El primer atansament al «Memorial de Greuges» de 1760 ho farem a través de la traducció i primera edició que en va fer Enric Moreu Rey l’any 1968.
Enric Moreu Rey, Barcelona (1917-1992) doctor en lletres. L’any 1980 va fundar la Societat d’Onomàstica de la qual va ser el seu secretari general. Marià Manent ens diu que la figura de Moreu s’acosta molt a la d’un humanista, que era un personatge polifacètic immergit en la cultura i un il·lustrat del nostre temps que estimava el segle XVIII, un segle mig perdut o devaluat a Catalunya.
Ell va ser qui va donar a conèixer el document i en va destacar la seva importància, alhora que se sorprenia pel fet que els grans historiadors del segle XIX i XX no el citessin. I conclou, a tall de crítica, que si l’haguessin conegut i estudiat, haurien canviat la seva visió del segle XVIII català. Podem afegir nosaltres que malgrat els seus esforços encara avui malauradament el «Memorial de Greuges» de 1760, no és prou conegut.
M’agradaria abans de passar endavant, fer una consideració prèvia en relació al títol «Memorial de Greuges» de 1760 que l’Enric Moreu ens proposa. S’allunya de l’original de Representación i, per altra part ens remet alhora a la Memoria en Defensa de los Intereses Morales y Materiales de Cataluña, reclamació adreçada al rei Alfons XII l’any 1885 que va ser coneguda popularment com a «Memorial de Greuges».
Aquest document de 1885 va ser fet per entitats econòmiques i culturals catalanes queixoses amb el conveni comercial amb Anglaterra i pel projecte d’unificació del dret privat espanyol. Recordem que el dret privat català, juntament amb el d’Aragó i a diferència del valencià, va subsistir als decrets de Nova Planta.
El títol «Memorial de Greuges» amb què tots dos documents han estat coneguts popularment té tot el seu sentit davant d’un poder absolutista com eren els dos reis de la casa de Borbó a qui es van adreçar, ja que els reclamants a diferència d’un sistema democràtic o inclús protodemocràtic o pactista havien de confiar únicament en la magnanimitat o bona voluntat del rei.
A pesar del que hem dit, un cop llegit el document, no sembla que aquesta actitud de passivitat sigui la de les persones que presenten la Representación. Ells es mostren com a diputats que recullen la situació i volen que sigui modificada i ser-ne partícips, malgrat que mantinguin les formes i les maneres que un monarca absolutista exigeix.
S’intueix que tenen més la voluntat de tenir el paper de diputats moderns en un parlament democràtic que no el que viuen en realitat. Em decanto a pensar que hi devia pesar i molt la tradició de segles del parlamentarisme català, tot just havien passat dues generacions des del decret de Nova Planta.
Desconec si hi ha cap estudi comparat entre la Representación (1760) i la Memoria… (1885.), però sense necessitat d’aprofundir massa es poden apreciar coincidències notables i que sorprenentment coincideixen amb els que defensa el catalanisme polític fruit de la Renaixença Romàntica.
El coneixement i positiva valoració del sistema politicoinstitucional anterior a 1714 –en el «Memorial de Greuges» de 1885– es diu que es va destruir el nostre sistema polític que era igual al que les nacions avançades d’avui volen acostar-se.
La defensa de Catalunya (en el cas del «Memorial de Greuges» de 1760 de la totalitat de la Corona Catalana-Aragonesa); la defensa de la llengua catalana i en els dos casos –no sé si és perquè no hi veuen altra sortida– ser partidaris de la unió amb una Espanya que reconegui plenament la realitat catalana.
Podria ser que la Quarta Renaixença que proposàvem com a hipòtesi, tingués com a característica l’acceptació de tots aquests punts a excepció feta de voler aquesta unitat amb Espanya?
Convé avançar i respondre a les preguntes que fins aquí us deureu estar fent:
Qui va ser l’autor o autors de la Representación (1760)? De mans de qui la va rebre el rei?
El Monarca receptor del «Memorial de Greuges» de 1760, va ser Carles III (casa de Borbó), tercer fill de Felip V i germà de Ferran VI. Després d’haver regnat a Nàpols entrà a la Península per Barcelona l’any 1759. A continuació convocà unes Corts –les primeres generals unificades una vegada la Corona Catalana-Aragonesa hagués estat annexionada a Castella– que es reuniren a Madrid a mitjan juliol de 1760.
És aleshores que, aprofitant aquesta sessió parlamentària, vuit diputats, dos per cadascuna de les ciutats capitals dels quatre estats que havien format la Corona Catalana-Aragonesa, van presentar el document a consideració.
Enric Moreu es pregunta per l’autor o bé els autors i quin era l’origen de la iniciativa de presentar-lo davant de Carles III (casa de Borbó) i ens diu:
“La lectura de la documentació municipal existent a l’Arxiu Històric de Barcelona, deixa suposar que la idea de la redacció i del lliurament partí de la capital catalana. És evident l’afany de la corporació barcelonina abans de l’afer, de crear o mantenir els lligams d’amistat més estrets amb les altres capitals de la Corona Catalana-Aragonesa, i, durant i després, portant la veu cantant, servint d’enllaç i afanyant-se a trametre el text del document a les altres ciutats.”
El Memorial va ser signat després d’unes reunions que van tenir a Madrid els dos diputats de Barcelona –el marquès de Cartellà i en Ramon de Ponsich– amb els de les tres altres ciutats. La redacció de la font municipal que ens ho diu admet perfectament la interpretació següent: proposició del text pels diputats de Barcelona i acceptació dels altres. Hi ha la creença fonamentada que, signat pels vuit diputats, el document fou posat en mans del rei i comentat verbalment per dos diputats només: els de Barcelona per expressa delegació dels altres.
Quin és el significat del «Memorial de Greuges» de 1760?
La primera resposta que se m’acut és la modernitat dels conceptes que s’hi expressen, com són la defensa de la felicitat i del bé comú dels fills de la Corona Catalana-Aragonesa com a principi rector de tota l’acció pública i el fi últim que ha de guiar als seus representants i al seu monarca.
Si hom mostra la seva sorpresa perquè en la Declaració d’Independència dels EUA es diu que cal buscar la felicitat dels ciutadans per a la modernitat del concepte, què no s’ha de dir, doncs, d’un document adreçat a Carles III (casa de Borbó) per part dels representants de la Corona d’Aragó vint anys abans?
Aquests valors de felicitat i bé comú apareixen a cada pas en els diferents articulats però també immediatament després de la salutació i agraïments en el primer apartat del text i, apareixen també en el darrer quan es concreten les demandes; cosa que li dóna una gran preeminència ideològica i de declaració de principis.
En segon lloc dir que ha existit durant segles una línia de continuïtat en el pensament polític català, a través del seu corpus constitucional que tot haver-hi estat en constant renovació mai va perdre la identitat. En aquest corpus i no com a fet menor, hi ha la unitat territorial de la Corona Catalana-Aragonesa. Aquest pensament va ser central durant la Guerra de Successió i ara veiem a través del document que després d’aquesta guerra, aquest pensament polític i la unitat del Territori continuen sent també el punt de referència.
Tot això s’oblida en parlar de la Guerra de Successió, la qual cosa complica la comprensió del conflicte en particular i de la nostra història en general. Ho podríem anomenar patriotisme constitucional, si el terme no hagués estat desprestigiat per l’ús que se n’ha fet per part de la política espanyola actual.
Hi ha un fet que ho exemplifica a bastament i és l’ocupació de Menorca l’octubre de 1708 per part d’en James Stanhope en nom d’Anglaterra; una ocupació que va ser justificada pels deutes causats per la guerra i no atesos per Carles III (casa d’Àustria).
Ramon Vilana Perlas, protonotari reial de la Corona d’Aragó no accepta la situació en funció del jurament del rei de no desmembrar els territoris de la Corona Catalana-Aragonesa i es negocia un empenyorament de l’illa per la quantitat del deute. Es pacten les condicions de com es governarà l’illa: Es mantindran les constitucions comunes i particulars, els ministres hauran de ser catòlics i naturals de l’illa o bé de la Corona Catalana-Aragonesa i l’illa quedarà lliure en el moment que Anglaterra s’hagués rescabalat del deute.
Ens hem referit al principi a la voluntat dels promotors del «Memorial de Greuges» de 1760 que aquest fos presentat per tots els estats que havien format la Corona Catalana-Aragonesa. En el seu contingut hi ha una referència constant a cadascun d’ells i malgrat distingir-ne els de la nació catalana per la llengua que parlen, en cap cas en qüestionen la unitat superior a través del sistema constitucional que els empara a tots.
Es fa una constant referència al sistema politicoinstitucional anterior, del qual en destacarem els següents punts:
Hom assenyala que en el sistema antic les ciutats elegien un màxim de cinc consellers per a les ciutats grans i un nombre menor per les petites. L’elecció es feia a sort i per la durada d’un any. Ara, diuen, les ciutats grans en tenen vint-i-cinc d’elegits a dit i de per vida. Això ha fet perdre el respecte que hi havia pels antics consellers i la ciutat no està més ben governada.
El sistema de fiscalització antic era més efectiu; el que s’ha introduït de les residències no ho és i contràriament és un niu de corrupció. Cal dir que les residències amb posterioritat al «Memorial de Greuges» de 1760 van ser suprimides.
No es valora la formació sinó tot el contrari i s’ha escampat el desprestigi del regiment de la cosa pública. Això fa que la gent noble i benestant el defugin. Malgrat tot, els naturals de la Corona Catalana-Aragonesa estan fortament inclinats a l’estudi encara que no n’esperin el premi d’una responsabilitat.
Es recorda –i aquest és un punt central en tot el document i en les conclusions finals– la necessitat de l’existència de diputats a càrrec de l’erari públic. Que recullin les demandes de la població tal com havien existit i que permeti que la gent pobra pugui expressar les seves demandes. No com en aquest moment, diuen, que estan a la mercè de desaprensius que els estafen.
Es fa esment que es continuen cobrant impostos de la Generalitat que en el seu dia havien estat establerts per a dotar econòmicament l’existència de diputats, que ara es reclamen; però que no s’aplica per aquesta finalitat perquè aquesta figura va desaparèixer amb el decret de Nova Planta.
Es retreu que en les lleis antigues els càrrecs públics eren originaris dels estats on s’aplicaven i ara les ocupen forasters que no coneixen la idiosincràsia ni el costum del lloc, ni la llengua en el cas de Catalunya, València i les Balears.
Es com una esmena a la totalitat de la situació que es viu l’any 1760 i un constant mirar a la situació anterior. Com dèiem hi ha una línia de continuïtat en el pensament polític.
En darrer lloc voldria destacar dels promotors del document el «Memorial de Greuges» de 1760 l’acceptació del nou estat que s’està construint però lligat a la pròpia realitat de la Corona Catalana-Aragonesa com es desprèn de tots els comentaris que fan i que fos en benefici de tots.
En aquest darrer punt la denúncia és molt clara:
Si hem d’estar units, fem-ho bé, ja que sembla que els qui volen la unitat ho fan només per a les coses que els beneficien i no per a les que beneficien les regions.
Aquest final és molt il·lustratiu per aquell aleshores i per avui.
Autor: Jordi Miravet Sanç, Economista i President del Memorial 1714
Font: EL «MEMORIAL DE GREUGES» DE 1760 I EL SEU SIGNIFICAT – VIBRANT
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada