«Ens n'anirem a dormir setze vegades i quan ens alcem després d'aquella nit tot el futur d'aquesta part del país serà a les nostres mans»
Permeteu-me que avui faça una cosa poc
corrent. Alguns dies afegesc una nota darrere l’editorial, per explicar algun
matís. Però avui crec que aquesta nota ha de ser llarga i anar a dalt.
A sota de la nota trobareu l’editorial que
vaig redactar ahir al vespre. Com cada dia, aquest editorial es va publicar al
vespre a VilaWeb Paper i els subscriptors el van rebre a les seues bústies de
correu.
Però jo ahir no era a la redacció, com és
habitual, sinó al País Basc, on participava en un debat organitzat per Berria,
sobre la situació catalana. Ja sabeu que cada diumenge el director d’aquell
diari, Martxelo Otamendi, i jo mateix intercanviem una carta creuada en totes dues
publicacions, i ahir, d’alguna manera, ho vam fer en públic.
Mentre anàvem fent el debat, el meu mòbil
no parava de vibrar a la butxaca, i això em feia pensar que passava alguna cosa
important. No podia agafar-lo i fins que no va acabar el col·loqui no vaig
copsar quantes coses podien arribar a esdevenir-se en les dues hores que havia
durat el debat.
Quan es va acabar, em vaig trobar amb
centenars, literalment, de missatges sobre els temes més diversos. Fins i tot
vaig tenir un moment de confusió abans d’entendre què havia passat. Els uns em
deien que hi havia una manifestació de batlles –després vaig entendre que era la
convocatòria de dissabte. Els altres m’explicaven no sé què d’una web –després
vaig entendre que, contra el tancament de la primera web del referèndum, la
Generalitat hi havia respost obrint aquesta i aquesta. Uns altres em deien no
sé què d’un pronunciament del Departament d’Estat dels Estats Units –que ha
acabat essent aquesta important declaració
sobre Catalunya, precisament. Tot això, adobat amb fotografies de cartells
electorals que es veu que ja s’han penjat o comentaris diversos sobre els
preparatius, per exemple, del gran acte central que aquest vespre obrirà la
campanya electoral.
Em vaig quedar bastant estupefacte. No és
habitual que en tan poques hores ens passen tantes coses d’importància. I em va
agradar molt de trobar una resposta d’un dels subscriptors al meu editorial
primer, que em va semblar paradigmàtica. El comentari era de Roger Civera –el
podeu llegir més avall– i deia que porta un rellotge d’aquests connectats i que
havia pensat de llevar-se’l perquè no parava de vibrar tot el dia amb alertes.
El vaig entendre. Perquè ahir al matí tampoc no havíem parat ni un segon. Només
la citació de la fiscalia als batlles ja va originar un enrenou
monumental.
Per això, i perquè durant el dia em va
semblar detectar un nerviosisme especial, ara, de matinada, m’ha semblat que més
que parlar de la repressió, com parlava originalment, potser era important de
fer també aquesta prèvia que ara escric i parlar-vos, com un més, com un entre
tants, de la manera com tots plegats crec que hauríem d’encarar aquest moment de
vertigen tan ple d’esperança, però també tan carregat de nervis.
Concretament, m’agradaria dir quatre
coses, per si serveixen a algú.
-1. Sobretot, cal no perdre la calma. Això
que fem ho han fet molts països abans que nosaltres, en condicions infinitament
més difícils, i ho han aconseguit. I això que fem ha estat ben preparat. L’afer
de la web ho demostra. Els espanyols ens volen dur al terreny de no discutir
sobre el sí o el no, sinó sobre formes, maneres, regles i reglaments. És un
parany. Jo no puc evitar a ningú que estigui nerviós, però puc dir la meua
opinió. I estic absolutament tranquil pel que fa al referèndum. Crec que el
parlament i el govern han pres una determinació tan potent, personalment i tot,
que dubtar ara, quan falten quinze dies, sobre si hi haurà urnes, sobre si
arribarà el paperet que diu on votarem, sobre si s’obriran els col·legis o sobre
si el govern assumirà les conseqüències dels seus actes em sembla insensat. Ara
fa una setmana van aprovar dues lleis que estableixen una legalitat catalana.
Els han dit que retirassen els anuncis i els anuncis, allà on és responsabilitat
seua, hi són. Els han enviat requisitoris i amenaces i les han assumides. I els
paren trampes constantment i les esquiven. Qui vulga dubtar del compromís i la
capacitat d’aquesta gent que en dubte, però jo no ho faré. I crec que som molts
que a hores d’ara ja no en dubtem gens.
-2. Cal ser conscients que nosaltres,
tots, som responsables de tot això que fem. Avui ja no hi ha titulars innocents.
Des de presentar la reunió de Trapero amb el fiscal com una citació que no era
fins a presentar el reenviament gairebé burocràtic d’allò que es comunicava a
les unitats policíaques com un acatament, hi ha gent que o bé ha fet trampes
expressament o no bé no s’ha adonat del mal que feia. Cadascú, per tant, és
lliure de llegir, d’interpretar i de difondre la realitat com vulga, però això
té conseqüències. Per WhatsApp i Twitter no paren d’arribar mentides i
manipulacions, que molts de vosaltres passeu de manera inconscient. No costa pas
tant no fer-ho.
-3. Cal gaudir del moment, crec. Hem
arribat ací per l’esforç continuat de moltíssima gent, per generacions senceres
de persones que han lluitat per dur-nos on som, a quinze dies de la
independència. No ser capaços de gaudir d’un moment tan preciós i excitant com
aquest, no ser capaços d’aturar-nos en algun moment del dia i reconèixer que com
a generació som uns privilegiats, em sembla poc respectuós envers els qui no ho
poden viure.
-4. Sigueu conscients que la batalla, ara,
ja és molt senzilla: només es tracta de resistir i no cometre errors. Cada hora
que passa sense que Madrid trobe la manera d’apartar-nos de la via és una
victòria que cal assaborir. Ens n’anirem a dormir setze vegades i quan ens alcem
després d’aquella nit tot el futur d’aquesta part del país serà a les nostres
mans. Amb la maniobra del Constitucional contra Rajoy, el president del govern
espanyol s’ha quedat sense eines per a frenar-nos. I segurament això explica les
relliscades d’ahir, que han començat a fer alçar les celles a Europa i als
Estats Units. Que continuen relliscant, doncs. Per guanyar, al punt on som, a
nosaltres ja no ens cal res més que aplicar moltes dosis d’intel·ligència. Ara
no necessitem testosterona sinó cervells, paciència i una bona vista. I una gran
decisió i una gran unitat. Són ells que ho tenen fotut, molt fotut. De manera
que no ens compliquem la vida innecessàriament nosaltres, ara.
I, concretament sobre la repressió, aquest
és l’editorial que havia escrit primer, ahir a la vesprada:
Aquesta nit travessarem un límit tots
plegats. Comença la campanya electoral. Cada passa que fem, cada dia que
avancem, és una batalla guanyada contra la repressió i la por. Per això la
pressió espanyola està desesperada. Un acte públic multitudinari aquest vespre
és una altra frontera que travessem enmig de la sorpresa i la negació emotiva de
l’estat espanyol.
Però la repressió té límits. I això val
més que ho recordem. Detenir o espantar una persona des d’un aparell estatal és
molt senzill. Detenir-ne deu també. Detenir-ne cent comença a ser complicat. I
detenir-ne mil esdevé impossible. No és cap frase japonesa bonica, cap eslògan
de Mao o Ho Chi Min. No. Parle d’una cosa que hem viscut tots i que coneixem
tots. Per exemple, el moviment d’objecció de consciència, i sobretot la
insubmissió, va tombar l’estat d’aquesta manera.
Quan el valencià Pepe Beúnza va esdevenir
el primer objector de consciència, el 1971, en plena dictadura, tota la
repressió possible li va caure al damunt. Trenta anys després, però, el moviment
contra l’obligatorietat del servei militar va tombar l’exèrcit, les corts i
l’estat, i els obligà a fer-lo voluntari. I ho va fer des de la decisió
individual dels qui no tenien por de jugar-se uns anys de la seua vida per allò
que creien. No va ser senzill, però va ser molt eficaç. Va haver-hi milers de
presoners, milers, durant anys i anys. Però va arribar un moment que simplement
no hi havia ningú disposat a continuar-los empresonant ni recintes on els
poguessen detenir, i van haver de claudicar.
Ara no parlem d’anys de lluita per a
resistir sinó només de quinze dies. I intentar reprimir milers de persones, com
sembla que pretenen, és una bogeria absoluta que els menarà a la derrota de
manera inevitable. Simplement perquè la repressió es torna ineficaç quan el
col·lectiu a què va destinada és capaç de col·lapsar-la, reaccionant-hi no pas
com a individus que es poden doblegar un a un sinó tots junts, com la mata de
jonc.
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada