traducció - translate - traducción

13.2.15

ELS IDIOTES

“Estic indignat perquè la guerra ens ha caigut a sobre sense tenir-ne cap culpa. I tot per aquests idiotes que estan al carrer amb els kalashnikov”

(ciutadà de Donetsk)

Darrera les armes sempre hi ha qui les ven i qui les finança
Idiotes, al carrer, amb kalashnikov
Ahir nit, escoltant les notícies abans d’adormir-me vaig escoltar a Catalunya Informació aquesta sentència d’un ciutadà de Donetsk, la ciutat ucraïnesa capital d’una de les dites zones rebels de la part oriental d’Ucraïna. Aquests dies em torno a sentir com quan l’any 1995 un gruix important de mitjans intentaven explicar què era el que estava passant als Balcans. A Bòsnia sobretot, però també a Croàcia, a Sèrbia, així com a Eslovènia, al Kosovo i la Vojvodina.

En primera instància ens varen explicar que hi havia uns “dolents” separatistes i de dretes que volien trencar la unitat del que aviat seria l’antiga Iugoslàvia (o més ben dit, l’ex-Iugoslàvia) i que no era Sèrbia sinó l’Estat Federal el que responia a les provocacions de Croàcia i Eslovènia per intentar mantenir la unitat de la Federació de les sis repúbliques Iugoslaves. Ben aviat aquesta explicació es va veure desmentida en comprovar-se que Slobodan Milošević s’havia dedicat els darrers anys a “serbianitzar” l’Estat Major de l’exèrcit federal iugoslau, així com els assessors de les diferents cancelleries europees. D’aquesta manera, Milosevic i el seu govern federal, que ja comptava amb el suport dels paramilitars del Partit Radical de Vojislav Šešelj, d’extrema dreta, es va assegurar que en el primer moment tota la opinió publicada es referís a l’incipient conflicte des del punt de vista dels interessos de Sèrbia.

El primer canvi d’opinió es va produir quan Alemanya, sempre Alemanya, va ser la primera en reconèixer els nous estats d’Eslovènia i Croàcia. Aleshores, i sobretot a casa nostra degut a una empatia amb els alliberaments nacionals, es va fomentar la opinió que els “bons” o les víctimes eren Eslovènia i Croàcia, que s’alliberaven del jou dictatorial d’una Sèrbia totpoderosa dins l’antiga federació de repúbliques que capitanejaven allò que es digué “Grup de Països no Alineats”. Era mentida, però. Milošević començava a jugar el paper de dolent de la pel·lícula, segons ens explicaven, i aviat se li afegiria el president de la nova Croàcia, Franjo Tuđman, quan l’agència Reuters va filtrar el famós mocador on suposadament els dos dictadors es repartiren Bòsnia en un tovalló d’un establiment de Ćevapčići (una espècie de salsitxes de vaca tradicionals dels Balcans) poc abans que s’iniciessin les hostilitats.

Encara hi va haver un parell de canvis més en les explicacions. El primer fou quan la rebel·lió dels serbis de Bòsnia, davant l’actitud pacifista del govern bosnià, reproduí l’enfrontament amb la majoria croata de la Herzegovina, alhora que s’enfrontava al govern legítim de la República de Bòsnia i Herzegovina, que havia sorgit de la constitució votada l’any 91, constitució que declarava ser un estat democràtic, multinacional, multi lingüístic, multicultural i multireligiós, i votada a favor per un 78 % de la població. Aleshores, ens van dir, el conflicte era una guerra entre religions.

Finalment, encara, ens van voler fer creure que la realitat era que, en el fons, tot es tractava d’una guerra ètnica. Afirmació que no s’aguanta per enlloc, doncs d’entrada totes les parts eren d’ètnia eslava, i en el cas de Bòsnia, a més, aquesta era defensada tant per serbis, com per croates, com per els mal anomenats “musulmans”, que al final de la guerra quedaren batejats com a “bosniaks”.

La realitat era més senzilla i més comú, doncs l’he vist reproduïda en altres conflictes, principalment en el que ens ocupa entre Ucraïna, Rússia, els rebels russòfons de les “províncies” de l’est, la sacro santa Unió Europea i la “comunitat internacional”, que per cert ningú ha votat mai aquesta darrera.

La realitat, com ara, eren unes víctimes que morien a milers, indignades i atemorides per culpa d’uns idiotes que havien sortit al carrer amb kalashnikov i que al darrere d’ells, i de tots els grups que combatien, hi havia el discurs d’uns feixistes estretament lligats a mafiosos com l’aleshores president d’Argentina, Carlos Medem, o el producte autòcton de la carpetovetònia, Jesús Gil i Gil, sense faltar-hi el “cappo di tutti le cappi” Silvio Berlusconi, que s’enriquirien ja fos amb el negoci de les armes, de la telefonia; o del tabac i la gasolina com intentaren fer els idiotes locals Radovan Karadžić i Ratko Mladić.

A la nostra manera, hauríem de cuidar-nos d’evitar que en cap moment del procés que seguim al nostre país, permetem que els idiotes surtin al carrer barrejats amb els centenars de milers de ciutadanes i ciutadans que ens mostrem com un poble alegre i combatiu. De moment la gran majoria activa i sorollosa que NO ens dediquem a la política de partit ho estem fent molt bé. Només cal no abaixar la guàrdia i, sobretot, sobretot, no fer l’idiota.

Quico Romeu, Vilanova i la Geltrú, 13/02/2015

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.