traducció - translate - traducción

31.7.17

Madrid perderá Catalunya

.
Resultat d'imatges de dia de la independencia de colombia simon bolivar


Aquesta contundent afirmació és d'un savi professor colombià que actualment és el director de docència d'una de les més prestigioses universitats de Medellín, a on vaig estar fa poc convidat per pronunciar unes conferències. Quan vaig manifestar la meva sorpresa davant d'una asseveració tan rotunda, ell va afegir que sostenia aquesta tesi després d'haver seguit des de feia anys les tensions entre els catalans i els governants de Madrid i haver comprovat com aquests actuaven de la mateixa manera que fa dos-cents anys davant els criolls de Nova Granada que cridaven "visca el rei i mori el mal govern". A Colòmbia, em deia, a principis del XIX no hi havia molts independentistes però sí un gran descontentament per la política practicada pels funcionaris espanyols, i les queixes davant els virreis i el govern de Madrid no van rebre mai la més mínima atenció.

Aquesta continuada desatenció, acompanyada d'un notable menyspreu cap a la gent d'aquí, va ser el que va fer créixer els partidaris de la independència. No volien dependre d'aquells funcionaris ineficaços i corruptes i d'aquell govern de Madrid, tan llunyà com superb. Quan sento parlar a Rajoy, i sobretot a Sáenz de Santamaría, deia l'amic colombià, em sembla que estic sentint el mateix que deien els virreis i els governadors espanyols de fa dos segles. Només saben amenaçar amb càstigs i lleis i es mostren tan arrogants com desconeixedors dels problemes. Fa la impressió que contemplen els catalans com fa dos segles els governants de la metròpoli es miraven als habitants de les seves colònies. Aquesta actitud tancada dels funcionaris va ser la que va propiciar l'emancipació primer de tota l'Amèrica continental i, setanta anys més tard, de Cuba. Els governs de Madrid van perdre Cuba, sostenia el col·lega de Medellín, per menysprear als cubans, penalitzar-econòmicament i per incomplir els acords de pau de Zanjón. Quan van oferir l'autonomia a l'illa, l'any 1897, ja era tard i els cubans només volien la independència. Penso, va concloure, que els que avui governen a Madrid acabaran per perdre Catalunya perquè no tenen la mentalitat de polítics, sinó de funcionaris que no estan disposats a negociar res amb ningú.

Aquestes idees de l'amic colombià em van recordar les reflexions de Jaume Vicens Vives sobre l'absència de cultura de pacte en els governants castellans. Eren una gent, deia Vicens, que preferia lluitar fins al final, encara que sabessin que serien vençuts, de fer qualsevol cessió, que sempre era considerada com una indignitat. Com em deia el col·lega de Medellín, els alts funcionaris de Madrid són una espècie de gentilhomes orgullosos insensibles a la cultura del pacte. Prefereixen perdre-ho tot amb honor d'arribar a un acord amb els seus antagonistes. No va ser Espanya la que va perdre l'imperi colonial, afegia, van ser els funcionaris i governants de Madrid els que amb la seva actitud altiva van aconseguir que la lluita per la independència quallés en tota Amèrica Llatina en pocs anys. La tesi d'aquest colombià va acompanyada d'un notable interès i d'un coneixement bastant precís de la realitat catalana. Em va confessar que va seguir en directe des de Medellín la llarga nit electoral del 27-S que va transmetre TV3, una mostra més de la gran ressò internacional que "el cas dels catalans" està assolint.

Les comparacions sempre són arriscades, i molt més quan hi ha grans diferències en el temps històric i en les mateixes situacions polítiques, socials i territorials. Ara bé, la tesi del col·lega colombià coincideix força amb alguna de les reflexions que jo mateix m'he fet últimament. Avui no hi ha cap dubte que a l'Estat espanyol predomina un model politicoeconòmic clarament construït a partir de la centralitat de Madrid. Ho vaig dir en un article a La Vanguardia el maig del 2014, titulat "Madrid és el problema". Allà em referia a la gran concentració de decisions polítiques, econòmiques i financeres que hi ha avui a la capital i al predomini d'una nova oligarquia madrilenya integrada per alts funcionaris de l'administració central, per dirigents i exdirigents dels dos partits de torn, i per directius de grans companyies, multinacionals i bancs. És el més important nucli de poder que hi ha a Espanya i en ell predomina una ideologia corporativa construïda a partir d'una àmplia xarxa de complicitats, influències i favors polítics i econòmics que es simbolitzat com "la llotja del Bernabeu". Aquesta hegemonia, amb la complicitat d'una part de les elits catalanes, depèn de la pervivència d'aquest model de centralització dels poders.

L'actual triple crisi espanyola -la econòmica, la de la baixa qualitat democràtica i la territorial- ha palesat l'absència d'homes d'Estat capaços de comprendre la naturalesa real dels problemes i abordar-los amb valentia abans que es podreixen i sigui molt difícil resoldre'ls. Els alts funcionaris, quan fan de governants, no veuen més enllà de les lleis i les ordenances i estan acostumats al "ordeno i mano". Incapaços d'arriscar davant de situacions de crisi, prefereixen deixar passar el temps, creient que aquest ho acabarà arreglant tot. No tenen sensibilitat política per adaptar-se als canvis i les exigències socials. Per a ells, governar és resistir i res més. De seguir en aquestes actituds tancades i cegues no hi ha dubte que aquests alts funcionaris de Madrid que fan de governants també aconseguiran perdre Catalunya.


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark
Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )