traducció - translate - traducción

7.7.11

NUNCA FUISTEIS UN REINO...... NO?



Aquestes darreres setmanes hem encetat un tema que està donant força joc entre els nostres lectors. Es tracta de la polèmica , que fa molt de temps que s’arrossega, de determinar si Catalunya té dret a ser reconeguda, històricament, com a regne, és a dir, en la legitimitat de designar l’estat català des dels seus orígens fins a la seva desaparició, que convindríem definitiva, el 1714, com a regne, per damunt d’altres designacions tradicionalment més esteses, com les de principat o comtat.
Ja hem publicat alguns exemples que demostren que ha existit, al llarg dels segles, una tradició de textos polítics, jurídics (Lleis d’Índies de 1596 de Felip I/II)- i literaris d’ús del terme regne per referir-se a Catalunya. Però, també és cert que al final s’ha acabat imposant en el nostre imaginari la denominació de principat. No ha estat una elecció neutra ni, segurament, tan espontània com podria semblar a primer cop d’ull.

L´ús d’una o altra denominació acaba tenint unes repercussions en l’inconscient col·lectiu molt útils per a aquells que volen negar, no solament l’existència d’un estat català al llarg de la història sinó també per als que volen impedir, a qualsevol preu, la possibilitat que aquest estat torni, algun dia, a ser una realitat.

Fer servir els conceptes rei i regne que s’associen a una posició superior en la jerarquia nobiliària –no pas en la feudal- a príncep i principat o a comte i comtat, acaba repercutint en la visió que puguem tenir d’un territori segons hagi estat governat per un rei, un príncep o un comte, per tal com establim, automàticament, una relació de subordinació dels segons respecte del primer. Si a aquesta equació hi sumem l’equiparació de regne a estat i d’estat a nació, la (mala) jugada es fa evident amb una claredat meridiana: si nunca fuisteis reino, no sois una nación –diuen- i, per tant, si no hem estat una nació no tenim cap raó de reclamar un estat.

Primer de tot, cal dir, amb rotunditat, que, políticament i jurídica, en l’antic règim, un senyor era plenament sobirà als seus estats sempre que no tingués cap altre senyor per sobre d’ell, és a dir, sempre que no fos vassall de cap altre senyor. Pel que fa als comtats catalans, el comte de Barcelona no era vassall de cap altre senyor, ni tan sols del rei d’Aragó, per la senzilla raó que, ell mateix, era el rei d’Aragó. Per tant, el comte de Barcelona era l’únic sobirà dels seus territoris catalans, era el rei –en el sentit de sobirà absolut-, i així s’anomenava ell mateix i l’anomenaven els seus súbdits catalans en els textos oficials.
En aquest joc pervers, els catalans també hi hem aportat el nostre particular gra de sorra. No hem d’oblidar la contribució del proverbial cofoisme català que, fruit d’un cert romanticisme historiogràfic, ens fa proclamar, satisfets, que el nostre sobirà no era un monarca absolut sinó un princep inter pares i que la nostra monarquia era una monarquia “constitucional” (els reis, per ser reconeguts, havien de jurar les constitucions) i, per tant, la seva actuació estava sotmesa a diversos sistemes de controls i contrapesos polítics que n’atemperaven, fins a cert punt, l’arbitrarietat característica de la resta de monarquies. La certesa d’aquesta apreciació, però, va acompanyada d’un convenciment pregon que el fet que el nostre monarca no fos un rei sinó un comte o un príncep, inferiors en l’escala de titulatures, contribuïa a aquell estat de coses.

És gràcies a aquesta combinació de factors que, a poc a poc, hem anat assumint acríticament el raonament que els països (els estats) de debò són aquells que, en un moment o altre de la seva història, van ser governats per un rei i, en canvi que, aquells governats per detentors de títols inferiors estaven subordinats a un poder superior; eren, en el fons, “pseudoestats”. I, en conseqüència, com que el nostre país havia estat regit per un comte o per un príncep i no pas per un rei, no havia estat veritablement sobirà, sinó un país de segona, subordinat a un estat de veritat, un regne: Aragó o Castella

En definitiva, com en molts altres aspectes, els catalans hem acabat creient-nos una forma d’entendre la nostra història, que ni és nostra, ni és més objectiva ni més imparcial, captius d’un esteticisme historiogràfic que ens fa ser hipercrítics amb la nostra tradició i desacomplexadament càndids amb la d’aquells que tenen una llarga tradició d’ús i abús de la història com a munició de la política.

 
Armand Sanmamed
16/03/10

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.