traducció - translate - traducción

29.5.10

PRINCIPIS DE GÖEBELS (ideòleg nazi i Ministre de Propaganda del III Reich)


1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. "Adoptar una única idea, un únic símbol.Individualitzar l'adversari en un únic enemic ".

2. Principi del mètode de contagi. "Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu.Els adversaris han de constituir-se en suma individualizada ".


3. Principi de la transposició. "Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac: Si no pots negar les males notícies, inventen altres que les distreguin".


4. Principi de l'exageració i desfiguració. "Converteix qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu".


5. Principi de la vulgarització. "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell, al menys intel·ligent dels individus als quals va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser  l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar ".


6. Principi d'orquestració. "La propaganda s'ha de limitar a un número petit d'idees i repetir-les incansablement; presentar una vegada i una altra des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes ". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou vegades, acaba per convertir-se en veritat".


7. Principi de renovació. "Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions ".


8. Principi de la versemblança. "Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries".


9. Principi de silenciar. "Fer callar les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins".


10. Principi de la transfusió. "Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional un complex d'odis i prejudicis tradicionals.Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives ".


11. Principi de la unanimitat. "Arribar a convèncer molta gent que pensa "com tothom ", creant una falsa impressió d'unanimitat".

Share/Bookmark

27.5.10

La dignitat de Justo Molinero


26 de Maig de 2010
Justo MolineroLes recents declaracions de Justo Molinero, president fundador del Grup Teletaxi, a favor de la independència de Catalunya, han sorprès molts catalans, tant independentistes com espanyolistes. Els primers, perquè, deixant-se arrossegar pel tòpic, no s'adonen que hi ha milers de persones a Catalunya que, malgrat no dominar la nostra llengua o fins i tot no parlant-la -quants catalanoparlants s'adrecen a ells en català?-, estimen aquesta nació, i precisament perquè l'estimen la volen lliure i independent. I els segons, perquè la ràbia i la vergonya se'ls menja vius cada cop que algú trenca els esquemes de la seva estreta mentalitat i els posa en evidència. I és que en l'ortodòxia dels malalts d'autoodi no hi entra l'immigrantindependentista. No hi entra, perquè els va molt bé poder mantenir viva la creença d'una Catalunya dividida entre catalans burgesos, reaccionaris i folklòrics, és a dir, nacionalistes, i catalans obrers, progressistes i cosmopolites, és a dir, universalistes. Defensar els drets nacionals de Catalunya, per tant, seria propi de gent de dretes i carrinclona, i voler una Catalunya convertida en baula de l'encadenament espanyol seria propi de gent d'esquerres i oberta.
Però, és clar, què passa quan apareix una figura popular i estimada com Justo Molinero, nascut a Còrdova el 1949 i arribat a Catalunya fa 44 anys, i diu coses com aquesta?: "Aquesta és la meva terra. Aquí tinc els vius i els morts de la meva família, i no voldré res més per a aquesta terra que no sigui el millor per a tots. No poden decidir des de 600 quilòmetres el que he de fer jo. [...] Jo, particularment, no vaig poder decidir res. Al meu poble vam fugir de la fam per venir a Catalunya. El que no m'agradaria és que els meus fills haguessin de fer el mateix. Arriba el temps que ells puguin decidir. És això el que em mou, res més". Doncs quan Molinero diu això, l'autoodi s'enfurisma perquè no hi ha ningú que tingui més capacitat que un immigrant per mostrar l'ànima d'esclau d'alguns catalans de soca-rel. Molinero, a diferència d'aquests últims, no es fa perdonar els orígens. Al contrari, per humils que siguin, els explica amb orgull i els defensa amb dignitat, i un cop fet això defensa la terra que un dia el va acollir i que ja és la seva terra i la terra del seus fills. I és trist, molt trist, que, 44 anys després de ser aquí, molts catalans autòctons encara el considerin un immigrant. Ves per on, Molinero, amb la seva actitud, els ha donat una meravellosa lliçó de catalanitat, de noblesa i d'autoestima. Moltes gràcies, Justo.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Share/Bookmark

24.5.10

En búsca de títol



Share/Bookmark

22.5.10

AVUI TOCA RELAT ERÒTIC

Fa una anys em vaig presentar a un concurs de narrativa eròtica amb aquest conte.
EL VIATGE
L’automòbil
Feia la patxoca d'un pura raça acabat de raspallar. Un De Dion Bouton que combinava amb elegància el verd de la vella Irlanda i el negre solemne que concordava amb la classe nobiliària dels propietaris. Els cromats proporcionaven al giny un aspecte esportiu. Als parafangs, als fars i al sostre en un voraviu discret, mentre que a l’interior de les rodes - les de recanvi encaixades a cadascun dels laterals de l’immens capó que amagava el motor de dotze cilindres – cobria la multitud de radis que s’entrellaçaven. Si hom podia emmirallar-s’hi era gràcies a la constància de Charles, el xofer, amb el cotó màgic per a metalls. A l’interior del vehicle un vidre aïllava l’estreta cabina de Charles del luxós compartiment per als passatgers, folrat amb fusta polida de banús indi, on també hi reposaven uns confortables seients de pell.

Charles
Amb el Macfarlan de xofer i les botes lluents fins a sota genoll hauria pogut passar per un príncep a l’exili, si no fos pel quasi imperceptible detall de tenir les mans lleugerament calloses degut a l’efecte de la conducció. Aquesta petita anomalia, però, desapareixia en enfundar-se els guants i, d’altra banda, era un jove de faccions ametllades i exòtiques, tan alt i ben proporcionat com fornit, dotat d’una elegància natural que sotraguejava - secretament, és clar - el capteniment de les senyoretes de bona família fins més enllà del comptat de Lancashire. Discret i fidel fins a l’avorriment, despertava la curiositat morbosa de les joves ladies, potser per una mirada tèrbola que feia pressentir nits inundades de plaers continguts i d’esvaïments humits. No calia sinó que deixés escapar alguna de les escassíssimes paraules que sorgien en comptagotes dels seus llavis ben formats, per tal que les reprimides ments victorianes esdevinguessin turmentades per un doll d’imatges obscenes que calia guardar en el record per a ocasions més propícies.

Lady Elisabeth Hanford-Lonelymoore
Era un esperit solitari i incomprès, nascut a l’avançada i per error en l’Anglaterra que discorria plàcida a cavall dels segles dinou i vint. Es reconeixia com una víctima passiva de la rígida moral imposada per l’alta societat britànica. Ben al contrari, ella era més aviat activa, cosa que l’havia dut a protagonitzar diversos escàndols d’adolescència, deixem-ho en sentimentals . Havia arribat a ser una soltera molt atractiva, l’edat de la qual era una incògnita més enllà de la família directa, tot i que - entre nosaltres - podríem establir que sobrepassava la trentena.
Els personatges masculins que la rodejaven, imbècils virtuosos tots ells, la menystenien i sovint era discretament bandejada en les festes de temporada, en les quals les millors famílies del comptat feien ostentació de les noves adquisicions pictòriques o d’orfebreria destinades a estendre llurs patrimonis i a augmentar l’enveja dels respectius cercles socials. Els més llibertins amb prou feines podien dissimular l’admiració i l’embadaliment que els provocaven els vestits atrevits o els temes de conversa de Lady Elisabeth, absolutament prohibitius per a les jovencelles de l’aristocràcia. Lady Hanford-Lonelymoore havia après molt aviat a malfiar-se dels homes. Sobretot dels de la seva mateixa classe. Entenia que si volia viure a la seva manera, no podia arribar a cap tipus d’acord amb aquella colla de somniadors d’imperis, incapaços però, de reconèixer les argúcies i falsedats amb què havien bastit una societat que impedia a dones com ella mateixa - i a alguns homes també - exposar amb naturalitat emocions i desitjos que li eren imprescindibles per a sentir-se viva.
El viatge
Aquell matí de primavera, Charles es llevà d’hora. Es vestí d’una revolada i s’empassà dret els ous amb cansalada que l’hi havia preparat la cuinera. La raó de tanta pressa no era altre que el viatge que havia de fer Lady Elisabeth a Londres i a ell li pertocava tenir llest el De Dion Bouton per a les vuit en punt  amb el braseret encès de força estona abans per temperar l’interior del vehicle .
Va posar el motor en marxa amb l’estrèpit potent i greu del motor perfectament reglat i es dedicà a treure les miques de la pols invisible que, aquí i allà, havia deixat la lona protectora del vehicle en ser retirada.
Lady Elisabeth sortí al tímid matí angles i s’aturà un moment per flairar l’aire humit per la rosada. Resultava estimulant després del rosbif  ben regat amb un Borgonya – deferència periòdica d’un admirador de la veïna França - i de la tassa de cafè negre, que tant havien escandalitzat a la cuinera.
Escoltà com s’apropava el ronc estable del motor del De Dion Bouton per, seguidament, donar pas a l’automòbil, superb i resplendent, que anà a deturar-se al seu davant. Lady Elisabeth Hanford-Lonelymoore gairebé s’emocionà al comprendre que aquell tros d’home , atractiu i distant, del qual veia només el cap a través dels vidres, havia estat esperant, amatent, just al moment en què ella sortís per tal de posar-li la portella del cotxe just al seu davant. Ho troba excitant.
-          passa tant poques vegades que un home arriba quan ha d’arribar! – va pensar mentre esbossava un lleuger somrís que li féu enrogir les galtes.
A vegades el trobava a faltar un home... un de debò, però. Que tingués cura dels seus desitjos, ni que fos amb petits detalls com aquell amb que Charles l’havia obsequiat. I no n’hi havia cap altra al seu voltant
Un pessigolleig al ventre la torbà quan el cos elegant de Charles s’inclinà lleugerament per obrir la porta del compartiment de viatgers.
-          Charles...
-          Bon dia, Lady Elisabeth. Fa un matí esplèndid – digué l’homenàs amb una lleu inclinació
-          Ben cert, Charles. Serà un viatge agradable, doncs - .
D’un salt, va pujar al cotxe amb la gràcia natural de qui ha estat ben peixada. Charles, amb recança, ajustà amb suavitat la porta del vehicle fins sentir el clic del pestell.
-          Això funciona com amb els cavalls - va pensar procurant captar una mica del rastre d’aquell perfum car i diabòlicament atractiu.
Això era tot! No tornaria a tenir-la a l’abast fins que arribessin a la St Pancras New Church British Library en ple barri elegant de Bloomsbury. Li recà no haver pogut observar-la una estona més, doncs Maggie, la cambrera que el visitava d’amagat de tant en tant, havia caigut malalta des de feia algunes setmanes.
Amb resignació abaixà la palanca del fre i posà la primera marxa. El cotxe arrencà amb la suavitat d’un cigne en desplaçar-se en un estany. Lady Elisabeth deixà caure el cap sobre el respatller del seient i, ulls clucs, s’abandonà a una somnolència agradosa que, combinada amb la barreja dolors de la fusta i el cuir, i l’escalfor que proporcionava el braseret, l’hi proporcionava una efecte de seguretat heretada, talment el paisatge verd i frondós que es contradeia amb la velocitat de l’automòbil. Sense pressa, deixà volar imatges abellides pel record tot submergint-se dolçament en una irrealitat que va créixer al seu voltant com un atordiment, fins a atrapar-la en un espiral de plaent confusió. La respiració d’Elisabeth s’accelerà lleugerament i notà una escalfor de torronet que li inundà les galtes. Amb ronseria es deixà caure en aquell estat càlid i suau que coneixia  prou bé i els símptomes del qual no podia evitar. Ni ho pretenia tampoc. Com qui inicia un ritual, es va treure el guant de la ma dreta i es repapà en el seient bla, mentre els seus ulls s’enterbolien mirant el clatell de Charles.
El matí bromós s’arrapava al paisatge solitari que travessaven rabents invitant a somniar, quan Charles va sentir un soroll lleuger. Tot i que parà atenció no encertà a saber de quin lloc provenia exactament. De sobte el soroll s’aturà. L’havia sentit realment? Restà un moment preocupat i s’implicà en un repàs mental de la revisió que havia fet al cotxe, quan, de cop i volta altra cop el soroll. Es concentrà. Era com un lleuger fregadís. Charles donà un lleuger cop de volant per comprovar que no fos algun objecte encaixat a la roda o al parafangs. El cotxe oscil·là lleugerament.
-          Què ha estat això Charles?
-          Demano excuses, Lady Elisabeth... m’havia semblat sentir Un soroll...
-          Mmmm …
Be. Amb tot semblava que el soroll havia desaparegut. Quina contrarietat de maniobra però! Potser havia espantat Lady Elisabeth? Li recava doncs era la única persona al mon per qui sentia una mica d’afecte. Al marge de Maggie, és clar. Per uns moments va tenir la temptació de recrear-se en imatges que tenia arxivades de les seves cites amb Maggie. Però no, ell podia ser senzill i de procedència humil, però home d’honor abans que res. No cauria en la infidelitat.
l altra cop el soroll. Semblava més suau, amb ritme desigual i petites interrupcions, per, tot seguit, iniciar-se de nou amb renovada fúria i delicadesa.
Charles parà l’orella. Ara s’hi afegia un petit cruixit com de roba tractada amb midó i - això era el més estrany - semblava provenir del petit auricular que el comunicava amb el compartiment on es trobava Lady Elisabeth. Com que la finestreta que separava els dos habitacles era tancada li impedia captar el soroll del tot, obligant-lo a afinar més i més l’orella.
Lady Elisabeth copsà la lleugera inclinació del cos de Charles i una esgarrifor li recorregué el cos des de les cames fins a la punta dels mugrons, endurits per l’emoció.
Passejà la llengua pels llavis cobejant-ne uns altres i, deixant que el seu cos rellisqués al seient, dugué una ma cap els pits que va prémer suaument per damunt de la roba, alhora que senti com el sexe s’humitejava sota les calcetes d’encaix.
Charles, dissimuladament, orientà el petit retrovisor cap el seient del darrera on Lady Elisabeth, pel que distingia, semblava dormir amb placidesa. Una lleugera ganyota extremadament delicada i un lleuger sobresalt a les parpelles i als llavis de la noia, van cridar l’atenció al xofer. Podia ser que la senyoreta tingués un malson? Va enfocar el retrovisor resseguint el braç dret que s’enfonsava, entre capes de roba, cap al l'entrecuix de la noia.
El braç restava quasi immòbil, però sota la roba, allí on s’entremirava la ma, un moviment suau maldava quasi imperceptiblement al ritme del fregadís i del soroll provinent de l’auricular.
L’atractiu de la mestressa i la incertesa del dubte li provocaren una morbositat fins a l’extrem d’excitar-lo. Notà el muscle del sexe com tibava incomodant-lo i alhora causant-li un intens plaer al punt més sensible.
Lady Elisabeth entreobri els ulls i s’absorbí en com Charles, del tot indiferent a la conducció de l’automòbil, s’agitava amb la ma dreta mentre encorbava l'esquena separant els ronyons del seient. Una cremor li recorregué el camí entre el sexe i les galtes. Amb un gest brusc amagà l’altra ma sota la faldilla cercant el plaer desbocat que li provocava el seu propi desig.  Amb fúria adelerada anà obrint el canal, ara completament xop, mentre l’inconscient li eixarrancava les cames. Fora de control va deixar anar un gemec curt i vellutat mentre tombava el cap duna revolada.
Charles, que no havia perdut cap detall a través del retrovisor, s’inflamà més i més. Obri els botons de la bragueta i prengué el seu sexe tibat, vermell i dur fent pujar i baixar la pell amb la mà, al mateix ritme que li marcava el so de l'auricular i la visió privilegiada. La respiració accelerada de la noia es fongué en un gemec prolongat que arrencà el seu propi plany, preludi de la satisfacció que enramparia el seu sexe.
Lady Elisabeth perdé el mon de vista quan, a l’altre canto de l’auricular, sentí l’espetec mullat del sexe de Charles, el qual imaginà congestionat mentre especulava en com seria el contacte d’aquella cremor amb la seva vagina. Una fiblada de pler intens recorregué diverses vegades el seu cos com un avis per no retardar per més temps l’orgasme. Cobejava la descàrrega més intensa i la desitjava en aquell moment.
Charles forçà al màxim el mirallet per tal de veure com la ma de la noia es movia amb vigor en el seu entrecuix, obrint i tancant les cames, mentre l’altra ma pessigava els mugrons que ara tot just s’entreveien entre la brusa i el cosset descordats.
Es masturbaven amb insolència i tant se’ls en donava l’evidència.  Millor! – pensaren els dos, sense saber-ho. Ella va retirar per uns moments la ma de sota les faldilles per mullar amb saliva la punta dels dits. Ell, ara totalment cec i lliurat a la passió, la va imitar mullant-se abundosament el sexe. Una descàrrega de pler els va fer cridar, quan un cop de volant quasi els treu del camí.
Ella, els ulls esbatanats i el cos amb tensió, remenava sota la faldilla en perfecta conjunció amb el sacseig violent de la ma i el braç de Charles. Cridaven i xisclaven com enfollits, mentre el cotxe recorria la carretera de banda a banda, ballant i cruixint, sumint-se així a l’alegria incontrolada d’aquella bacanal de sons, gestos i olors.
-          Em corro... – verbalitzaren plegats.
Per fi el senyal! Les emocions i els esdeveniments es precipitaren en una sensibilitat profunda que treballà els cossos de cap a peus, unint-los en un crit perllongat que els fongué en un calidoscopi d’olors i glopades de líquids emergents, al ritme dels batecs dels cors i els pistons del motor, alliberant l'èxtasi contingut i embriagador que els devorava. Un darrer esgarip agut i prolongat es va confondre amb els grinyols de les rodes, les quals, fora de tot control, conduïren el cotxe de gairell, marge avall, fins que un fanal el va deturar amb un estrèpit de vidres trencats i remucs panteixants de plaer.

Quan sortiren de llurs hospitals, puix eren de rangs socials diferents, es reconegueren en silenci com a complements perfectes d’aquelles fantasies somniades en nits de solitud, però també havien pres consciència que, malauradament, mai més no podrien tornar a compartir el paroxisme de l'ambigüitat i molt menys amb tant risc.

Riudebitlles, abril de 1992


Share/Bookmark

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES - Recull: Salvador Balcells

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.

La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i  nosaltres que sigui 'Mare de Déu'

Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes'.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.

Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.

A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.

Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.  Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Share/Bookmark

De tot CAT | FiraMerCAT | Palau de Fires de Girona | Ajuntament de Girona

De tot CAT | FiraMerCAT | Palau de Fires de Girona | Ajuntament de Girona

Recull de premsa

Notícies relacionades amb la Fira


Share/Bookmark

Salvador Cardús - El camí cap a la independència


Share/Bookmark

17.5.10

Joan Busquets - Qué pasa con las vallas!

Adéu, amic. Pallasso i discret. Vam compartir tantes nits al Zeleste, tardes al Cafè de l''Opera i matins als titelles del Turó Park que ja no les puc comptar. També varem compartir el Teatre Regina.
De tu sempre he destacat la tarda que l'atzar ens va fer coincidir al Pla de l'Os de les Rambles, sempre les Rambles en aquells dies; aquell dia em vas anunciar amb una il·lusió que sempre he tingut present que havies format un grup de pallassos.
- Companyia Ínfima La Puça, què te'n sembla? - em vas preguntar.
En aquell moment vaig trobar el nom genial, ja que tot eren adjectius inflats. Amb el temps, La Puça, va fer salts de gegant i m'he adonat de la importància real que va tenir aquella confidència.
Fins i tot, anys més tard i en el despatx de Pallassos Sense Fronteres, varem estar a punt de compartir un viatge a la Bòsnia sotmesa a la invasió dels seus veïns.
Sempre ens confonien, recordes? cap dels dos sabem per què, però ens feia gràcia i manteníem la broma tot i fent-nos passar per germans davant qui consideràvem una mica passarell. Potser el poc pel a la barba, o la veu rogallosa ens unia més del que ens semblava.
I ara, tard, llegeixo que m'he d'acomiadar.
Sort que fa poc, un dia del setembre passat, vaig tenir ocasió de ser-te fidel a tu i al teatre un cop més.
Una abraçada, amic, company, germà. I dóna molts records a en Jep Nuix.
Pregunta per allà dalt, amb el teu millor crit de Pallasso:
QUÉ PASA CON LAS VALLAS!


Share/Bookmark

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA (o, ni estat ni patró....)


Jo, que sempre m'he sentit llibertari i per tant amb una desconfiança acusada vers l'estat, només accepto aquest com un mal menor, el qual m'apareix com una forma provisional d'organització de la convivència entre diferents col·lectius, formats per persones amb cultures, ideologies, i interessos diferenciats i a vegades contradictoris.
Si m'agrada poc l'estat i en desconfio, com puc respectar un estat pel qual no me'n hi sento de respectat.
No respecta la meva llengua.
Ni la meva cultura.
Ni la meva voluntat.
Ni la meva terra.
Ni el meu poble.
Ni la història d'aquest.
I ara, per quina raó m'he de sentir ridiculitzat en una televisió espanyola, on cinc parlaires recriminen que l'idioma de relació entre socis i sòcies, afició i jugadors del Barça, durant la celebració del títol de lliga, sigui feta en l'idioma propi del país on pertany?  Catalunya, on l'idioma propi n'és el català.
Segons el seu punt de vista resulta inconcebible que no es dirigeixin a la resta de simpatitzants de l'estat en castellà. Per a ells és una manifesta falta d'educació i un provincianisme clar.
Però  - dic jo - si la resta majoritària d'aficionats i aficionades barcelonistes es troba fora de l'estat espanyol i per tant parlen moltíssimes més llengües que el castellà; no esdevé, per a ells, també, un cas de provincianisme fer-ho en castellà i una falta d'educació envers els socis i sòcies no dirigir-s'hi en la llengua pròpia?
N'estic fart d'aquestes trampes i estic tip que l'estat, el qual se suposa que m'ha de protegir, no em defensi dels atacs que rebo diariament i de forma gratuïta sobre els conceptes citats. I a molts d'altres més íntims.
No em serveix aquest estat, puix que no em protegeix en drets que considero elementals i primordials per a la qualitat de vida a la que aspiro. I és molt senzilla. Fins i tot modesta. Que em deixi ser. Així de simple.
No en voldria pas cap d'estat. Però, acceptat que això és una utopia i que la realitat d'un estat és, ara per ara, inqüestionable; posats a tenir un estat, l'estat espanyol no el vull.
En prefereixo un que em dignifiqui, no que em desqualifiqui. I ón la resta de persones, col·lectius, ideologies i cultures que en formin part, s'hi puguin sentir tan dignes com jo.

Share/Bookmark

15.5.10

3 Equipassos

Tres equips de futbol dels Països Catalans, jugaran a Europa la propera temporada!
Qui ho diu que nos som competitius?


                                                                                                                                                          



Share/Bookmark

13.5.10

Sant Jordi a la Université de Montréal


gh
El passat divendres 23 d’abril més de 100 persones van commemorar, a l’àgora de la Biblioteca de lletres i humanitats Université de Montréal, Sant Jordi i el Dia mundial del llibre i dels drets d’autor. I és que, amb la celebració d’aquesta edició especial de Sant Jordi, es va voler subratllar l’origen català d’aquesta iniciativa de la UNESCO que ha celebrat enguany el seu 15 aniversari.
L’acte va ser presentat pel periodista i escriptor David Homel i va consistir en :
  • un intercanvi de llibres en diferents llengües (català, francès, castellà, alemany i portuguès),
  • la lectura, per part de l’actor quebequès Mario St-Amand, d’una selecció de fragments de novel·la negra dels cinc autors europeus convidats a la propera edició del Festival international de littérature de Montréal (la lectura d’un fragment de “Crim imperfecte” de l’escriptora Teresa Solana, va representar la literatura catalana),
  • l’actuació de la colla dels Castellers de Mont-real (pilar de tres caminat, un dos de tres i pom de dalt),
  • la tradicional entrega de roses del Casal català del Quebec,
  • i la inauguració de l’exposició “El català, la llengua de 10 milions d’europeus”, una adaptació del material que l’Institut Ramon Llull va presentar a l’Expolangues de París del passat mes de febrer.
Entre el centenar d’assistents, cal destacar la presència de la regidora Helen Fotopulos, responsable de la cultura, patrimoni, disseny i de la condició femenina al comitè executiu de la Ville de Montréal, així com de l’escriptora portuguesa Lídia Jorge, Annie Desnoyers, directora del Centre de langues de la Université de Montréal, i Neus Pont, presidenta del Casal català del Quebec.L’acte va ser una iniciativa de la secció d’Estudis catalans de la Université de Montréal en col·laboració amb Lisez l'Europe (el grup de literatures europees participat, entre altres, pel Goethe Institut i l’Institut Camoes) i amb el suport de l’oficina quebequesa del Dia mundial del llibre, l’Institut Ramon Llull, la Secretaria d'Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya i el Casal català del Quebec.
Mariona Masferrer (http://www.xarxallull.cat/moodle/user/view.php?id=194&course=1)


Share/Bookmark

6.5.10

Adolescència

Vaig sortir a coberta per rebre l'aire tan fresc del matí: un sol urbà, ombrejat per fums de xemeneies invisibles, dominava Barcelona fins el Tibidabo. Amb mandra emergia la meva quotidianitat, somorta per uns dies, ressaltant-ne el massís de Montjuïc entre la boira: El monument a Colom, les torres de l'aeri o bé les altres edificacions del port, després d’haver estat. somorta durant l'esclat de llibertat que encomanen les illes.
— Final de trajecte a la ciutat dels morts— vaig rondinejar a la vista del cementiri, enterrant habitants, carrers i places sota un altre mar entre gris i un taronja pàl·lid que contrastava amb la saturació de colors que havia deixat enrere.
Em feia mandra retornar al meu món, i mentre anava deslligant la moto, un glop d'emoció em recorregué l'esquena en reconèixer sorra i pols rogenca dels camins de Menorca, encara empastada amb l'oli dels racons del motor. Vaig mirar-me els peus, les avarques, i aquella morenor profunda a les cames que ja semblava començar a desaparèixer. als records i les emocions.
Un calfred al ventre em féu sentir que fregava la comprensió absoluta de no-sabia-ben-be-el-què.
— Això és.... - Desxifrava un codi nou, com si fos allà, al meu davant, dibuixant la forma abstracte de la lucidesa.
Em vaig quedar mirant, estúpidament, un dels claus de la planxa del vaixell, amb la corda a la mà, penjant; bocaobert.

L'emoció pel desconegut. ., l'horitzó, la companyia en el salt al buit... tot. Tot
(1974)



Share/Bookmark

màgia


La màgia existeix.
A voltes disfressada d'atzar.
En el glop d'un refresc, un cop de vent o una besada llarga, ens hi pot sorprendre la màgia.
A vegades la reconeixem en la mirada. Ah! Les mirades. Les mirades i la màgia són indestriables.
Quantes vegades un inconvenient o bé una contrarietat no han donat pas a un cop de fortuna, sense les quals, aquest darrer , no haguera tingut lloc?
Com s'ha d'anomenar el cop d'empatia provocat per la frase, a l'atzar, en un text escrit fa anys per una persona desconeguda? O una imatge? O un deix en el to de veu de qui canta una cançó enregistrada a milers de kilòmetres?
La màgia existeix.
La màgia...

Share/Bookmark

3.5.10

No fa gaires anys, un infant de bona fe...



Share/Bookmark

2.5.10

Camps d'oliveres per sempre


Luís Carlos, quan encara era adolescent  i la seva família no havia hagut d’emprendre el camí de l’emigració cap a Torre Llobeta, als afores de Barcelona, destacava per la seva originalitat. Tenia el do, per a qui se n’adonava , d’avançar-se al temps i a fets que no tindrien lloc fins mesos, a vegades anys, més tard. Tret dels admiradors d’aquesta estranya qualitat - que es limitaven al seu amic Federico Fanegas i al pastor de l’únic ramat de cabres de la comarca - per la resta de mortals i encapçalats pel mestre, Don Aquilino i el padre Pacomio - un rector brut, vestit sempre amb una sotana desgastada, la qual servia principalment per amagar les mans quan confessava - era un cas perdut. Un d’aquells infants que calia aïllar de la resta, tant al colegio nacional com a les hores perdudes del catecismo romano dels dissabtes a la tarda, degut a la influència negativa que tenia sobre la resta de nens i nenes, vuit en total, que creixien i es preparaven per marcir-se sota l’empara d’aquell poblet perdut entre horitzons d’oliveres i turons arrodonits, de la Sierra Penibética.
Ja de molt petit – cap als dotze anys, més o manco - havia esdevingut el nen curiós i entremaliat que va introduir a la totalitat de la població infantil de Ventas de Pantalones – aquest era el nom del poble - en el consum de Celtas que robava del seu pare, a canvi de diners que invertia principalment en pagar el cotxe de línia fins a Priégo de Córdoba.
És en aquesta població on es sentia segur. Lluny dels pares, de Don Aquilino i del padre Pacomio. Havia descobert la biblioteca i, en aquesta, un món que se li oferia per saciar part de la seva curiositat infinita. Començà descobrint un heroi que es deia Guillermo Brown, de qui es convertí en admirador i fracassat imitador. Passà pels llibres d’Enid Blyton i quan hagué de marxar del poble, als divuit anys, es va quedar en propietat un llibre de poemes de León Felipe.
Naturalment, a finals de la dècada dels seixanta - que és quan tenien lloc aquest fets - en Luís Carlos era l’únic xicot de la contrada que duia cabells llargs i que, d’amagat de tot un poble, fumava caramels de grifa que obtenia a Córdoba, juntament a un grup de noies i nois universitaris , ficats en protestes contra el règim i els señoritos. Amb ells s’obrí al seu davant un món de música, llibres de política, d’art i fins i tot de filosofia, que les seves noves amistats compartien amb ell de manera desinteressada. Tot i no tenir estudis, la seva manera de ser, l’havia portat a tenir un criteri propi a través del qual ordenava, classificava i prenia partit, davant  fets que succeïen al seu voltant i a la resta del país.
Sempre anava per davant, frisós de no quedar enrere. Tot i això, tenia tendència a confondre la causa de la seva soledat, i sovint es sentia marginat per ser massa lent – l’hi semblava - per tenir poca traça en seguir el ritme d’aquelles persones les quals, pensava, marcaven el taranà del moment. La qüestió era que qui marcava pautes de comportament durant els seixantes era l'avantguarda cultural I artística que es corresponia amb aquella nova classe emergent que va ser el jovent de la dècada més ingènua de la història. És clar – es dia - ell, des de Ventas de Pantalones, no podia seguir el salt at vuit que s’estava produint al món tan llunyà.


Pensava en aquestes coses quan s’adonà que alguna cosa no rutllava. Amb un cert sobresalt va parar atenció per esbrinar a què era degut aquest sobtat estat d’alerta. Féu una ràpida comprovació del munt de pilots lluminosos i de la velocitat del comboi. Tot correcte. Mirà el rellotge: les sis quaranta del mati i es trobava... a veure... si, tot correcte: arribaria en punt. Fins i tot uns segons abans de l'hora, tal i com era habitual en ell.
A què era deguda aquesta impressió que hi havia alguna cosa intangible que no girava rodó? 
Tot d’un plegat, sonaren uns copets al seu darrera. Algú trucava amb evident timidesa a la porta que el separava del passatge. No sense un temor premonitori, despassà el pestell que mantenia la seva incomunicació. Una cara amable i perfectament afaitada, però encara amb rastres de son s’excusava amb una mirada de disculpa, com si tingués consciència d’una malifeta o d’estar fora de lloc.
Perdoni, però em sembla que se l’hi enganxat ...
Cony? de què em parla? – es preguntà intentant indagar per damunt dels caps quina era la desgràcia que s’entreteixia amb el seu destí.
La música ... – ara, a més de la cara havien aparegut un parell de mans que es movien davant la cara en gestos vagues que pretenien representar “I'ambient musical”.
És que... jo... – digué la veu rogallosa de l’home amb evident timidesa - és la tercera vegada que comença de nou el bolero de Ravel i... és clar...
Així que era això! Respirà alleugit. El problema es limitava al reproductor de CD. Amb gestos experts es disposà a posar remei a la situació. Mentre el tren buidava la seva càrrega humana a l’estació de Martorell i es reomplia de nou, s’esmerçà en diagnosticar el problema per trobar una solució.

La cosa estava clara: aquell CD vell, ple de ditades i de pols, ja devia haver sonat unes 10.000 vegades pel cap baix i ja no li quedava ni un minut més de vida. Be: assumpte resolt. Va tirar el disc a la petita paperera y, tot just després de posar el comboi en marxa, escrigué una nota al full d’incidències:

El CD destinado a música ambiental “Los diez majores temas de La música clásica universal”, ha dejado de existir en fecha 10/4/ del ........, Habiendo procedido el oficial maquinista Luís Carlos Lopez Checa, número R2014BCN-03, a su retirada de circulación.
Solicito a quién proceda la pronta substitución del susodicho material para el uso previsto en posteriores trayectos .

Llegí una vegada més la nota i es sentí satisfet d’haver complert amb el seu deure.

Fou aleshores s’adonà de sol radiant que, a ben segur, revelava un dels primers dies càlids de la primavera que s’acostava. El cor se li encongí d’emoció. Sempre havia estat molt sensible a la natura, probablement degut a la melangia que li provocava el record de la seva infància,  on es refugiava la llibertat, rodejada dels camps infinits d’oliveres, del seu estimat poble, Ventas de Pantalones.
Pensà en la força d’esperit que cal, a vegades, per afrontar un nou dia. Com podia gosar deixar tot el passatge de rodalies sense ni una mica de música, quan aquell espectacle se’ls oferia gratuït, i a aquella hora del matí!
S’enrabià un cop més amb l’empresa per no tenir previst un detall tan senzill i prou econòmic. Es sentí en l’obligació moral - tot i que ell preferia parlar d'ètica - de prendre una decisió: ell oferiria la música que havia estat escamotejada per la gasiveria d’una gran empresa impersonal i insensible. Remenà entre els objectes de la bossa de viatge que sempre l’acompanyava. Escollí quatre o cinc CD que li semblaren adequats i els estengué al seu davant. 
Contemplava el joc entre el sol i les muntanyes blaves pel contrallum, ben retallades contra el cel i a la vegada reflectides en la calma Llobregat.
Cercà el que li semblà la millor de les músiques, atès el moment sublim en què coincidirien el passatge, el paisatge, la música i ell, ves a saber si amb centenars o fins i tot mil persones o més. Finalment es decidí: va extreure amb cura el CD de La caràtula, l'introduí en el reproductor i esperà emocionat que comencés a sonar la música J. J. Cale.
S’extasià en el moment i en I'oportunitat d’aquells temes que semblaven compostos al ritme d’un tren de matinada.
L’emoció per l’empatia amb el passatge, convençut que entenien el seu gest amb agraïment, li començà a l’estómac, li eixamplà els pulmons i li pujar gola amunt, per finalment baixar sobtadament cap a les cames en forma de lleuger tremolor.
Es sentí bé. Per uns moments no era el maquinista gris d’un tren anodí que traslladava un grup d’homes i dones anònims, si no que era com un guru, un autèntic guia emocional de persones que l’atzar havia portat a un mateix entusiasme contemplatiu.
Precisament s'estava preguntant si aquest fet l'havia reinserit definitivament en la societat quan, de nou, trucaren a la porta. Obrí. Un jove de cabells de color carbassa i verd, amb un somriure eteri a la cara que li enrogia els ulls i esperava complagut.
-          Té col·lega, amb els companys hem pensat que potser et vindria de gust.
Ja no hi fou a temps. Es trobà una ma que li allargava un porro que, a més, feia olor de “maria”, ben assecada i ben curada. Una emoció el va recórrer de dalt a baix. Tants anys de fumar d’amagatotis de petit! dels seus pares, de Don Aquilino i el padre Pacomio, del veïnatge... Tot prenia un sentit, ara, i es tractava d’una compensació clara, tangible, que li havia preparat el destí. Malgrat tot havien valgut la pena els anys en què es sentia un autèntic proscrit, un deslocalitzat, un desorientat. I ara, quan ratllava la jubilació, rebia la recompensa de sentir-se comprès, identificat i reconegut, ves a saber si per centenars o fins i tot mil persones o més.
-          Es clar col·lega! em ve molt de gust. Fa anys que l’esperava.
Mentre tornava a passar el pestell sentí la música i amb ella la certesa que l'alegria i la complicitat que ell havia propiciat, omplien cada racó del vagó.
Quan més felicitat sentia, quan més convençut estava que aquell era un dia especial, quan més desitjava perllongar aquell moment fins al darrer alè... tronaren uns cops a la porta. 
S’hi podia percebre certa impaciència. Quan obri, veié una velleta que el mirà indignada. Al seu darrera un munt de persones amb cares ofuscades que baladrejaven, impedint, per cert, que la música fos audible.
-          Perdoni jove! Que no para a Molins aquest tren?
Déu meu, l’havia ben espifiada!. Li havia passat per alt l'estació de Molins de Rei! I ara amb prou feines va arribar a temps per aturar el comboi a Sant Feliu de Llobregat. Es reclogué en La seva cabina mentre pels retrovisors veia un munt de persones corrent indignades cap a l’oficina del cap d’estació.

Prop de l’estació de Sants va sonar el telèfon intern. Era el jefe de tránsito
-          Cuando llegue a Sants será relevado por Gómez. Preséntese a sus superiores así que abandone el comboi  –  es sentí un clic. Havia penjat
El Gómez era un jovenet nerviós i fatxenda al qual no professava cap simpatia, entre altres coses, perquè sempre duia un rellotge amb la bandera espanyola i un toro d'Osborne en una cadena d'or. L’havia f eta bona!

En el fons, però, es trobava bé. Passés el que passés es sentia serè. Respirà a fons. Tenia la consciència tranquil·la i estava orgullós d’haver alliberat el seu instint tot compartint-lo amb altres individus. Potser si que perdria la feina i possiblement la jubilació, però s’havia reconciliat amb Guillermo Brown i amb Tom Sawyer; amb ell mateix i amb el món. I aquest fet, en la seva antiga escala de valors, la que havia sobreviscut enterrada dins seu des de la infància a Ventas de Pantalones, valia realment la pena. Ara podria tornar a reunir-se amb la seva estimada llibertat, encara amagada entre camps d’oliveres, per sempre.

Vilanova i la Geltrú Setembre 2004 



Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.