Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Potser ja ha arribat l'hora que ens convencem que el lloc més adequat per a un lliri no és en mans catalanes, sinó creixent a sol i serena o a l'interior d'un gerro amb aigua»
Josep-Lluís Carod-Rovira
(article publicat el 8 de maig de 2019)
Durant un segle llarg, els partits catalans tenien com a objectiu la reforma d'Espanya, la seva modernització i democratització, des de la convicció que, necessàriament, aquesta reforma acabaria beneficiant Catalunya, ja que li faria més suportable la dependència nacional en tots els àmbits. No es qüestionava, doncs, la pertinença a l'Estat, sinó els termes d'aquesta, de quina forma la dependència es produïa.
El catalanisme conservador plantejava la qüestió en termes d'autonomia política, amb èmfasi especial en l'àmbit cultural, aspirant influir a Espanya en els aspectes econòmics. El catalanisme d'esquerres no sortia d'una retòrica federalista que mai no aconseguí de federalitzar absolutament res. La Lliga va donar ministres al govern espanyol, com n'hi donà l'ERC federalista dels anys 30. Exactament el mateix que ha fet, fins avui, el PSC, de 1982 ençà. El dilema -atès el caràcter minoritari de l'independentisme- no era, per tant, si deixar Espanya o continuar-hi, sinó establir en quins termes tenia lloc la permanència: autonomia, com els altres, o un federalisme que mai no arribà, ni es concretà en res de seriós, articulat i tangible.
El catalanisme conservador plantejava la qüestió en termes d'autonomia política, amb èmfasi especial en l'àmbit cultural, aspirant influir a Espanya en els aspectes econòmics. El catalanisme d'esquerres no sortia d'una retòrica federalista que mai no aconseguí de federalitzar absolutament res. La Lliga va donar ministres al govern espanyol, com n'hi donà l'ERC federalista dels anys 30. Exactament el mateix que ha fet, fins avui, el PSC, de 1982 ençà. El dilema -atès el caràcter minoritari de l'independentisme- no era, per tant, si deixar Espanya o continuar-hi, sinó establir en quins termes tenia lloc la permanència: autonomia, com els altres, o un federalisme que mai no arribà, ni es concretà en res de seriós, articulat i tangible.
Però tot començà a canviar quan la ficció d'un estat espanyol democràtic i respectuós amb la seva diversitat interior saltà pels aires amb la sentència del seu tribunal constitucional contra l'Estatut d'Autonomia. Encara no en fa deu anys i Catalunya ja no és la mateixa i la societat s'ha transformat profundament. És tan gran el canvi que els partits que n'han monopolitzat la política durant quatre dècades, o bé ja han desaparegut, o bé ja no en són els protagonistes principals. I amb els moviments radicals que hem viscut, també ha canviat la pregunta política bàsica. Ja no es formula en els termes clàssics de si volem autonomia o federalisme, sempre dintre de l'estat espanyol, sinó, ras i curt, si ens hi quedem o bé si en sortim per a ser independents. O dintre, o fora, doncs.
Quan ja semblava que tot això era ben clar, alhora que la repressió espanyola no decau, sinó que persisteix i es transforma, hi ha qui sembla que vol tornar-nos a l'etapa de reformar Espanya. Ara, justament? Va de debò, això? Després de pitjar l'accelerador perquè el vehicle anés de dret cap a una piscina sense quasi gens d'aigua, ara volem tornar-hi, però amb el fre de mà posat, i sense donar-ne explicacions i arguments consistents ni, per descomptat, la més mínima autocrítica?
Vincular el nostre futur al d'Espanya crec que és un error de magnitud colossal. Fer dependre l'èxit del nostre projecte emancipador d'unes aliances polítiques i uns futurs electorals que, en cas que arribin, els de la meva generació probablement ja no veurem mai, em sembla una gran equivocació. No podem bastir la nostra estratègia sobre els fonaments d'uns altres.
La lluita dels irlandesos no era per convertir en República el Regne Unit de la Gran Bretanya. Ni la dels cubans era aconseguir una Espanya amb millors polítiques socials. Ni la dels algerians modernitzar França. Ni democratitzar Portugal era el que perseguien els moçambicans. El seu combat, el de tots aquests pobles, era ser independents de l'estat del qual havien format part fins aquell moment. Se suposa, doncs, que l'objectiu dels catalans independentistes és la independència de Catalunya.
Quan ja semblava que tot això era ben clar, alhora que la repressió espanyola no decau, sinó que persisteix i es transforma, hi ha qui sembla que vol tornar-nos a l'etapa de reformar Espanya. Ara, justament? Va de debò, això? Després de pitjar l'accelerador perquè el vehicle anés de dret cap a una piscina sense quasi gens d'aigua, ara volem tornar-hi, però amb el fre de mà posat, i sense donar-ne explicacions i arguments consistents ni, per descomptat, la més mínima autocrítica?
Vincular el nostre futur al d'Espanya crec que és un error de magnitud colossal. Fer dependre l'èxit del nostre projecte emancipador d'unes aliances polítiques i uns futurs electorals que, en cas que arribin, els de la meva generació probablement ja no veurem mai, em sembla una gran equivocació. No podem bastir la nostra estratègia sobre els fonaments d'uns altres.
La lluita dels irlandesos no era per convertir en República el Regne Unit de la Gran Bretanya. Ni la dels cubans era aconseguir una Espanya amb millors polítiques socials. Ni la dels algerians modernitzar França. Ni democratitzar Portugal era el que perseguien els moçambicans. El seu combat, el de tots aquests pobles, era ser independents de l'estat del qual havien format part fins aquell moment. Se suposa, doncs, que l'objectiu dels catalans independentistes és la independència de Catalunya.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada