traducció - translate - traducción

19.2.15

Enric Vila: La nostra generació té la missió d'evitar un nou desastre


Autor/s: Pere Cardús i Cardellach


En aquesta entrevista, l'escriptor dubta si Mas i Junqueras estan disposats a pagar el preu de fer la independència i proposa arruïnar l'actitud adolescent de Catalunya

Enric Vila Delclòs
(fotografia: © Miquel González de la Fuente)
Dues cadires desgastades i una tauleta amb cendrers metàl·lics i taulell d'escacs incrustats, a l'Ateneu Barcelonès. A la vista, el jardí d'aquest espai decisiu de la vida intel·lectual de la ciutat. Cassola de terrissa on van coure a foc lent el pensament i el caràcter de Guimerà, Maragall, Fabra, Sagarra, Hurtado, Xammar i Pla, entre molts més. Un bon lloc per al combat que proposa Enric Vila: 'Nosaltres tenim una missió. La nostra llibertat l'han guanyada els nostres pares amb els seus sacrificis perquè en féssim alguna cosa. Si la generació que es troba entre els 30 i els 45 ho té present i resisteix, el país se'n sortirà. Depèn de nosaltres que no es repeteixi un altre desastre.' Aquesta convicció ha portat Vila a escriure 'Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta' (Galàxia Gutenberg, 2014), una barreja de dietari, assaig i novel·la que enganxa del primer paràgraf a l'últim. Hi parla de la lluita de les ciutats contra els estats, de les marques de la derrota de 1714, d'Europa i l'auge asiàtic, de les debilitats i les fortaleses humanes...
'Si la democràcia triomfa al món, i Europa i el cristianisme no s'enfonsen, a les dones, als homosexuals i als catalans ens espera un futur brillant', diu Vila com una síntesi de moltes reflexions que comparteix en el llibre. 'Els catalans som molt bons defensant-nos, però hem d'aprendre a rematar', diu també. Li proposo de fer una entrevista a partir d'algunes de les moltíssimes frases que vaig anotar mentre llegia el llibre. S'hi avé. Però entre les seves respostes se m'escapen algunes preguntes. He de posar el fre perquè el temps corre sense treva i passem de llarg els quaranta minuts que jo havia previst. Comencem per allò que el va portar a marxar un temps a Londres. De què o de qui s'escapava?
—'Anar a Londres per fer-me un home…'
—Sí, vaig anar a fer-me un home perquè a Barcelona tots ens anem bullint al bany maria. Vaig marxar per trobar límits que fossin clars. Barcelona és una ciutat que t'ofega però no et mata. Com Catalunya. Vas morint de malenconia. A Londres, com a Nova York, els límits són molt més clars. I si fracasses o te la fots, l'hòstia és tan forta que prens consciència amb tota seguretat. Aquí les hòsties arriben sempre una mica per sorpresa i és molt difícil de saber la veritat. Ningú encara la veritat i les seves conseqüències. Sovint tinc la impressió que Catalunya és molt important perquè a mi m'hi han estimat molt, i jo la veig a través de l'amor que he rebut. Aleshores projecto aquest amor al país. Aquest pot ser un problema de la nostra generació.

—'Un líder ha de ser un home lliure, i els polítics cada dia fan més cara d'empleats.'
—És veritat. Fan cara d'empleats.

—Què vol dir ser un home lliure per a un polític?
—Abans els polítics havien de tenir por dels exèrcits o havien de rendir comptes amb la força dels exèrcits, i ara ho han de fer amb la força de l'economia. És el que li passa al Mas. És el cas d'algú que té cara d'empleat, que va néixer com un empleat, i que ara es revela encara no sabem en què perquè la història no s'ha acabat. Ell intenta demostrar —ja veurem si és veritat— que ja s'ha desprès dels lligams que tenia i que el feien obeir a unes lleis superiors. Això de la cara d'empleats que vaig escriure al llibre ja ha quedat una mica desfasat. Ara els polítics fan cara de 'venjadors' —mira el nou ministre d'Economia grec o l'Iglesias…— o d'amos de la finca. Tenen un punt autoritari i de menyspreu pel poble. El Sarkozy va ser un precursor d'aquest model de líder sàdic que imposa als ciutadans allò que han de fer. Els catalans fem una mena de camí del mig que ja veurem on mena.

—Què vol dir una mena de camí del mig?
—És aquest camí de la feina ben feta i de la perfecció que no sé pas si ens servirà de res. És aquest punt d'excés idealista. En un moment que els polítics fan cara de cínics i de sàdics o de rebels sense causa i de venjadors, nosaltres tenim dos líders que transmeten una imatge de bones persones i de gent decent, de no haver trencat mai cap plat. I no sabem fins a quin punt estan disposats a pagar el preu de fer la independència. Però com que som en un moment de canvi, tampoc no sabem del cert quin és el preu de manar. Per això no m'atreveixo a fer-ne una valoració definitiva ni a anticipar res. Hi ha gent que creu que això no té sortida. Hi ha gent que fins fa dos dies pensava que tot seria molt fàcil. I jo sempre he dit que seria molt difícil, però que era l'única sortida.

—De què dependrà?
—Ui! Dependrà més de la nostra resistència que de determinades genialitats. Fins que no ho fem no ho sabrem.

—'L'ofici de revolucionari exigeix una mica de cultura si no es vol acabar cremant contenidors o explicant sopars de duro a les criatures sobre la vilesa humana.'
—Té a veure amb això que dèiem. Som molt fidels a la nostra tradició i a la nostra història. Cal tenir ben en compte què ens ha passat i per què ens ha passat, i explicar-ho bé. Expliquem la història des d'un punt de vista molt espanyol encara. És un dels principals problemes que tenim. Hi ha una lluita entre el temps, que corre de pressa, amb una reorganització del món trepidant, i nosaltres, que anem redescobrint la història i refent el discurs a un ritme que potser és massa lent. Potser jo sóc massa patidor. Però ens hem de reinventar ràpidament. La nostra oportunitat no serà eterna. No podem pensar que, tan sols perquè el món es desfà i n'emergirà un de nou, amb la nostra sola presència ja ens hi podrem consolidar.

—'El talent està en perill. La gent prefereix ser famosa que sàvia.'
—No trobes? És una cosa molt d'Occident i especialment d'Europa, que no ha inventat res des dels anys seixanta. Des dels Beatles, Europa no ha inventat res. Ho inventen tot els Estats Units, i com més va més ho fan els xinesos als Estats Units. El de Facebook s'ha casat amb una xinesa... Als EUA sí que s'inventen coses. Però els experts avisen que d'aquí a 25 anys tota la indústria tecnològica —que ara és la punta de llança del talent nord-americà— serà dominada pels xinesos. És normal. La democràcia acaba promovent la mediocritat perquè és un sistema pensat perquè tothom se senti segur. Quan et sents segur, per què has d'arriscar res?

—Caldrà canviar de sistema?
—No. No és qüestió de canviar de sistema. Cal saber-ho i actuar. Jo sóc molt conscient que la meva llibertat l'han guanyada els meus pares amb els seus sacrificis. I això s'ha de tornar d'alguna manera. Si no ho tornes, s'acaba la llibertat. I si s'acaba, els que vinguin darrere ja no en tindran. Res no és gratuït. La nostra generació i la generació anterior —la dels anys 60 que ara ocupa tots els llocs de direcció a Catalunya— ho han tingut tot pagat i no en som conscients.

—'La persistència de la nostra anomalia no s'explica sense la força amb què els nostres recursos creatius han compensat les mancances del país.'
—Els catalans som molt bons defensant-nos.

—Sabem viure en la resistència…
—Sí. Som molt bons aprofitant la força dels altres. Però a l'hora de rematar, no ens en sortim. Però això potser ha canviat. Abans teníem l'imperi hispànic i ens havíem de moure en aquest món per dos motius: l'imperi ens donava el marc comercial i el militar. Segurament, una Catalunya independent entre França i Espanya era molt difícil fins fa uns anys. Però ara l'imperi hispànic no existeix. I el nostre marc econòmic i polític és Europa. Insisteixo: si ens n'haguéssim adonat fa uns anys, hauríem agafat a contrapeu els nostres enemics; bàsicament, Madrid i París.

—'A Catalunya hem viscut una mica de tenir raó. I això que nosaltres no hem guanyat cap guerra.'
—És aquesta cosa nostra de valorar més les coses per la intenció i no pel resultat. També és aquest discurs polític tan moralista. És això que s'està fent amb el Pujol. Em sembla absolutament indignant. Que individus que no han aportat res, que no han intentat mai res i que no han posat mai a prova el seu talent jutgin un home que se la va jugar… és fastigós. Ep! Que el jutgin amb aquesta duresa. Pots dir que ho ha fet malament i tot el que vulguis. Però hi ha un punt d'escarn, de venjança i d'acarnissament en el tema del Pujol, que és una prova més de la malaltia de la derrota, l'ocupació i el trauma de la nostra condició política.

—'L'estat espanyol no ens vol convertir en màrtirs sinó en fracassats.'
—N'hi ha molts que volen ser fracassats però tenir raó. Aquesta doble aliança és terrible. Són aquests mateixos que s'acarnissen contra el Pujol perquè els agrada que sigui un fracassat perquè això els justifica a ells, que han estat uns fracassats abans d'haver començat. Com a mínim el Pujol va intentar alguna cosa. Que consti que jo el Pujol l'he criticat sempre.

—'Quan comparo el cas de Polònia amb el de Catalunya trobo que no tenim gaires motius per queixar-nos de la nostra història.'
—Quan mires l'índex de morts i les carnisseries que hi ha hagut a Europa, el nostre cas ha estat un joc de nens. Fins i tot Franco es va portar bé si el comparem amb segons qui. Ja sé que és bèstia dir això. Sí que hi va haver molts afusellats, però quan mires les morts de la primera i la segona guerra mundials… Aquesta mena de respecte i de veneració sagrada per la vida, que jo comparteixo, és el que ens ha permès de resistir. Però cal ser conscients de les magnituds i no viure de la victimització. No podem pintar els castellans com una sèrie d'assassins. La repressió castellana és molt més filla de puta.

—Com va això?
—Aquesta victimització ve de la necessitat d'Espanya de les nostres elits. Ha estat més una autorepressió que no pas una cosa de fora. La prova és que l'última vegada que vam lluitar sols contra els espanyols va ser a la guerra dels Segadors, i va acabar amb un cert empat. El 1714 ja va ser amb un parell de collons contra els dos exèrcits més potents d'Europa i mai més no ens hem posat a prova en aquest sentit.

—'Catalunya s'ha d'espavilar. Cal arruïnar-li la infantesa.'
—Això ho diu Witold Gombrowicz de Polònia. De fet, jo crec que s'ha d'arruïnar l'adolescència de Catalunya. L'error és aquest. Catalunya és un país d'adolescents. Tenim molt ego i ens creiem els reis del mambo. Hi ha un punt de prepotència. D'anar sobrats. D'estirar més el braç que la màniga. D'idealisme fàcil i de rebotar-se per rebotar-se. És molt adolescent. L'adolescent està enfadat amb l'infant. Cal reconciliar-nos amb la infantesa, que és aquell punt d'ingenuïtat, de ganes de somniar i de cercar les coses sense calcular el preu que caldrà pagar.

—'Si la democràcia triomfa al món, i Europa i el cristianisme no s'enfonsen, a les dones, als homosexuals i als catalans ens espera un futur brillant.'
—[Esclafeix de riure] És una manera de lligar-ho tot. [Torna a riure] La qüestió és convertir la feblesa en fortalesa. I fer de la necessitat virtut. Quins són els elements que no han estat gastats per la història i la modernitat? L'espiritualitat cristiana, que va ser arrasada i canviada per les ideologies; les dones, que van ser bandejades i utilitzades per les feines domèstiques des de la baixa edat mitjana; els catalans, com a símbol de les minories ètniques que han estat minoritzades; i els homosexuals, per la repressió sexual com una forma de dominació de l'església sobre la llibertat.

—Aquests seran els guanyadors?
—A tots aquells col·lectius que representen valors que no han estat gastats per la història i que han quedat arraconats, si aconseguim imposar una idea de sofisticació per damunt de la idea de quantitat que ens proposen els asiàtics, i si aconseguim imposar una idea d'espiritualitat per damunt de la idea de riquesa material, els espera una gran època. Podem ser els líders morals del món o els nous pàries.

—'La tendència que tenim d'actuar contra els nostres interessos és fruit de la superficialitat amb què s'ha tractat la derrota de 1714.'
—Perquè en la derrota del 1714 hi és tot. Hi ha el paradigma polític que s'imposa a la guerra de Successió, que és el que ens deixa fora de la història i que ara ja s'acaba. Si el 2009 o 2010 haguéssim estat més conscients d'aquest paradigma materialista centrat en l'organització i els diners —i que porta els totalitarismes—, hauríem guanyat molt de temps. Tinc la impressió que anem tard. Sempre arribem tard als moments històrics. Si no sabem entendre que Europa es reorganitza i que el poder es pot tornar a repartir, i no sabem que vivim damunt d'una mina d'or, ens ho tornaran a robar tot com ho han fet sempre. La derrota de Barcelona va anar molt bé a Londres i París per poder consolidar-se com les dues grans capitals d'Europa. Ara torna a haver-hi molta gent a qui interessa que tornem a perdre. Cal que tinguem clar qui són els nostres enemics i fer-nos valdre.

—'Les nacions es fan amb la força dels qui són capaços d'interpel·lar el món afrontant els seus problemes.'
—És clar. Per això em poso d'exemple. No és que el protagonista del llibre sigui exactament jo, però és un personatge que és el retrat del que considero el català mitjà de la meva generació. És aquest català que té la responsabilitat de rematar i consolidar la situació que tenim ara. Un català que té un punt de babau, de distret… de bon jan…

—Dius que seria bo per Europa… 
—Perdó... Hi ha una cosa que és molt interessant. La poesia o la bellesa surt de superar els teus pares. De ser millor que els teus pares i que el teu entorn. Les persones comencen a tenir interès quan superen els vicis dels seus pares i del seu entorn. I això és tota una feina interior que la gent ha de fer. Hi ha gent que la fa i n'hi ha que no. En l'adolescència tenim els nostres vicis i els dels nostres pares. Contra els nostres vicis no hi podem fer res, perquè són els nostres. Però els dels nostres pares sí que ens els podem treure de sobre perquè són impostats. Les persones més interessants són les que són millors que els seus pares. Els que superen l'herència dels pares. No els que maten els seus pares, sinó els que els superen.

—'Seria bo per Europa que Catalunya, Escòcia i Flandes s'independitzessin.'
—Introduiria un element fresc i de competició interna que ara no hi és. De dimensió, també. Ajudaria Europa a recuperar la relació creativa amb el passat i amb la història. Això és el que més falta li fa a Europa.

—'La millor manera de salvar Espanya és dividint-la.'
—És clar! Aquesta història que nosaltres no som espanyols és mentida. Nosaltres som espanyols. Què passa? Ara ja no ho podem dir perquè s'han quedat el nom. Però aquí hi ha una confusió. Nosaltres no som castellans. Això no. Tampoc no pertanyem a l'Espanya castellana. Però nosaltres som espanyols. Al començament, nosaltres érem els espanyols. De fet, a l'edat mitjana hi havia una competició per qui era més espanyol, si els catalans o els castellans. Això també explica moltes confusions i jocs de mans que ens fan.

—Això explica que hàgim insistit tant a voler reformar Espanya.
—Sí. Perquè també és el nostre espai. Espanya és una lluita entre Barcelona i Madrid pel control de l'imperi hispànic. Que és la lluita entre els catalans i els castellans que ve de la unió de les dues corones. En aquesta lluita, els catalans van voler fer d'anglesos, però es van trobar que els castellans no eren els escocesos. Són molts més i han estat romanitzats. I tenen una tradició cultural important. Amb ciutats importants com Toledo, Còrdova, Sevilla. Sovint ens passem de llestos.

—Si Catalunya hagués estat un país protestant, potser se n'hauria sortit millor.
—És cert que el paradigma que guanya el 1714 i la cultura política que s'imposa encaixa més amb el tarannà protestant perquè és molt materialista. Els catòlics som molt més abstractes i espirituals. No vam encaixar tant en el signe dels temps que es va imposar després de la guerra com ho van fer els protestants. Ja ens deien que érem els protestants d'Espanya. Encara que segurament ho deien perquè érem els autèntics catòlics.

—'El catalanisme és un eufemisme de la catalanitat.'
—Vol dir que és un replegament de la catalanitat. Després de Prim i la primera república, queda clar que les elits catalanes no podran mai governar Espanya. Amb el retorn dels borbons es compren les elits catalanes i s'acaba la seva independència. Les elits catalanes eren independents fins aquell moment. No li devien res a l'estat perquè tota la seva riquesa se l'havien guanyat. Després li van deure títols i favors. I això va provocar un replegament Catalunya endins i una protecció de Barcelona mitjançant aquest nacionalisme més sentimental. Per tant, el catalanisme és un eufemisme. És la catalanitat sense dimensió corporal ni bèl·lica. El catalanisme és una nació de poetes i pianistes.

—Un elogi d'Angela Merkel: 'Fresca com una rosa, amb aquesta seguretat que les velles democràcies haurien de tenir si no volen acabar parlant xinès o àrab.'
—La Merkel s'assembla una mica al Mas. És una política forjada en l'autoodi, en la superació constant, i en l'autocrítica ferotge. És una senyora que no pertany enlloc. No pertany al país que lidera, perquè ve de l'est i governa una Alemanya continuadora de la República Federal. No cedeix i té molt clara la direcció que ha de prendre perquè sap quins són els valors d'Alemanya. Els alemanys són a Europa allò que els catalans som a Espanya. Tothom elogia els alemanys, però tothom els recorda de seguida el nazisme.

—I a nosaltres?
—A nosaltres ens elogien, però ens recorden el nacionalisme. La rigidesa de Merkel i Mas és una virtut perquè és una forma de poder. Merkel vol que Alemanya creixi a poc a poc per evitar una explosió com les que ha tingut el segle XX. I Mas és molt cartesià, també. I Descartes comença el llibre del 'Discurs del mètode' dient allò de 'jo camino com un home en una cambra fosca a les palpentes'. Merkel i Mas fan això perquè els fa por que la crescuda sobtada ens faci mal. Prefereixen créixer a poc a poc.

—És la manera correcta?
—No sé si és una bona tàctica. Jo fins el 9-N era molt crític perquè creia que hi havia una oportunitat bestial de trencar-ho tot i d'agafar una posició d'avantatge. Ara em fa l'efecte que més aviat guanyarem a través de la resistència. Si és que guanyem. Necessitarem que passin tota aquesta colla de motoristes i tenir prou força per aguantar el pes de la tropa autoritària dels Rajoy, les troiques… d'aquests poders abstractes i impersonals que ens atacaran.

—I ens en sortirem?
—No ho sé. Però tampoc podem fer gaire cosa més. És el que intento explicar en el llibre. La majoria dels meus amics viu fora de Catalunya. He vist marxar molta gent. Però no he vist desconnectar ningú. No posaré exemples per no posar ningú en problemes. Però fins i tot els que semblen més desconnectats, no ho estan. Tampoc no sabem viure fora de Catalunya. Tenim una capacitat d'atracció molt forta. Ho deia Francesc Pujols: 'Encara que desapareguessin tots els catalans, Catalunya seguiria existint.' Hi ha una memòria que és a les pedres.

—I una identificació de Catalunya amb la idea de llibertat.
—Perquè hi ha una història. Aquesta idea es veu en les pedres, en la mida dels carrers, en les dimensions i a tot arreu. Barcelona és la ciutat que no s'ha doblegat mai al poder dels estats. Qui ens visita ho percep.

—'Hem de convertir Barcelona en el temple d'unes elits que vulguin fer història si volem passar de la supervivència a la llibertat.'
—Tota llibertat ve del terreny que tu ets capaç de guanyar. La llibertat es paga cara. Aquest espai de llibertat que guanyes es defensa de dues maneres: amb el cos i amb l'esperit. Nosaltres podem defensar poques coses amb el cos perquè som pocs. En canvi, tenim el discurs. I aquesta és l'aportació que pot fer occident. Catalunya, com a destil·lació màxima d'occident, ha de fer aquesta aportació. Necessitem una ciutat que sigui capaç de fer un discurs atractiu i útil al món. Aquestes elits han de voler fer història.

—Aquest paper l'han de fer les ciutats?
—Les ciutats són l'instrument que utilitza occident per combatre l'estatisme dels països emergents, de les ex-colònies que han copiat el model de l'estat-nació clàssic europeu. És a dir, burocràcia, exèrcit i capitalisme salvatge. Com que nosaltres hem superat aquesta etapa i occident no pot competir en aquests termes, ens hem d'inventar una cosa nova. I què ens inventem? La ciutat. No és que ens la inventem. Tornem a la ciutat medieval, que va quedar sotmesa per l'estat, i mirem de reinventar-la. Aquells instruments que no van servir per a la modernitat poden servir ara per la postmodernitat. Nosaltres tenim un instrument per competir contra els països emergents que és Barcelona. Catalunya és un país que s'urbanitza molt abans que Castella i França.

—La frontera entre el camp i la ciutat va desaparèixer més ràpid que als països del voltant.
—En aquest sentit, Catalunya és una extensió d'Itàlia. Per això hi ha tants catalans al llarg de la història que s'han sentit atrets per Itàlia i s'hi han identificat.

—'La pulsió totalitària dels estats ha acabat ofegant la tendència liberalitzadora de les ciutats.'
—També és una competició a l'interior d'Europa. Els últims tres segles són una lluita entre la ciutat i l'estat. L'estat sempre guanya perquè té més força. Barcelona és de les poques supervivents que mai no s'acaba de doblegar davant l'estat i no es deixa utilitzar. Aquesta lluita hi serà mentre no guanyem nosaltres. És el que diu Steiner sobre Europa: la salvació d'Europa és recuperar les seves llengües i regions. El poder regional és el poder de les ciutats. Això ho vaig llegir després d'haver fet el llibre. Em va fer molta il·lusió i vaig pensar que potser jo no era tan boig.

—Leibniz deia que els dos grans perills d'Europa eren els borbons i els turcs. Actualitzant la idea, la comparteixes?
—Sí. És aquesta relació asiàtica que han tingut sempre amb el poder i el luxe els francesos. Després de 1714, França agafa el model de l'imperi otomà i el multiplica per hegemonitzar el seu poder europeu. La decadència de l'imperi otomà coincideix amb l'otomanització d'Europa. A mesura que els europeus perfeccionen la burocràcia i l'exèrcit com a base de l'estat —com era a l'imperi otomà—, Europa es converteix en la reina del món. El perill és que ara ens ho facin a nosaltres. Que els xinesos ens facin a nosaltres allò que nosaltres vam fer a l'imperi otomà. L'ISIS no és res més que l'intent de recuperar l'imperi otomà per la via de la crueltat i la violència.

—Acabem amb una qüestió més personal: 'M'acosto als 40 anys i començo a sentir-me pobre. Però he de vigilar perquè m'agrada molt pensar i encara em va la marxa.'
—[Riallada] És per a riure-me'n. No diré com acaba el llibre, però va d'aquesta tendència que tenim d'estirar més el braç que la màniga. Saps? Per voler tenir raó, per orgull, per idealisme o sentimentalisme… Aquesta pulsió sempre hi és. Aquesta temptació de desenganxar-se de la realitat. De perdre-la de vista. És una pulsió sensual. Hi és, però és molt perillosa. Em sento pobre en tots els sentits. Som una generació que no té un camí fàcil i que està estancada perquè hi ha trobat caravana. No podem evolucionar d'una manera natural. Som una generació que ha estat educada per fer coses que no podem fer. Això ens empobreix des d'un punt de vista material. I des d'un punt de vista espiritual s'ha de vigilar que el ressentiment no se'ns mengi. Cal ser creatius, però tocar sempre de peus a terra.

—Això serveix per a la nostra generació, però també per al país.
—Sí, i tant. Nosaltres tenim una missió. Ens han aconseguit la llibertat perquè en féssim alguna cosa. Si la generació que es troba entre els 30 i els 45 ho té present i resisteix, el país se'n sortirà. És la generació que té contacte amb el món previ a la caiguda del Mur de Berlín i amb el món actual. Depèn de nosaltres que no es repeteixi un altre desastre. No sé si hi estàs d'acord, però em sembla que la cosa va per aquí.

—Totalment.
—El llibre és un intent d'explicar això sense fer crides barates.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.