31.8.14
30.8.14
ENCARA NO HO TENS CLAR?
Dubtes sobre la independència? Llegiu.
·Som el 16% produim el 20% paguem el 24% ENS TORNEN EL 10% i ens inspeccionen el 30%. Votem? (Junqueras)
.De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble (Josep Armengou)
.Allò que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions (Mahatma Gandhi)
.El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta perquè està dissenyat per no poder-la fer (Junqueras)
·El futur no és un regal, és una conquesta (Robert Kennedy)
.Hi ha 22 països que s’han independitzat d’Espanya i cap ha demanat per tornar (Sala i Martin)
·Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils (Joan Sales)
.Com que no sabia que era impossible, ho vaig poder fer (Albert Einstein)
·Mentre Espanya sigui jugador i àrbitre no podrem guanyar mai (Junqueras)
·El problema no és que els diners que necessita la nostra societat no existeixen, sinó que ens els priven (Junqueras)
·No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos (Prat de la Riba)
·De vegades cal alterar democràticament la jerarquia de la legalitat per poder instituir la voluntat majoritària d'un poble (Muriel Casals)
·El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors (Francesc Pujols)
·L'èxit és dependent de l'esforç (Sòfocles)
·Si una llei és injusta, un home no només té el dret de desobeir-la sinó que s'ha de comprometre a fer-ho (Thomas Jefferson)
·Heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és allò que us manca catalans, si no és la voluntat? (Pau Claris)
·La democràcia és no imposar res a la gent d'un territori sinó consultar-los què volen (Margaret Tatcher)
·No hi ha països petits. La grandesa d'un poble no ve mesurada pel nombre que el formen, igual que no mesurem la grandesa d'un home segons la seva estatura (Victor Hugo)
·Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres (Lluís Companys)
·La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos (Manuel de Pedrolo)
·No se’ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta en què haguem sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat interna. (Mahatma Gandhi)
·La llibertat no és negociable (Pau Casals)
·La Llei ha d'estar al servei de la democràcia i la sobirania popular. De no ser així, les dones encara no podrien votar (Carme Forcadell)
·Si marxeu, us convertireu en un dels països més pobres del món (George III d'Anglaterra, als rebels nord-americans)
·Entenc que vulguin fer-nos desapareixer però que no ens demanin de cooperar-hi (Golda Meir)
·Catalunya serà independent quan ens acabin d'asfixiar financerament i la gent ho vegi (Ramon Trias Fargas)
Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, sinó perquè els que l'estimen no el defensen.
28.8.14
Me siento como Colón cuando arribó al nuevo mundo
Avui presentaré un blog que m'ha interessat molt per la sensibilitat, la valentia i la lucidesa que destil·len els escrits de la seva autora.
M'ha cridat l'atenció el que segueix.
Enllaç al blog: http://pilidediez.wordpress.com/
Enllaç al post: http://pilidediez.wordpress.com/2014/08/09/me-siento-como-colon-cuando-arribo-al-nuevo-mundo/
__________________________________________________________
Podía haber llegado a Cataluña en cualquier otro momento; podía haberme descasado unos años antes, pero el destino, siempre caprichoso, decidió que fuera precisamente ahora.
Aterrice en la Ciudad Condal en marzo de 2012 y no tardé demasiado en percibir un chispazo de ilusión entre la gente. Han pasado más de dos años desde mi llegada y muchos ciudadanos lo están pasando mal, como en el resto de las Comunidades en las que más que vivir me ha tocado convivir, pero ello no impide que se masque en el ambiente un halo de cómplice esperanza, que se ha mantenido inalterable desde mi llegada.
Hoy ya puedo afirmar de forma tajante, que este plus de esperanza tiene que ver con la firme voluntad de una mayoría de la población catalana de construir un nuevo país.
Fui testigo de cargo de un insólito fenómeno que tuvo lugar el 11 de setiembre de 2012. Millón y medio de personas se lanzaron a las calles reclamando la independencia de Cataluña. Lo que contemplaron mis ojos fue una manifestación espontánea; un sentimiento larvado e insobornable del que hasta entonces pocos habían hecho excesiva ostentación. Las personas que me habían rodeado durante medio año, no me habían hablado de política, pero un día antes de la convocatoria y como movidos por un resorte, agotaron todas las existencias de banderas catalanas con estrella (esteladas les llaman). Hubo algo que me sorprendió de forma especial y que desde entonces he comentado en varias ocasiones con amigos y conocidos; cuando concluyó aquella macro-manifestación, las calles estaban igual de limpias que antes de que empezara. Aquello me impresionó más si cabe que la explosión de júbilo que había presenciado hacía tan solo unas horas y que me había dejado sin palabras.
Lo que sucedió el año siguiente en la misma fecha, creo que ya ha pasado a los anales de la historia; nunca antes un pueblo por propia iniciativa había organizado una exhibición de tal magnitud, entrelazando sus manos y ocupando los 400 kilómetros que separan Francia de Castellón. En muchos tramos, la cadena era triple y todavía sobraron más de medio millón de personas que abarrotaron los puntos neurálgicos de la ciudad de Barcelona. Fue muy comentada la anécdota de la iniciativa de Intereconomía TV, que hizo un sobreesfuerzo económico para sobrevolar con dos avionetas todo el recorrido y poder denunciar los supuestos huecos que iban a producirse. Se convirtieron al fin en los mejores notarios de aquel hecho sin precedentes.
Corro el riesgo de que si alguno de mis familiares repartidos a lo largo y ancho de la piel de toro, lee este blog, no solo no entienda nada, sino que piense que me he trastocado, pero lo cierto es que si lo que pretenden estos catalanes, es construir un país distinto al que hasta hace poco me ha tocado sufrir, cuentan con mi total bendición. No es necesario que hagan maravillas; con tal de que la cosa les salga medio bien, ya les habrá valido la pena el haberse activado.
Supongo que para mis antiguos vecinos de Ciudad Real, Valladolid ó Santander, las amenazas de Rajoy diciendo que una Cataluña independiente sería algo así como la isla de Robinson Crusoe, las de Margallo pronosticando que vagaría eternamente por el espacio sideral ó las de Fernández Díaz, elevándola a la categoría de epicentro del bandidaje y del terrorismo internacional, les debe parecer de lo más normal, y es posible que a mí también me lo pareciera de encontrarme ahora mismo en su ubicación territorial y condicionada por la monocorde propaganda estatal, aderezada con todos los condimentos de las televisiones generalistas españolas. Desde mi actual ubicación catalana, todas esas bravatas las percibo como un auténtico despropósito, con el añadido de que por dificultad idiomática no soy consumidora habitual de la televisión catalana. Por cierto; doy fe que desde que puse mis pies en esta tierra, no he tenido el menor problema con el idioma. Casi tengo que suplicar a la gente que me hable en catalán, ya que me he propuesto avanzar en el conocimiento de esta preciosa lengua de la cual estoy descubriendo entre otras riquezas, una producción poética que me era difícil imaginar.
Supongo que una cosa es lo que digan los políticos y otra muy distinta lo que hagan, pero si resulta tal como parece, tengo la sensación de que esta gente del gobierno español, no se está enterando absolutamente de nada.
Cal un govern transversal fins al 9-N (Carta complerta d'Ernest Maragall)
Ja hi som. Ja hem arribat al moment que nosaltres mateixos vam imaginar, dibuixar, preparar i convocar. I tot s’assembla prou al que era previsible des del primer moment. Des de l’Estat ens envien tot un arsenal pretesament dissuasori: les amenaces més terribles, les condemnes als inferns més profunds o a les galàxies perdudes en l’espai, les acusacions d’insolidaritat, d’il·legalitat, d’actuar fora de la Constitució i de les lleis, l’aprofitament dels nostres errors, l’ús per fi explícit de les corrupcions sempre sabudes i mai atacades.
Però també nosaltres som previsibles i ens autoflagel·lem inútilment: temor a tota mena de desastres, dubtes creixents sobre la nostra voluntat real, risc de divisió i trencament entre forces polítiques i societat civil, reaccions defensives i protectores de l’ statu quo dominant dels últims 35 anys (inclosos capteniments personals tan inacceptables com els que acabem de conèixer).
Convé, doncs, aturar-nos per un instant, contemplar serenament el mapa de forces i febleses, prendre consciència del punt en què ens trobem i definir el full de ruta immediat tot incloent-hi la millor previsió de decisions a prendre en cada moment i, tan o més important, les actituds, els rols i les responsabilitats que ens podem atorgar i ens hem d’exigir.
Repassem-ho amb tanta concreció i brevetat com sigui possible.
Pel que fa al calendari obert per als propers mesos, els passos formals a fer fins al 9-N són prou clars:
1- Llei de consultes, ara reforçada per l’aval del Consell de Garanties.
2- Convocatòria de la consulta i presentació de preguntes i paperetes de vot.
3- Publicació del cens electoral i determinació de les seus dels col·legis electorals.
4- Tramesa individualitzada de la targeta de vot.
5- Procediment per a debats i programació específica sobre la consulta.
6- Constitució de Junta Electoral i formació de meses electorals.
7- Normes per a l’acreditació d’interventors i apoderats en representació de partits i entitats.
8- Celebració de la consulta.
9- Escrutini i proclamació dels resultats.
Però els passos polítics i jurídics que caldrà fer per dirigir, acompanyar i protegir la consulta seran prou més exigents i complexos:
1. Confirmar i ampliar el bloc de forces polítiques compromeses amb la consulta, incloent-hi la representació directa del socialisme catalanista que compta ja amb tres diputats al Parlament de Catalunya i un al Parlament Europeu: NECat + Avancem + Moviment Catalunya + Socialisme Catalunya i Llibertat han d’assumir sense demora i amb una formulació pública i conjunta el seu ple suport a la convocatòria i a les preguntes acordades desembre passat.
2. El mateix dia de publicació de la convocatòria de la consulta convindrà formalitzar aquest compromís col·lectiu amb un acte d’una certa solemnitat en què es proclami l’Aliança Catalana més ferma entre institucions (Govern i Parlament), forces polítiques (les sis del 12 de desembre més la millor representació del socialisme catalanista) i societat civil catalana (les entitats integrades en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir).
D’aquest acte n’haurà de sortir la plena determinació per complir amb les previsions i els procediments necessaris per celebrar efectivament la consulta convocada.
3. Davant el previsible boicot actiu de les forces unionistes i de les mateixes institucions de l’Estat haurem de plantejar la invitació expressa al debat i al vot als partidaris de l’ statu quo actual o d’eventuals terceres vies per descobrir. Necessitem el sí-no i el no-no per mesurar adequadament les posicions d’uns i altres, per saber la força i la implantació real del que avui apareix com a opinió i sentiment majoritari de catalanes i catalans.
4. Desplegament de la més intensa acció de relacions institucionals en tots els àmbits estatals i, molt especialment, internacionals (amb especial atenció a les institucions europees). Parlem d’una acció coordinada des del Govern però compartida amb la màxima pluralitat per tots els integrants de l’Aliança Catalana sorgida del que hem explicat en el punt 2.
El món ens entendrà en la mesura que pugui constatar l’amplitud ideològica, la profunditat social i el compromís europeista de la proposta catalana i la nostra determinació per actuar obertament com a subjecte polític complet i plenament legitimat.
5. Amb la mateixa intensitat i eficàcia haurem, molt probablement, de fer ús de totes les instàncies judicials al nostre abast. A Catalunya, a l’Estat, a Europa, a les Nacions Unides... i on més convingui. No acceptarem passivament la pretensió d’il·legalitat, ni cap imposició administrativa o governativa procedent de l’estat espanyol.
També en aquest àmbit haurem d’actuar amb la màxima coordinació i unitat de criteri. Cada pas, cada decisió, comptarà amb la complicitat i el suport de tots i cadascun dels membres de l’Aliança Catalana.
6. Però, en tot cas, haurem de saber explicar i defensar la doble legitimitat de la consulta que durem a terme:
La que es derivi d’uns resultats sorgits d’un procés obert i participatiu en què els partidaris d’una o altra opció expliquin i defensin les seves respectives raons, en el cas òptim de consulta normalitzada i autoritzada des de l’Estat.
O la que es derivi d’una consulta que compti únicament amb la legalitat catalana i, per tant, es dugui a terme precisament per donar verificació democràtica indiscutible a la nostra voluntat de decidir sobre el futur polític i institucional del país.
En aquest cas la mesura ja no serà la victòria del sí, descomptada per l’absència més que probable del no, sinó la mateixa participació ciutadana en proporció suficient per acreditar davant de nosaltres mateixos i del món la solidesa i la solvència de l’aspiració catalana.
7. Per gestionar aquest període de màxima exigència serà imprescindible comptar amb un marc institucional estable que representi adequadament la unitat social i política integrada en l’Aliança Catalana. I això comença per un govern que, almenys fins a completar el full de ruta de l’autodeterminació catalana, pugui actuar i comptar amb la confiança i el suport efectiu de la majoria parlamentària compromesa.
No sembla que aquest sigui el cas de l’actual govern de CiU.
Més enllà de l’indubtable rol de representació superior exercit dignament pel president Artur Mas, convindrà, doncs, formar un govern de país, provisional i transitori però plenament apoderat per a l’encàrrec que el justifica.
Un govern transversal i plenament coherent amb l’espectre polític i social que li correspon representar, incloent-hi un rol preeminent d’ERC com a força central i plenament compromesa amb el projecte català, però també capaç d’equilibrar i donar estabilitat a un govern de país com el que plantegem.
8. Ha de ser també un govern que haurà “d’anar per feina”. Amb un encàrrec ben precís, concretat en pocs punts però del tot centrals:
-La gestió del procés formal, jurídic, institucional i polític que ens ha de dur a la celebració de la consulta del 9-N.
-La decisió compartida de convocatòria d’unes eleccions catalanes posteriors a la consulta, incloent-hi la preparació i definició de les bases comunes assumides per totes les forces compromeses amb el dret a decidir.
-L’elaboració i aprovació d’un pressupost 2015 que signifiqui el principi del fi de les polítiques d’austeritat.
-El desplegament de la campanya de presència i relació directa amb les institucions europees, els estats membres de la UE, les organitzacions internacionals de caràcter multilateral i els grans estats del món.
9. Una reflexió sobrevinguda però, en aquest moment, del tot necessària. El procés col·lectiu que la societat catalana protagonitza des de fa quatre anys, o deu si ho mirem bé, és l’impuls de construcció política més interessant, net, positiu i creatiu amb què avui compta Europa.
I no podem deixar-lo morir a mans de les nostres pròpies divisions, dubtes, temors o inseguretats tradicionals.
Encara menys sota l’efecte dels atacs a la nostra moral col·lectiva basats en la destrucció de lideratges, persones o institucions, per justificats que estiguin en termes fiscals, penals, i per espectaculars que resultin les actuacions judicials que se’n derivin.
Hem de construir el nou país, i ha de ser ara, fent net dels nostres errors i dels nostres horrors, vells o nous. I ho hem de fer nosaltres mateixos anant fins a les últimes conseqüències. En cap cas amagant-los sota la coartada de l’atac exterior o de l’“Ara no toca”.
També per això els criteris d’unitat social i política que han de caracteritzar l’Aliança Catalana prenen un nou sentit i han d’incloure explícitament aquesta Catalunya neta i carregada de raó que vol oferir a Europa i al món un motllo social i democràtic a l’altura de l’atenció i el respecte que volem rebre en correspondència.
Així que cal que ens disposem a ser, per un breu instant si ho mesurem en termes històrics, protagonistes i constructors conscients del nostre propi futur.
I comencem per una festa col·lectiva, la del proper Onze de Setembre, inici simbòlic del període més exigent però també més interessant que mai ens hem atorgat a nosaltres mateixos. Ara és l’hora.
27.8.14
CATALANOFÒBIA 15a. REIVINDICACIONS PER LA DEVOLUCIÓ DEL PODER CATALÀ I L'AUTISME ESPANYOL
El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general.
No: el alma del catalanismo no es el egoismo, ni es un prurito literario de vanidad, ni un afán de regeneración política, ni una razón sociológica, ni una diversidad étnica, ni un derecho histórico.
Pero cada una de estas cosas positivas ha ido dejando en el fondo del alma catalana una concreción sentimental.
Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguin estretament la nacionalitat catalana, a les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes.
JOAN MARAGALL
No: el alma del catalanismo no es el egoismo, ni es un prurito literario de vanidad, ni un afán de regeneración política, ni una razón sociológica, ni una diversidad étnica, ni un derecho histórico.
Pero cada una de estas cosas positivas ha ido dejando en el fondo del alma catalana una concreción sentimental.
JOAN MARAGALL
Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguin estretament la nacionalitat catalana, a les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes.
ÀNGEL GUIMERÀ
El catalanisme polític en aquesta època ha superat l’estadi sentimental, sistematitza el pensament teòric, com també s’organitza políticament. Des dels diversos sectors que en configuren el pensament i la ideologia, el catalanisme formula també diverses peticions de devolució del poder arrabassat. Tan bon punt restaurada la monarquia, s’organitza el Primer Congrés Catalanista (1880) amb la clara idea d’articular plataformes polítiques d’obediència catalana, defensar el dret civil català i fer que el catalanisme incorpori la defensa de qüestions socials en el seu ideari. Valentí Almirall és contundent: «En aquest punt no hi caben termes mitjos. O ens castellanitzem d’una vegada entregant-nos lligats de peus i mans a la influència castellana, o tenim tendències i ideals propis.»[300] El 1885 es presenta al rei Alfons XII el «Memorial de greuges» en què es planteja: «¿Cómo salir de tal estado? Sólo hay un camino justo y conveniente a un tiempo. El que se desprende de todas las páginas de esta Memoria; abandonar la vía de la absorción y entrar de lleno en la de la verdadera libertad. Dejar de aspirar a la uniformidad, para procurar la armonía de la igualdad con la variedad.» A Madrid aquest memorial no té la ressonància que políticament representa.
En els Jocs Florals coincidents amb l’Exposició Universal de 1888 hi assisteix la reina regent amb el govern, a la qual s’adrecen en llengua catalana. A la sessió del Congrés dels Diputats del 2 de juny de 1888 el diputat conservador Romero Robledo interpel·la al govern per l’excessiva assistència de ministres a l’Exposició; considera que cal preocupar-se més pels temes de govern i evitar possibles conflictes ja que considera que «mucho más interesante es esto, repito, que aprender el catalán, ni asistir a inauguraciones, de cualquier género que sean, en Barcelona (risas en algunos bancos, y rumores en otros)».[301] Aprofitant l’esmentat esdeveniment, es fa un pas endavant i durant l’estada a Barcelona de la reina regent el catalanisme polític li presenta un missatge, on es diu: «Desitgem doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts Generals, lliures i independents obertes per lo Cap d’Estat o per son llochtinent.» Aquesta petició tan moderada i tradicional no tindrà eficàcia, però si repercussions polítiques a Madrid. Dos dies més tard el mateix diputat Romero Robledo insisteix en una interpel·lació sobre aquest missatge lliurat a la reina regent, del qual vol saber si «ese irreverente ruego o deseo, verdaderamente antipatriótico, que lastima los sentimientos de todos los partidos y de todos los españoles» es complirà, ja que no es pot admetre que al descendent dels borbons li diguin que «no ha prescrito la existencia de la Nación catalana; de esa exposición en que se pide que los tribunales, los funcionarios, el ejército y el Poder legislativo en Cataluña sean exclusivamente catalanes; de esa exposición en que se pide al Rey de España que vaya, para ser rey de Cataluña, a jurar la Constitución de aquel pedazo de territorio».[302] La interpel·lació la contesta el ministre de Foment en nom del govern, el liberal fusionista Navarro y Rodrigo, que ha estat molt de temps redactor i director del diari La Época. Navarro y Rodrigo encara és més apassionat i incisiu que l’interpel·lant perquè els catalanistes no poden ser considerats «sino como una extravagancia de una minoría insignificante», si es té en compte que només han recollit tres-centes cinquanta-set signatures. Romero Robledo, malgrat tot, ho troba excessiu i s’estranya que hi hagi forces polítiques organitzades que arrepleguin centenars de signatures. Tot seguit el ministre afirma que considera el «Memorial de greuges» lliurat pels catalanistes «como un acto de extravagancia, y todavía añadiré más, hasta como un acto de demencia». Sigui extravagància o demència, Romero Robledo es pregunta: «¿No pone en peligro la paz del Estado?» El ministre li respon «que es una manifestación pacífica de extravagancias, que se pierde en el vacío y hasta en el desprecio universal». Davant la insistència de Romero, Navarro y Rodrigo reitera: «En ese documento está contenida la manifestación de extravagancia que el Gobierno entrega al desprecio universal.» No és pas veritat. El govern no engega pas el catalanisme polític al menyspreu universal i, encara menys, no considera pas el catalanisme com una extravagància. L’estratègia política del govern és empetitir el problema del catalanisme i emmascarar la realitat amb menyspreu redoblant, però, mantenien la centralització i la castellanització. Cánovas del Castillo, el pare de la constitució, el mateix 1888 és ben explícit en la seva opinió referent al catalanisme polític: «Todavía padecemos, que es triste cosa, algunos síntomas de la mortal enfermedad del particularismo, que, con nombre de regionalismo, intenta entre nosotros caminar en opuesto sentido a la civilización moderna, que tiende a fundir, no a disgregar, los pueblos de una misma raza.»[303]
Quan el 1892 se celebra l’assemblea en què s’aproven les Bases de Manresa, es torna a plantejar la devolució de les institucions que s’havien eliminat amb violència. Les Bases de Manresa no tenen un objectiu independentista, sinó que moderadament tan sols demanen la devolució dels drets històrics per a una autonomia política dins de l’Estat. Tot i això, les repercussions a Madrid són com si s’hagués demanat la independència. El ressò va córrer per Madrid l’endemà mateix de l’assemblea manresana. A La Época del dilluns 28 de març s’informa dels discursos d’Àngel Guimerà, a qui atribueixen aquestes afirmacions: «Cuando la idea de la libertad está grabada en la conciencia de un pueblo, éste es más fuerte que el bronce. (...) España es un monstruo de cien pies con un solo estómago.» El diari refereix que els discursos dels delegats havien «abundado todos en las mismas ideas de exagerado catalanismo». Com a comentari dels actes de Manresa, La Época diu: «En rigor, este desahogo de los congresistas tiene escasa importancia. De todas suertes, no estaría de más que esos señores, tan exaltados defensores del catalanismo, tuvieran en cuenta que son españoles, y que a España deben no pocas ventajas de las que actualmente disfrutan.»[304] Des de la publicació El Globo, es denuncia que «estos ochenta señores delegados quieren un ejército catalán, libros de texto catalanes, moneda catalana, empleados de Cataluña. Por nosotros, que se lo den; e ítem más, que para establecer en debida forma la separación a que aspiran, se abra entre ellos y el resto de la nación, una buena y estrecha línea de aduanas».[305] Un altre diari, La Iberia, expressa: «No nos oponemos a que el espíritu regional se desarrolle para bien de las regiones mismas; pero sin que implique en perjuicio de tercero. Y eso de romper la unidad del idioma, en beneficio de los catalanes exclusivamente, nos parece, de puro exagerado, absurdo.» El diari El Heraldo de Madrid manifesta també el seu fonamentalisme nacionalista espanyol quan, sobre l’assemblea de Manresa, escriu que seria injuriar Espanya si hi hagués «veleidades separatistas, intentos siquiera de independencia y autonomía incompatibles con la unidad nacional lograda a tanto costa. (...) Congresillo de Manresa, donde las reminiscencias literarias y el estrecho espíritu de campanario se han dado la mano para entretener los ocios de ciertos espíritus enamorados del arcaismo político. (...) Pero los catalanistas de Manresa quieren algo más. No contentos con la lengua catalana, con la legislación catalana, con la industria catalana y con la enseñanza catalana, quieren también el Estado catalán, aduanas catalanas, funcionarios catalanes; (...) lo que no nos cabe en la cabeza es el catalanismo del Congresillo de Manresa, ridiculus mus engendrado en la fantasia de poetas no nacidos, en verdad, para cultivar con éxito el género cómico».[306]
El primer argument expressat tant per polítics com intel·lectuals tocant al catalanisme és que mentre sigui una reivindicació literària es tracta d’un moviment simpàtic i ben vist. Ara bé, el segon punt és tot un altre: d’ençà que aquest moviment estètic i sentimental s’ha convertit en una expressió política, cal recórrer a la inadmissibilitat i lluitar-hi en contra fins a anorrear tals reivindicacions. Accepten una estimació amorosa envers les rondalles i la literatura poètica, si és folklòrica millor, però de cap de les maneres no admeten ni una oposició dels catalans al sistema polític de la Restauració i encara menys ni una reivindicació que reclami la devolució o el retorn de les antigues llibertats nacionals, arrabassades per la força militar. En això hi coincideixen tots, conservadors i liberals. Fan veure que els estranyen les demandes catalanes i normalment invoquen el separatisme per tal de criminalitzar el moviment. Juan Valera, liberal, director de l’Academia de la Lengua i fill d’una família andalusa de militars, expressa l’acceptació del catalanisme com a moviment literari: «El regionalismo merece ser censurado cuando va más allá de ciertas aficiones literarias, y aún sin ir más allá, no puede menos de inspirar recelos por lo que predispone los ánimos a ir más allá y a inclinarse a la desmembración de la patria.»[307] El 1880 Francisco M. Tubino ho expressa ben clarament: «Porque el Renacimiento catalanista en la actualidad, se ha separado tanto de sus primitivas fuentes, cuanto que ahora no es para sus más activos corifeos, fin ni término, sino medio, pretexto u ocasión para propagar doctrinas y formular deseos de las más graves consecuencias.» Fins i tot alerta que si les reivindicacions de Catalunya continuen poden portar la violència i la mort: «A la sombra de los certámenes poéticos, se ha despertado, crecido y se robustecen, sentimientos y tendencias, esperanzas y planes, que si no lucharán con obstáculos internos, podrían traer días de alarma y hasta de luto, no sólo a los catalanes, sino al resto de los españoles.» La definició que fa del catalanisme en justifica la ideologia: «Mucho han cambiado las cosas, y hoy lo que se entiende por catalanismo, representa en su expresión más genuina, una escuela política, que utilizando la literatura, pretende restaurar la antigua nacionalidad catalana.» En definitiva, Tubino afirma que es confonen les idees literàries amb les polítiques: «He aquí cómo se confunden y transforman, en el palenque catalanista, los temas filológicos en los políticos. Ya no se emplea el eufemismo para suavizar la dureza de los conceptos. El renacimiento literario, forzoso es repetirlo, preséntase en la liza como bandera de guerra, donde se escalonan todos los secuaces del autonomismo.»[308]
El dia 6 de novembre de 1886 el president de l’Ateneo de Madrid, el literat i polític Gaspar Núñez de Arce, en el seu discurs titulat «El Regionalismo, principalmente en Cataluña», diu que analitzant el catalanisme, «desde sus primeros asomos literarios hasta sus últimas ruidosas manifestaciones, es como podremos apreciar con exactitud su verdadero propósito, el cual no es otro que el de crear, con los miembros palpitantes de la patria despedazada, inverosímiles organismos soberanos, cuando más, ligados entre si como una especie de Consejo anfictiónico, cada cual con poder ejecutivo propio, con Cortes soberanas, con administración distinta, con Códigos exclusivos, y si el caso lo requiere, hasta con diferentes lenguas». Núñez de Arce fa la mateixa anàlisi del catalanisme que els seus conterranis: «Con el transcurso de los años, esta turbia corriente de odios fue aumentando de tal modo, que ya no pudieron contenerla los cauces literarios por donde hasta entonces se habia deslizado, y la política, en sus manifestaciones más extremas, se apoderó de este elemento de discordia.»Defineix el catalanisme, que ell denomina particularisme, com si no el volgués considerar interclassista. No vol comprendre que el catalanisme no és patrimoni ni de la dreta, ni de l’esquerra, perquè ho és de tots els catalans: «Con la jactancia de ser un sistema lógico, racional y práctico, es el delirio más confuso de cuantos pueden salir de cerebro humano enfermo. Simultániamente teocrático y racionalista, monárquico y republicano, idólatra de los pasados tiempos y ardiente defensor de los principios proclamados por la revolución francesa, el particularismo catalán no es más, en resumen, que la reunión fortuita de dos exageraciones irreductibles, juntas, pero no confundidas, como fieras dentro de la misma jaula, en el círculo estrecho de un renacimiento literario, falto en su origen de generosos ideales y de amplios horizontes.». Núñez de Arce retreu també la violència d’aquest moviment: «Protesto finalmente contra las armas que esgrime el catalanismo turbulento para desacreditar dentro de casa y en el extranjero a la patria española como si le animase más el afán de restaurar con nuevos sistemas políticos y económicos las decaídas fuerzas nacionales, el siniestro designio de encender otra vez entre pueblos hermanos la terrible guerra civil.»[309] Aquest discurs immediatament té molt de ressò a tots els diaris de Madrid. El periòdic La Época, en la recensió que en fa comenta: «En Madrid, y quien dice en Madrid dice en toda España, se ha seguido con justo interés y con no menor entusiasmo el movimiento de las literaturas regionalistas españolas.(...) Ahora bien, considerada la cuestión desde su punto de vista político, ya varia. Ocioso es decir, que las aspiraciones francamente separatistas, con ser hoy por hoy de escasa monta, despiertan en toda la gran patria una voz general de terminante y vigorosa protesta. Cataluña no es, no ha sido nunca ni puede ser para el resto del país una región extraña, ni es posible que la separe un abismo colmado con odios y malquerencias. Cataluña es para el resto del país, representa para el resto del país la reunión de cuatro provincias hermanas, de las que se vanagloria y enorgullece, porque son verdadero emblema de civilización... y a las que quiere con igual cariño, si mayor no es posible, que a las demás que forman el sagrado suelo de la patria. Decir catalán no es decir algo que sea o pueda ser algún dia sinónimo de rivalidad o disentimiento.»[310] Les diatribes de Núñez de Arce són contestades per Valentí Almirall i per totes les forces polítiques catalanes, tant de dretes com d’esquerres. Núñez de Arce, queixós, escriu a Mañé i Flaquer: «Es inexacto que yo haya insultado a Cataluña, ni ofendido a sus representantes, ni menospreciado su lengua, ni desconocido los méritos de su literatura, ni denigrado su industria, ni censurado la defensa que ha hecho de sus intereses fabriles, ni levantado la bandera de una centralización absurda, ni planteado cuestión alguna, que antes no se hubiese suscitado en formas duras y agresivas, muy diferentes por cierto de las que yo empleo, por el “particularismo” catalán. (...) Concluyo, diciendo a los que en nombre de colectividades anónimas o en el suyo propio, me han dirigido telegramas indignos y cartas soeces, revelando con su proceder que no son liberales amigos de la discusión, ni verdaderos catalanes, ni siquiera personas decentes, que por mucho que empinen su soberbia y por mas que procure yo bajar mi desprecio, es imposible que ni una ni otro se hallen en su camino.»[311] És evident que el liberalisme, segons Núñez de Arce, manca a tots aquells qui volen plantejar en termes de democràcia la voluntat de les forces més representatives de Catalunya. Així, en una biografia seva elaborada més tard, en fer referència a les controvèrsies que ha provocat el seu discurs, torna a dir: «He sufrido con paciencia en estos días que gentes para quienes, en nuestros perturbados tiempos, la constante propaganda hecha en reuniones y banquetes en favor del derecho de insurrección ha merecido calurosos aplausos.» Actua dominat pel sentiment nacionalista espanyol més tronat, quan diu que tots els patiments s’han degut a la defensa que ha fet de la seva pàtria; acaba així: «¿Qué significa ni vale mi pobre personalidad ante los sagrados intereses de la patria?»[312]
El 7 d’agost de 1887 Marcelino Menéndez Pelayo, després de la polèmica Núñez de Arce-Almirall i un any abans de venir a Catalunya a pronunciar el seu discurs en llengua catalana a la festa dels Jocs Florals, també expressava una ideologia semblant en una carta adreçada a Juan Valera; clarament hi manifestava la seva catalanofòbia per unes simples reivindicacions autonomistes: «El catalanismo, aunque es una aberración puramente retórica, contra la cual está el buen sentido y el interés de todos los catalanes que trabajan, debe ser perseguido sin descanso, porque puede ser peligroso si se apoderan de él los federales como Almirall, que ya han comenzado a torcerle y a desvirtuar el carácter literario que al principio tuvo. El tal Almirall es un fanático todavía de peor casta que Pi y Margall, a quien siguió en un tiempo, pero cuyo catalanismo ya no le satisface o le sabe a poco. Está haciendo una propaganda antinacional de mil diablos. Y asómbrese usted: le apoya el mismísimo Mañé y Flaquer desde las columnas del archiconservador “Diario de Barcelona”. El misterio de todos estos autonomismos está en que a esos señores no se les ha hecho ni se les hace en Madrid todo el caso que ellos se figuran merecer.»[313] Menéndez Pelayo mai no va expressar en públic aquesta catalanofòbia política, però tampoc no va copsar la voluntat del catalanisme. Entre la «propaganda antinacional» i el «debe ser perseguido sin descanso», es pot valorar quin era el pensament polític hegemònic d’aquells moments, ja que és expressat per l’home que aleshores passava oficialment per un catalanòfil convençut.
Juan Valera, per avivar el foc de Núñez de Arce, el mateix mes d’agost de 1887 va tornar a carregar contra el catalanisme, aprofitant una crítica de la Historia de la civilización ibérica, i hi va escriure: «Desengañémonos: el catalanismo es absurdo y malsano. (...) Y el regionalismo, en general, no bien traspasa los límites de aspirar a cierta descentralización, lo cual es punto de derecho administrativo que aquí no tocamos, sólo puede conducir al caos del cantonalismo.»[314]
El neguit contra les reivindicacions catalanes era continu. El bisbe Morgades va ser el mantenidor dels Jocs Florals de 1893. Hi era present el capità general Arsenio Martínez Campos, a qui, tot i ser en una celebració literària, no van agradar les paraules dites durant la festa a favor de l’autonomia de Catalunya, per la qual cosa es va adreçar al bisbe per dir-li «que no debía haberle invitado a semejante acto, pues de haberlo sabido, hubiera enviado soldados». Un diari de Madrid va postil·lar aquesta notícia amb el comentari següent: «El general Martínez Campos ha estado feliz en su apóstrofe al obispo de Vich; pero mejor hubiera estado si entre un pelotón de Infantería lo manda a buscar su consonante en Montjuich.»[315]
L’evolució del catalanisme literari cap al catalanisme polític tampoc no és admesa pels mitjans madrilenys d’opinió. Quan el 1897 un grup d’entitats catalanes adreça un missatge al rei de Grècia per la recuperació de Creta, a Madrid es tornen a esverar. La Época escriu: «No es tan inocente como se pinta ese carácter literario del regionalismo; pero al fin, como las literaturas regionales redivivas luchan con el obstáculo invencible de lo restringido del público a quien se dirigen, no daríamos, por nuestra parte, gran importancia a ese hecho, si no advirtiéramos la tendencia a que lo literario sirva de cubierta, de instrumento y de vehículo a lo político. (...) Los entretenimientos regionalistas van pues, tocando en la raya de lo lícito y de lo absurdo; y como las circunstancias que atraviesa la nación son en extremo críticas, en primer término del espíritu separatista y revolucionario del que es como germen y punto de partida el regionalismo, nos parece bien y aplaudimos sin reserva que las autoridades de Barcelona, donde subsiste el estado de guerra, hayan suspendido la publicación de “la Renaixensa”, y no sabemos si de algún otro periódico de sus tendencias y color.» L’endemà hi tornen: «Es universal convicción de que nuestro relativo atraso, nuestra pobreza, tienen su raíz en el espíritu separatista faccioso, con distintos nombres, que no dejó de actuar en nuestra historia.» Malgrat atribuir la pobresa al separatisme facciós, més avall ensenyen l’orella de la seva ideologia en fer coincidir Castella amb l’Estat i amb les grandeses: «En todo tiempo sería un crimen imperdonable la profusión de esas utopías, alimentadas por una docena de insensatos. A la sazón cuando las armas españolas andan empeñadas en la defensa de nuestra soberanía, cuando muchos soldados catalanes vierten su sangre por esta bandera de Castilla, bajo cuyos símbolos se atan las grandezas de nuestra Patria.» El diari El Liberal el 17 de març, en canvi, insisteix en el moviment literari i vol salvar el catalanisme a causa de l’origen literari: «Importa, además, para no incurrir en apreciaciones injustas, recordar que los iniciadores del movimiento regionalista, que no fue, ni es, ni será en Cataluña sino un movimiento literario fueron acrisolados patriotas.»[316] Tanmateix, es constata que l’insult i l’ultratge són una constant per explicar un problema polític. Després d’haver-se fet tancar unes quantes publicacions catalanes, la Unió Catalanista adreça un «Manifest al poble català» el 16 de març de 1897, en el qual afirma que el poder central només ha d’encarregar-se de la política exterior, que l’administració interna ha d’estar en mans del govern català i que la llengua catalana ha de ser oficial. El diari de Madrid La Iberia s’excita: «Profundísima pena nos ha causado hoy leer en la prensa de la mañana, los telegramas dando cuenta de la reunión de la Liga de catalanistas, celebrada ayer, y que pudiera llamarse mejor la convención de los locos; (...) por el solo hecho de autorizar con su presencia el acto de ayer, se han hecho reos de un delito de lesa nación.» Tot seguit tracta els catalanistes de «desequilibrados» i acaba: «Suponemos que a estas horas el gobierno ha dictado enérgicas medidas para destruir el foco de filibusterismo, y que los tribunales militares se habrán hecho cargo de este grupo separatista, que seguramente hará ya propaganda en los calabozos de Montjuich. Y perdone el lector, que es español antes que todo, le hayamos dado un mal rato hablando de la gente catalanista.» Sobre la mateixa qüestió La Época diu: «Sería cándido admitir que se apadrina otra cosa que no sea el separatismo franco y descubierto de la tierra catalana. (...) Lo que parece evidente es que el delirium tremens de estos separatistas, más o menos peligrosos —quizá no lo son demasiado, frente a la gran massa leal de Cataluña— apela a todos los medios para popularizar su credo, plagio, tal vez involuntario, de las utopías sinalagmáticas de Pi y Margall.»Invoca la unitat i la integritat del territori de l’Estat, i continua: «No ya menguado y escindido, cual quieren cuatro locos, incapaces de comprender la nobleza colectiva y secular y espiritual que cada español aquista en nuestros luminosos anales.» Fent un esprint final amolla sense embuts el seu pensament totalitari i absorbent: «Consolidando la unidad del estado, inconsútil para la unidad del habla nacional, por la unidad en legislación civil y económica y política, sobre la tierra nuestra de aquende el Océano, una e indivisible.»[317] No calen comentaris.
De gener a juny de 1899 a l’Academia de Ciencias Morales y Políticas, de Madrid, es va debatre una qüestió titulada «Hasta qué punto es compatible en España el regionalismo con la unidad necesaria del Estado». Hi participaren els cervells polítics més importants d’aquell moment, com ara Azcárate, Vizconde de Campo Grande, Francisco Silvela, Sánchez de Toca, Laureà Figuerola, Conde de Tejada, Ortí i Lara, entre d’altres. L’analista imparcial d’aquell debat Adolfo Pons afirmà que era necessari que els catalanistes de bona fe «sepan y recuerden que, si no coincidiendo por absoluto modo con sus doctrinas manifiestas, hay en Castilla, hay en Madrid, gentes anhelosas de estudiar y solícitas para resolver problemas».[318] Hi volia dir que en general tots aquells polítics van ser respectuosos amb el regionalisme i no van manifestar intemperància, hostilitat, ni antipatia, llevat de Figuerola, que va afirmar: «Todo lo que conduce a la unidad, no debe mutilarse; todo lo que sea dar riendas al regionalismo, conduciría a la disgregación.» El liberal Linares Rivas hi va afirmar: «Puesto que no hay motivo para que exista el regionalismo, y no hay regiones donde exista este partido, toda esta algarada no tiene razón de ser. (...) La descentralización es una capitis diminutio del poder central. (...) El primer día que ésta se diera a un Municipio se suprimiría el maestro, el segundo la maestra, el tercero el alumbrado público.» A partir dels testimonis objectius, com ara el de Salvador Canals, es constata que els ponents estaven desorientats, que es tractà del regionalisme com una qüestió de mera descentralització administrativa i que els únics a orientar el debat des d’una de visió política foren Silvela, Sánchez de Toca i Ortí Lara.[319]
Aquell mateix any de 1899, el 25 de juliol, el diputat Romero Robledo, en interpel·lar el govern liberal respecte al catalanisme del bisbe Torras i Bages, va tornar a manifestar la idea que s’havien fet a Madrid del moviment polític dels catalans i que havien oblidat qualsevol reivindicació anterior: «Es verdad, que antes el catalanismo era un recreo de aristrócatas, de gente escogida, de literatos; pero no había venido nunca al campo de los partidos políticos y al terreno de la práctica con la aspiración de ser Gobierno ni de perturbar la unidad nacional. (...) Les ha hecho creer a esas gentes que podía ese regionalismo, que podía ese catalanismo convertirse en una escuela, en un partido, y que debían renunciar a la literatura para venir a perturbar y a constituir una fuerza política, enarbolando la bandera de la independencia.»[320]
El diari La Correspondencia Militar,[321] òrgan de l’exèrcit, va publicar un article el 21 d’octubre de 1899, amb el moviment del tancament de caixes de rerefons, en el qual es pretenia resoldre la qüestió: «No es posible gobernar que de un modo: por medios dictatoriales, que el Gobierno tiene al alcance de la mano. (...) Comiéncese por considerar al catalanismo como delito de traición a la Patria, y echen todo el peso de la Ley sobre los que, merced al disfraz autonómico profesan aquellos ideales (...) Cóbrense los tributos y realícense los embargos, empleando la fuerza en vez de la persuasión; media docena de escarmientos bastarán para que se calmen los catalanistas más obcecados. Haga público el Gobierno su firme propósito de ahogar en sangre cuantas algaradas pretendan determinados elementos promuever en Cataluña sobre la base del separatismo disfrazado que allí se inicia. (...) El Ejército está al lado del gobierno, principalmente en lo que se refiere a este punto; (...) con la prudencia que hasta ahora se ha observado no es posible gobernar.»[322]
Un altre intel·lectual espanyol, Leopoldo Alas, Clarín, torna a insistir en la derivació del catalanisme, des de la literatura cap a la política, sense estudiar les causes autèntiques, l’eliminació de les llibertats nacionals, les necessitats dels recursos públics o la conveniència d’una política econòmica concreta. En un dels seus famosos «Paliques» del diari El Heraldo de Madrid, fent una citació de Silvela, de qui recull una idea, comenta: «Cuando tuvo que aludir a las tendencias separatistas de unos pocos catalanes, dijo (Silvela), y nadie se fijó en ello, que ese movimiento era cosa de unos pocos literatos despechados, que veían fallidas sus ilusiones.» Clarín i Silvela volen atribuir al moviment polític del catalanisme simplement una causa literària, per la qual cosa ells també van obsessionats contra la llengua catalana. Tanmateix, Clarín es pregunta: «¿Es lícito decir de los separatistas cualquier cosa, por mala que sea, y aunque no sea verdad? No; de ningún modo. El hombre, ni en el mayor crimen, pierde jamás su derecho a que se le haga justícia; (...) la manía separatista tiene cierto carácter literario. (...) Yo he leído muchos escritos de esos jóvenes, exagerados en su catalanismo, y aunque su doctrina me ha parecido loca, y muy vituperable su propósito, jamás se me ha ocurrido negarles a muchos de ellos talento y no vulgar cultura. (...) En Cataluña una de las rarezas, de las originalidades que tenían que aparecer, era esa de negar la patria común. La exageración literaria natural del regionalismo receloso de Cataluña, era el separatismo. (...) El catalán, la lengua, sobre todo empleada literariamente, tiene la culpa, quiero decir, es la causa de esta separación intelectual, que sin duda existe. (...) Mucho del pesimismo relativo a la raza española y otras cosas más extravangantes, se resbala hasta caer en esos extremos de separatismo, verdaderamente lamentables y hasta borchonosos si toman la forma de anhelos anexionistas. (...) El separatismo literario, que existe, aunque no sea numeroso el contingente de sus afiliados, es una lamentable calamidad; pero yo no sé como puede remediarse.» Després de dir tot això, però, Clarín es pregunta com es pot resoldre aquesta qüestió. Considera que les mesures coercitives no són pas la solució, i diu que no es podrà solucionar amb «el injusto desprecio y los insultos, contraproducentes... y de mal gusto».[323] Doncs bé, no ens n’havíem adonat.
La resposta de l’Estat espanyol davant de les reivindicacions catalanistes va ser absolutament impensable: el va criminalitzar, amb l’acord de tots els colors ideològics. El mes de gener de 1900, sent Francisco Silvela president del Consell de Ministres, es va modificar el codi penal amb la finalitat inequívoca d’eliminar el catalanisme, de manera que es consideraven delictius els atacs a la «integridad de la nación española o a la independencia de todo o parte de su territorio». La solució castellana dels problemes fou demonitzar-los i criminalitzar-los, sense escoltar el catalanisme polític ni fer-se’n seva la vigoria o l’energia per assolir la regeneració política a través de noves estructures, de noves polítiques i de noves relacions.
El mateix mes de gener de 1900, el bisbe de Barcelona Josep Morgades va adreçar una pastoral als feligresos perquè la llengua catalana fos utilitzada en l’ensenyament del catecisme, en la predicació i en els actes litúrgics. El govern de Madrid, com ja s’ha dit, presidit per Silvela, es molestà molt. D’entrada s’hauria de pensar que l’estat no era ningú per entrar dins de les qüestions internes de l’Església, ja que segons els governants madrilenys l’Estat no era absorbent, ni anihilador de Catalunya, i constituïa un ens neutral i protector dels ciutadans. Si tot això hagués estat veritat, el govern espanyol no hauria hagut pas de lluitar desesperadament contra el bisbe. Silvela va escriure a l’ambaixador d’Espanya davant de la Santa Seu i li explicà que Morgades, quan exercia de bisbe a Vic, ja era «de exageradas tendencias» i que «no necesito describir a V. el profundo y desagradable efecto que ha producido en los ánimos tan intespestiva y violenta manifestación. De nuevo se exacerban las latentes divisiones en Barcelona, se ofrece al partido carlista y a los fanáticos separatistas de Cataluña una ocasión inmejorable para arreciar en su campaña contra la autoridad central».[324] ¿Com podia ser que suggerís que, per resar en llengua catalana, els anomenats separatistes anessin contra l’autoritat central? Per l’opinió expressada en aquesta carta, es pot verificar què pensaven els governants de Madrid en relació amb els drets fonamentals de les persones pel que fa a la seva llengua, i especialment sobre uns principis teològics que provenien del concili de Trento.
(continua al capítol de CATALANOFÒBIA 15b)
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[300] Valentí Almirall. Escrits polítics, La Magrana, Barcelona, 1984, p. 99.
[301] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 2 de juny de 1888, p. 3899.
[302] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 131, 4 de juny de 1888, p. 3934.
[303] A. Cánovas del Castillo. «Estudios del reinado de Felipe IV», dins Obras, Madrid, 1888, p. 55.
[304] La Época, Madrid, 28 de març de 1892.
[305] El Globo, Madrid, 28 de març de 1892.
[306] El Heraldo de Madrid, «Catalanes y catalanistas», Madrid, 31 de març de 1892.
[307] Horst Hina. Castilla y Cataluña en el debate cultural 1714-1939, Península, Barcelona, 1986, p. 209.
[308] Francisco M. Tubino. Historia del renacimiento literario, contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, Imprenta M. Tello, Madrid, 1880, pp. 709-710.
[309] Discurso leído por Gaspar Núñez de Arce. Imprenta Sucesores de Rivadeneira, Madrid, 1886.
[310] La Época, núm. 12.321, Madrid, dimarts 9 de novembre de 1886.
[311] Diario de Barcelona, Barcelona, 16 de novembre de 1886, p. 13103.
[312] José del Castillo Soriano. Núñez de Arce. Apunte para su biografía, Imprenta Góngora, Madrid, 1904, p. 132.
[313] Horst Hina. Castilla y Cataluña en el debate cultural 1714-1939, Península, Barcelona, 1986, p. 479-482.
[314] La España Moderna, Madrid, 25 d’agost de 1887, pp. 592-615.
[315] El Correo Militar, «El regionalismo», Madrid, 8 de maig de 1893.
[316] La Época, «El regionalismo», 15 de març de 1897 i «¡A buena hora!», 16 de març de 1897.
[317] Pere Marcet i Joan Solà. Història de la lingüística catalana, vol. I, Eumo, Vic, 1998, p. 867
[318] Adolfo Pons i Umbert. «Regionalismo en Cataluña», Revista General de Legislación y Jurisprudencia, tom 100, 1902, p. 372.
[319] Salvador Canals. La cuestión catalana, Madrid, 1919, p. 146.
[320] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 45, 1899, p. 1279-1293.
[321] Per a les referències de La Correspondencia Militar i El Ejército Español, han estat utilitzades les de Josep M. Solé Sabaté i Joan Villarroya Font. L’exèrcit i Catalunya 1898-1936, Llibres de l’Índex, Barcelona, 1990.
[322] J. Martos O’Neale, J. Amado i R. de Villebardet. El peligro nacional, apèndix, Madrid, Est. Tipográfico, 1901, p. 69.
[323] El Heraldo de Madrid, Madrid, 11 d’agost de 1899, núm. 3196.
[324] Pere Marcet i Joan Solà. Història de la lingüística catalana, vol. I, Eumo, Vic, 1998, p. 1807.
24.8.14
EL PRINCIPAT, LENNON I EL DESCONEGUT.
No cal que recordi totes les "promeses" que ens han fet els autors de l'espanya negra. Em refereixo a les amenaces a un Principat de Catalunya que gosi aixecar el cap de sota la bota militar, judicial, institucional, econòmica, cultural, social, amb què ens obsequia l'oligarquia castellana des de fa cinc-cents anys.
La seva quimera, la seva obsessió per mantenir el poder absolut sobre els seus súbdits, sempre ha estat exterminar aquest esclat de vida, llibertat i plans d'una societat que evoluciona vers una democràcia des de fa més de 1000 anys i que representen els Països Catalans. Bé, abans la corona catalano-aragonesa.
Primer van ser els reis catòlics, encara en forma de confederació entre la corona catalano-aragonesa i la castellana, imposant virreis i trossejant el "nostre" territori.
Després va venir el condeduquedeolivares, amb la seva pretesa "reunión de armas" per davant, i el "Gran Memorial" sota el braç, amb la finalitat que la nostra manera lliure d'organitzar-nos política i socialment no contaminés l'absolutisme amb què els castellans eren governats.
Després ja ho sabeu... Almansa, l'incendi i extermini de mig País Valencià (Aleshores Regne de València), la caiguda del Principat el 1714, la invasió del Regne de Mallorca el 1715 i els corresponents decrets de nova planta.
Malgrat la derrota moral i militar, malgrat l'esquarterament de la nació, malgrat l'ocupació forçada dels nostres territoris, encara s'han passat tres-cents anys més reblant el clau amb intents d'extermini cultural, onades de neteja ètnica, i amb l'espoli sistemàtic del Principat, el País Valencià, i les Illes.
Cada cop que hem intentat aixecar una mica el cap, els nostres dirigents botiflers ens han venut, o bé el poder castellà ens ha bombardejat, guerrejat o envaït de nou, fins arribar a la demència feixista i sanguinària de la dreta castellana capitanejada per Franco, Aznar i ara Rajoy.
Tots aquest passos i procediments que ha perpetrat l'enemic per dominar-nos, són certs. I malgrat tot, aquí estem, tossudament dempeus. Abans de cadascuna d'aquestes agressions, però, tot devia ser desconegut, almenys per la majoria de les víctimes. Suposo que, a mida que s'acostava el moment, es podia percebre el clima enrarit, la tensió creixent fins arribar a crear un clima d'ofec quasi insostenible just abans de tenir lloc el fet. I malgrat la tensió, la por, les amenaces i les derrotes, hem sobreviscut i aquí estem, una majoria considerable al Principat; però també unes minories creixents tant al País Valencià com a les Illes.
El desconegut d'aquells moments és la història que ara coneixem i que ens permet seguir, repeteixo, tossudament dempeus. I ara tornem a estar al davant d'un nou i incert desconegut. Però aquest vegada, malgrat les "promeses", malgrat les amenaces i oracles que ens vaticinen els autors de l'espanya negra i cañí, a l'horitzó no hi veiem ni l'exèrcit enemic avançant cap a nosaltres, ni els canons de Montjuïc apuntant a Barcelona. Ni una munió de parlants d'una altra llengua obligant-nos a "hablar en cristiano". Res d'això. Al davant només hi tenim simplement un interrogant. Un immens desconegut que podem decidir omplir amb pors, però també amb somnis; amb preocupació, però també amb anhels. Ara només és l'hora de decidir i decidir-nos.
Com a poble hem sobreviscut als pitjors moments, malgrat que tot era desconegut. Malgrat que era incert un futur que ha esdevingut en el que som. Ara és l'hora, doncs, perquè el poble , tu, jo nosaltres, així ho hem decidit. Sí. Tu, jo, nosaltres; és a dir aquesta societat civil que intenten segrestar i escarnir uns quants d'aquests aprofitats de la nostra desgràcia,
Així que ARA ÉS L'HORA perquè hem perdut la por al desconegut.
Però què és el desconegut?
Respon John Lennon:
Tot és desconegut abans de conèixer-ho. Tot és desconegut, i aleshores vol dir que és va al davant de tot. És això, d'acord?
22.8.14
Pere Cardús : No pararem fins a aconseguir-ho (carta als meus fills)
Sabeu què, bonics? Tot això que heu vist és un estat de joia que viu el nostre país.
Aquests anys heu viscut alguns moments màgics, potser una mica estranys, plens de gent desconeguda, riallera i cantaire…
Estimats, en aquests pocs anys que fa que correu pel món, heu conegut moltes coses que heu après a estimar. El vostre germà, els vostres pares, els avis i tota la família, la mestra, els amics, la companyia, la llengua, les muntanyes, el sol i la lluna, els ocells, els animalons que trobem pel bosc… I aquests anys també heu viscut alguns moments màgics, potser una mica estranys, plens de gent desconeguda, riallera i cantaire… Ja fa dos anys o tres que la gent d'aquest país va començar a penjar banderes als balcons… i quan arribàvem a un poble ens rebia una estelada ben alta i ben dreta al mig d'una plaça. I quan en vèieu una no tardàveu ni mig segon a dir: 'Mireu, mireu! Una estelada!' Éreu conscients que ens feia il·lusió de veure'n.
Sabeu què, bonics? Tot això que heu vist és un estat de joia que viu el nostre país. Sabeu per què? Perquè com més va més a prop veu la recuperació de tot allò que ens van prendre fa tants i tants anys. El nostre poble… el vostre poble s'ha posat a caminar com ho fem nosaltres quan anem d'excursió. Content, segur, ple d'esperança, amb la motxilla ben plena i amb ganes d'arribar al cim. I sabeu què? Tot això que fem, totes aquestes manifestacions i jornades llargues, ho fem perquè volem deixar-vos un país molt millor que no el vam trobar. Volem que pugueu viure en un país amb tots els problemes d'un país, però cap més. Volem que sigueu veterinaris, mestres, bombers, camioners, dibuixants i totes aquestes coses que us fan tanta il·lusió, però que ho sigueu sense haver de pagar un preu pel fet de ser catalans.
Sí. Ja ho sabeu. Som catalans. I això pot voler dir moltes coses. I hi ha moltes maneres de ser catalans. De fet, hi ha tantes maneres de ser-ho com catalans hi ha al món. I tot això que fem és per a poder continuar essent catalans. Volem viure en pau, tranquils, feliços. No, no tot seran flors i violes. Tindrem molts problemes. Alguns que ja tenim i alguns altres que seran nous. Però mirarem de superar-los, com fan tots els pobles del món. I la nostra llibertat, que és també la de cadascun de nosaltres, serà l'aportació més gran que farem al món. Aquesta tardor serà intensa. Anirem a la V de l'Onze de Setembre. Votarem el 9 de novembre. Fills meus, estigueu ben atents, que Catalunya s'ha alçat i no pararem fins a aconseguir-ho. Per vosaltres.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)