests van saquejar París, i entre 856-862, van portar una acció fructífera al Sena, a la qual es van afegir la del Rin, el Somme, el Loira , la Garona, i fins i tot al Roine. A la França occidental, les mesures del rei Carles II es van mostrar ineficaces, i la defensa, quan es va fer, es va dur a terme localment aixecant fortificacions privades sense autorització reial. Els resultats d'això vénen exemplificats durant el regnat de Carles el Ximple (898-922), quan els normands de Rollón el Caminant van ser reconeguts com a vassalls a l'àrea costanera aigües avall de París, en una regió que es coneixeria com a Normandia.
Els nobles, davant l’incapacitat reial de fer valer la seva autoritat, van poder apropiar-se dels seus beneficis territorials, que inicialment se'ls havia atorgat com a usdefruits, i transmetre'ls als seus fills, a més d'usurpar els drets reials. Els monarques del segle IX van anar lliurant la regalia de l'encunyació de moneda als seus senyors (concessió del “ius monetae”). Un exemple d'aquest fet el trobem amb la Capitular de l'any 840, per la qual Ludovic cedeix l'administració de la moneda als seus comtes. Aquests ho van a emprar com un element propagandístic, de difusió del seu poder, el que indica un procés de pèrdua progressiva de poder per part dels reis francs. El procés descentralitzador culmina al segle X, amb el lliurament als grans senyors de les seques (dissenys i tipus propis). A finals del segle X el dret d’encunyació pertany al senyor i no al rei. Altres drets reials usurpats foren els de peatge i fins i tot, l'administració de justícia.
Un regne al qual l'aristocràcia territorial s'ha apropiat de les funcions administratives, que aprofita en el seu propi benefici i les transmet als seus descendents, despullant de poder efectiu al monarca, va donar lloc a la concentració de poder en "Principats feudals o Principats territorials" «Principauté territoriale». Una altre causa es també, que la noblesa havia arrelat en regions geogràfiques on havien adquirit diversos territoris o comtats, agrupant-se en Ducats, i establert relacions familiars. Així tenim el ducat d'Aquitània, Borgonya, i Bretanya, els comtats d'Anjou, Xampanya, Blois, Flandes, Barcelona i Tolousse. Tots aquests principats reconeixien al rei com el seu sobirà, però es sostreien a la intervenció el mateix.
Gradualment aquests territoris, creats en l'època carolíngia, es van anar fent independents a causa de la debilitat del poder reial. Els més poderosos d'ells es trobaven en els marges del regne:
El Ducat de Borgonya va estar dirigit pel germà del rei, Enrique el Gran, al 965, després de la mort del seu altre germà Otto.
La Bretanya, situada a l'oest de París, va gaudir d'una àmplia autonomia i va passar a ser completament independent al 851. Aquest regne va desaparèixer gairebé 50 anys més tard amb la seva conquesta pels normands entre 913 i 917.
Mes tard, ja com a Ducat de Normandia va ser un ferm opositor als carolingis i aliat dels Robertiens. Va reconèixer a Hugo Capeto com a senyor i sobirà al 968.
Els Comtats de Blois, de Châteaudun de Chartres i de Reims: sota el poder de la família de Blois va ser enemic personal d'Hugo Capeto. Van ser aliats den Herbert IV de Vermandois, senyor de Troyes , Meaux, Provins i Vitry, també un dels grans enemics dels Capeto.
El Comtat de Flandes, situat en l'extrem nord del regne, va recolzar la candidatura de Carles d'Lorena a 987.
El Comtat de Barcelona es va independitzar entre el 985-987.
El Comtat d'Anjou va ser un fidel suport dels Capeto durant tots el regnats.
El ducat d'Aquitània, era el més vast dels principats territorials, gairebé un quart del regne, però també un conglomerat fràgil, el comtat de Poitiers, el ducat d'Aquitània, d'Alvèrnia .... Pel seu propi llenguatge, els costums, el clima, tot oposava Aquitània al nord de França. El duc d'Aquitània, Guillem IV de Poitiers, operava amb una gran independència lluny de París.
Com hem vist el terme "Principat feudal o territorial" distingia a una entitat política de primer ordre dins d'un estat sobirà i compost per entitats secundàries. Podia ser un comtat, marquesat o un ducat. També pot ser un senyoriu de la terra o petit estat unit al títol de príncep, o on el cap té el rang de príncep (ciutadà principal) i exerceix funcions reials, tot i esser Duc, Marquès, Comte, etc...
Centrem-nos ara en la zona que ens interessa:
Al regne dels francs es denominà "Gothia" a l'antiga Septimana, per haver estat aquesta zona part del regne visigot des del segle V, on es trobava l'antiga capital, Tolosa o Toulousse, i molts nobles visigots s'havien refugiat a la zona després de la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Recordem que els gots ni van arribar a ocupar tota la península, nivan ocupar solament la península. La denominació "Gòthia" començà a emprar-se vers el segle IX, i fou vigent fins a la primera meitat del segle XI, desapareixent progressivament a començaments del segle XII.
Posteriorment, al conquerir Barcelona (801) així com una gran part de territoris al sud dels pirineus, la regió es va convertir en la nova frontera sud del regne dels francs (frontera hispànica), i es va englobar en aquesta regió anomenada Gothia.
Les autoritats franques van reconèixer l’identitat gòtica de la població indígena: els habitants de Barcelona són anomenats "Goti”, les cancelleries eclesiàstiques utilitzen regularment el terme "Gothia" per designar la província de Narbona, i la cancelleria reial, al seu torn, reconeixen a Gothia una realitat política i territorial superposada als comtats, regularment definida com a frontera de Gothia, "Marchia Gothicae". Dins del pensament polític franc es veu a la població d'aquestes regions com un veritable "Regnum Gothicum" que reuneix les poblacions godes de l'imperi franc. Als documents expedits al sud dels Pirineus, Carles el Ximple és intitulat "Rex Francorum et Gothorum", rei dels francs i dels gots.
Aclarem que tant els francs com el gots, com a tribus nòmades que foren, s'identificaven a si mateixos mes com a pobles, que amb un territori en concret. Els reis gots utilitzaven el titol “Rex Gothorum” (Rei dels Gots) com a sobirans d’un “Regnum Gothicum” (Regne dels Gots) i s’haguessin anomenat d’igual manera si en lloc d’ocupar l'Hispania haguessin ocupat Roma o Grècia. De la mateixa manera els descendents de Carlemany es sentien com a reis dels francs o homes lliures “Rex Francorum”, i no pas reis de França.
Al regne dels francs es denominà "Gothia" a l'antiga Septimana, per haver estat aquesta zona part del regne visigot des del segle V, on es trobava l'antiga capital, Tolosa o Toulousse, i molts nobles visigots s'havien refugiat a la zona després de la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Recordem que els gots ni van arribar a ocupar tota la península, nivan ocupar solament la península. La denominació "Gòthia" començà a emprar-se vers el segle IX, i fou vigent fins a la primera meitat del segle XI, desapareixent progressivament a començaments del segle XII.
Posteriorment, al conquerir Barcelona (801) així com una gran part de territoris al sud dels pirineus, la regió es va convertir en la nova frontera sud del regne dels francs (frontera hispànica), i es va englobar en aquesta regió anomenada Gothia.
Les autoritats franques van reconèixer l’identitat gòtica de la població indígena: els habitants de Barcelona són anomenats "Goti”, les cancelleries eclesiàstiques utilitzen regularment el terme "Gothia" per designar la província de Narbona, i la cancelleria reial, al seu torn, reconeixen a Gothia una realitat política i territorial superposada als comtats, regularment definida com a frontera de Gothia, "Marchia Gothicae". Dins del pensament polític franc es veu a la població d'aquestes regions com un veritable "Regnum Gothicum" que reuneix les poblacions godes de l'imperi franc. Als documents expedits al sud dels Pirineus, Carles el Ximple és intitulat "Rex Francorum et Gothorum", rei dels francs i dels gots.
Aclarem que tant els francs com el gots, com a tribus nòmades que foren, s'identificaven a si mateixos mes com a pobles, que amb un territori en concret. Els reis gots utilitzaven el titol “Rex Gothorum” (Rei dels Gots) com a sobirans d’un “Regnum Gothicum” (Regne dels Gots) i s’haguessin anomenat d’igual manera si en lloc d’ocupar l'Hispania haguessin ocupat Roma o Grècia. De la mateixa manera els descendents de Carlemany es sentien com a reis dels francs o homes lliures “Rex Francorum”, i no pas reis de França.
Al contrari que en altres regions del regne franc, la Gothia no intentà constituir-se en un principat o ducat únic, pot ser per mantenir-se, a la mentalitat dels seus habitants, les antigues divisions, i aquesta herència gòtica quedà en disputa entre els Comtes de Barcelona al sud, i els de Toulousse al nord, recaient en ocasions tots dos titots en la mateixa persona, encara que com a comtes governadors, no com a propietaris. Al 865, desprès de la revolta de Bernat de Gothia i altres nobles, contra Carles II el Calb, es va dividir Gothia entre tots dos governadors, entregant a Guifré el Pilós els comtats del sud, sent la part nord el futur Llenguadoc.
 |
| Nobiliario genealógico de los Reyes
Lopes De Ha
|
El governador de la Gothia ostentà els títols de «dux» i «marchio»; el primer governant a emprar-los fou el got Sunifred (? - 848), comte de Barcelona, Cerdanya i Urgell, i de Narbona, i pare de Guifré el Pilós; i el darrer governant que s'intitulà «dux» de la Gòthia fou el seu descendent, el comte Borrell II (927 - 992) “Per consensum Principis Borrelli Ducis Gothiæ”. Posteriorment el títol de marquès de Gothia (ara ja no mes la part del nord) tornà als comtes de Toulousse, que el portaren fins al segle XIII, encara que el títol ja estava buit de contingut, ja no havia una marca o frontera a Gothia, aquesta quedava ara al sud, a Barcelona.
Com hem vist el terme "Marchia" significava frontera. És cert que aquestaMarca Hispànica, o sigui la frontera de l'imperi franc amb Hispania, no era una línia ben delimitada, sinó un terreny difús relativament ampli, però tot i així, el territori rere d'aquesta, com a part de l'imperi carolingi, si estava administrativament ben ordenat en comtats, ducats, marquesats, etc., lluny de l'ambigua idea induïda de ser "unos condados dispersos".
Ja tots coneixem com al 985 l'Almansor va avançar a sang i foc cap a Barcelona per les actuals comarques del Penedès, Llobregat i Vallès, i, com que ningú va respondre a la demanda d'auxili del comte Borrell II, quan al 987 el rei dels francs va exigir renovar els vincles polítics amb la corona, la resposta va ser un mutisme total. Sent aquest l'últim contacte exigint la subordinació dels comtes de Barcelona als monarques francs. Era l'independència de facte de la dinastia comtal de Barcelona. A aquest nucli els comtes de Barcelona van anar agregant mes territoris ja fos per conquestes, aliances matrimonials, herències, infeudacions, etc...
 |
| Mapa del regne dels francs al començamentdel regnat dels Capeto. |
A Barcelona es van celebrar grans juntes de pròcers o senyors, bonihomines ó probihomines i jutges, per a fallar i sentenciar plets, i de prelats, magnats i altres seglars, per a tractar assumptes eclesiàstics i seculars, amb la assistència i presidència dels seus Comtes, a semblança de les assemblees públiques dels gots, conegudes amb el nom llatinitzat de mallo publico.
Al 1058 s'acceptà a Ramon Berenguer I com a "Primus Inter Pares". A l'assemblea de 1064, per ell presidida, es van establir els Usatici Barchinone o Usatges de Barcelona, amb el consentiment i l'aprovació de les persones que, segons consta, formaven part de la cúria o cort del Príncep. De l'usage 128 es desprèn que en aquestes Corts van tenir acció i representació els bisbes de Barcelona, Vic i Girona amb els abats de la terra i en presència del poble, que va assentir a la constitució o pacte de Pau i Treva.
A l'usatge 65 apareix amb el nom de Principat la demarcació del territori al que llavors s'aplicava, és a dir als comtats de Barcelona, Ausona i Girona, que regien com prínceps, es a dir "sobirans", Ramón Berenguer I i la seva dona Almodis:
«Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iustitia periit omni tempore terra et habitatores eius; propterea ens, sepedicti prínceps Raimundus et Almodis, consilio et auxili nostrorum nobilium virorum decernimus atque mandamus ut omnes prínceps qui in hoc principatu nobis sunt successuri habeant onini tempore siuceram et perfectam fidem et veram loquutionem. (...)»
A diversos usatges el Principat es designa amb el dictat de pàtria, terra et mare, terra illorum Principum.
Importa senyalar especialment l'usatge 61 que determina l'extensió marítima del Principat, és a dir, des de Cap de Creus fins a Salou: «Totes les naus vinents a Barcelona, o partint de Barcelona, per tots dies e totes nits sien en pau, e en treva, sots defensió del Princep de Barcelona, de Cap de Creus fins a Salou». En aquesta demarcació es comprèn la costa dels comtats de Girona i Empúries, els quals pertanyien al Principat inherent al comtat de Barcelona, però no al comtat estrictament considerat. L’usatge 62 estableix la pau i treva perpètua dins dels termes de la capital, per tots el homes, nobles i no nobles, i no oblida d’assenyalar-la fins dotze llegües dins del mar.
Finalment al ja citat ussatge 65 llegim:
Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iusticia periit omni tempore terra et habitatores eius: Proptera sepedicti príncipes Raymundus et Almoydes, consilio et auxilio nostrorum nobilus virorum decernimus atque mandamus ut omnes príncipes qui in hoc principatu nobis sunt sucessuri habeant omni tempore sinceram et perfectam fidem et veram loquucionem, ita ut omnes homines nobiles et ignobiles, reges et príncipes, barones magnates et milites, rustici et pagenses, mercerii et negociatores, peregrini et camina tenentes, amici et inimici, cristiani et sarraceni, iudei et heretici possint se in illis fidare et credere non solum illorum personas, et eciam civitates et castella et honorem et avare et uxores et filios et cuneta que abuerint timoreet absque ulla mala suspicione…
Com per (culpa de) un Príncep injust, sense veritat i sense justícia, es destrueixen i moren per sempre la terra i els seus habitants: Nos, els esmentats Prínceps Ramon i Adalmodis, amb el consell i ajuda dels nobles barons, decretem i manem, que tots els Prínceps que en aquest Principat ens succeeixin, guardin sempre una fe ferma i una perfecta i veritable paraula, de manera que tots els homes nobles i plebeus, Reyes, prínceps, magnats, cavallers, homes de viles i ciutats, mercaders i traficants, viatgers i pelegrins, amics i enemics, cristians i sarraïns, jueus i heretges puguin creure en ells i fiar-se no solament les seves persones, sinó fins i tot de les ciutats i castells, la seva honra i hisenda, la seva dona i fills i de tot allò que en el món posseeixin, sense cap gènere de por ni de sospita ...
A les urnes den Ramon Berenguer i Donya Almodis, a la catedral de Barcelona, que ells van fundar, es pot llegir la següent inscripció:
 |
| Sepulcre de Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis a la Catedral de Barcelona. |
«Hic est Raymundus Berengarius, Princeps Barcinonae, Comes Gerundensis, Marchio Ausonensis, qui mortuo paire Berengario Comite, non tantum partem Barcinonensis Principatus a Manria occupatam recuperavit: ve rum etiam Reges duodecim Maurorum campestri praellio victos, sibi tributarios fecit; unde cognomen sortitus est Propugnator et Muñís christiani populi».
Això és: "Aquí jeu en Ramon Berenguer, Príncep de Barcelona, Comte de Girona, i Marquès d'Osona, el qual mort el seu pare i Comte Berenguer, no només va recuperar la part del Principat de Barcelona que ocupaven els moros, sinó que, vençuts per ell en campal batalla dotze reis moros, els va fer tributaris, per la causa es va adquirir el nom de defensor i muralla del poble cristià."
 |
L'utilització de la veu "Princep" per a denominar al noble amb una autoritat superior a la nominal de Comte o Duc, i "Principatus" per indicar el seu domini format per diversos comtats, típics del regne franc, ja havien estat utilitzats anteriorment, i ho seguiren sent, com es pot comprovar veien les signatures de diversos comtes:
Gifre el Pilos: «Guiffredus primus comes Barchinone».
Borrell II: «Per consensum Principis Borrelli Ducis Gothiæ».
Ramon Borrell: «Inclitus princeps Raimundus».
Berenguer Ramon I: «Principis Barchinonensis et comitis Gerundensis et Marchionis Ausonensis».
Ramon Berenguer III: «Principis nostri Berengarii».
Ramon Berenguer IV: «El Comte i Princep de Cathalunya».
Una acurada definició de Príncep i Principat ens la feia des de Viena al 1725 el jurista Domingo de Aguirre al seu “Tratadohistorico-legal del real palacio antiguo y su quarto nuevo dela Excelentisima Ciudad de Barcelona”:
 |
| Francisco Diago
(Regne de València, 1562-1615)
1603
|
Así mismo la voz Principado, tomada materialmente por el territorio, significa toda Corona y Dominio del Supremo Príncipe, aunque haya pasado a denominarse del nombre especifico de este; porque según la costumbre, el principado cuyo Príncipe se intitula Rey, se intitula Reino. El Principado, cuyo Príncipe se intitula Conde, se intitula Condado, y así de los demás (…)
Con esto queda bien entendida la unión æqué principal de Aragón, y Cathaluña, por su origen, presencia, y causa: pues habiendo instituido el Señor Emperador Ludovico Pio este Principado de Barcelona, con titulo de Condado, que después se extendió a toda Cathaluña, y casado su Serenísimo Príncipe, intitulado Conde, con la Serenísima Señora Reyna de Aragón, y nacido de este feliz matrimonio el Señor Rey Don Alfonso sucesor de sus ínclitos padres; quedaron por consiguiente unidos los dos principados d Aragón y Cathaluña, con sus nombres específicos de Reyno y Condado respectivamente, sin hecho de armas, y por solo los pactos, con que de principio se convino la unión, con independencia entre si; æqué principalmente, gobernándose con sus propias leyes, y con su propio Príncipe: porque cuando un Príncipe tiene muchas Coronas æqué principaliter, tiene tantas representaciones, cuantas son aquellas; y cada una le tiene por su propio, y nativo Señor; sin que pueda decirse que un Principado este sujeto al Príncipe del otro; sino al suyo propio: (…)"
En definitiva, un Príncep es un Sobirà, independentment del títol que ostenti, i el Principat es la seva Sobirania. Sent el títol principal el de “Comte de Barcelona” es normal que es popularitzes el nom “Comtat de Barcelona” o “Comtat gran” tot i tractar-se de varius comtats (els anomenats comtats catalans), però en ser regits pels comtes com a Prínceps-sobirans, el terme correcte, que si utilitzen cronistes com Lucio Marineo i d’altres hauria d’esser “Principat de Barcelona”.
 |
Ramon Berenguer I amb la
Creu de Sant Jordi, armes
del Principat de Barcelona.
Usatges de Barcelona, 1300-1333.
|
Tornem ara amb els amics pisans i el seu poema. Dèiem que va ser la primera referència documentada tant del corònim "Catalunya" com del gentilici corresponen, encara que es pot suposar anterior a la arribada dels pisans al 1113.
El Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum illustribus («Llibre mallorquí dels fets il·lustres dels pisans») és una epopeia en llatí medieval que narra, en 3.542 versos hexàmetres, l'expedició creuada sota el lideratge de la república de Pisa i el Comte de Barcelona Ramon Berenguer III a les Balears al 1113. Va ser escrit entre 1115 i 1117 per un pisà anònim, probablement clergue. Es conserva en tres manuscrits.
 |
El Liber conté les referències més primerenques als catalans (Catalanenses) i a Catalunya (Catalania), tractat com la pàtria geografia dels catalans (la terra dels catalans). Ramon Berenguer III de Barcelona es diu «dux Catalanensis» duc català i «rector Catalanicus Hostes» sobirà dels exèrcits catalans. Tots dos, en Ramón i el comte d'Ampurie, Hugo II d'Empúries, es lloen com «Catalanicus heros» herois catalàns. Els catalans són «Christicolas Catalanensesque» cristians i catalans.
Com deia GabrielTurell:
“Catalunya és nom de terreny, Barcelona lo títol de senyoriu”.
 |
| Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca, fol. 13v. 1334. Arxiu del Regne de Mallorca. |
No fou fins a l'assemblea de Fondarella (Pla d'Urgell) del 1173, on la Pau i Treva de Deu va esdevenir, de mans d'Alfons I, les primeres Constitucions Reials on es definí Catalunya. El preàmbul del text es significatiu ja que proclama clarament que la defensa de la Pau es una facultat del Sobirà, “car pertanyen al Príncep el judici de les coses divines i humanes”. El Príncep ha de frenar la guerra i establir la pau. Aquesta pau s’autoafirma com a territorial, en tant que s’ha de defensar a tot el seu territori, en aquest cas el Principat de Catalunya, definit aquí en assenyalar els seus límits: una Pau i Treva valida “de Salses fins a Tortosa i Lleida".
El 12 febrer 1243 Jaume I delimità el regne d'Aragó i el principat de Catalunya amb les següents paraules " I seguint també les passes dels nostres predecessors, limitem el comtat de Barcelona i tot Catalunya des de Salses fins al Cinca...". Segons aquesta declaració, ajustada als pactes de pau i treva citats, els límits de Catalunya no diferien dels del Comtat de Barcelona i els territoris inherents a aquest com a Principat. Sota aquest concepte, els comtes de Barcelona havien unit a aquest títol el de Princep, prenent-se el comtat, sia com a capital o part principal, pel tot, i entenen Catalunya com una extensió d'aquest, el que ara en diem la Catalunya vella.
En quant a l'origen del nom de Catalunya hi han versions de tots colors, però els nostres veïns ofereixen també alguna de nova, o que almenys jo no havia sentit abans, i que transcric:
Languedoc (o Llenguadoc) podria procedir de la corrupció del terme « Langegoth » (Lange de Goth) es a dir Llengua de Gots o Llengua Gòtica. Altre corrent la fa procedir de « Landt-Goth » Terra o País de Gots per haver estat part del regne visigot i habitat per ells, encara que a França es va utilitzar també altres termes com Gothia o Galia Gòtica.
 |
| Esteban de Garibay y Çamalloa
(Mondragó, 1533 - Madrid, 1600)
|
No obstant això, la terminació "-lunya" (-logne), del nom català "Catalunya" de "Catalogne" ens guia, en el pla lingüístic, a una frase en llatí "Gòtia longia" (o "Gota longia"), es a dir "Gothia més lluny" o “la Gothia llunyana” seria la Gòtia de Barcelona, al sud de l'altra Gothia, la de Tolousse, vist des del nord. Aquesta interpretació reflecteix el fet que llavors hi havia una forta proximitat fonètica entre "Got-" i "Cat-" no accentuats.
Desgraciadament sovint encara podem veure com aquest capítol de la nostra historia mereix en general tractaments com aquest:
"Cataluña, lo que hoy conocemos como Cataluña, tiene su origen en la creación por Carlomagno, a finales del s.VIII de la “Marca Hispánica” formada por condados fronterizos en los valles del, para él, Pirineo trasmontano, y como línea defensiva frente a los invasores musulmanes que ya habían conquistado la mayor parte del territorio peninsular hispano, excepto el entonces naciente Reino de Asturias, con el que Carlomagno mantenía importante alianza.
No merece la pena que nos detengamos en los avatares de estos condados en sus permanentes guerras durante las primeras fases de la reconquista, ni en su vasallaje al Reino Francés hasta finales del s.X en que el Conde Borrel I de Barcelona se negó a someterse a los Reyes Capetos tras la desaparición de la Dinastía Carolingia".
X.M.C. 2/2015
,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,BIBLIOGRAFIA:
Carte de France Histoire.
Des comtes devenus rois face au Capétien : maisons de Barcelone et d’Anjou aux XIIe et XIIIe siècles.
Lexique médiéval lettre P - “Principauté territoriale”.
Ecrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle, Volumen 1: IXe-XIIe siècle.
Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle, Volumen 2: IXe-XIIe siècle.
Catalogne et Regnum Francorum: Les Enseignements de la Titulature Comtale.
Le passé à l'épreuve du présent: appropriations et usages du passé du Moyen Âge à la Renaissance.
Description historique et géographique de la France ancienne et moderne.
Le grand Dictionaire Historique.
Liber maiolichinus de gestis Pisanorum illustribu.
Medieval France and her Pyrenean Neighbours: Studies in Early Institutional History.
Francia en la Edad Media.
Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña. Publicadas por la
Real Academia de la Historia. (1896) (Inclou els Usatges de Barcelona)
Biblioteca Virtual Cervantes - El principado de Cataluña. Razón de este nombre / Fidel Fita, Real Academia de la Historia. (1902)
Los Condes de Barcelona vindicados, y cronología y genealogía de los reyes de España considerados como soberanos independientes de su marca.
Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.
historic/#respondhttp://www.cliohist.net/medievale/europe/hmed/cours/chap8.html
http://fr.wikipedia.org/wiki/Territoires_du_royaume_de_France
http://www.elprincipat.cat/la-marca-hispanica-nunca-existio/http://www.elprincipat.cat/principat-de-catalunya-vindicacio-dun-nom-
http://fr.wikipedia.org/wiki/Principaut%C3%A9
http://en.wikipedia.org/wiki/Prince_of_Gothia
http://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%B2tia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_de_Barcelona
http://es.wikipedia.org/wiki/Monarqu%C3%ADa_feudal_en_Francia
http://es.wikipedia.org/wiki/Reino_de_los_francos_en_la_%C3%A9poca_merovingia
Biblioteca Virtual Cervantes - El principado de Cataluña. Razón de este nombre / Fidel Fita, Real Academia de la Historia. (1902)
Los Condes de Barcelona vindicados, y cronología y genealogía de los reyes de España considerados como soberanos independientes de su marca.
Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.
historic/#respondhttp://www.cliohist.net/medievale/europe/hmed/cours/chap8.html
http://fr.wikipedia.org/wiki/Territoires_du_royaume_de_France
http://www.elprincipat.cat/la-marca-hispanica-nunca-existio/http://www.elprincipat.cat/principat-de-catalunya-vindicacio-dun-nom-
http://fr.wikipedia.org/wiki/Principaut%C3%A9
http://en.wikipedia.org/wiki/Prince_of_Gothia
http://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%B2tia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_de_Barcelona
http://es.wikipedia.org/wiki/Monarqu%C3%ADa_feudal_en_Francia
http://es.wikipedia.org/wiki/Reino_de_los_francos_en_la_%C3%A9poca_merovingia
_____________________________________________________
Comentari de Joan Camps Solaesa
L’ORIGEN DE CATALUNYA
M’ha semblat adient publicar la pàgina personal d’un dels membres d’Història de Catalunya, tot i que ha fet un treball de recerca acurat. En aquest article, es relacionen les distintes versions sobre l’origen de la Gòtia i de Catalunya; primer la versió oficial espanyola (deixa molt que desitjar); després la versió francesa, que dona dades de molta més extensió i més fidedignes. Com a mínim la historiografia francesa, dona material de base, amb el que després tenim peu per a investigar.
En la part introductòria, que correspon amb la que entenc, la versió castellana, veig moltes coses a comentar:
RODRIGO: Traducció castellana del nom got. És en realitat Roderic, rei occità-català de la Gòtia. No hi havia dinasties castellanes de reis gots. Els gots eren gots.
Per això mateix, no podien haver dinasties asturianes de reis gots. Don Pelayo és un heroi mitològic inventat (nombrat després).
“Només hi havia desunió, traïció i confusió...” Molt de compte. Els castellans presenten els reis gots com a bàrbars i veritablement no era així. Des de el segle IV al VIII, conquisten gran part de la Península, pel camí de Sant Jaume. Són innumerables els vestigis arqueològics; molt importants a Barcelona i poc importants a Castella (aquí sobretot ermites, que anomenen preromàniques). A Barcelona:
Dos seus episcopals.
Diversos palaus.
(Indicis suficients de capitalitat)
Són molts segles de govern dels nobles gots; és una verdadera construcció d’Estat, que cal estudiar acuradament. No val dir que va ser un període de barbàrie (versió espanyola). La realitat les actuals fronteres espanyoles (Aquitània i Occitània) i dona protagonisme cabdal a Catalunya; és per això que aquest període no agrada als castellans? Si, afirmo.
Ja per avui, només comentaré una cosa més. Una cosa que jo crec molt important. Els castellans (sempre absolutistes) donen molta importància al concepte “regne”; però no accepten la confederació (sistema català). És la visió castellana la de que no hi ha altre possibilitat que la organització com un imperi; i Catalunya, ha viscut confederada i independent, cooperant amb molts altres regnes; gots, francs, i els que creà la pròpia Catalunya.
La mania dels castellans de sotmetre Catalunya a un rei d’un altre regne, no te cap fonament:
Font: Amnèsia Històrica Induïda: EL PRINCIPAT DE BARCELONA.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada