traducció - translate - traducción

6.12.18

Sociologia de la revolució catalana | Capítol 5 (desembre 2018) | Ramon Cotarelo - El context exterior de la República Catalana és Europa i el món, no Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Il·lustració PEP DUIXANS
El context exterior de la República Catalana és Europa i el món, no Espanya
Les revolucions no es fan en el buit. Totes tenen sempre un context, més o menys favorable per al seu curs. En la catalana, aquest context presenta alguna peculiaritat d’importància per a la sociologia de la revolució. Com en tots els països del món, a Catalunya hi ha un interior i un exterior. I l’exterior es divideix en dues parts: l’espanyola, de la qual la República Catalana es vol alliberar, és a dir, el que en el desaparegut món comunista s’anomenava el “quasi estranger” i l’exterior pròpiament dit, Europa i la resta del món, en què la República es vol integrar.
L’intercanvi amb el quasi estranger espanyol és cada cop més escàs, conflictiu i somort, pendent tan sols del moment de la ruptura. Aquesta setmana, Aznar va presentar un llibre a Barcelona, segons els cànons franquistes: un text d’ocasió, superficial, partidista i carrincló, escrit per un altre i publicat per un editor per a qui els llibres són un negoci com les sabatilles. A l’acte no hi va anar ningú, llevat de la seva esposa i els seus llepaires. Barcelona va girar l’esquena a aquest guerrer de l’Espanya imperial passat de moda com Catalunya la gira a les restes del seu esparracat imperi.
El context exterior de la República Catalana és Europa i el món, no Espanya. És aquí on la revolució està adquirint més rellevància i ressonància. Al mateix temps que Aznar presentava el seu pamflet en un local buit, Dominique Petitdemange i Marie-Christine Jené presentaven a París, en una sala plena de gom a gom, una obra col·lectiva titulada La Catalogne et l’Espagne. Les clefs du conflit (‘Catalunya i Espanya. Les claus del conflicte’), amb pròleg de José Bové. França, Alemanya, el Regne Unit, tot Europa vol saber més sobre Catalunya, vol poder opinar, prendre partit en un conflicte que el continent segueix amb molt interès. Una enquesta de l’Instituto Elcano, un think tank espanyol i espanyolista, tot i que rigorós i de qualitat, reflecteix que l’opinió pública a Europa és majoritàriament favorable a la reclamació catalana d’independència.
Aquesta visibilitat de Catalunya a Europa és, com sempre a Catalunya, obra dels catalans mateixos, sense ajuda aliena i, al contrari, havent de lluitar contra el sistemàtic boicot i la censura del quasi estranger, de l’Estat espanyol, capaç de fer servir tots els mitjans, legals i il·legals, per intentar fer callar l’independentisme.
Afortunadament, la tradicional incompetència espanyola ha posat al capdavant de la missió de contrarestar l’hegemonia del relat independentista a l’exterior un català catalanòfob, com a ministre d’afers catalans. Cada cop que José Borrell obre la boca, genera un conflicte diplomàtic, enfonsa més el ja escàs prestigi internacional d’Espanya i contribueix directament o indirectament a enaltir la causa catalana. La seva interpretació racista i imperialista dels Estats Units i de les seves relacions amb els aborígens han alertat els europeus i els americans sobre la gent de mala mena que són els polítics espanyols, i el seu bragadoccioamb Gibraltar/Anglaterra ha recordat a tot el món que el penyal és el preu que (juntament amb Menorca) van rebre els anglesos en el segle XVIII per trair la causa catalana en la Guerra de Successió. De la mateixa manera, tots han vist com l’intent d’Espanya d’ignorar la voluntat dels llanitos és exactament el mateix que està fent amb Catalunya: governar-la en contra de la voluntat dels catalans.
La independència de Catalunya té bona premsa a l’exterior. Per això és important cuidar les mesures que impacten en aquest exterior. S’està construint una llista independentista per a les pròximes eleccions europees que, segons sembla, comptarà amb ERC, Bildu i el Bloc Nacionalista Gallec i no amb Puigdemont, la Crida ni el PDeCat, amb la raó que les esquerres han d’anar amb les esquerres, fins i tot per sobre de l’independentisme de les altres formacions, encara que sigui l’independentisme del país que proposa les llistes.
No és una bona imatge de cara a Europa i tendeix a confondre la visió de l’independentisme català, tot i que tampoc té més importància si es continua mantenint la unitat d’acció a Catalunya. Tanmateix, caldrà explicar-ho a Europa.
Font: Sociologia de la revolució catalana (V) | Ramon Cotarelo | Opinió | La República


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cap comentari :