traducció - translate - traducción

9.6.19

Truites i rebel·lió | Joan J. Queralt

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de judici contra el procés

Joan J. Queralt 

Un marcià que hagués assistit a tot el judici estaria perplex. Després de quatre mesos de prova, les conclusions de les acusacions, llevat de les forçades per la declinació parcial de jurisdicció cap a Barcelona de cinc dels processats inicials, i per Santi Vila per part del partit que exerceix d’acusació popular, res no ha canviat: rebel·lió / sedició / malversació / desobediència.
Tot igual, tot en els mateixos termes en què es van formular tant la querella inicial, la interlocutòria de processament com les acusacions –conclusions provisionals– per obrir el judici oral.
Per no cansar al lector amb qüestions ja tractades, algunes de certa complexitat tècnica, em centraré només en l'absurditat de la rebel·lió / sedició.
Però comencem per la cuina. Sí, per la cuina o per la gramàtica, si vol el lector. En efecte, com es cuina un precepte penal, el vulgarment entenem com un article penal, o sigui, la descripció legal d’un delicte. La descripció legal d’un delicte –tècnicament de tipus penal– no és altra cosa que una oració: subjecte, verb i predicat. Predicat que es pot complicar més o menys en funció de diversos complements de temps, de situació, de durada, d’instruments o mitjans emprats... Però fem-ho fàcil. Un tipus penal, estructuralment, és idèntic a una oració, per la senzilla raó que un tipus penal és una oració: subjecte, verb, predicat (o complements).
Prenem l’exemple de la truita, sí, de la truita. En la frase “Alícia menja una truita” suprimim el verb “menja”. Resta “Alícia” i “truita” i ens quedem a la inòpia: no sabem què fa (o li fan) “Alícia” amb la “truita”: si se la menja, si la llença, si li fan, si la fa ella, si la vomita, si la ven, si la compra, si només hi passava... No sabem res de la relació entre “Alícia” i la “truita”. Ni tan sols sabem en una eventual oració quin paper tindran “Alícia” i la “truita”. Per tant, fins que no tinguem el verb, farem volar coloms o, el que és el mateix, estarem perdent el temps.
Si agafem un delicte molt simple, com l’homicidi (art. 138 del Codi penal) i a l'oració traiem el verb “matar”, no sabrem quin és objecte de l’acció que el legislador castiga. Així “el que altri serà castigat ....” no es diria quin és el motiu del càstig, és a dir, què ha dut a terme un subjecte per ser castigat amb una pena de deu a quinze anys. En un cas per homicidi –o assassinat– la major part de l’acusació i de les proves de càrrec i descàrrec es centraran en “matar”, que és el verb que determina l’acció. Fins i tot en casos de legítima defensa o estat de  necessitat, hem de saber a quin comportament humà hem d’aplicar aquestes circumstàncies eximents. Perquè si l‘acció no resulta indiciàriament punible, no ha d’entrar tampoc cap eximent en joc.
Anem ara a la rebel·lió / sedició. El verb del tipus penal, el de la descripció delictiva, és alçar-se. Les finalitats són importants si hi ha alçament. Els mitjans violents són rellevants, si hi ha alçament. Si ningú s’ha alçat, no hi ha rebel·lió ni sedició. Exactament igual que sense matar no hi ha homicidi / assassinat; hi haurà, potser, verí, traïdoria, fins i tot una mort, però no homicidi / assassinat. Poden donar-se altres delictes, però per aquests altres possibles delictes no s’ha formulat cap acusació i per tant no es pot condemnar per allò que no hom ha estat acusat. Altrament dit, el dret fonamental del principi acusatori.
En les querelles, en la interlocutòria de processament i en les conclusions provisionals, ara elevades a definitives, el fiscal no cita més que un parell de cops el terme "alçar-se", però com a expressió dels processats, en cap lloc l’advocacia de l’estat ho fa i l’acusació popular només ho fa per transcriure els preceptes legals i alguna jurisprudència. Cap dels tres cita alçar-se o alçament per determinar quins actes concrets de cadascun dels acusats, de cadascun!, és un alçament, alçament constitutiu de rebel·lió / sedició.
A Espanya, on fins no fa tant es cobrava una paga extra, la d’estiu, en commemoració d’un alçament, el del 18 de juliol, tothom sap que és un alçament. O sense anar més lluny, el 23-F, banalitzat vergonyosament per algun fiscal. Com tots sabem què és un alçament, les acusacions han de triar un comportament que sigui propi de l’alçament. No poden passar per sobre com si res. No n’han triat ni un. Parlen, això sí, de cop d’estat –que és una figura politològica o historiogràfica, però no penal– i citen, per fer veure que hom en sap molt –o que hom te accés a llibres de cites–, els grans Kelsen, Habermas, fins i tot a Jakobs –només l’últim penalista–.
Emprar cop d’estat o adornar amb cites, tanmateix, no és concretar ni individualitzar quins actes –ni duts a terme per qui– constitueixen un alçament. Aquesta retòrica de bijuteria defuig establir el requisit de l’alçament dels delictes de rebel·lió / sedició. Ni un sol cop ho van fer cap de les tres acusacions. De fet, però, van ser sis. Els fiscals van ser quatre i, malgrat l’anunci (que es va demostrar ful) que es repartirien les tasques de l’acusació pública, van fer quasi quatre reproduccions clòniques, alguna d’aquestes de baixíssim nivell tècnic i expositiu.
Vam estar tot un dia esperant veure quins actes van ser constitutius d’alçament i, un cop això establert, prosseguir amb els següents elements dels tipus, com són la violència, la publicitat i la intenció d’abastar certs objectius.
Es va parlar molt de violència de tota mena, de la més ridícula, a dojo. Però cal recordar que aquest argument –contingut al processament– no va convèncer el Tribunal d’Schleswig-Holstein. És clar que pel TS no passa de ser un tribunal regional.
No es va convèncer els germànics. Ells ens van explicar per què: els fets desplegats pel president Puigdemont, el processat fugit –en paraules dels fiscals que no van saber instar dos euroordres d’acord amb el que la regulació de l’euroordre estableix–, no eren suficients per doblegar, per fer claudicar (així, literalment), l’Estat. Esperem que el que no va convèncer els jutges alemanys tingui el mateix efecte sobre la sala del TS.
Així, Alícia es podrà menjar en pau la truita.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cap comentari :