traducció - translate - traducción

30.7.11

FI DE LA LLENGUA CATALANA

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

No crec que hi hagi cap literatura que dediqui tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana. Articles, assajos, contes, novel·les sobre la mort del català. Està irremissiblement condemnat, el català?.

Qualsevol observador imparcial podria constatar les agressions constants que rep la llengua. I el més risible és que els enemics del català argumentin que són agressions imaginàries. N'hi ha prou exposant el cas de la Catalunya del Nord: a principis del segle XX només el 10% de la població no parlava el català; a principis del segle XXI no crec que el parli ni el 10% d'aquesta mateixa població. Un procés destructiu, per cert, que no va ser planificat, dirigit i consumat per cap dictadura, sinó per una democràcia..

Qualsevol ment mínimament racional, mínimament objectiva, pot veure el nucli de la qüestió: que Catalunya s'ubica entre dos colossos intolerants, França i Espanya, que han dedicat i dedicaran tots els esforços possibles a destruir qualsevol tret cultural aliè. I com ja sabem pel cas de la Catalunya del Nord, el règim que imperi a Madrid o París no altera l'objectiu final, només les formes i els mitjans. La democràcia no salvarà el català; ben al contrari: legitimarà el seu assassinat. O més ben dit: el català només el salvarà la democràcia catalana.

Però si això és així, si la disparitat de forces és tan aberrant i el català no implica cap lucre directament constatable, ens podríem fer una pregunta alternativa: per què s'estimen tant el català, els catalans? En realitat, es podria considerar que un idioma sense abast internacional és una nosa. Insisteixo: per què, doncs, aquesta tossuderia, per quina raó s'aboquen tants esforços a una causa sense futur aparent?

Dels mbuti (pigmeus) centreafricans hi ha una dada etnogràfica que ens pot deixar bocabadats: els mbuti no tenen idioma propi. Els especialistes encara discuteixen si els pigmeus van perdre el ARTICLE seu idioma en temps remots o si mai no han tingut una llengua pròpia. La qüestió és que allà on siguin els pigmeus parlen la llengua dels seus veïns ètnics. La pregunta immediata és: com pot ser que un poble sencer abdiqui d'un element cultural tan íntim, tan estructurador, tan vehicular com és idioma propi? La resposta, naturalment, és que aquesta pregunta ens la fem per un motiu i només un: que nosaltres som catalans.

Els pigmeus no atorguen cap importància al idioma perquè no el necessiten per a res. No m'estic referint a les necessitats comunicatives, sinó d'identitat. Els pigmeus són nòmades, caçadors-recol·lectors de religió animista, políticament acèfals i d'un individualisme exacerbat. Els seus veïns bantus, en canvi, són agrícoles, sedentaris, cristians i amb una societat gerontocràtica. És impossible confondre un bantu amb un pigmeu...

Ara fixem-nos en el cas català. Un funcionari de Madrid i un de Barcelona, un pagès del Segrià i un de la Manxa, un arquitecte de Mataró i un d'Almeria: tenen els mateixos problemes. Les mateixes hipoteques, els mateixos horaris laborals i, si fa o no fa, els mateixos ingressos; estiuejaran a les mateixes destinacions i en cas de divorci pagaran pensions semblants. La modernitat és una fàbrica uniformitzadora.

La tendència més humana no és la d'assemblar-se, sinó la de diferenciar-se. Constantment busquem elements que permetin als col·lectius, com als individus, tenir una personalitat pròpia. I avui en dia l'única cosa que diferencia un català d'un castellà, un barceloní d'un madrileny, és l'idioma. Per això els catalans esmercen tants esforços a conservar el català, perquè sense un idioma propi l'homogeneïtzació seria total.

Però tornem al principi: s'està morint, el català? La supremacia mediàtica i audiovisual de l'espanyol és irresistible. Però justament perquè hi ha aquesta voluntat de supervivència, el futurible més probable no serà el de la reserva índia, amb els últims catalanoparlants rere quatre tanques; no moriran els últims individus que parlin català, sinó que el català morirà lentament a dins de cada individu. Avui en dia ja es pot constatar que un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït. És a dir, un registre lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o gramatical pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de " camión ", i llestos..

Qualsevol pot entendre que aquests procés d'agonia lenta, però inexorable, només té una solució: més poder polític autòcton. Però això no és possible perquè els catalans no estan disposats a fer sacrificis per obtenir-lo. Avui en dia ja no es tracta de saber qui salvarà Catalunya d'Espanya, sinó qui salvarà Catalunya dels catalans.

[Això sí, sempre ens quedarà una esperança: l'espanyolisme més ranci, tronat i mesquí. Quan tanco aquest article m'assabento que volen dur Muriel Casals als tribunals. L'estat de reivindicació cívica necessita constants revulsius. I no em ve el cap res més indignant que jutjar una de les persones més íntegres, sacrificades i admirables d'aquest país.]

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

Diari Ara 16/07/2011

 

Raons per parlar català

● No ho oblidem: si un dia el català desaparegués, no seria perquè no l’aprenguessin els no catalanoparlants, sinó perquè els catalans l’haurien abandonat. Que cadascú obri en consciència.

Antoni M. Badia i Margarit, lingüista

● El dia que en aquest país només restés un bonhome parlant català, aquesta llenca de terra no fora Catalunya. A can Pistraus, en Joanot Martorell, Mossèn Cinto i qui més no dic. Redimonis, encara no ens adonem de com la parla ens fa com som.

Josep M. Ballarín, capellà i escriptor

● Ens trobam, ara, en un moment d’una importància històrica sense precedents. No vull dir que no hàgim de saltar parets i que no trobem molts entrebancs. Però aquesta vegada l’empenta sembla irreversible i l’increment del català també, i en tots els àmbits. Malgrat això, com ha estat sempre, el poble hi dirà la darrera paraula. Ell és qui l’usa i l’ha mantingut viva al llarg de tants segles.

Biel Barceló, professor de català i poeta

La nostra no és una llengua petita, ni per la seva tradició com a llengua de cultura ni tampoc pel nombre de parlants, que és superior a la mitjana de les llengües de la Unió Europea. Al capdavall només les grans llengües tenen la riquesa de modalitats i la varietat de registres que té la nostra. I aquesta és la feina que fem a les universitats del món: ensenyar la llengua d’una gran cultura.

Josep Bargalló, Filòleg i polític.
Share/Bookmark

Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.