Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Si continuem així, callant davant les decisions equivocades o simplement acceptant que en prenguen de ben difícils d'explicar, cada dia serà més complicat de saber quin és l'objectiu»
Estic completament convençut que tothom
entén quina és la regla més bàsica per a aconseguir una victòria, siga quina
siga. Per a guanyar has de fer-te com més fort millor i procurar que el teu
adversari siga com més feble millor.
Si acceptem aquesta premissa, que no crec
que puga discutir ningú, ens hem de demanar en veu alta com és possible que ERC
i Junts per Catalunya estudien a hores d’ara de facilitar la investidura de
Pedro Sánchez com a president del govern espanyol –cosa que ahir, fins i tot,
els presos polítics de Junts van demanar per escrit, sembla que contra el parer
del grup parlamentari. La resposta a aquesta pregunta només pot ser que tenim
davant un notable contrasentit o bé la prova que el xantatge funciona.
Seríem davant un notable contrasentit
perquè col·locar Sánchez a la Moncloa equivaldria a regalar quatre anys de
govern al PSOE, de manera que incomprensiblement reforçaríem l’adversari
principal, aquell que pot posar traves a la nostra victòria. I ho faríem, a més,
en un moment en què la seua posició no és ni de bon tros consolidada –tan
solament cal veure els embolics que té organitzats amb Podem i Ciutadans. O
seríem davant la prova que el xantatge, la repressió sobre els presoners i, per
extensió, contra els partits polítics i les organitzacions a què pertanyen
funciona si l’única raó que es pot argumentar per a explicar aquest contrasentit
és que val més no complicar la situació personal de les nou persones
empresonades, situació que tots sabem que per si mateixa és extraordinàriament
difícil.
Quan l’independentisme va donar els seus
vots perquè Sánchez fos elegit president en substitució de Mariano Rajoy, ja
vaig expressar-hi el meu desacord. Em va semblar un error tàctic enorme, però
reconec que era molt difícil de sostreure’s al plaer de foragitar Rajoy de la
cadira. I per tant em vaig conformar amb l’absència de debat i la unanimitat en
contra. Però ara? Un any llarg després i havent vist tot això que ha passat,
quin trellat té optar –i de franc, altra vegada– per afermar en el poder Sánchez
i el Partit Socialista espanyol? I sobretot com casa això amb el fet de
continuar afirmant que l’objectiu és fer efectiva la república independent
proclamada després del primer d’octubre de 2017?
Fa un any el regal dels partits que fins
ara representen l’independentisme va ser en canvi de res, com s’ha demostrat de
sobres amb el pas dels mesos. Tant ERC com Junts per Catalunya van explicar
aleshores que aquell gest era necessari i seria beneficiós. Però avui ningú no
és capaç de trobar cap deferència, ni una, que el Partit Socialista o el govern
espanyol hagen tingut amb l’independentisme. A l’inrevés. El PSOE ha allunyat
cada setmana més la hipòtesi d’una solució negociada al conflicte entre
Catalunya i Espanya.
Ara fa un any els dirigents dels partits
independentistes van fer mans i mànigues per a explicar el seu vot en públic –i
encara en van fer més en privat–: quan ja no sabien què més dir, van arribar a
adduir la situació dels presos, la preservació del seu, diguem-ne, benestar. Un
any després, el trasllat humiliant i salvatge, en tres dies, dels presos de
Madrid al Principat ho diu tot, explica amb claredat com entén Pedro Sánchez que
ha de ser la relació amb aquests dos partits. Pur sadisme d’estat, ordenat i
controlat al mil·límetre pel ministre Grande-Marlaska, que ho és gràcies als
vots dels partits en què militen les nou víctimes d’aquest trasllat. I jo, que
els qui han hagut de suportar aquest trasllat demanen hores després que es
ratifique amb el seu vot el ministre que els ha confinats durant tres dies en
gàbies asfixiants d’un metre d’amplada i 1,60 d’alçada només ho puc qualificar
de kafkià.
Si la negociació del vot favorable a
Sánchez implicàs beneficis directes i immediats per als presos i els exiliats,
tangibles i visibles, fruit de negociacions serioses a càrrec de negociadors
seriosos, reconec que sóc dels qui tindria grans dubtes sobre què fer.
Entenguem-nos: és la llibertat del país allò que garanteix la llibertat dels
presos i els exiliats i no a l’inrevés. Però també és evident que –jo crec que
tots– estaríem d’acord a fer concessions sobre el projecte col·lectiu per
alleujar la seua situació individual. Tanmateix, la qüestió és que no hi ha res
de res. Ni hi haurà res de res. Ho sabem tots mentre els dies, les setmanes i
els mesos van passant. Com sabem tots que la sentència arribarà, és clar que
arribarà. I tots sabem també que serà molt dura. I que no hi haurà cap indult
però que Sánchez mantindrà la pastanaga alçada, a tants anys vista com siga
possible, per tenir domesticades unes cúpules de partit que van tancant cada dia
més l’horitzó obert per la ciutadania –vull creure encara que de manera
inconscient.
Per això insistiré en allò que ja vaig escriure ahir. Els
dirigents d’ERC i Junts noten, senten, tota la pressió imaginable d’una banda
però gens de pressió de l’altra, on tots estem tenallats per l’emoció fruit de
la repressió i per la culpabilitat de saber que els presos són allà dins i els
exiliats allà fora perquè se la van jugar per nosaltres. Però si continuem així,
callant davant les decisions equivocades o simplement acceptant que en prenguen
de ben difícils d’explicar, cada dia serà més complicat de saber quin és
l’objectiu i entendre on és la victòria per a la qual tanta gent ha treballat,
treballa i treballarà cada dia.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada