La llengua que estimo: 30 anys de normalització lingüística a les Illes Balears
Es compleixen 30 anys d’ençà que es va aprovar la llei de normalització lingüística. Recordo el canvi que va provocar a l’escola on vaig créixer, el Jafudà Cresques del barri de Pere Garau. L’alumnat d’aquella escola era majoritàriament castellanoparlant, fills d’immigrants de molts llocs de l’Estat. Recordo que pocs companys xerraven la llengua pròpia. Totes les assignatures es van començar a impartir en llengua catalana. Aquest canvi el vaig viure amb els companys de tota la vida (des dels 6 anys) durant el 4t de l’EGB. A l’aula es parlava sovint dels països catalans i n’estudiaven la geografia, la història i els trets culturals de les terres de parla catalana. També es parlava del fet opressiu cap a la llengua pròpia d’aquests territoris. Certament hi havia resistència a parlar la llengua fora de l’àmbit de l’aula, emperò per nosaltres no era un gran problema. Dins de l’aula ens esforçàvem per parlar i aprendre. No va suposar un canvi quant al “rendiment” acadèmic. Els que estudiaven i els que no, érem els de sempre.
Des de la meva experiència personal, i tenint en compte que al cap i a la fi, l’ensenyament pertanyia igualment a un sistema educatiu anquilosat en les formes de l’escolàstica, sentia cert orgull d’aprendre la llengua i la cultura pròpies del territori on em trobava. Era filla d’immigrants; mon pare andalús i mo mare portuguesa. Al principi em resultava llunyana, però amb el temps i gràcies a aquesta normalització vaig començar a entendre el què era la identitat i la vaig anar interioritzant. Vaig començar a respectar i estimar, a acollir una llengua i una cultura que havien estat reprimides. Així que vaig construir la meva pròpia identitat amb les peces del puzle que tenia a l’abast.
Recordo també que em va ajudar molt que els grups musicals en llengua catalana triomfaven. La meva germana gran escoltava “sopa de cabra” i a mi m’encantaven les lletres. Les escrivia i les cantava. Aquest fet va facilitar que pogués parlar amb un accent acceptable i sentir seguretat quan em llançava a expressar-me en una llengua que no m’era pròpia. Tot i que, s’ha de dir que això no ho vaig posar en pràctica fins molt més tard. Durant l’època de la normalització lingüística no necessitava la Llengua per viure al barri. Només la feia servir als comerços que regentaven mallorquins i també al club d’esplai, bàsicament per cantar.
Així és que, havia adquirit una eina més per no sentir la discriminació i el rebuig propis d’una època en la qual moltes de nosaltres érem llegides com “forasteres”.
Realment, quan vaig poder gaudir d’aquest coneixement i podia emprar-ho per a integrar-me socialment va ser quan vaig continuar la formació universitària a Barcelona. Allà tenia sentit i era escoltada en català. També em sentia respectada. I l’ús de la llengua traspassava els murs de la Universitat.
Les meves filles han nascut a Mallorca i aquí vivim. Amb elles faig servir majoritàriament el català. S’ha de dir que residim a un poble i això facilita l’ús de la llengua pròpia.
Torno a dir que em sento ben orgullosa de poder expressar-me en tots els àmbits de la meva vida en llengua catalana, fins i tot en el pensament. Que defenso i he defensat l’educació pública en català. Que em vaig sentir ofesa quan el govern de Bauzá va voler amputar de forma unilateral l’educació en català. No penseu per això que he renunciat a les meves altres identitats; part andalusa i part portuguesa. Que també les passejo amb orgull. Però el català és per mi la llengua de l’amor, la llengua de la música, de la poesia i la literatura i que puc gaudir-la tant com el castellà… fins i tot diria que més! Tinc una especial cura amb la llengua, com qui té cura amb un animaló al qual han ferit i que sovint es troba sota amenaça.
Per mi, conèixer i viure en català és un regal. I per voltros què va suposar?
Font: La llengua que estimo: 30 anys de normalització lingüística a les Illes Balears | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada