Enguany fa 375 anys que es va proclamar la Primera República Catalana. Una efemèride que transcorre ignorada, oculta per la ressaca dels fastos del Tricentenari del 1714. Les institucions catalanes van proclamar una DUI amb música barroca de fons. Una República que va sorgir enmig d’un escenari convuls i que va tenir una existència efímera. El temps que van trigar els seus enemics -que eren a casa i a fora- a enverinar el seu president. Amb la mort de Pau Claris es va acabar el somni de convertir Catalunya en la Holanda de la Mediterrània. Però durant quaranta dies del 1641, Catalunya va ser un nou estat d’Europa.
Europa sempre ha tingut vocació d’existir. França i Espanya rivalitzaven per a liderar un projecte europeu adaptat a l’època. Els seus estats s’organitzaven d’una manera que inspira l’actual Unió Europea. Catalunya era un estat que formava part de l’edifici imperial dels felips hispànics, en la mesura que avui Espanya ho és de l’edifici econòmic de frau Merkel. El que sí que existien eren les crisis. L’Antic Règim, que és el mateix que dir l’Europa dominada pels lluïsos francesos tocats amb perruques impossibles i els felips espanyols abillats de rigorós dol, va fabricar crisis terribles. I en Pau Claris somiava un Brexit per escapar de la crisi.
A Catalunya, les coses –i les crisis- arriben i s’adapten a uns esquemes preexistents, i acaben esclatant en una barreja de matisos propis i adquirits. Els catalans som molt mediterranis. Presoners d’una estètica elevada a la categoria de virtut. L’ambivalència: el seny i la rauxa, la devoció pel treball i el carro barranc avall, la sacralització de la pau i, en altre temps, la seducció per la violència. La Revolució de 1640 i la República de 1641, en són dos bons exemples. Son la resposta genuïnament catalana a la crisi general que assotava l’ Europa dels lluïsos i dels felips.
Les dues bombolles de 1640
La revolució que va precedir la República es va fabricar sobre una crisi que havia commocionat aquella societat pròspera de petits pagesos lliures i petits artesans independents. L’equivalent a les classes mitjanes de les societats postindustrials. Al marge de les causes més conegudes, hi van concórrer dos fenòmens molt particulars i poc divulgats: una bombolla immobiliària i una bombolla alimentària que contenien tots els elements de la estètica catalana. La República, en canvi, es va construir amb el propòsit de reconduir la revolució. De recuperar el seny i abandonar la rauxa.
El somni de les classes mitjanes postindustrials (casa en propietat, cotxe a la porta i feina estable que permeti pagar la hipoteca i les vacances) tenia la seva equivalència, salvant les distàncies, amb l’ambició de la pagesia emprenedora d’arrel jornalera i desclassada. Els pagesos catalans del 1500 i del 1600 (les ¾ parts de la població del país) és van llançar de cap a la compra (o al lloguer perpetu) de la terra que treballaven. El context era molt favorable. La població del país (i naturalment la demanda de productes agraris) creixien a un gran ritme. I el preu de la terra, també. Era una inversió segura. Es van confiar i es van endeutar. Fins a les celles.
Corrupció i indignats
La corrupció, que sol ser filla de la bonança i mare de la crisi, es va instal·lar en el sistema. El globus va rebentar quan els intermediaris de cereals -en connivència amb elements destacats del poder- es van apoderar dels mercats. Fixaven preus i condicions, al productor i al consumidor. L’oficina del virrei es va convertir en un cau de traficants d’aliments on es decidia quines ciutats serien abastades de blat (per que es plegaven a les condicions dels especuladors) i quines altres passaríem fam (per que no tenien recursos suficients per cedir al xantatge). La corrupció va precipitar la caiguda del sector agrari, motor econòmic del país.
I la revolució, que és l’expressió dramàtica del somni de les classes populars, es va materialitzar amb l’eclosió d’un gran moviment que era la suma dels indignats pels desnonaments agraris, per la fiscalitat abusiva, pels abusos dels militars, per les lleves forçoses, per la guerra imposada i per la terra maltractada. “La dramàtica rauxa” que es revelava contra un paisatge empudegat per la corrupció i enfosquit per la violència.
Qui va enverinar Pau Claris?
En aquest gran exercici de profilaxis cobra protagonisme l’acqua di Napoli, que –cal aclarir-ho- no era un perfum. Era un potent verí que causava furor a les cancelleries d’Europa, perquè si bé be presentava una simptomatologia característica, en canvi tenia la virtut de no deixar evidencies en el cadàver. No era l’època del “doni un pas al costat, senyor president”, i en Pau Claris va ser enverinat amb acqua di Napoli, víctima dels enemics del Brexit versió plaça Sant Jaume.
L’opinió pública del moment en va responsabilitzar als agents espanyols. Però el cert es que, acte seguit, l’exercit francès (cridat pel govern català per aturar l’amenaça militar espanyola) va ocupar el Principat que ja no era República. El dramàtic seny. Amb la mort d’en Claris, es liquidava amb un sol moviment la República dels quaranta dies, la revolució que l’havia precedida i el somni de convertir Catalunya en l'Holanda de la Mediterrània.
Suport total de l'ASM a l'inici de desconnexió per part del Parlament de Catalunya
L’Assemblea Sobiranista de Mallorca ha acollit amb molt de goig l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent.
De la mateixa manera l’ASM rebutja les amenaces de tots aquells que utilitzen els tribunals i la violència per coartar la democràcia i obliden que la democràcia és precisament el govern en què el poble exerceix la sobirania. El poble català ha exercit la sobirania a les urnes i se n’ha derivat un mandat democràtic i clar.
L’ASM vol donar suport total i absolut als parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP que han fet una passa més per obeir el mandat democràtic del poble català i avançar cap a un estat propi que vetlli pel benestar dels ciutadans. Així mateix l’Assemblea desitja que altres forces polítiques apostin definitivament pel dret a decidir.
Secretariat de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca
Palma, 28 de juliol de 2016
Aiximateix, des del migdia del divendres 29 de juliol, l'ASM ha fet córrer el següent tuit de suport a la Persidenta Forcadell.
La PDaD dóna suport al Parlament de Catalunya i la seva presidenta.
Des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD, i des de la sectorial juvenil JODaD, volem manifestar tota la nostra felicitat per l'aprovació per part del Parlament de Catalunya dels acords referents al procés constituent, ja que, entenem que és un pas necessari i imprescindibleper a quèel poble català puga exercir una veritable sobirania.
Tanmateix com AbrahamLincolnpensava: "La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble" i rebutgem qualsevol tipus d'accions o amenaces que vagen en contra d'allò que s'ha decidit de forma democràtica pel poble català, un poble que mitjançant les urnes, ha decidit anar per un camí concret i sòlid, el del dret a decidir. Rebutgem fermament les amenaces antidemocràtiques del govern provisional espanyol i del seu TC.
LaJODaDi laPDaDagraeixen el treball cap a l'autodeterminació que exerceixen al Parlament de Catalunya les formacions de Junts pel Sí i la CUP, i molt especialment la tasca de la seva presidenta Carme Forcadell, i esperem que moltes més s'uneixina la lluita i al procés que suposa el Dret a Decidir, un procés que entenem com aquell on tota la gent té veu democràtica més enllà de votar un cop cada quatre anys. Aquesta mostra de suport institucional, vindrà acompanyada amb lapresenciade laPDaDi laJODaDa la Diada de l'11 de setembre a Barcelona, perquè entenem que hem de lluitar, no només pel dret a decidir del poble valencià, sinó de tots els pobles oprimits que no tenen l'oportunitat de decidir per ells mateix allò que volen ser i de què volen formar part.
Des de la PDaD i la JODaD, demanem a les institucions i entitats del País Valencià que manifesten públicament el seu suport al Dret a Decidir del poble català i el rebuig a qualsevol mena d’amenaces en contra, que des de l’aparell de l’estat espanyol es puga realitzar.
Des de el Dret a Decidir fem una crida a participar a l'11S i a omplir els autobusos que ACPV (Acció Cultural del País Valencià) posaran al servei de tots i totes. El somni del Dret a Decidir a Catalunya ja està prop, però nosaltres els valencians i valencianes continuarem treballant per a què el 9 d'Octubre els drets del nostre poble, puguen ser reivindicats a tots els carrers del País Valencià.
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD
Joves pel Dret a Decidir, JODaD
País Valencià, 29 de Juliol.
SUPORT DE L'ASM I LA PDaD A LA DESCONNEXIÓ I A LA PRESIDENTA FORCADELL #SomPaïsosCatalans
Està nerviós el Tribunal Constitucional. Segueix amb molta atenció l'evolució dels fets al Parlament de Catalunya. Ha d'estar preparat per intervenir. No pot tolerar que la cambra no actati la prohibició de desenvolupar el propòsit legislatiu de la desconnexió.
Assolides les conclusions de la Comissió d'Estudis del Parlament, l'alt tribunal ha dictat una providència ordenant que no traslladin al ple de la cambra. I justament el ple de la cambra es disposa a fer el contrari, és a dir, no només debatrà les conclusions si no que accelerarà la seva consideració mitjançant la corresponent reforma de l'ordre del dia.
Només aquest propòsit provoca un encès debat al Parlament. Sembla evident que si la cambra decideix prendre en consideració les conclusions, és perquè pensa aplicar-les i desenvolupar la legislació de desconnexió.
I aquí és on arriba el moment de la desobediència que estava implícit abans o després en el full de ruta. Aquí és on el propòsit del president Puigdemont d'anar "de la llei a la llei" pateix el seu primer revés. Segons la llei vigent, les decisions del Tribunal Constitucional s'acaten i es compleixen. Si hi ha un incompliment de la llei, la dinàmica entra en una llera imprevisible.
La qüestió és si el govern espanyol, el poder executiu, pot obligar al compliment de la llei en tot el territori sota la seva jurisdicció. Cal recordar que no va ser el cas a la votació del 9N del 2014. Llavors es va dir que com la convocatòria era un assumpte de voluntaris, no tenia caràcter legal ni institucional i, per tant, el govern no estava obligat a intervenir. Precisament per això es va instar després al processament dels quatre responsables polítics, Mas, Rigau, Ortega i Homs, per haver comès il·legalitat en abús de les seves funcions. És contradictori, però es va salvar la cara de l'autoritat de l'Estat. Aquesta s'exerceix post festum.
Ara no es tracta d'una convocatòria que el govern pugui desautoritzar com una "consulta festiva", sinó d'una decisió d'un òrgan institucional en ús (o abús) de les seves competències. Tenint en compte a més que, des del punt de vista jurídic-polític, aquest òrgan, el Parlament de Catalunya, és també un òrgan de l'Estat, com ho és la Generalitat. És a dir, un òrgan de l'Estat ha de desautoritzar a un altre i impedir l'exercici de les seves competències.
Donada la confrontació adoptada pel Parlament de Catalunya, és clar que el govern d'Espanya ha de tenir una resposta preparada i no li queda més remei que prendre la iniciativa amb alguna decisió.
Però, quina? El govern està en funcions. Segons això no té, o no hauria de tenir, plena capacitat d'acció, ja que "en funcions" s'entén per a assumptes de tràmit. En els assumptes polítics no pot prendre decisions, ja que per pròpia iniciativa ha decidit no sotmetre's al control del Parlament. Ja ho va fer el mandat del 20 de desembre i ho fa ara amb el del 26 de juny. Es dirà que un govern en funcions tindrà un marge més gran de maniobra i més flexibilitat, per no estar sotmès al control parlamentari. Però és precisament aquesta situació d'irresponsabilitat la que genera alarma, ja que pot donar lloc a conflictes que després no sigui possible resoldre.
Si, a més, tenim en compte que l'executòria del govern de Rajoy en relació a Catalunya és terrorífica, serà necessària que, lliure de traves (abans tampoc en tenia moltes, però ara no en té cap) tendirà a actuar amb la catalanofòbia que l'ha caracteritzat sempre.
Suposa això que el Parlament català ha d'acceptar la decisió del Tribunal Constitucional i suspendre la tramitació de la desconnexió? En absolut. Suposa que els parlamentaris seguiran els dictats de les seves consciències i ho faran amb prou coneixement de causa. Sigui com sigui, el Parlament Català ha d'actuar conforme la voluntat que s'expressa en els programes dels partits que formen Junts pel Sí i la seva aliada parlamentària, la CUP.
El resultat és que el govern espanyol i les Corts -sense comunicació entre si- es trobaran amb un conflicte constitucional. Poden tractar de resoldre-ho per la via de la repressió o la de la negociació.
I, la veritat, no sé quina és més desastrosa per a l'Estat en les circumstàncies actuals.
A principis dels 80, s’inicia la implantació del model d’immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Fou un gir de 180 graus en el model educatiu de l’escola a Catalunya, després de 40 anys de dictadura franquista i d’un model que imposava el castellà com la llengua del sistema educatiu. La primera escola a fer-ho, per la mobilització d’algunes de les famílies dels infants que hi estudiaven, fou l’Escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, l’any 1983. Aquell mateix any, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 7/1983 de Normalització Lingüística, que establia el català com a «llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius». Gràcies als bons resultats del sistema i a la nova llei, el curs 1989-1990 ja hi havia 700 escoles que aplicaven el model d’immersió lingüística, sumant més de 52.000 alumnes. El curs 1992-1993 aquest model ja era el que s’aplicava a totes les escoles de Catalunya.
Una minoria permanentment en contra
Ja amb l’inici de l’autonomia a Catalunya i amb les primeres mesures que permetien al català de recuperar la seva normalitat d’ús en l’espai públic, un petit grup de persones es va oposar a aquesta política. El ‘Manifiesto de los 2.300‘, impulsat l’any 1981, abans que es comencés a desplegar la immersió lingüística, en va ser la primera acció visible. El manifest el signaven diversos intel·lectuals espanyolistes com Federico Jiménez Losantos -en aquell moment, professor de secundària-, Santiago Tarancón, Amando de Miguel, Carlos Sahagún i José Luís Reinoso, a més d’unes 2.300 persones. En aquest manifest es mostrava el recel pel fet que l’administració estigués adoptant la llengua catalana com a llengua d’ús principal en molts àmbits en detriment del castellà, fet que consideraven discriminatori. A més, tot i no estar aprovada, també atacaven la futura Llei de Normalització, per voler consagrar, segons ells, el català com la única llengua oficial.
L’any 1985, dos anys després de la implementació de la immersió, el pare d’un infant que era advocat i que havia arribat feia poc a Catalunya va interposar una demanda davant dels tribunals pel fet d’haver d’escolaritzar el seu fill a l’escola en català. Aquesta acció va venir continuada per altres impulsades per l’entitat Acción Cultural Miguel de Cervantes. Tot i així, finalment, els tribunals van rebutjar la demanda i van avalar el model d’immersió lingüística que s’aplicava a Catalunya. Posteriorment, s’aprovà la Llei de Política Lingüística de 1998, que refermava el model educatiu d’escola en català i la resta de polítiques que reforçaven l’ús del català per part de l’administració pública catalana. Durant força anys, tot aquest model va ser respectat per la jurisprudència dels tribunals espanyols.
No va ser fins el naixement de Ciutadans, l’estiu del 2005, que el tema va tornar a prendre un paper important en l’actualitat política catalana. La nova formació política, que es va fundar amb l’objectiu de trencar l’oasi de l’autonomisme català i exercir pressió espanyolista a les dues formacions d’àmbit estatal amb implantació a Catalunya -PSOE i PP-, es va marcar com un dels eixos de batalla reintroduir el castellà a l’escola com a llengua vehicular. Cal recordar que, en aquells anys, el PSC governava juntament amb ERC i ICV i aplicava el catalanisme de pluja fina, amb la qual cosa se sentia totalment còmode en el marc autonòmic que s’havia construït als anys 80 i 90. A més, el PP, liderat en aquell moment per un moderat com Josep Piqué, practicava un espanyolisme light que no tenia res a veure amb l’actual política del PP d’Albiol i Sànchez Camacho.
El nou partit espanyolista va entrar al Parlament l’any següent amb just el mínim necessari del 3% dels vots i 3 diputats. Una de les primeres accions que va dur a terme fou l’ús del castellà en seu parlamentària, cosa que no era habitual fins aleshores, ja que tots els diputats, inclosos els del PP, usaven el català a les intervencions. L’aparició d’aquesta força va ser un revulsiu per l’espai espanyolista a Catalunya i va aconseguir que el PPC prengués una posició més bel·ligerant i activa contra el català, sobretot després del canvi de lideratge, amb Daniel Sirera com a nou president del partit a Catalunya. Aquest fet va portar els dos partits a unir esforços en algunes accions concretes, com la manifestació que va tenir lloc l’any 2008 a Barcelona contra la immersió lingüística i la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que recentment havia iniciat els seus tràmits.
La sentència del TC sobre l’Estatut, el principi del final
El 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional (TC) va emetre la sentència contra l’Estatut de Catalunya del 2006 -arran dels recursos presentats pel PP, els governs d’algunes comunitats autònomes governades pel PSOE i el Defensor del Pueblo, nomenat a proposta d’aquest darrer partit-, que va suposar una interpretació molt restrictiva de la legislació relacionada amb la immersió. La sentència dictava que el model d’immersió “(…) no és inconstitucional interpretat en el sentit que amb la menció del català no es priva al castellà de la condició de llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”. És a dir, que el castellà esdevenia de facto llengua vehicular del sistema d’ensenyament català després de la sentència. El TC modificava la legislació catalana i tota la jurisprudència dels anys 80 i 90 amb la seva sentència interpretativa.
El 22 de desembre del mateix any, el Tribunal Suprem (TS), basant-se en aquesta sentència, va reblar el clau dictant una sentència en resposta a tres recursos presentats per pares d’alumnes que volien que els seus fills estudiessin en castellà. En la sentència, el TS obligava la Generalitat a “reintroduir” el castellà a les escoles “com a llengua vehicular de forma proporcional i equitativa amb relació al català en tots els cursos del cicle d’ensenyament obligatori”, és a dir, fins als 16 anys, el final de l’ESO.
Posteriorment, el TSJC va emetre múltiples sentències executòries en resposta a diversos recursos de reposició de famílies que volien l’educació en castellà i de la Generalitat de Catalunya. En un primer moment, la primavera del 2013, aquest tribunal va imposar l’ús del castellà a tota aula que tingués algun alumne que volgués l’educació en castellà. En aquell moment, però, va deixar en mans de la Generalitat la decisió de quin percentatge de l’escolarització es faria amb el castellà com a llengua vehicular. Posteriorment, però, el gener del 2014, va fer un pas més i va imposar per primer cop un percentatge concret de castellà, el 25%. El Tribunal Suprem va confirmar aquesta posició el maig del 2015.
Pancarta per l’Escola en Català davant el TSJC (2012) | Escola en Català
El govern de la Generalitat, de la negació de la realitat a l’acatament
La primera sentència que es referia concretament al sistema d’immersió fou la del Tribunal Suprem, del 22 desembre del 2010. Aquesta va arribar en un moment de canvi de govern: el 28 de novembre hi havia hagut eleccions al Parlament i la coalició de govern, el tripartit del PSC, ERC i ICV-EUiA, s’havia enfonsat a les urnes. CiU havia guanyat les eleccions amb 62 diputats, però no fou fins el 27 de desembre que Artur Mas va ser investit president, amb l’abstenció del PSC. Cada sentència de les nombroses que s’han anat succeint els darrers anys ha produït declaracions i posicionaments dels partits catalans i del govern que han seguit sempre la mateixa línia. En el cas del govern, i en concret de la consellera Irene Rigau, que ha estat la consellera que ha governat en la major part d’aquest període -excepte el darrer, des que es va conformar el govern de Junts pel Sí-, la posició adoptada ha estat sempre molt cautelosa.
Inicialment, la consellera minimitzava les sentències, mentre altres veus indicaven que allò que estaven dictaminant els tribunals era de gran rellevància i afectava el conjunt del model d’immersió lingüística. La primera declaració que va fer Rigau, ja com a consellera, el 31 de desembre de 2010, és que la sentència del Tribunal Suprem afectava “només casos particulars” i que no qüestionava el model d’immersió lingüística. El juny del 2014, en una entrevista al .CAT de TV3, uns dies abans que acabés el termini d’aplicació d’una de les sentències del TSJC que imposava el 25% de castellà a causa dels recursos de cinc famílies, Rigau es reafirmava en el fet que eren casos particulars. El maig del 2015, novament, va declarar que una nova sentència que havia emès el TSJC no afectava el sistema educatiu, sinó tan sols dos casos particulars, un dels quals no era d’aplicació perquè l’alumne ja havia acabat l’escolarització obligatòria.
L’estratègia per combatre tot el reguitzell de sentències contra el model d’immersió lingüística que va seguir sempre la consellera Rigau va ser la interposició de recursos a totes i cadascuna de les sentències que anaven sortint, fins a la sentència final i definitiva, de manera que alentia els procediments. Tot i així, malgrat que inicialment havia declarat que no s’arribaria a aplicar el canvi en la proporció de català a les aules, quan varen arribar les sentències en ferm i no hi havia opció de posposar la decisió, la Conselleria d’Educació va ordenar que s’acomplissin les sentències.
Més enllà del govern, els partits parlamentaris han tingut posicionaments diversos davant les sentències. CiU, ERC, el PSC i ICV-EUiA sempre van rebutjar les sentències, però les respostes que varen proposar davant d’aqustes foren sempre tèbies i ineficaces. El PP i C’s, lògicament, sempre han celebrat unes sentències que anaven en la línia d’allò que sempre havien defensat. En demanaven l’aplicació immediata i la modificació de la legislació per tal d’adaptar-la al model imposat després de la sentència del TC sobre l’Estatut.
En la legislatura 2010-2012, Solidaritat Catalana per la independència fou la formació amb una posició més contundent davant les sentències. Davant la primera sentència del Tribunal Suprem, el partit independentista fou l’únic que afirmà amb rotunditat que significava la liquidació del model lingüístic actual del país. La formació va mantenir en tot moment la necessitat de desacatament a les sentències. A més, va proposar com a solució l’aprovació d’una llei que establís el català com a única llengua vehicular, contradient així la nova jurisprudència imposada pel TC arran de la sentència sobre l’Estatut, per la interpretació restrictiva que feia del redactat, potser no prou clar, en relació amb el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. D’aquesta manera, SI pretenia donar cobertura legal a les escoles per seguir implementant el model d’escola en català. De fet, la posició contundent de SI va portar a una forta tensió amb el govern de CiU d’aquell moment. Un clar exemple n’és el fet que Irene Rigau va acusar Toni Strubell d’avançar cap a la imprudència esdevenint un traïdor. Aquesta afirmació va ser la resposta a una interpel·lació parlamentària, el febrer del 2012, en què el diputat solidari li preguntava què faria el govern quan el TSJC anul·lés definitivament el model d’immersió lingüística.
La CUP no va entrar al Parlament fins la legislatura següent, la del 2012-2015. La formació de l’esquerra independentista aposta per la desobediència a les sentències dels tribunals espanyols contra la immersió lingüística, una posició també contundent en relació amb allò que han practicat el govern de CiU i l’actual govern de Junts pel Sí. La interpel·lació més mediàtica de la formació va tenir lloc el maig del 2013, quan David Fernàndez, al Parlament, va estripar una de les sentències contra l’escola en català que s’havia emès aquells dies, tot apostant per la seva desobediència.
La campanya “Salvem l’Escola en Català”, un intent de frenar la destrucció del model
Enmig d’aquesta pluja constant de sentències en contra del model d’èxit d’escola en català, que havia aconseguit, almenys, que la població que s’havia escolaritzat en aquest sistema tingués un mínim de competències en català i en castellà, el catalanisme polític intentava donar resposta als contundents atacs del sistema judicial espanyol a través de mobilitzacions reactives a cada sentència. Aquestes es van impulsar a través de la plataforma unitària Som Escola, que concentrava un gran suport de partits, entitats, AMPAs i sindicats, així com el govern català. Però malgrat les nombroses concentracions que es varen organitzar i la visualització d’un ampli suport social al model que s’aplicava al país, això en cap cas no va frenar la maquinària judicial per seguir fent passos cap a l’aplicació d’allò que havia dictat el TC.
Manifestació de Som Escola (2014) | Som Escola
Vista la manca d’efectivitat de les accions impulsades per Som Escola, va néixer una altra plataforma, Escola en Català, amb un objectiu molt més concret: salvar l’escola en català a través de l’impuls d’una llei que definís el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament, contradient així la interpretació que havia fet el TC de la legislació estatutària, que definia el català com a “llengua normalment emprada com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya” -la qual permetia, efectivament, la interpretació feta pel tribunal espanyol. La plataforma, doncs, impulsada per un independentisme en creixement i no hegemònic en aquell moment, apostava per una estratègia d’enfrontament directe amb l’estat espanyol. Aquest fet va portar nombroses tensions amb les entitats i partits del catalanisme clàssic, que eren contraris a aquest tipus d’estratègia i apostaven per mantenir l’acció i la unitat al voltant de Som Escola.
Inicialment, la plataforma va registrar al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal d’impulsar aquesta llei a través de la recollida de signatures entre els ciutadans de Catalunya.Aquesta via va ser bloquejada per la Mesa del Parlament que, per unanimitat dels partits que la formaven (CiU, PSC i PP), va rebutjar la seva tramitació perquè la consideraven anticonstitucional. A causa d’aquest fet, el partit que compartia les mateixes tesis que la plataforma, SI, va registrar el text legislatiu en forma de proposició de llei. A més, Escola en Català va optar per recollir signatures de suport a l’aprovació de la llei vinculada a través del dret a petició que atorga la legislació catalana. La plataforma va assolir una extensa xarxa comarcal de grups que recollien signatures i que varen muntar nombrosos actes locals per presentar la campanya i explicar la situació a la gent. A més, es varen presentar mocions a nombrosos ajuntaments i es va aconseguir el suport a la campanya d’alguns d’ells, el més important dels quals el de Vilanova i la Geltrú.
La campanya, però, va patir el buit dels partits catalanistes -CiU, ERC, ICV-EUiA i el PSC-, que no estaven d’acord amb l’estratègia de confrontació directa amb l’estat espanyol.També d’entitats properes a aquestes formacions, que en alguns casos transmetien pels seus canals interns consignes als seus afiliats de no donar suport a la campanya. Això va suposar un obstacle important per la campanya, que, tot i tenir força èxit, no va poder acabar d’esclatar. Malgrat tot, algunes assemblees locals de l’ANC, de les JERC i de la JNC van fer parades recollint signatures.La campanya també va rebre suports transversals com el de Manel Camp, Miquel Calçada, Francesc Ribera (Titot), Víctor Alexandre, Txe Arana, Màrius Serra i Isabel-Clara Simó, així com d’entitats com la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), el CIEMEN, el sindicat d’estudiants FNEC o Ara o Mai.
Finalment, després de mesos de feina, la plataforma va assolir la xifra de 153.000 signatures recollides, que va presentar en una roda premsa al Parlament. Malauradament, cap mitjà de comunicació no va assistir a l’acte. La llei ‘Salvem l’Escola en Català’ va decaure de la tramitació en el moment en què Artur Mas va convocar eleccions anticipades per al 25 de novembre de 2012 i no va tornar-se a registrar al Parlament, ja que SI va perdre els seus diputats i cap altre partit no ha tingut interès per una iniciativa d’aquest tipus. En tot cas, si s’hagués arribat a debatre al ple, la iniciativa no tenia gaire esperances de prosperar, tenint en compte que tots els partits parlamentaris -de C’s a ERC- havien presentat esmena a la totalitat a la iniciativa legislativa.
El degoteig constant de sentències, l’actualitat que la Conselleria amaga
Com hem explicat anteriorment, el gener del 2014 el TSJC va emetre la primera sentència que imposava un percentatge concret de castellà a l’escola, del 25%. Posteriorment, el maig del 2015, el TS va confirmar aquesta sentència. Des de llavors s’han anat succeint tot un seguit de sentències executòries del TSJC, arran de recursos de diferents famílies que imposaven aquest 25% a diferents escoles del nostre país. La Generalitat de Catalunya sempre ha ordenat l’acatament d’aquestes sentències a les escoles i, quan el fet ha transcendit als mitjans, n’ha minimitzat la importància. Aquest mitjà es va interessar per conèixer les dades oficials d’escoles que apliquen sentències d’aquest tipus i es va posar en contacte amb la Conselleria d’Educació, que va rebutjar donar dades. D’altra banda, fonts sindicals de l’àmbit educatiu han facilitat a l’Unilateral el llistat d’escoles que saben que estan aplicant el 25% de castellà imposat per la judicatura espanyola.
Les escoles que, presumptament, estarien aplicant les sentències, són el Centre Educatiu Escolàpies Sant Josep de Sabadell, el Col·legi Sant Bonaventura i els Franciscans de Vilanova i la Geltrú; el Centre Educatiu Mare de Déu del Roser, l’Escola Cardenal Spinola i l’Escola Pia de Sarrià de Barcelona; l’Escola Santa Isabel de Sant Cugat del Vallès; l’Escola Cèsar August de Tarragona; l’Escola Voramar de Salou; l’Escola Pompeu Fabra i l’Escola Ramon Muntaner de l’Hospitalet de Llobregat. La darrera escola ha estat l’Escola Joan Rebull de Reus, a qui se li comunica el maig de 2016. Són un total d’11 centres que s’han vist obligats a fer el 25% de classes en castellàd’ençà que el Suprem va confirmar aquest percentatge ara fa poc més d’un any.
A banda d’aquestes, hi ha altres escoles que han rebut les sentències, però finalment no les han aplicades per motius diversos. L’escola El Pinar de Sant Cugat (amb cinc demandes) i l’escola Pia Santa Anna de Mataró (amb una demanda) van ajornar la mesura a petició de les mateixes families demandants. A l’escola Els Cossetans de Cunit no s’ha posat en marxa la mesura del 25% perquè l’alumne ja havia marxa del centre. A l’escola Gaspar de Portolà de Balaguer, una sentència del setembre de l’any passat no es va aplicar perquè la família es va fer enrere en veure la resposta de les altres famílies del centre.
El darrer conflicte s’ha produït a l’escola Josep Guinovart de Castelldefels, on un grup de pares i mares ha intentat que el centre deixi d’aplicar la immersió en català. A través d’un escrit adreçat al director de l’escola, i signat per aquestes famílies, es demanava a l’escola l’aplicació del trilingüisme (33% en català, 33% en castellà i 33% en anglès). La resta de famílies va presentar també un escrit en què avalava el projecte lingüístic del centre.
En els casos en que s’aplica, segons les fonts sindicals, normalment es fan les classes de matemàtiques en castellà per indicacions del departament que demana discreció i acatar sense fer soroll.
La LOMCE, un nou front obert contra el català a l’escola
L’any 2011, amb l’arribada al poder amb majoria, el PP va obrir una legislatura espanyola molt ofensiva contra els drets del poble català, a banda d’un atac als drets de les classes populars de tot l’estat. El ministre d’educació José Ignacio Wert, un dels més bel·ligerants amb Catalunya, va elaborar una reforma de la llei orgànica d’educació espanyola (LOE) vigent llavors que contenia diversos canvis rellevants. Aquella llei, aprovada el desembre del 2013 amb el nom oficial de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), popularment va ser anomenada Llei Wert.La llei modificava la categoria de les assignatures de llengües cooficials (català, basc i gallec), que passaven de ser assignatures troncals a ser assignatures de lliure configuració autonòmica i, per tant, a no ser necessàries per a l’homologació d’estudis.
L’altra gran novetat de la llei es trobava en l’afegit d’una disposició addicional a la LOE que reconeixia la possibilitat que es poguessin impartir totes les assignatures no lingüístiques exclusivament en una llengua cooficial, però que deia també que, en aquest cas, l’administració educativa hauria de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics, en la qual el castellà fos utilitzat com a llengua vehicular en una proporció raonable. Això es va concretar en el fet que la Generalitat, des de llavors, té l’obligació de pagar 6.000 euros a cada alumne que es matriculi en un centre privat perquè vol rebre educació en castellà. Aquesta xifra la va calcular el Ministeri d’Educació, basant-se en la mitjana del cost de l’escolarització de primària d’un alumne en un col·legi públic. Si l’escola privada que té més a prop la família té un cost superior a aquests 6.000 euros, la resta l’aporta el ministeri.
Manifestació de Som Escola contra la LOMCE i per l’escola en català (2014)
| Som Escola
L’abril d’aquest any, la nova consellera d’educació del govern de Junts pel Sí, Meritxell Ruiz, va informar en sessió parlamentària que aquest curs hi havia hagut 39 famílies que havien sol·licitat els 6.000€ que els corresponien per haver matriculat els seus fills en escoles privades amb l’objectiu rebre l’educació en castellà. A més, la consellera Ruiz va explicar que “a tots ells se’ls ha enviat una carta informant-los de l’existència d’escoles que imparteixen matèries no lingüístiques (matemàtiques o ciències, per exemple) en castellà, per si volen matricular-hi els seus fills”. Es confirma, d’aquest manera, l’existència d’escoles públiques que utilitzen el castellà com a llengua vehicular.
El futur de l’escola en català en mans dels partits catalans
Com podem veure, el model d’escola en català que s’ha aplicat des dels anys 90 al nostre país d’una manera majoritària està tocat de mort. La jurisprudència actual posa totes les facilitats als partits espanyolistes i les famílies que recelen d’aquest model per anar laminant-lo a poc a poc. A més,aquesta situació genera situacions de conflicte i enfrontament entre famílies d’una mateixa escola, com hem pogut constatar. És de preveure que, si no es fa res al respecte, aquest degoteig constant en qualsevol moment pugui arribar a esdevenir una fuita d’aigua. És a les mans dels partits catalans cercar solucions a aquesta situació tan precària per la llengua del país que, en cap cas, no podran ser com les estratègies adoptades fins el moment, ja que s’han demostrat totalment ineficaces.
El procés no és cosa de Mas o Puigdemont. No va començar amb l’Estatut retallat. No és culpa de l’escola catalana ni de TV3. Ni de l’ANC i Òmnium. És una miqueta més antic.
El procés no és cosa de Mas o Puigdemont. No va començar amb l’Estatut retallat. No és culpa de l’escola catalana ni de TV3. Ni de l’ANC i Òmnium. És una miqueta més antic, més que l’Avi Macià. Més que Prat de la Riba. La prehistòria del procés es pot situar fa 130 anys.
A les portes d’un nou pols al Tribunal Constitucional de la majoria independentista al Parlament, ahir es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès un acte en record del primer míting en què es va cridar a favor d’una Catalunya independent. Això passava un 25 de juliol del 1886, al Teatre Novetats, en una cita convocada pel Centre Català de Valentí Almirall a la qual, per indicació del dramaturg Àngel Guimerà, es va convidar a fer un parlament Josep Narcís Roca i Farreras, estudiós i articulista d’èxit -escrivia en dos dels principals diaris del moment: La Publicidad i El Diluvio -,un textque si no fos pel desaparegut Fèlix Cucurull, hauria quedat del tot oblidat.
Roca i Farreras no hi va poder anar, però va enviar-hi una carta que va desbordar les pretensions dels mateixos convocants, que tan sols pretenien denunciar un tractat comercial d’Espanya amb Anglaterra que anava en contra del proteccionisme de la indústria catalana. La carta, llegida ahir per l’actor Sergi Mateu, acabava amb un vibrant “Visca la independència nacional!” i instava els catalans a lluitar per “la llibertat” des de “la fraternitat” amb els pobles d’Espanya víctimes de l’opressió de la monarquia.
Aquelles paraules van ser rebudes amb entusiasme per un públic que va desbordar l’aforament del teatre i va ocupar el carrer. La premsa madrilenya va reaccionar amb escàndol. Més prehistòria: aquest cop, de la catalanofòbia. I part de la premsa catalana s’hi va apuntar: “La Vanguardia va cridar immediatament a fer un acte de desgreuge”, va recordar Toni Strubell, impulsor d’un recordatori organitzat per la Comissió de la Dignitat, el Centre Català de Negocis i l’ANC.
Un acte, el d’ahir, al qual va assistir la vicepresidenta del Govern, Neus Munté, i que va cloure el president de l’Assemblea instant els 72 diputats independentistes del Parlament a ser dignes aquest dimecres de la memòria de Roca i Farreras: “Ara toca acabar la feina i acabar-la bé”.
ara.cat 26/07/2016
Un acte commemora els 130 anys del primer gran discurs independentista
L’activitat se celebrà el passat 25 de juliol a l’Ateneu Barcelonès
Laura Quero
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Ateneu Barcelonès, la Comissió de la Dignitat, el Cercle Català de Negocis (CCN) i la revista SÀPIENS organitzen l’acte ‘Aquí va néixer tot’ per recordar el 130è aniversari del primer gran discurs independentista pronunciat en un esdeveniment públic. L’acte, d’entrada lliure, se celebra el dilluns 25 de juliol, a les 19.30 h, a l’Ateneu Barcelonès.
‘Aquí va néixer tot’ commemora els fets que van tenir lloc el 25 de juliol de 1886 al Teatre Novedades, al passeig de Gràcia. Va ser en un multitudinari acte proteccionista que un metge barceloní va llegir la carta de Josep-Narcís Roca i Farreras, conegut columnista i farmacèutic i un dels primers teòrics de l’independentisme català.
L’actor Sergi Mateu serà l’encarregat de llegir el cèlebre discurs de Roca i Farreras. L’acte comptarà amb les intervencions de Jordi Sànchez, president de l’ANC; Albert Pont, president del CCN, i Toni Strubell, membre de la Comissió de la Dignitat. Patrícia Gabancho, vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès, serà l’encarregada de presentar l’esdeveniment.
‘Aquí va néixer tot’ pretén fer un paral·lelisme entre el missatge de l’any 1886 i la situació actual de Catalunya. L’acte posa en relleu el sobiranisme com a reivindicació política històrica i com a clam transversal de la societat catalana.
Després que l'Agència de Protecció de Dades no ha reprovat ningú per la filtració de les fotografies de DNI dels jutges sobiranistes al diari La Razón, Josep Cruanyes i Tor (El Masnou, 1952), l'advocat que els representa, ho vincula directament a l''Operació Catalunya'. Ferm defensor i promotor del retorn dels Papers de Salamanca, Cruanyes és el portaveu de la Comissió de la Dignitat i president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, entre molts altres càrrecs que ocupa. També va ser el suplent número 7 de la llista de Junts pel Sí a Barcelona per les eleccions del 27-S. Es nota que li apassiona la seva feina. El seu despatx és ple de llibres i fotografies antigues, càmeres analògiques i informes del franquisme, entre milers i milers d'altres objectes, tots testimonis del temps que fa que es dedica a l'advocacia.
Per què l’Agència de Protecció de Dades no va reprovar la filtració de les fotografies de DNI dels 33 jutges sobiranistes?
Els jutges van presentar una denúncia a l’Agència plantejant qui havia fet aquesta filtració, que entenien que havia sortit del carnet d’identitat. Només havien pogut sortir de l’arxiu de la policia. Es va fer aquesta denúncia, també uns escrits a la direcció general de la Policia de Barcelona. Ens van contestar que efectivament havien fet un informe, que l’havien fet en base a la base de dades, que això havia estat per un encàrrec i que el cap de brigada d’informació de Barcelona, que havia fet aquest informe, l’havia passat a Madrid. Ells no en volien saber res més.
Després d’enviar-ho van rentar-se les mans?
Sí. Llavors, això es va posar en coneixement de l’Agència de Protecció de Dades. Vam posar una denúncia penal i van declarar els policies que havien fet l’informe dient que sí que l’havien fet. Aquest informe partia dels jutges que havien signat el manifest [del dret a decidir] i de cadascun en feia una mica d’història.
Per què va quedar arxivat el cas?
El jutjat penal va arxivar les actuacions perquè considerava que no es podia trobar qui n'era el responsable i en l’àmbit penal, si no trobes el responsable, el cas queda arxivat. Nosaltres vam anar facilitant tota aquesta informació a l’Agència de Protecció de Dades, les declaracions dels policies, l’escrit que ens havien contestat, l’informe... Entenem que hi havia varies tipus de violacions.
Quines?
La primera, que qui té les dades té l’obligació de custodiar-les per tal que no es filtrin. El fet que aquest informe que havien fet tractant dades hagués estat publicat en un diari volia dir que s’havia filtrat i havien incomplert aquest deure de custòdia.
El fet que aquest informe hagués estat publicat en un diari volia dir que s’havia filtrat i havien incomplert el deure de custòdia
Què vol dir 'deure de custòdia'?
L’Agència entén que la custòdia no és un fet de culpa, sinó de resultat. Però si una informació es filtra és que no has posat els mitjans i, per tant, s’ha comès una falta greu. És una qüestió objectiva.
Quines violacions més s'havien produït?
La segona és que s’havia fet un tractament de dades impropi perquè només es pot fer un tractament de dades personals si es demana autorització de l’interessat i es posa coneixement seu. La llei de protecció de dades diu que la policia pot tractar dades en funció de la persecució o la prevenció de delictes. A més s’havien tractat dades de caràcter ideològic que són les més reservades. La Constitució diu que ningú pot preguntar sobre la ideologia i encara menys la policia fer informes d’això, que recorda el franquisme.
Què els va dir l’Agència?
Que com que s’ha arxivat el procediment penal, ells també l’arxivaven sense donar cap raó. Llavors vam fer un recurs administratiu i ens van contestar amb un argument demencial. Diuen que hi ha un principi del procediment penal -Non bis in idem- que estableix que a una persona per un mateix fet no se la pot jutjar dues vegades.
S’havia arxivat el cas per la via penal...
No s’havia penalitzat ningú i, per tant, no es produïa la duplicitat. El procediment penal buscaria la persona que l’hauria filtrat i l’administratiu buscaria el responsable de les dades. Així, podria no recaure sobre les mateixes persones però, a més, no s’havia penalitzat ningú. No té sentit. Aplicaven aquest principi d’una forma barroera i encara més tractant-se de jutges. A més hi ha un article que diu que no ens fiquem amb la policia. És greu.
Greu per què?
Perquè l’Agència és un organisme independent creat a través de la normativa europea per vigilar d’una manera independent l’administració, per tal que tracti correctament les dades. Un dels punts més delicats és la policia. Amb aquesta resolució fa deixadesa d’una funció molt important que té l’Agència, perquè no intervé.
Amb aquesta resolució fa deixadesa d’una funció molt important que té l’Agència, perquè no intervé
Quin és l’argument?
Que no és un informe policial, sinó que és un informe d’intel·ligència.
Podria estar tot això emmarcat en l’'Operació Catalunya’?
Hi ha una paraula que em va fer pensar, que és la d’”intel·ligència” per tractar això. Resulta que això lliga amb què el senyor Fernández Díaz i [l'exdirector de l'Oficina Antifrau] De Alfonso estan tractant tot això, que és un tema relacionat amb el dret a decidir i el procés, i resulta que abans de tot això es filtren les fotografies en un dels diaris als quals la policia sol filtrar informació. És més fàcil atrapar un mentider que un coix, i a l’informe hi ha coses.
Com demostren que aquesta informació havia sortit de la policia?
És evident que els de La Razón no volien dir d’on havia sortit la informació, però es veu claríssimament, perquè els jutges quan signen el manifest signen amb el seu nom en català, a diferència del que consta en el seu DNI. Tots els noms publicats estan en canvi tal com consten al carnet d’identitat. Fins i tot al transcriure els cognoms, n’hi havia un que a l’informe policial estava equivocat i al diari va sortir igual amb error. Això vam dir-ho al recurs i ells se’n van rentar les mans sense entrar a considerar si hi ha hagut vulneració.
És una peça més del trencaclosques de l’'Operació Catalunya', doncs?
Està lligat. Quin sentit té que la policia faci això? Podria ser l’inici de tota aquella operació. Es veu que són unes pràctiques que des del punt de vista d’un Estat de dret i democràtic són impresentables. Per buscar un subterfugi s’emparen en què és una operació d’intel·ligència.
Podria ser l’inici de tota aquella operació. Per buscar un subterfugi s’emparen en què és una operació d’intel·ligència
Com s’ha de sentir la ciutadania pensant que a tots ens poden filtrar les dades?
L’organisme que ha de defensar això se’n renta les mans. Si l’Agència de Protecció de Dades actua així, vol dir que estem desemparats totalment. De què serveix l’Agència si en les coses grosses fallen?
A banda de presentar un recurs administratiu, seguiran cap altre procediment per solucionar els cas?
Portarem el recurs al Tribunal Suprem i es demanarà que s’anul·li aquest arxiu i que s’obligui l’Agència a investigar i a dictar una resolució.
També tenien pensat portar el cas al Tribunal Constitucional?
Paral·lelament, el procediment penal anirà amb un recurs d’emparament.
Anem als Papers de Salamanca. Què representa per Catalunya la Comissió de la Dignitat?
Representa un moviment ciutadà que ha après la manera de fer una reivindicació que, d’alguna manera, des del punt de vista polític estava encallada i fins al 2002, quan es va crear la Comissió, la Generalitat només demanava documentació de l’arxiu de la Generalitat i no de la gent particular. Primer havíem d’explicar que existia aquesta documentació i que, a més, també s’havia pres documentació de particulars.
Què va canviar?
Vam desencallar la situació política i es va posar sobre la taula la qüestió de fons. Parlem d’una documentació requisada, que la major part es va destruir. La població de Catalunya va conèixer el fet i va assumir la justícia d’aquesta reclamació gràcies al paper de la Comissió de la Dignitat. No tenia sentit que un acte de requisa del franquisme es mantingués en un Estat democràtic. Avui, tothom sap què volen dir els Papers de Salamanca. I a Catalunya, com a mínim, no hi ha ningú que hi estigui en contra i que no ho entengui. La Comissió va aconseguir fer un consens social al qual s’hi van afegir els partits polítics.
La Comissió va aconseguir fer un consens social [amb els Papers de Salamanca] al qual s’hi van afegir els partits polítics
Polítics catalans o també espanyols?
L’Estat ha col·laborat molt poc en el compliment de la llei perquè des del 2005 fins ara ja van quasi onze anys i encara no estan tots els papers retornats. Hi ha hagut una feina positiva i costosa de l’Arxiu Nacional per localitzar i informar els interessats perquè molts no sabien ni que tenien aquesta documentació, molta personal i privada.
En quin sentit ha col·laborat poc l’Estat?
Mentre que la Generalitat buscava, informava els familiars afectats i establia el sistema de retorn -que és el que diu la llei-, l’actitud de l’Estat va ser una altra. Sense informar ningú, va establir en un decret que van publicar el desembre, en temps de vacances, el termini d’un any per recuperar els papers i, a més, establia que el retorn l’havien de fer les comunitats autònomes. Però si la gent no tenia coneixement dels papers, i no els informaven, difícilment se’ls podia fer el retorn. Va haver-hi una família que va demanar-ho a la Comunitat de Madrid i, com que el PP estava en contra del retorn, van contestar que ells no volien aquesta competència i els van enviar al Ministeri de l’Interior, que també se'n va rentar les mans dient que era competència de les comunitats. Això és demencial. L’Estat té pendent reobrir un altre període de retorn.
Canviant de tema, és vinculant el referèndum de Tortosa pel monument franquista si va en contra del que diu la llei de la memòria històrica?
Jo entenc que s’han fet les coses malament. La transició ha anat com ha anat, es va fer la llei de la memòria històrica l’any 2007 i l’article 5 diu que s’han de retirar els monuments franquistes. En el moment de la transició hi va haver una retirada, sobretot a Barcelona. Totes les coses que queden, l’administració les ha de retirar.
Ara diuen que el reinterpretaran.
Què vol dir reinterpretar-lo? Aquest monument està fet amb una finalitat molt concreta i ara no podem dir que farem el símbol de la pau. Aquesta consulta va ser un error i no pas perquè no s’hagi de fer, però hi ha qüestions que són de base, que és que no hi hagi símbols franquistes que representin la repressió.
Altres que van votar a favor de mantenir el monument, al·legaven motius econòmics.
El que s’ha d’explicar és el fet. No s’ha de difuminar la qüestió i dir que ja ens hi hem acostumat. Això vol dir que no tenim present el que representava i les administracions públiques tenen l’obligació de retirar-los. Alemanya no es plantejaria mai aquesta qüestió. Un tema no el mates perquè no diguis que existeix.
