traducció - translate - traducción

31.10.17

Discurs del Molt Honorable President Carles Puigdemont a Brussel·les (text i vídeo)

. ,


Divendres al vespre, reunits al Palau de la Generalitat, després de la declaració d’independència del Parlament i davant d’una sèrie de dades, dades de fonts contrastades, que indicaven que el Govern espanyol plantejava una ofensiva altament agressiva i sense precedents contra el poble de Catalunya, contra funcionaris que es mantinguessin fidels al govern legítim  i contra aquest govern que presideixo amb una querella del fiscal, confirmada ahir, amb penes que podrien sumar 500 anys  de presó contra el Govern i membres del Parlament, acompanyada de detencions. Aquest divendres vam acordar unànimement  que aquest govern prioritzaria la prudència, la seguretat i la moderació. Vam assumir que el diàleg i la negociació  que sempre havíem imaginat per trobar una sortida al conflicte que plantegen els catalans era en aquestes condicions  senzillament impossible.

Els vull recordar que des del referendum de l’1 d’octubre la nostra mà ha estat estesa al diàleg fins l’infinit, arribant  al límit de proposar la suspensió de la declaració d’independència a canvi d’un diàleg franc, proposta que també va ser  rebutjada per un Partit Popular i un PSOE que no volen assumir que tenen un problema gegant que no volen afrontar políticament  sinó amb repressió.

L’agressivitat de l’Estat, de la qual tenim tants exemples (més de 700 alcaldes querellats; les pallisses a milers de persones  -gent gran inclosa -, que van anar a exercir el seu dret a vot l’1 d’octubre; la impunitat de l’extrema dreta; les multes milionàries  contra responsables institucionals per fer possible la consulta democràtica del 9 de novembre del 2014, i ahir la presentació  de la querella del fiscal Maza, de la qual després parlarem), ens ha obligat, tal com els deia divendres a la nit, a adaptar el pla  de treball a aquestes circumstàncies i prioritzar per sobre de tot evitar la violència que sempre -SEMPRE-, juntament amb  la defensa de la pau i el diàleg, han estat una prioritat del moviment independentista i del Govern de Catalunya.

És des d’aquesta perspectiva que les mesures que ha adoptat el Govern des de divendres segueixen aquesta línia i són coherents  amb els valors de la pau, el respecte a la pluralitat i la neutralitat de les administracions que sempre hem perseguit  des del Govern de la Generalitat de Catalunya. Aquest govern hagués pogut optar per forçar els funcionaris fidels al Govern a iniciar una disputa per l’hegemonia, però  ha preferit garantir que no hi haurà enfrontaments, que no hi haurà violència. No es pot bastir la República de TOTS des  de la violència.Si l’Estat espanyol vol bastir el seu projecte des de la violència, aquesta és la seva decisió, però no ens pot  arrossegar a un escenari que el moviment sobiranista ha rebutjat de manera consistent, com hauria de fer tot demòcrata. El Govern havia dit que no posaria els funcionaris en una situació de risc i això és el que ha fet: no obligar-los a prendre  partit com a col·lectiu perquè son servidors del país i de l’administració per damunt de tot. Si aquesta actitud té com a preu alentir el desplegament de la República, cal considerar que aquest és un preu raonable a  l’Europa del segle XXI.

És indiferent que aquest exercici de responsabilitat sigui apreciat o no pels altres. És un acte de coherència que demostra  que la República catalana serà un estat diferent. No hem arribat fins aquí per comportar-nos com tantes voltes hem criticat  que s’ha comportat l’Estat espanyol.
 D’altra banda, ahir finalment vam poder veure la querella del fiscal Maza, un fiscal, per cert, reprovat pel Parlament  espanyol, que confirma fil per randa l’extrema agresivitat que planteja el govern espanyol contra el Govern i contra la  mesa del Parlament.

Una querella que no se sustenta jurídicament, que en tot el redactat es refereix a fets polítics; una querella que se centra  en perseguir una idea, unes persones, no un delicte; una querella que demana 30 anys de presó per a cadascú de nosaltres,  que demana la citació immediata amb totes les evidències que les citacions poden implicar presó preventiva, com ja vam  veure en el cas dels dos líders del moviment cívic actualment a presó, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Una querella que s’afegeix a l’opció pel camí de màxima bel·ligerància que ha triat el Govern espanyol i del qual nosaltres  no farem seguidisme per responsabilitat i prudència.

És des d’aquest punt de vista que, com els deia, el Govern legítim de Catalunya ha adaptat el seu pla de treball prioritzant  4 àmbits que els explico a continuació:

a) Una part del Govern, encapçalat per mi com a president legítim, ens hem desplaçat a Brussel·les per fer  evident el problema català al cor institucional d’Europa i denunciar també la politització de la justícia  espanyola, la seva manca d’imparcialitat, la seva voluntat de perseguir les idees, no els delictes, i fer evident  al món les greus mancances democràtiques que es viuen a l’Estat espanyol i la ferma aposta del poble català  pel dret a l’autodeterminació, pel diàleg i per una solució acordada.

b) Una altra part del Govern, encapçalada pel vicepresident i pel cap de llista de Junts pel Sí, continua a Catalunya  fent activitat política com a legítims membres del Govern de Catalunya. No abandonarem en cap cas  el Govern català, continuarem treballant tot i les limitacions que imposa l’estratègia de no confrontació  i assumirem la defensa de la querella de l’Estat. És una querella política i, per tant, ens enfrontarem des  d’una posició política, no jurídica. Això vol dir que no defugirem les citacions; no volem negligir la nostra responsabilitat  i ens enfrontarem políticament a la greu injustícia que planteja el Goven espanyol.

c) Donem suport a les diferents iniciatives que s’estan posant i es posaran en marxa per evitar que el 155  es dugui a la pràctica i acabi desmuntant el sistema institucional català. En aquesta línia, donem suport als  sindicats, a les entitats, als càrrecs directius del Govern que s’han quedat en els seus llocs de feina i els demanem  que facin tot el possible per evitar la demolició del sistema institucional català. La gent que va salvar  les escoles l’1 d’octubre estic segur que salvarà les nostres institucions.

d) Finalment, entomem les eleccions que ha plantejat l’Estat espanyol com un repte democràtic. No ens  fan por els reptes democràtics, al contrari. Si l’Estat espanyol ha volgut fer un plebiscit per legitimar el 155  i les seves polítiques, nosaltres l’entomarem i li donarem resposta a ell i a tota la comunitat internacional.  Estem totalment d’acord que és votant com es resolen els problemes, no empresonant polítics o ciutadans compromesos o violentant funcionaris. Les eleccions del dia 21 de desembre són un repte, doncs, que entomem  amb totes les nostres forces. Avui, des d’aquí, llanço una pregunta a tothom: nosaltres respectarem el resultat de les eleccions, com hem fet sempre,  siguin els que siguin. Farà el mateix el Govern espanyol i el bloc del 155? Aquesta és la pregunta a fer: respectaran el  resultat de les urnes? Vull un compromís clar de part de l’Estat. L’Estat respectarà els resultats que puguin donar una  majoria a les forces independentistes o no? Si això no és un clar compromís per part de l’Estat, vol dir que hi haurà votants,  de primera i de segona classe a Catalunya. Esteu disposats a respectar els resultats, siguin els que siguin, de les eleccions:  sí o no? El conjunt de la població catalana, sí, però cal saber, sense ambigüitats, quina és la posició de tots els partits que  donen suport al 155 i, particularment, del PP i del Govern espanyol. Vull acabar, abans d’anar a les preguntes, amb dos reflexions. Una a la comunitat internacional i una altra al poble de Catalunya.

A la comunitat internacional i molt especialment a Europa li demano que reaccioni. Que vegi que la causa dels catalans  és la causa dels valors en els quals es fonamenta Europa: la democràcia, la llibertat, la lliure expressió, l’acollida, la  no-violència. Permetre al Govern espanyol que no dialogui, que toleri i empari la violència de l’extrema dreta, que s’imposi  militarment, que ens posi a la presó durant 30 anys, és acabar amb la idea d’Europa i és un error que pagarem molt car tots  els europeus.

Al poble de Catalunya li demano que es prepari per un camí llarg. Tenim davant un estat que només entén la raó de la força  i que ha decidit utilitzar la violència i la repressió per aconseguir que abandonem el nostre projecte polític. I no ho aconseguiran.

La unitat que hem demostrat fins avui, la intel·ligència col·lectiva que ens ha permès avançar amb el pacifisme  com a única arma, la democràcia com a eina que ens fa invencibles, són i seran les bases de la nostra victòria.

Demano també reconeixement per a cadascú dels consellers i conselleres del meu govern. Tots tenen molt present davant  els seus fills i família l’amenaça que afrontem. L’equip que avui està aquí i els que estan a Barcelona mereixen el nostre  màxim reconeixement per l’esforç personal que estan fent i us vull demanar que els hi doneu el vostre màxim escalf.

Finalment, un últim prec: treballem perquè sigui impossible que el Partit Popular, el PSOE i Ciudadanos desmuntin les  institucions catalanes. Lluitem amb la màxima creativitat per mantenir les institucions vives i impedir el 155. Impedir el  155 és mantenir fort i viu el Govern legítim de Catalunya. I les eleccions del proper 21 de desembre estan en aquesta lògica. És en el territori de la democràcia on som més forts. És en el terreny de la democràcia on sempre hem guanyat. Ho repeteixo:  quan ens hem pogut confrontar democràticament hem guanyat. En l’ús de la força no hem guanyat mai i ni volem  guanyar. També és un consell per a l’Estat espanyol. I, per tant, allà on sempre hi hagi urnes, ens hi trobaran. Allà també  ens trobaran.

Moltes gràcies.

Brussel·les, 31 d’otubre de 2017




Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
 

Share/Bookmark
0 comentaris

TAL I COM HO VEIG

.


Quico Romeu

El que està passan em fa tota la pinta d'un pacte entre el Govern i el Gobierno a través d'algun tipus de mediació per part de tercers. Fins ara el que tenim és un Rajoy que renuncia a implementar el 155 durant 6 mesos, o més, i enlloc es conforma amb una aplicació mínima de 54 dies, justament fins unes eleccions que pretenia que es convoquessin entre tres i sis mesos més enllà; això evitant intervenir TV3, l'ACN o CatR; també s'ha fet enrere dels globus sonda per il·legalitzar els partits independentistes o els programes que plantegin la independència. Per la seva banda el Govern català renuncia a executar la República Catalana mantenint-la en un "suspens" líquid, almenys fins que es celebrin les eleccions.

Que Puigdemont dijous i Rajoy l'endemà plantegessin la "solució" d'unes eleccions. sembla apuntar a una solució imposada a les dues parts per d'una suposada mediació; també com a sortida airosa acordada per les dues parts a través de tercers. Una part hauria mantingut la imposició del 155 com li demanaven els seus, mentre que la part catalana hauria aconseguit declarar la República, com havia promès, tot i que de manera aigualida.. i tot sembla que es podria clarificar en unes eleccions acceptades per les dues parts com a mal menor. Eleccions que podrien substituir aquell referèndum legal i acordat que reclamava el PSOE instal·lat a Catalunya i també oferir les garanties exigides per aquells sobiranistes que s'erigeixen com els reclamants purs d'un referèndum.  Jo ho veig així, però suposo que en els propers dies s'anirà sabent quin és l'abast de tot plegat.

Em criden l'atenció dos fets que reforçarien aquesta tesi. Perquè, d'entrada, el Govern no ha publicat al DOGC la proclamació aprovada al Parlament? també és xocant que aquesta vegada el Gobierno no hagi portat davant el Tribunal Constitucional aquesta declaració. Segurament és la primera que no suspenen cautelarment alguna cosa aprovada pel parlament sobirà del Principat. Són aquests alguns termes del possible pacte? És especulació, naturalment, però la República està declarada i només pendent de publicació; potser, en cas d'una més que possible victòria per part de l'opció independentista, els països que s'han bellugat per reconèixer la RC accelerarien aquest reconeixement; potser s'hi podrien sumar una bona part d'aquells que han posat l'accent en l'unilateralisme per tal de no fer-ho, de moment.

En tot cas em sembla clar que la pressió que hauríem de fer des de l'independentisme és exigir que la comunitat internacional vigili d'aprop l'organització de les eleccions ja que tenim antecedents que el PP i l'empresa Indra, imputada en la Gürtel i habitual organitzadora de comicis convocats pel PP, solen fet trampes.

Crec que haver renunciat a implementar la República immediatament després d'haver-la guanyat i que diversos organismes i personalitats internacionals n'hagin reconegut el resultat, dóna prou força per reclamar una observació internacional que eviti problemes amb el vot per correu, per exemple, o amb compres de vots, boicots al vot a l'estranger, vots de persones mortes, etc. Aquest tipus d'irregularitats o directament fraus,  s'han donat sempre en  tot tipus d'eleccions convocades pel PP. Si tot fos fruit d'un pacte amb intervenció de mediació de tercers, seria lògic exigir a aquests tercers que observin l'acompliment d'allò pactat...

Per tot plegat creu-ho els dits perquè s'estableixi una estratègia consensuada entre tots els partits independentistes.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark
0 comentaris

30.10.17

A partir d'ara | Josep-Lluís Carod-Rovira

.


 
per Josep-Lluís Carod-Rovira 28/10/2017

Som ja, plenament, a la dimensió desconeguda. Una dimensió en la qual ningú no pot preveure, del cert, què succeirà i què no, al llarg de les properes setmanes i mesos. Finalment, després de 26 dies d’incertesa, una gestió pel cap baix desconcertant de la situació i una navegació amb massa cops de timó sobtats, en plena ruta, el Parlament ha proclamat la independència, gest històric que mereix el nostre reconeixement més sincer i joiós. Cal felicitar-ne, doncs, el president, els integrants del govern que han estat al seu costat fins al final i els membres de la cambra catalana que ho han fet possible. Han complert la paraula donada i una majoria democràtica i legítima ha aprovat la creació de la República Catalana. Han estat valents i decidits, sabent a què s’exposaven, i per això mereixen la nostra gratitud. Han culminat un procés pel qual tanta gent i tantes generacions havien lluitat, al llarg de la història, malgrat que molts d’aquests lluitadors, anònims o no, van patir per part d’altres compatriotes el menyspreu i la ridiculització per les seves posicions independentistes i, potser, ara no ho han pogut veure. Tot va bé, doncs, si acaba bé.

Però la declaració clara i inequívoca de la independència no ens converteix en independents. Ara ve la part més difícil, perquè som tan sols a l’inici d’un camí que, ho dic convençut, ja no té retorn enrere possible. Hi ha massa interrogants per a respondre i situacions noves, a les quals mai no ens havíem enfrontat abans i haurem de trobar les formes més intel·ligents d’anar sortejant-les. No es tracta, només, d’anar donant cos i solidesa a la nova República, de cara endins, sinó també de cercar complicitats a l’exterior que, en un termini raonable, puguin desembocar en els primers reconeixements internacionals que, generalment, mai no arriben de manera immediata. I encara menys en una situació com l’actual, de cohabitació de dues legalitats, en un mateix territori: la de la República Catalana i la del Regne d’Espanya. Ja veiem com els partits que fan possible la continuïtat del règim de la transició, el Frente Nacional (PP,PSOE,C’s) prioritzen la integritat territorial de l’estat espanyol tal i com l’hem coneguda fins divendres, situant el concepte localista d’unitat d’Espanya, com a valor suprem, per damunt de la noció universal de democràcia. I que, tots plegats, estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-ho.

De fet, el més antic d’aquests partits, ja té una certa tradició de col·laboració colpista, des de la Dictadura de Primo de Rivera, passant pel 1934 i la fugida a l’exili d’Indalecio Prieto, el mateix que, durant el franquisme, signà amb Juan de Borbón un pacte per a la restauració de la monarquia, fins arribar a la mai no prou explicada implicació socialista en la Tejerada del 23 de febrer de 1981. Sense la implicació total i absoluta del PSOE, l’ofensiva actual d’Espanya contra Catalunya i el desmantellament de les seves institucions, en una versió contemporània del Decret de Nova Planta, no hauria estat possible. Pedro Sànchez, doncs, s’ha passat per l’arc triomfal el prec sonor de Miquel Iceta (“Pedro, líbranos del PP!”), per a fer, justament, tot el contrari: posar-se a les seves ordres i legitimar la seva política repressiva. La unitat d’Espanya ha passat per sobre de la democràcia i per sobre de Catalunya. Els pocs o molts votants catalanistes que encara li puguin quedar al PSC ja saben, doncs, quin ús es fa dels seus vots.

Ara encara és massa d’hora per a predir quina autoritat acabarà fent-se càrrec, realment, de la governança quotidiana a Catalunya i en quins termes. I també quina actitud hi haurà pel que fa a les anunciades eleccions del 21 de desembre: hi concorreran les forces independentistes? Amb quantes llistes electorals ho faran? Amb quins candidats a president encapçalant la candidatura? Hi haurà algun partit il·legalitzat pel Frente Nacional? Cal concórrer-hi, guanyar-hi clarament i legitimar així, davant del món, la proclamació adoptada el 27 d’octubre? O bé cal boicotejar-les, des de la consciència que, en aquest cas, tot el Parlament serà contrari a la independència proclamada? Espero i desitjo que els nostres dirigents polítics tindran l’encert d’adoptar la millor de les decisions, sabent que, a partir d’ara, els ritmes s’acceleren i les coses canvien d’un moment a l’altre, sobretot si l’economia espanyola i europea se’n ressent i es produeix algun tipus de moviment internacional més favorable a Catalunya, tot i que no sigui, encara, en forma de reconeixement del nou estat.

Mentrestant, d’Espanya no n’arriba res de nou, sinó el que n’ha arribat sempre al llarg de la història: violència i arrogància. Tots els fets de violència que s’han vist a Catalunya els darrers dies, mesos i anys, tots sense excepció, han estat protagonitzats per les forces policials espanyoles uniformades, actuant contra una població indefensa i pacífica de totes les edats, amb una brutalitat mai no vista, plena d’odi ètnic contra els catalans; per policies espanyols de paisà, borratxos i incultes, incapaços de distingir entre la llengua catalana i la italiana, pensant-se que són els amos d’aquest país i que hi poden fer el que volen, o bé per civils amb banderes espanyoles intentant assaltar un mitjà de comunicació públic com Catalunya Ràdio, destrossant equipaments de BTV o entrant agressivament al CIC de Barcelona, centre d’ensenyament que acollia en aquells moments nens i adolescents, tots menors d’edat, que fugien espaordits, com els ferits agredits al passeig de Gràcia. Diguem-ho clar: la violència, a Catalunya, només alça una sola bandera, l’espanyola, i es fa en nom d’un sol país, Espanya. Al costat de la violència física, però, hi ha també la violència institucional que ara comencem a patir, amb una legalitat pensada només per a garantir no la democràcia, sinó la unitat d’Espanya.

La violència expressa l’absència total d’arguments per a convèncer i, alhora, la por davant els arguments dels altres. I, finalment, l’arrogància, aquella fatxenderia característica de la “hidalguía castellana” que fa segles que no guanya cap guerra i que sempre arriba tard a totes les cites de la història. Amb violència i arrogància no es convenç cap poble, no s’atreu cap nació, no es sedueix cap país, perquè abandoni la idea de llibertat i vulgui continuar en un estat del qual només rep menyspreu, saqueig econòmic i garrotades. És per això, precisament, que guanyarem. Perquè ja no els tenim por i no els reconeixem cap autoritat moral, per més que encara controlin el poder militar, judicial, administratiu i diplomàtic. No sabem quan serà, però la desconnexió definitiva ja la tenim a tocar, si no errem el camí que hem de recórrer, un sol camí i no setanta, assumit per tothom que vol aquest país lliure i sobirà. Benvinguda, doncs, República Catalana!


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
Share/Bookmark
0 comentaris

29.10.17

Cada hora que passa és una victòria

.

«Ens n'anirem a dormir setze vegades i quan ens alcem després d'aquella nit tot el futur d'aquesta part del país serà a les nostres mans»



Permeteu-me que avui faça una cosa poc corrent. Alguns dies afegesc una nota darrere l’editorial, per explicar algun matís. Però avui crec que aquesta nota ha de ser llarga i anar a dalt.

A sota de la nota trobareu l’editorial que vaig redactar ahir al vespre. Com cada dia, aquest editorial es va publicar al vespre a VilaWeb Paper i els subscriptors el van rebre a les seues bústies de correu.

Però jo ahir no era a la redacció, com és habitual, sinó al País Basc, on participava en un debat organitzat per Berria, sobre la situació catalana. Ja sabeu que cada diumenge el director d’aquell diari, Martxelo Otamendi, i jo mateix intercanviem una carta creuada en totes dues publicacions, i ahir, d’alguna manera, ho vam fer en públic.

Mentre anàvem fent el debat, el meu mòbil no parava de vibrar a la butxaca, i això em feia pensar que passava alguna cosa important. No podia agafar-lo i fins que no va acabar el col·loqui no vaig copsar quantes coses podien arribar a esdevenir-se en les dues hores que havia durat el debat.

Quan es va acabar, em vaig trobar amb centenars, literalment, de missatges sobre els temes més diversos. Fins i tot vaig tenir un moment de confusió abans d’entendre què havia passat. Els uns em deien que hi havia una manifestació de batlles –després vaig entendre que era la convocatòria de dissabte. Els altres m’explicaven no sé què d’una web –després vaig entendre que, contra el tancament de la primera web del referèndum, la Generalitat hi havia respost obrint aquesta i aquesta. Uns altres em deien no sé què d’un pronunciament del Departament d’Estat dels Estats Units –que ha acabat essent aquesta important declaració sobre Catalunya, precisament. Tot això, adobat amb fotografies de cartells electorals que es veu que ja s’han penjat o comentaris diversos sobre els preparatius, per exemple, del gran acte central que aquest vespre obrirà la campanya electoral.

Em vaig quedar bastant estupefacte. No és habitual que en tan poques hores ens passen tantes coses d’importància. I em va agradar molt de trobar una resposta d’un dels subscriptors al meu editorial primer, que em va semblar paradigmàtica. El comentari era de Roger Civera –el podeu llegir més avall– i deia que porta un rellotge d’aquests connectats i que havia pensat de llevar-se’l perquè no parava de vibrar tot el dia amb alertes. El vaig entendre. Perquè ahir al matí tampoc no havíem parat ni un segon. Només la citació de la fiscalia als batlles ja va originar un enrenou monumental.

Per això, i perquè durant el dia em va semblar detectar un nerviosisme especial, ara, de matinada, m’ha semblat que més que parlar de la repressió, com parlava originalment, potser era important de fer també aquesta prèvia que ara escric i parlar-vos, com un més, com un entre tants, de la manera com tots plegats crec que hauríem d’encarar aquest moment de vertigen tan ple d’esperança, però també tan carregat de nervis.

Concretament, m’agradaria dir quatre coses, per si serveixen a algú.

-1. Sobretot, cal no perdre la calma. Això que fem ho han fet molts països abans que nosaltres, en condicions infinitament més difícils, i ho han aconseguit. I això que fem ha estat ben preparat. L’afer de la web ho demostra. Els espanyols ens volen dur al terreny de no discutir sobre el sí o el no, sinó sobre formes, maneres, regles i reglaments. És un parany. Jo no puc evitar a ningú que estigui nerviós, però puc dir la meua opinió. I estic absolutament tranquil pel que fa al referèndum. Crec que el parlament i el govern han pres una determinació tan potent, personalment i tot, que dubtar ara, quan falten quinze dies, sobre si hi haurà urnes, sobre si arribarà el paperet que diu on votarem, sobre si s’obriran els col·legis o sobre si el govern assumirà les conseqüències dels seus actes em sembla insensat. Ara fa una setmana van aprovar dues lleis que estableixen una legalitat catalana. Els han dit que retirassen els anuncis i els anuncis, allà on és responsabilitat seua, hi són. Els han enviat requisitoris i amenaces i les han assumides. I els paren trampes constantment i les esquiven. Qui vulga dubtar del compromís i la capacitat d’aquesta gent que en dubte, però jo no ho faré. I crec que som molts que a hores d’ara ja no en dubtem gens.

-2. Cal ser conscients que nosaltres, tots, som responsables de tot això que fem. Avui ja no hi ha titulars innocents. Des de presentar la reunió de Trapero amb el fiscal com una citació que no era fins a presentar el reenviament gairebé burocràtic d’allò que es comunicava a les unitats policíaques com un acatament, hi ha gent que o bé ha fet trampes expressament o no bé no s’ha adonat del mal que feia. Cadascú, per tant, és lliure de llegir, d’interpretar i  de difondre la realitat com vulga, però això té conseqüències. Per WhatsApp i Twitter no paren d’arribar mentides i manipulacions, que molts de vosaltres passeu de manera inconscient. No costa pas tant no fer-ho.

-3. Cal gaudir del moment, crec. Hem arribat ací per l’esforç continuat de moltíssima gent, per generacions senceres de persones que han lluitat per dur-nos on som, a quinze dies de la independència. No ser capaços de gaudir d’un moment tan preciós i excitant com aquest, no ser capaços d’aturar-nos en algun moment del dia i reconèixer que com a generació som uns privilegiats, em sembla poc respectuós envers els qui no ho poden viure.

-4. Sigueu conscients que la batalla, ara, ja és molt senzilla: només es tracta de resistir i no cometre errors. Cada hora que passa sense que Madrid trobe la manera d’apartar-nos de la via és una victòria que cal assaborir. Ens n’anirem a dormir setze vegades i quan ens alcem després d’aquella nit tot el futur d’aquesta part del país serà a les nostres mans. Amb la maniobra del Constitucional contra Rajoy, el president del govern espanyol s’ha quedat sense eines per a frenar-nos. I segurament això explica les relliscades d’ahir, que han començat a fer alçar les celles a Europa i als Estats Units. Que continuen relliscant, doncs. Per guanyar, al punt on som, a nosaltres ja no ens cal res més que aplicar moltes dosis d’intel·ligència. Ara no necessitem testosterona sinó cervells, paciència i una bona vista. I una gran decisió i una gran unitat. Són ells que ho tenen fotut, molt fotut. De manera que no ens compliquem la vida innecessàriament nosaltres, ara.

I, concretament sobre la repressió, aquest és l’editorial que havia escrit primer, ahir a la vesprada:

Aquesta nit travessarem un límit tots plegats. Comença la campanya electoral. Cada passa que fem, cada dia que avancem, és una batalla guanyada contra la repressió i la por. Per això la pressió espanyola està desesperada. Un acte públic multitudinari aquest vespre és una altra frontera que travessem enmig de la sorpresa i la negació emotiva de l’estat espanyol.

Però la repressió té límits. I això val més que ho recordem. Detenir o espantar una persona des d’un aparell estatal és molt senzill. Detenir-ne deu també. Detenir-ne cent comença a ser complicat. I detenir-ne mil esdevé impossible. No és cap frase japonesa bonica, cap eslògan de Mao o Ho Chi Min. No. Parle d’una cosa que hem viscut tots i que coneixem tots. Per exemple, el moviment d’objecció de consciència, i sobretot la insubmissió, va tombar l’estat d’aquesta manera.

Quan el valencià Pepe Beúnza va esdevenir el primer objector de consciència, el 1971, en plena dictadura, tota la repressió possible li va caure al damunt. Trenta anys després, però, el moviment contra l’obligatorietat del servei militar va tombar l’exèrcit, les corts i l’estat, i els obligà a fer-lo voluntari. I ho va fer des de la decisió individual dels qui no tenien por de jugar-se uns anys de la seua vida per allò que creien. No va ser senzill, però va ser molt eficaç. Va haver-hi milers de presoners, milers, durant anys i anys. Però va arribar un moment que simplement no hi havia ningú disposat a continuar-los empresonant ni recintes on els poguessen detenir, i van haver de claudicar.

Ara no parlem d’anys de lluita per a resistir sinó només de quinze dies. I intentar reprimir milers de persones, com sembla que pretenen, és una bogeria absoluta que els menarà a la derrota de manera inevitable. Simplement perquè la repressió es torna ineficaç quan el col·lectiu a què va destinada és capaç de col·lapsar-la, reaccionant-hi no pas com a individus que es poden doblegar un a un sinó tots junts, com la mata de jonc.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Share/Bookmark
0 comentaris

28.10.17

27.O: LA NOVA PLANTA DE 2017. VISCA LA REPÚBLICA!

.
Com el 1714 i el 1939, aquest 27 d'octubre de 2017, Castella ha aplicat de nou el "derecho de conquista". Avui vull recordar amb aquest vídeo l'efecte de la imposició dels decrets de nova Planta imposats al Principat de Catalunya el 2016, als  Regnes d'Aragó i de València el 1707 i al Regne de Mallorques el 1715. Menorca des del 1713, d'acord amb el tractat d'Ütrecht, havia passat a mans angleses, mentre que el  comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya, havien passat a França el 1659 d'acord amb el tractat dels Pirineus, per pagar el deute de guerra de Castella amb França.



Podeu comparar amb l'esperit de les lleis del BOE publicades ahir pel govern castellà

DIT AIXÒ: VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark
0 comentaris

26.10.17

Roda de premsa de TV3, CatR i l'ACN davant el 155

. ,


Aquesta tarda tots aquells mitjans nacionals, estatals i internacionals que ho han volgut han pogut assistir roda de premsa conjunta de TV3-Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies (ACN) per fer públic un posicionament comú de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, dels consells professionals de TV3 i de Catalunya Ràdio, i els comitès d'empresa de TV3, Catalunya Ràdio i l'ACN, davant de l'anunci d'intervenció dels mitjans de comunicació públics catalans per part del govern d'Espanya a través de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola.


Vicent Sanchis, director de TV3; Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, i Marc Colomer, director de l'ACN, han respost les preguntes dels més de 40 mitjans assistents, entre els quals algunes de les cadenes més importants del món com la BBC, l'ARD alemanya, Canal Plus France, la nord-americana CBS, la NOS televisió pública holandesa o les agències Agence France Presse o Reuters. Ha estat en un acte en què també han assistit els membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i una àmplia representació dels col·lectius de treballadors de la Corporació pública. 

La roda de premsa ha començat amb la lectura del Manifest conjunt de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l'Agència Catalana de Notícies, el Comitè d'Empresa de TVC, el Comitè d'Empresa de Catalunya Ràdio, el Consell Professional de TVC, el Consell Professional de Catalunya Ràdio i el Comitè d'Empresa de l'ACN a càrrec de Mònica Terribas, Pilar Fernàndez, Ramón Pellicer, Dani Gómez, Dani Penín, Raquel Sans, Montserrat Besses i M. Alba Gilabert en català, aranès, castellà, basc, gallec, anglès, francès i alemany, respectivament.

Gordillo ha explicat que "els professionals consideren que les raons amb les que es justifica l'aplicació del 155 no s'ajusten a la realitat i, el més important, tampoc a les dades públiques sobre observança del pluralisme que fa el CAC, un organisme de garantia i de control audiovisual que no té homòleg a l'estat espanyol".

Per Marc Colomer, director de l'ACN, la consideració sobre les causes per les que s'ha d'aplicar el 155 als mitjans de comunicació públics "ha estat rebuda com una ofensa a la feina que han estat fent, des del primer moment i fins ara, els treballadors".

"M'han preguntat si faríem barricades, i els he respost que l'única barricada que hi haurà és la feina dels professionals. Si volen veracitat, equilibri, neutralitat i pluralitat, hem de continuar treballant com fins ara, perquè fins ara s'han garantit del tot", ha respost el director de TV3 quan li han preguntat si s'havien donat instruccions als treballadors. Però la idea és: "continuar treballar com fins ara amb la independència de sempre i sense cap mena d'intervenció. És el que s'ha de fer si el que volen és pluralitat i veracitat, només s'ha de continuar com fins ara".

"El 155 és un article que ningú té clar. Els càrrecs directius no depenen ni dels Govern, ni del Parlament, sinó del Consell de Govern de la CCMA. No haurien de poder destituir els directors dels mitjans públics, però segons la declaració d'intencions d'aquest article sí que podrien fer-ho", ha explicat Sanchis sobre la legitimitat d'una possible destitució dels càrrecs directius actuals.

"Qualsevol intent de control i fiscalització que no emani del Parlament i les institucions catalanes deixaria de ser un control democràtic dels òrgans de govern, hi hauria uns altres objectius, que no tindrien res a veure", ha afegit el director de l'ACN.

Saül Gordillo ha explicat que el Parlament és l'òrgan que té la capacitat de nomenar 6 càrrecs de procedència diversa per formar part d'un consell d'administració que és el que tria els directors dels mitjans i "regula una estructura molt important i amb molta incidència a la societat com en el cas de La Marató de TV3".

"Més important que la meva actitud si em relleven del càrrec, és que La Marató es continuarà fent, que Catalunya Ràdio continuarà emetent i l'ACN enviarà els seus teletips. Passi el que passi la gent no deixarà de fer la seva feina de la millor manera que sap fer-la", ha explicat Sanchis respecte l'escenari de què el faci fora del seu lloc.

"La destitució dels directius és el menys rellevant. L'important és el compromís amb la pluralitat i la veracitat dels mitjans i dels seus treballadors", ha afegit Marc Colomer sobre el mateix tema.

"En les sessions de control del Parlament ens diuen si hem fet alguna cosa fora d'aquest llibre", ha dit Saül Gordillo mostrant el Llibre d'estil de la CCMA. "Els professionals continuaran treballant com s'ha fet des de 1983. La primera victòria del 155 seria alterar la manera de treballar habitual", ha afegit.

Sanchis per la seva banda ha remarcat que: "econòmicament, el 155 ja està activat de fa dies. Les finances de TV3 ja estan intervingudes i s'han de justificar totes les despeses que es fan". Si s'intervenen encara més? "Podrien limitar molt l'efectivitat del mitjans".

Sobre una possible reducció de la plantilla com a conseqüència de la pressió econòmica, Roser Mercader, presidenta del Comitè d'empresa de TVC, ha volgut remarcar: "No som només mitjans de comunicació públics. TV3 també és el motor de la indústria audiovisual de Catalunya i, per descomptat, els treballadors volem que es continuï mantenint la qualitat".

Respecte a l'amenaça que hi ha sobre els professionals que no compleixin les ordres derivades de l'aplicació del 155, Sanchis ha anunciat: "No renunciarem a tots els camins legals per frenar qualsevol ingerència".

Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, ha parlat de les moltes mostres de suport i solidaritat que han arribat de tot arreu, des de diferents associacions, mitjans de comunicació i entitats de tota mena, que, a més, es mostren escandalitzades davant una mesura que no té comparativa. "La situació és greu i estem preocupats, però el suport que estem rebent ens ajuda a continuar amb la força que vam començar.  Només volem continuar treballant com fins ara", ha remarcat.



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124   
Share/Bookmark
0 comentaris

25.10.17

Proclamar la independència en legítima defensa

.

'Hem de proclamar la independència per fer efectiva la voluntat dels catalans expressada a les urnes', diu l'argumentari que ha distribuït el partit entre els seus diputats

Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Jordi Turull entrant a la reunió del Consell Executiu del 24 d'octubre

Junts pel Sí veu clara la posició que ha de prendre en el ple de dijous al Parlament de Catalunya: ‘Cal proclamar la independència com a via defensiva perquè l’estat no ens esclafi. Fer-ho en legítima defensa.’ Ho diu el document a què ha tingut accés VilaWeb i que la coalició distribueix entre els seus diputats amb un resum d’arguments i indicacions que ha de servir per als actes públics que es fan avui i demà per tot el Principat.

El text fa referència a la importància de la gent per a fer efectiva la independència i evitar l’aplicació de l’article 155. ‘Fins ara, les institucions han fet la feina, conjuntament amb l’ajuda de la gent, i ara tampoc no ho podran culminar soles. Depèn de tu. Depèn de tots’, diu l’argumentari.

El document posa èmfasi en el ple del 10 d’octubre, en el qual Puigdemont va proclamar la independència i després va suspendre-la automàticament a instàncies de la comunitat internacional. ‘Vam deixar en suspens el resultat del referèndum a ulls de tot el món. No com una mostra de debilitat, sinó seguint la petició de la comunitat internacional.’ La coalició diu que aquesta defensa del diàleg va ser ‘ben rebuda’ a ulls del món i ha fet més evident ‘la cara real de l’estat espanyol, que no ha volgut seure mai a negociar res’.

L’ANC i Òmnium Cultural han organitzat més d’un centenar d’actes a tot el Principat en què intervenen diputats de JxSí i de la CUP per a explicar el ‘futur immediat’ de Catalunya. En aquests actes, JxSí defensa la validesa dels resultats del referèndum del primer d’octubre. També denuncia la repressió, la negació de qualsevol mediació i negociació, l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i la voluntat de suspendre la Generalitat i el Parlament de Catalunya amb l’article 155 de la constitució espanyola.

Així doncs, al ple que començarà dijous i que pot acabar divendres Junts pel Sí proposa d’aixecar la suspensió dels efectes de la declaració d’independència, com a resposta a l’article 155 i a la voluntat del govern espanyol de liquidar l’autogovern de Catalunya.

Ací podeu llegir el text sencer:

«L’1 d’octubre va ser un èxit:
  • Gran participació (un 42% del cens malgrat la violència)
  • Gran demostració de força organitzativa (van dir que no hi hauria referèndum i tothom va poder veure les urnes, les paperetes i les cues gràcies a govern i voluntaris)
  • Espanya es va treure la màscara intentant aturar la democràcia a través de la violència en ple segle XXI
  • Visibilització del conflicte català per primera vegada al món
  • El suport al referèndum i a la independència és completament transversal
El 10 d’octubre vam optar pel diàleg. Va ser un altre moment clau
  • Vam deixar en suspens el resultat del referèndum a ulls de tot el món. No com una mostra de debilitat, sinó seguint la petició de la comunitat internacional.
  • Una aposta sincera que buscava una solució negociada amb l’estat i que interpel·lava també la comunitat internacional.
  • Una aposta pel diàleg ben rebuda a ulls del món.
  • Una aposta que encara ha fet més evident la cara real de l’estat espanyol, que mai mai mai no ha volgut seure a negociar res.
Un cop més, la resposta a la nostra aposta pel diàleg per part de l’estat ha estat:
  • Negar qualsevol possibilitat de seure a parlar i qualsevol possibilitat d’una mediació interna o internacional que doni més seguretat al procés de diàleg
  • Més amenaces al govern i la detenció dels líders del nostre moviment sense justificació, deixant-los en presó incondicional injustificada i empresonats per un tribunal que no és competent per a fer-ho. Un cop més fent el que volen amb la legalitat.
  • I la darrera resposta al diàleg ha estat la suspensió de la Generalitat, l’anul·lació del parlament i l’inici de la intervenció dels Mossos i els mitjans de comunicació públics a través de l’article 155.
  • Això, però, només és el final d’un llarg procés, on el possible encaix de Catalunya a l’estat espanyol s’ha fet del tot impossible.
  • Es va iniciar amb l’Estatut tombat el 2010 pel TC després d’haver estat validat al parlament, el congrés i referendat pel poble de Catalunya. Allò va ser el trencament definitiu del pacte constitucional.
  • Però n’hi ha hagut més: incompliment de l’acord de finançament inclòs en l’Estatut, petició de pacte fiscal rebutjada, desenes de lleis tombades pel TC abolint de facto l’autogovern. 18 vegades rebutjada la possibilitat de pactar un referèndum.
  • El problema ja s’ha fet irreversible perquè a partir del mandat del 27-S les traves al parlament per complir-lo han estat diàries; després la fiscalia i l’actuació constant del TC; finalment la violència física de l’1-O, detencions de membres del govern, intervencions en mitjans de comunicacions o impremtes, intervenció dels comptes de la Generalitat i detenció de dos líders pacífics dels moviments socials. I finalment la liquidació de l’autogovern i les institucions pròpies amb l’article 155.
  • La independència no només és justa, sinó que s’ha convertit en una necessitat. És l’única sortida que queda als catalans per protegir les seves institucions, la seva població i els seus drets fonamentals.
  • I no és un problema d’un govern concret, sinó que afecta tot un estat. Els tres partits majoritaris (PP, PSOE i Cs), el funcionariat, el cap de l’estat, mitjans de comunicació, etc.
Davant d’aquesta situació:

  • Cal insistir que prioritzem el diàleg. Però hem de proclamar la independència per fer efectiva la voluntat dels catalans expressada a les urnes.
  • Cal proclamar la independència com a via defensiva perquè l’estat no ens esclafi. Fer-ho en legítima defensa.
  • Per això es convoca el ple de dijous. Per evitar el 155 i també per fer efectiva la independència caldrà resistir i no ho podrem fer sols. Ens cal la gent al costat.
  • Fins ara, les institucions han fet la feina, conjuntament amb l’ajuda de la gent, i ara tampoc no ho podran culminar soles. Depèn de tu. Depèn de tots.»
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/proclamar-la-independencia-en-legitima-defensa-la-decisio-de-junts-pel-si-pel-ple-del-parlament/
Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Share/Bookmark
0 comentaris

23.10.17

Missatge d'Anonymous a la societat catalana

. ,
ATENCIÓ: Data de publicació original: 29 de febr. 2012


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark
0 comentaris

Prepareu-vos per defensar la llibertat divendres al vespre

.

«Espanya, fent miques la seua constitució, ens ha posat en una situació que, des del punt de vista internacional, ens és la més favorable de totes: la del ‘darrer remei’»



Aquest divendres, segons que ha pogut saber VilaWeb, el Parlament de Catalunya farà una sessió extraordinària que no pot tenir cap més objectiu ni final que la proclamació immediata de la independència i la posada en marxa de la república catalana. Serà, volgudament, una sessió en paral·lel a la sessió del senat espanyol on el PP pot aprovar, si cal amb els seus vots i prou, el decret que Mariano Rajoy ha preparat amb una visió ben particular del que li permet fer l’article 155 de la constitució espanyola. Aquest decret és un cop d’estat que va molt més enllà d’allò que seria prudent fins i tot per a ell, com ho demostren les reaccions de socialistes catalans i de les Illes, a la vista del lamentable paper que han tingut el PSOE i Pedro Sánchez, i Miquel Iceta, més en concret.

No crec que a hores d’ara siga necessari explicar de quina manera aquest decret ni tan sols és legal d’acord amb el contingut de la constitució espanyola mateixa. El professor Marcel Mateu ho explica de manera magnífica en aquest article. Sí que voldria, però, apuntar dues coses.

La primera és que això no és un fet que arriba de sobte, per més que el PP vulga presentar-ho com una reacció als fets d’aquest octubre. Va ser el 31 de gener del 2006 quan el PP va començar aquella campanya de recollida de signatures contra l’estatut de Catalunya, signatures que Mariano Rajoy va presentar en persona a la porta del congrés. Després va venir la presentació del recurs al Tribunal Constitucional i la sentència. Per tant, fa com a mínim onze anys que el PP persegueix de liquidar l’autonomia. Com a mínim, perquè cal recordar que amb el seu antic nom d’Aliança Popular, el PP va votar contra la constitució espanyola que ara tant diu defensar, i ja invocava la seua oposició a les autonomies.

La segona cosa és un detall molt bèstia que m’ha cridat molt l’atenció i que crec que ha passat massa desapercebut. De manera explícita, en la seua compareixença, Mariano Rajoy s’ha atrevit a dir: ‘El meu interlocutor el van triar uns altres, i ara ells hauran de donar explicacions de per què ho van fer.’ Literalment ha dit això. Per tant, referint-se a tots els electors catalans i amenaçant-los explícitament. Què vol dir el president del govern espanyol amb això que haurem de donar explicacions sobre què hem votat? Qui s’ha cregut que és, ell, per menystenir d’aquesta manera la voluntat popular? Els ciutadans de Catalunya vam votar el que vam voler, que és el que passa en unes eleccions democràtiques, sempre. L’expressió de Rajoy és, en aquest sentit, la traducció en públic d’un pensament feixista que no per desconegut deixa de ser profundament pertorbador.

Ara tot s’encara a divendres. Segons que ha pogut saber VilaWeb, serà el dia que el Parlament de Catalunya prendrà mesures clares. No estem en condicions d’aclarir quines seran, més enllà de la definició (‘clares’) que hem pogut aconseguir de fonts parlamentàries de Junts pel Sí. Però no hi ha marge: l’única mesura raonable divendres serà l’activació de la república. Per això sembla que el ple es porta a aquest dia. Per fer-lo en paral·lel amb el del senat espanyol. Proclamar la república dies abans podia obrir la via que Espanya intentés detenir el govern sense haver d’activar aquest 155 que tants i tants problemes li acabarà causant. Declarant la independència al mateix temps que Espanya declara la dictadura, les coses queden completament clares i els procediments s’activen sense marge per a les trampes ni els subterfugis.

Però entenguem-nos. Estic segur que divendres el Parlament de Catalunya farà la seua feina. Però nosaltres també en tindrem una d’important a fer. Més important que la seua i tot. Divendres al vespre, quan a Madrid i Barcelona es canvien simultàniament les regles del joc, tot, tot allò que hem conegut fins avui, deixarà formalment de ser legal, i tot, per tant, passarà a ser una qüestió, una lluita, de fets. I ací la ciutadania organitzada al carrer serem els qui determinarem qui guanya i qui perd.

Divendres a la nit, la República Catalana i la nova vella Espanya sense autonomies s’enfrontaran en tots els terrenys i en cada decisió. I qui demostre dissabte, i diumenge i dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres, que és el govern efectiu i real del Principat guanyarà. Només serà qüestió de temps. Si els Mossos obeeixen la Generalitat, guanyarem; i si els controla Rajoy, perdrem. Si els bancs actuen respectant la legalitat, guanyarem; i si continuen segrestant els nostres diners a les ordres del PP, perdrem. Si els ajuntaments fan cas de les ordres dels ministres espanyols, perdrem; i si les ignoren, guanyarem. Si les escoles mantenen el seu model, guanyarem; i si el canvien, perdrem. Si els diputats poden entrar i seure al seu escó, guanyarem; i si no és així, perdrem. Si la policia espanyola aconsegueix entrar a palau per detenir Puigdemont, perdrem; i si ho impedim entre tots, aleshores guanyarem.

Això ha passat en tots els processos d’independència del món: arriba un punt en què tant és quin article de quina llei diu què, només compta què diu el poble i, sobretot, què fa. Espanya, fent miques la seua constitució, ens ha posat en una situació que, des del punt de vista internacional, ens és la més favorable de totes: la del ‘darrer remei’. Només proclamant la república podrem defensar l’autogovern que fins ara encarnava l’autonomia i només proclamant la república podrem defensar la democràcia. No hi ha cap més possibilitat.

Així que gas a fons i prepareu-vos. Els mateixos que no van ser capaços de trobar ni una sola urna ara diuen que ens governaran. Els mateixos als quals van burlar l’exercit dels quatre mil clandestins dels referèndum ara diuen que ens controlaran. Els mateixos que no van poder impedir que més de dos milions de persones anàrem a votar ara diuen que ens impediran ser… Torneu-vos a preparar que el cap de setmana vinent serà el més important, políticament parlant, de les nostres vides.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre


Share/Bookmark
0 comentaris
Subscriure's a: Missatges ( Atom )