traducció - translate - traducción

13.7.17

Com es fan els referèndums d’independència al món

.
Preguntes binàries, sense llindar de participació, guanya qui té la meitat més un vot i amb algunes dificultats per als votants residents a l’estranger, així han estat la majoria de referèndums importants

L'exprimer ministre escocès Alex Salmond sosté l'acord pel referèndum sobre la independència d'Escòcia | ACN
Gemma Aguilera

El preàmbul de la Llei del Referèndum d’autodeterminació, els detalls de la qual es van donar a conèixer en un acte de JxSí i el Govern al TNC dimarts 4 de juliol, i prèviament al Parlament en una compareixença dels 71 diputats independentistes, invoca la legislació internacional per donar cobertura a la convocatòria del proper 1 d’octubre, recordant que els tractats rubricats per l’Estat espanyol, com els pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. La llei, que conté una trentena d’articles, també estableix que un cop celebrat el referèndum, si guanyés el ‘sí’ es declararia la independència en el termini de 48 hores i s’aprovaria la llei de transitorietat jurídica. I en cas que guanyés el ‘no’, es convocarien eleccions autonòmiques de manera immediata.

Però el caràcter unilateral del referèndum català el converteix en un cas molt particular en el panorama internacional, on els referèndums d’independència més rellevants s’han produït de forma pactada amb l’Estat al qual pertanyia la nació. Des del Quebec (primer referèndum, 1980) fins a Escòcia, passant per Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Timor Oriental o Montenegro. La norma general en estats democràtics ha estat el pacte ad hoc en els casos en què el referèndum d'independència no estava previst en la legislació vigent. Espanya és una excepció. L’informe Qui té dret a votar? I altres assumptes polèmics sobre referèndums de secessió, coordinat per la Càtedra Ferrater Mora (UdG) i elaborat pels professors Ivan Serrano (UOC) i Jaume López (UPF), a instàncies de l’eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras, analitza les principals qüestions d’organització de 14 referèndums d’independència celebrats entre el 1980 i l’actualitat. 

“El concepte d’unilateralitat fa referència a una qüestió normativa. Quan es produeix un bloqueig entre les dues parts implicades perquè no hi ha un marc legal que ho permeti o perquè no s’ha arribat a un pacte polític ad hoc. És en aquest sentit que la situació entre Catalunya i Espanya, en què un Estat democràtic es nega a canalitzar amb les eines de què disposa, tant legals com polítiques, un escenari democràtic per resoldre un conflicte a les urnes, esdevé una excepció en el mapa internacional”, explica a El Món el politòleg de la UOC Ivan Serrano, que conjuntament amb el politòleg de la UPF Jaume López, ha analitzat el llindar de participació, el llindar d'aprovació, el cens, la participació, els resultats i el vot a l'exterior de referèndums d'independència al món. 

Bandera de Montenegro a la duana de la frontera amb Croàcia. | GEMMA AGUILER
El cens de votació

Una d­e les qüestions que té rellevància en el cas català són els votants a l’exterior, que en els comicis electorals en què l’Estat espanyol ha estat l’encarregat de facilitar la votació, han aparegut problemes greus que han deixat una part del cens exterior català sense possibilitat de votar. Dels 14 referèndums estudiats, en 6 es va permetre el vot de ciutadans nacionals residents a l’exterior i en 8 no van votar. En tot cas, no hi va haver problemes amb el cens, donat que els referèndums eren acordats. Ara bé, en alguns casos, com Lituània i Escòcia, es van produir canvis en el cens electoral emprat en comicis anteriors per incloure-hi nous col·lectius. Escòcia va permetre el vot als joves de 16 anys i també als residents de la UE i de la Commonwealth, i a Lituània també van votar els nacionals de l’URSS amb residència legal a Lituània, i els qui tenien nacionalitat lituana abans de l’ocupació soviètica el 1940, així com els seus descendents.

A l'hora de fixar el cens, els autors de l'informe recomanen tenir en compte tres tipus de col·lectius diferents: l’electorat actual de la regió subestatal (demos), la comunitat nacional sense Estat que busca l’autodeterminació (ethnos) i els ciutadans potencials del possible nou Estat (ciutadans putatius). I consideren especialment rellevant distingir entre els ciutadans potencials d’un nou Estat i els possibles votants en un referèndum de secessió. El primer grup depèn de les polítiques de naturalització del possible nou Estat i el segon, de l’acord entre el govern central i la regió secessionista, si és el cas. Si no s’ha arribat a un acord d’aquest tipus, el cens electoral ha de reflectir criteris democràtics clars.

Per altra banda, en gairebé tots els casos estudiats a l’informe, la pregunta és, al marge que sigui més o menys explicativa, molt clara i de resposta binària. Els autors de l’anàlisi assenyalen la necessitat que la pregunta “permeti als electors prendre una decisió informada i clara, de manera que el redactat ha de ser clar i neutral per no influir en l’opinió que es fan els ciutadans”. Un dels autors, el politòleg Ivan Serrano (UOC), remarca a El Món que “el més rellevant és que la pregunta no pot ser esbiaixada, tothom ha de saber què vol dir sí i què vol dir no, de manera que els resultat no es pugui manipular en cap cas”. En aquest sentit, avisa dels problemes que generen les preguntes d’arbre –cal respondre més d’una qüestió-, “com el 9N, o les preguntes que s’han fet a Puerto Rico sobre la seva relació amb els EUA, perquè és contraproduent, confon els electors i es fa molt difícil d’interpretar”.

Frontera de Croàcia amb Montenegro | GEMMA AGUILERA
La participació, sense mínims  

Pel que fa al llindar de participació, en 8 dels 14 no hi havia cap mínim marcat per donar validesa als resultats, i en els 6 casos restants sí que s’establia una participació entre el 50% i el 60% del cens electoral. Ara bé, a l’hora de validar els resultats –tècnicament, el llindar de validesa-, en 13 dels 14 referèndums estudiats es donava per bo el sí o el no amb la meitat més 1 dels vots dipositats a les urnes. L’informe constata que en contextos occidentals, com ara el Quebec i Escòcia, els llindars són l’excepció i no pas la norma. Malgrat que no és una regla general, hi ha alguns exemples de requisits de quòrum en democràcies no consolidades, com en el cas de Letònia, amb un quòrum de participació del 50% dels votants habilitats. En altres contextos de transició a la democràcia, com ara Montenegro, o en estats febles com el Sudan del Sud, també s’han introduït requisits de quòrum.



Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark
Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )