traducció - translate - traducción

6.2.15

SUBORDINATS, ENCARA

El catalanoparlant que ha pres la decisió conscient de no canviar de llengua sap que, de conflictes, n'apareixen ben pocs i que, per contra, de vegades hi ha recompenses.
Hem desconnectat, hem perdut la por, hem enderrocat murs mentals i psicològics. Tot això diuen que ha passat a Catalunya aquests darrers anys. Però no els hem enderrocats pas tots, els murs mentals. Els catalanoparlants, en general, canviem de llengua tan bon punt algú pronuncia un mot en castellà. Es tracta d'un fenomen descrit en relació amb moltes llengües minoritzades, que aquí s'ha anomenat 'norma de convergència' (tot i que es tracta més aviat de 'advergència') o 'norma de subordinació'. El castellà és la llengua per defecte a l'hora d'adreçar-se als desconeguts i als catalans d'origen estranger. El català és, doncs, la llengua marcada, la que es fa retrocedir, la que acaba circumscrita a les interaccions entre catalanoparlants. Per una suposada educació, per costum, per inèrcia, passem al castellà. Es tracta d'un tret de subordinació ben arrelat als nostres caps i transmès a les noves generacions com una norma social més. Als patis de les escoles (i malauradament també en moltes aules) es recrea aquesta norma des del parvulari, d'acord amb l'hàbit social dominant. Cal prendre'n consciència i reflexionar-hi si volem avançar en el camí de la desprogramació. Cal no perdre de vista que ens hi podem jugar la llengua i el model de país.

Tot això no afecta tan sols els catalanoparlants, evidentment, perquè es tracta de canviar una norma social compartida per tota la comunitat. Ara, el catalanoparlant que ha pres la decisió conscient de no canviar de llengua sap que, de conflictes, n'apareixen ben pocs i que, per contra, de vegades hi ha recompenses. Molts catalans que tenen el castellà com a primera llengua empren el català quan algú se'ls adreça en aquesta llengua; alguns altres continuen parlant en castellà, sense cap problema de comprensió ni cap mostra d'enuig ni d'ofensa --fins i tot n'hi ha que es justifiquen pel fet de no parlar en català.

La situació és especialment sagnant amb els qui volen fer servir el català i se senten rebutjats, fins i tot discriminats. Molts catalans d'origen estranger es queixen que no troben l'oportunitat d'emprar la llengua, perquè la gent se'ls adreça en castellà i sovint continua parlant en castellà encara que ells es mantinguin en català. En les nostres recerques ens han explicat situacions ben absurdes, comportaments irracionals adoptats per catalanoparlants programats. Sogres que presumeixen del català de les seves joves, après en molt poc temps, però que els parlen en castellà; persones sense trets físics que revelin un origen forà que es queixen que quan algú veu el seu document d'identitat canvia de llengua; alumnes del Consorci que se senten estafats perquè no hi ha manera de fer servir la llengua que aprenen. És amb aquesta gent, sobretot, que podem tenir sorpreses positives. Somriures, complicitat, 'sí, parla'm en català, que així practico', 'com es diu això?, ho dic bé?'. Pensem un moment en aquells amb un aspecte físic que sí que revela un origen forà. Potser són nascuts a Catalunya o adoptats de petits, però, s'ho facin com s'ho facin, a causa de la seva aparença física tothom que no els conegui, o gairebé, se'ls adreçarà en castellà.

És cert que molts catalans d'origen estranger no aprenen la llengua. Però hauríem de ser honestos a l'hora de valorar aquesta realitat. Som nosaltres mateixos que els dirigim cap a aquesta tria. Sovint l'acollida es vehicula en castellà; de cursos inicials de llengua, se n'ofereixen molts més en castellà que no pas en català i, a més, ben poques vegades algú se'ls adreça en la llengua del país. El procés migratori és prou dur i prou complex perquè a més se'ls exigeixi d'esmerçar temps i esforç a aprendre una llengua que no sembla tenir gaire utilitat, segons tots els indicis, quan n'hi ha una altra a l'abast que ja et serveix per a tot. És ben simptomàtic, en aquest sentit, que sovint aquells que aprenen primer català aprenen castellà després; en canvi, aquells que aprenen primer castellà ja no aprenen català.

Quin missatge transmetem? Quin model social construïm? Cal reprogramar el nostre comportament lingüístic, deslliurar-nos també d'aquest jou, deixar de col·laborar amb els qui han anat afeblint la llengua i voldrien veure-la reduïda a no res. Cal dir que no és fàcil de trencar una norma social invisible (si us cal una mica de suport, podeu adreçar-vos a Tallers per la llengua). De primer origina una violència incòmoda. Amb el temps, però, es converteix en una altra inèrcia, un automatisme tan simple com ho havia estat abans el canvi de llengua.

De gent que no obeeix la norma de subordinació, n'hi ha haguda i n'hi ha, però cal anar-ne sumant, fer visible aquest comportament alternatiu, normalitzar-lo i estendre'l. Si no en som capaços, tots plegats, si continuem amagant la llengua, negant-la, no podrem avançar cap a un país on el català sigui la nostra llengua, la llengua de tots.

(Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent)

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.