traducció - translate - traducción

7.2.15

CONSTITUCIONS CATALANES: El cor del dret català


Corts Catalanes segons una
miniatura d'un incunable del segle XV
Del segle XIII fins al XVIII, quan el Decret de Nova Planta les escombra, les constitucions catalanes van ser un poderós element simbòlic i identitari, definit pel tret del pactisme.
 
Primer van ser els Usatges de Barcelona. Després, les constitucions. Salvant la distància dels segles, uns i altres demostren la “rica tradició parlamentària” de la comunitat dels catalans i els seus “èxits primerencs pel que fa a drets col·lectius”. Així ho remarquen Josep Capdeferro i Eva Serra al llibre La defensa de les constitucions de Catalunya: el Tribunal de Contrafaccions (1702–1713), publicat fa tot just uns mesos. Al segle XIII s’aproven les primeres constitucions de Catalunya. A través de les reunions de Corts, que se celebraven de manera irregular, se’n continuen aprovant fins al 1706.
 
Què formava aquestes constitucions? Segons el volum de Capdeferro i Serra, incloïen “lleis del rang més alt de la comunitat, blindades pel fet de ser fruit d’un acord de diferents voluntats”.  Aquest consens també el necessitaven a l’hora de ser modificades o derogades. Així, els autors subratllen el tret de “pactisme” que definia el funcionament de les Corts. Un “pactisme” que cal entendre dins del context de l’època, fos edat mitjana o època moderna, però sense cap context democràtic.
 
Aquestes constitucions no eren pròpiament una constitució com l’entendríem avui. Tanmateix, “la seva eficàcia jurídica” i “alguns dels seus continguts” permeten afirmar que algunes antigues constitucions catalanes tenien funcions que podrien ser “homologables a una constitució actual”. És a dir, tenien una part de continguts que podrien tenir-se per constitucionals i una altra part que era estrictament normativa.
 
La tasca de legislar no es feia, doncs, de forma “unilateral”, sinó a través d’una assemblea representativa de l’època. Així, les constitucions emanaven de les Corts –formalment dites Cort General–, que eren “la reunió política de més alt nivell a Catalunya entre els segles XIII i XVIII”, assenyala l’estudi de Capdeferro i Serra. En certa manera, es podrien considerar com un antecedent llunyà del parlamentarisme actual. A la Cort General de Catalunya hi eren representats els tres estaments –o braços–: eren l’eclesiàstic (arquebisbes, bisbes i canonges), el militar (nobles) i el reial o ciutadà (delegats de ciutats i viles del rei).
 
Tal com assenyalen en el llibre, el rei tenia algunes “potestats importantíssimes” en la Cort General, que tant eren convocar-la i presidir-la com clausurar-la i “decretar o sancionar els resultats de la reunió”. I un d’aquests resultats podien ser les constitucions. Ara bé, els convocats podien forçar el diàleg i l’entesa, mitjançant una eina tan poderosa com “els recursos econòmics per contribuir a l’impuls o la consolidació d’estructures de govern o d’iniciatives militars liderades pel rei”. Seria allò de “si la bossa sona”.
 
A l’hora de convocar les Corts, que es reunien de tant en tant i podien durar setmanes, mesos o anys, el rei podia estar mogut per “l’obligació de rebre consell dels seus vassalls, la conveniència de pactar-hi consensos polítics o el desig de reparar-los greuges”, apunta el volum de Capdeferro i Serra. Hi intervenia això, però també hi intervenia “la necessitat de mitjans econòmics o personals, sense que el pactisme es reduís a una mera transacció de noves lleis o mercès a canvi de diners”. Tot plegat, segons resumeixen, era “una successió de compromisos”. Si bé aquest pactisme “no és excepcional” per l’època –explica Capdeferro–, sí que “és remarcable”. Sense ser democràtic, es tractava d’un sistema força representatiu.
 
“Les constitucions serien el cor del dret català perquè n’eren un poderós element simbòlic i identitari”, afirmen al llibre La defensa de les constitucions de Catalunya. Com a exemple, posen una de les seves arrels, la constitució 14a de les Corts de 1283, que s’enceta amb les paraules “Volem, statuïm, ordenam”. No són paraules vanes, perquè amb aquesta constitució el rei Pere II va renunciar a “exercir tot sol la facultat de dictar normes del dret general a Catalunya”. A més, va acceptar “explícitament una limitació del seu poder per part dels representants dels estaments”. Fins aquell moment la limitació havia existit, però, en canvi, mai s’havia formalitzat. Aquest gest, d’una banda, li va valer un valuós suport per tirar endavant les seves pretensions sobre l’illa de Sicília, i de l’altra, en les Corts següents es va solidificar el dret de la comunitat dels catalans.
 
Què regulaven aquestes constitucions que pogués ser apreciable per tots els ciutadans i que feia que fins i tot els menys afavorits l’arribessin a defensar? Un dels aspectes que establien era “un règim jurídic universal”, que feia que “fins i tot el rei o els estaments privilegiats estiguessin subjectes al pagament dels tributs a la Diputació”. A més, “limitaven mandats als càrrecs públics, els delimitaven les prerrogatives, establien mecanismes de fiscalització o control dels governants i funcionaris i impedien la creació de nous tributs sense consentiment parlamentari, entre d’altres.
 
LES MÉS AVANÇADES
Les constitucions catalanes aprovades a principis del segle XVIII seran les més avançades. A les Corts que va presidir Carles III entre desembre de 1705 i març de 1706, es va produir, segons remarquen Capdeferro i Serra, “un salt qualitatiu importantíssim i molt prematur en matèria de drets civils i polítics”. Així passen a regular alguns drets notables de la comunitat dels catalans, ara considerats imprescindibles, com la inviolabilitat de la correspondència o “la immunitat de les persones per les decisions i opinions que haguessin sostingut en reunions institucionals”. Per Capdeferro, es tracta de detalls que demostren que “aquest sistema polític avançava cap a uns drets, els consolidava”.
 
Les Corts de 1701–1702, primer, i de1705–1706, després, presidides per Felip V i Carles III, respectivament, van aprovar la creació d’un Tribunal de Contrafaccions inèdit. Era un organisme d’arbitratge entre la corona i Catalunya, avançat al seu temps, amb funcions assimilables a les d’un Tribunal Constitucional d’avui. Aquest va ser un instrument sense precedents que per primera vegada establia un tribunal mixt i paritari –entre el rei i la Cort– per dirimir les disputes. El Tribunal de Contrafaccions va tenir una història de 14 anys, durant els quals, segons els estudiosos, es va poder corroborar que “les institucions catalanes dominaven més els engranatges del dret que els de la política, preferits per la monarquia”. Tanmateix, precisen que van tenir “una visió dinàmica del dret com quelcom en evolució”.
 
EL RASTRE
De les antigues constitucions n’han perviscut poquíssims aspectes. És aquí on es fa evident l’absoluta esbandida que va significar el Decret de Nova Planta. Tal com assenyala Josep Capdeferro, que és professor lector d’història del dret de la  UPF, el Decret de Nova Planta “va aixafar brutalment el dret públic català”. Això és, entre d’altres coses, les institucions d’autogovern, la hisenda pròpia –fiscalitat i finances de la comunitat dels catalans–, o els municipis dotats d’amplis poders. “Va arrabassar a la comunitat dels catalans la dignitat política i la capacitat de continuar-se autoorganitzant”, afegeix. Després, encara, durant els segles XVIII i XIX es van dictar diverses normes que “van desnaturalitzar i abolir les particularitats” del dret processal històric, apunta Capdeferro.
 
Què n’ha quedat, d’aquell corpus normatiu propi? Salvant distàncies i adaptacions, la part del dret català provinent del passat que encara es manté vigent és de dret civil, és a dir, allò que fa referència a temes familiars, patrimonials, successions, etc. Es tracta d’un àmbit, però, que estava poc regulat per les constitucions.
 
Al llibre La defensa de les constitucions de Catalunya: el Tribunal de Contrafaccions (1702–1713), els seus autors remarquen que el dret de Catalunya abans del Decret de Nova Planta, “sense idealitzar-lo ni negar que hi existissin privilegis”, “oferia una protecció efectiva a tots els membres de la comunitat, en termes equiparables als territoris més garantistes d’Europa”. Hi afegeixen encara una altra qüestió reveladora (salvant, de nou, les distàncies, amb tota la cautela històrica necessària i sense negar l’existència de situacions privilegiades): sobre la base de factors com la constitució 14/1283 o uns “governs locals molt autònoms i vigorosos”, el sistema polític de la Catalunya de l’inici del segle XVIII “procurava alts nivells de representativitat i participació política als membres de la comunitat”. Uns paràmetres que podrien ser “equiparables als territoris més pluralistes d’Europa”.
 
Presència.01/02/2015

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.