traducció - translate - traducción

9.7.17

RECAPITULEM | Eduard Voltas

.
"No és honest tergiversar els fets i amagar-se darrere d’una presumpta manca de garanties per inhibir-se o fins i tot per boicotejar l’èxit de l’1O"

per Eduard Voltas 08/07/2017


La presentació de la Llei del referèndum d’autodeterminació ha disparat el soroll fins a nivells eixordadors, i s’estan dient unes coses que potser mereixen que recapitulem una mica per recordar no només on som, sinó sobretot per què som on som.

Recapitulem. L’autogovern de Catalunya està regit des de fa set anys per una llei que no és la votada pel poble. El poble va votar l’any 2006 en referèndum (legal i acordat) un text, i aquest text va ser alterat a posteriori (2010) pel Tribunal Constitucional. Legitimitat (vot popular) i legalitat (llei vigent) es van bifurcar en aquell moment i no s’han tornat a trobar. Amb un agreujant: des d’aquell dia, no hi ha hagut ni una sola iniciativa política per part de l’estat perquè es tornin a trobar. Com ha dit recentment un baró del PSOE en un atac de lucidesa, Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té l’estatut que va votar. Tots els altres tenen l’autogovern que volen tenir.

Recapitulem. La voluntat dels ciutadans de Catalunya està als llimbs jurídicopolítics des de fa set anys, cert, però encara que fos per passiva hi havia una manera d’acomodar de nou la voluntat popular amb la llei vigent: votar en eleccions els partits que acceptaven la sentència del TC. En aquest lapse de temps de set anys, però, els catalans hem fet exactament el contrari: hem renovat tres vegades el Parlament de Catalunya i en les tres hem mostrat inequívocament la no acceptació de les normes del joc imposades per la majoria demogràfica de l’estat. En un crescendo espectacular, tan ràpid que algú l’ha confós amb un suflé, s’ha passat d’una majoria parlamentària autonomista a una de sobiranista, i després directament a una d’independentista. La voluntat popular al 2006 era l’acceptació de l’estatut d’autonomia retallat. Al 2017 la voluntat popular ja no té res a veure amb allò.

Recapitulem. És important entendre una cosa: allò rellevant no és que l’estat no hagi atès les demandes de l’independentisme. Allò rellevant d’aquests set anys és que l’estat no ha atès ni tan sols les demandes de l’autonomisme, que ha reclamat, gairebé fins a la humiliació, un gest polític, una tercera via, alguna cosa a la qual agafar-se. No és que no es vulgui permetre un referèndum d’autodeterminació, és que ni tan sols està en l’agenda la recuperació de l’estatut d’autonomia votat al 2006 en referèndum legal i acordat (disculpin però m’encanta recordar-ho: legal i acordat).

Recapitulem. No hi ha expectativa racional de poder celebrar un referèndum acordat a l’escocesa o a la quebequesa ni a curt, ni a mig ni a llarg termini. S’hi neguen rotundament el partit del Govern, el primer partit de l’oposició, el partit crossa per a qualsevol combinació de govern futura, i també s’hi neguen els poders fàctics del primer a l’últim: monarquia, judicatura, banca i grans empreses cotitzades, grans mitjans de comunicació, conferència episcopal i tecnoestructura funcionarial de l’estat.

Recapitulem. Tampoc no hi ha expectativa racional d’una reforma de la Constitució favorable a Catalunya. No està en l’agenda. I si hi fos, tots els observadors de la política espanyola i del nucli de poder descrit en el punt anterior coincideixen en un punt: si ara s’engegués una reforma constitucional, seria per anar enrere. Almenys pel que fa a l’anomenada qüestió territorial.

Acabem. Es pot estar en contra del referèndum, només faltaria. S’hi pot estar en contra per lleialtat nacional espanyola, per càlcul partidista, per interessos materials a protegir, per aversió al conflicte, o per la suma de les quatre coses. Però no és honest tergiversar els fets i amagar-se darrere d’una presumpta manca de garanties per inhibir-se o fins i tot per boicotejar l’èxit de l’1O. Aquí n’hi ha uns que aposten per superar el conflicte votant i acatant el resultat de les urnes sigui el que sigui (subratllo: acatant el resultat sigui el que sigui), i qui no té cap solució per superar el conflicte i a més vol impedir que es voti per tots els mitjans. L’equidistància no sembla molt argumentable, i pot arribar el moment que esdevingui fins i tot moralment qüestionable.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark
Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )