traducció - translate - traducción

8.3.15

CATALANOFÒBIA 24. L’autonomia «ad cautelam»

El nacionalisme español no té aturador. Durant la Segona República el pensament polític anticatalà també s’expressarà amb gairebé els mateixos arguments que els utilitzats durant la monarquia. En aquest període hi ha dues etapes: la primera coincideix amb el debat sobre l’Estatut d’Autonomia i el seu desenrotllament posterior, i la segona es dóna durant la guerra civil, una guerra que esclata primordialment contra l’autonomia de Catalunya. Aquesta doctrina anticatalana no presenta diferències entre els diversos nuclis ideològics espanyols, ja que en aquesta època tots ells es basen en quatre punts essencials: la identificació d’Espanya amb Castella; l’exaltació de l’imperi espanyol, que pretén assimilar tots els pobles peninsulars; l’obstacle que representa Catalunya en aquesta fita assimilista, ja que reclama un repartiment de la sobirania i un tracte just per a la seva llengua, i, finalment, la invocació de la violència fins a arribar a la guerra i de la destrucció dels símbols catalans a fi d’assolir l’ideal nacional espanyol i l’objectiu imperial. Heus aquí a continuació diversos exemples que expliquen aquest ideari.

 
Ramiro Ledesma Ramos
Quan el règim de la Generalitat era provisional, Ramiro Ledesma Ramos, el 6 de juny de 1931, va escriure que «ni persecuciones, ni sacrificios, ni nada nos impedirá que sigamos la campaña contra los enemigos de la Patria que se esconden en esa Generalitat vergonzosa, mediocre y melenuda. Y ante el proceder canallesco de Macià para con nosotros, ¿No caben represalias, comerciantes y consumidores del resto de España? A la guerra se contesta con la guerra».[517] Ledesma Ramos, el 4 de juliol de 1931, ja patia per si Catalunya tindria un «régimen en cierto modo autonómico» i advertia els parlamentaris de les Corts Constituents escrivint a la revista La Conquista del Estado: «Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en tierra de colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos (...) lo otro.» El mateix Ramiro Ledesma Ramos, 25 de juliol de 1931, tornava a escriure a La Conquista del Estado sobre l’Estatut d’Autonomia que els ajuntaments anaven aprovant per avisar els lectors que hi havia entre els catalans un programa «de asalto a la grandeza hispana» articulat en tres fases. La primera consistia a, «encaramándose a los puestos de influencia en Cataluña, (...) educar al pueblo en los ideales traidores». La segona era «intervenir en la governación de España, en el Poder Central», de manera que des de dins mateix, i aquesta era la tercera fase, «debilitar nuestro ejército, esclavizar nuestra economía, enlazar a sus intereses las rutas internacionales, propulsar los nacionalismos de las regiones haciéndoles desear más de lo que hoy desean; lograr, en fin, que un dia su voluntad separatista no encuentre en el pueblo hispano, hundido e inerme, la más leve protesta». Ledesma Ramos acabava reclamant que s’havien d’eliminar un vuitanta per cent de les pretensions de Catalunya, i com a esclat final deia que la solució requeria lliurar «el pleito a la decisión suprema de la violencia». En aquella mateixa època, La Correspondencia Militar, en un article titulat «Frente a las hordas separatistas preludio sinfónico», després de ridiculitzar Catalunya, deia que «para bien de todos, es un deber patriótico el ataque noble a su desdichada y suicida marcha». I pocs dies després, el 13 de setembre de 1931, el mateix diari de Madrid afirmava rotundament «que Cataluña es de España y deberá someterse a la voluntad de la nación “pese a quien pese y caiga quien caiga”».

 
Juntas Ofensivas Nacional-Sindicalistas
El programa de les Juntas Ofensivas Nacional-Sindicalistas, distribuït el 1931, ja deia també que «todo cuanto contribuya a despertar nacionalidades artificiosas e imposibles será considerado por nosotros como un delito de altra traición. Nos batiremos contra las tentativas de los separatismos y juramos que antes de conseguir éstos desmenuzar la unidad de España habrá sangre de sacrificio, la nuestra, porque interceptaremos su camino con nuestro pecho de españoles».[518] Aquesta gent tenia una concepció de les qüestions polítiques molt estranya. La seva nacionalitat sí que era bona, i podia ser imperial, mentre que la dels altres era artificiosa, ja que els aïllava territorialment. Però mentre els feixistes espanyols invocaven la violència, d’altres estaven encara per l’invent i l’enginyeria creadora d’una nació presentable. Manuel Martínez Aguiar, quan ja s’havia lliurat l’Estatut d’Autonomia a les Corts Constituents, va fer una conferència a l’Ateneo de Madrid l’agost de 1931. Hi va criticar una declaració de la Generalitat en la qual s’afirmava que Catalunya es volia emancipar després de segles d’esclavitud. Evidentment, aquest mot, esclavitud, tenia un valor metafòric per referir-se al jou polític. Tanmateix, el conferenciant afirmà que el poble català fou esclau amb els mals usos mentre governava la Generalitat i que gràcies a Castella els catalans havien assolit la llibertat: «El pueblo catalán, sometido a la Generalidad de Cataluña, era esclavo. Dejó de serlo cuando fue español, cuando España surgió sobre la oligarquía feudal. (...) El Estatuto, con su criterio separatista en la enseñanza, nacionalista en Derecho y sórdido en Hacienda no podía ser aprobado ni en una Confederación de nacionalidades hispánicas. (...) Y todo esto para dar gusto a un catalanismo que pretende imponernos su pensamiento y su supuesta cultura, y no sabe distinguir entre un Estado federal y una Confederación de Estados, entre la nación democrática y el gobierno geocrático.»[519]

  Un altre intel·lectual, Ramon Menéndez Pidal, també va intervenir en el debat sobre les relacions entre Catalunya i l’Estat. Respecte a Catalunya, va afirmar: «Si esa psicología rencorosa fuese general, si el ensimismado exclusivismo del genial Prat de la Riba fuera a seguir de moda mucho tiempo, no habría sino que inclinarse y decir tristemente adiós cuanto antes a esos hermanos que reniegan la fraternidad. (...) ¡Que grave deformidad vendría en el cuerpo de España! La que siempre fue una nación se convertiría en un simple Estado; compartimientos estancos, nacioncillas aisladas, cultivadoras del hecho diferencial.»[520]

  El 1931 Onésimo Redondo feia una crida a la joventut amb el lema Castilla salva España. Segons Redondo, Castella havia de salvar-ho tot perquè «por fortuna, ni siente el despego suicida de los rebeldes países litorales, ni está enloquecida por el ansia de justicia social que consumen a la España del sur». Per a ell, Castella «confundió e hizo la España grande»; acabava el manifest dient: «Salga de Castilla la voz de la sensatez racial.»[521] En el nacionalisme espanyol la qüestió racial no era infreqüent, com tampoc la idea que Espanya era Castella. La tesi de Menéndez Pidal era que «Castilla ha hecho a España», tesi completada per la d’Ortega y Gasset: «Castilla hizo a España y la deshizo.» Claudio Sánchez Albornoz va encunyar la seva aportació: «Castilla hizo a España y España deshizo a Castilla.» Américo Castro també tenia un interès preferent per Castella, ja que considerava que aquesta va determinar Espanya molt més que cap altre territori peninsular; també va mantenir que «algunos piensan que a mi me interesa sólo la media España castellana y no la otra. Mas, en primer lugar, yo no tengo la culpa de que Castilla haya estado a punto de absorber totalmente a toda la Península».[522] Amb aquest coixí ideològic i estant a punt Catalunya d’obtenir l’autonomia, el diari liberal El Imparcial, de Madrid, el 4 de maig de 1932 opinava que «se impone a vuestra conciencia patriótica la necesidad de formar la unión sagrada contra el Estatuto catalán, que vulnera la estructura política de España y hiere alevosamente la dignidad de nuestra nación. ¡Viva España! ¡Viva Cataluña española!».

Ortega y Gasset
  El 13 de maig de 1932, al Congrés dels Diputats, amb motiu del debat sobre l’estatut d’autonomia, el prestigiós pensador castellà Ortega y Gasset fa un discurs doctrinal. Hi exposa diverses idees que seran fonamentals, com ara que el problema català és irresoluble: «El problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; que es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar.»[523]Ortega també fa una definició de la nació Estat que temps a venir els falangistes faran seva, quan diu que determinats pobles volen «adscribirse, integrarse, fundirse en una gran unidad histórica, en esa radical comunidad de destinos que es una gran nación».[524] És a dir, la unitat històrica i la comunitat de destí són els elements configurants de la nació. En un altre discurs del 2 de juny del mateix any, quan vol definir l’Estat espanyol també diu que és el conjunt «en que históricamente se sienten juntos, resueltos a tener un destino común favorable o adverso».[525]El mateix discurs li serveix per dir que els espanyols el que volen «es mandar con los catalanes, es que permanezca intacta esa fusión de raíz, es el seguir siendo una unidad profunda de destino histórico con ellos». Deixant de banda l’eufemisme mai sentit en la vida política que els espanyols volen la unió amb els catalans perquè tots dos pobles manin plegats, el que cal remarcar són les dues idees assimiladores: la història i el destí. Dies després, el 27 de maig de 1932, el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, en un discurs molt llarg al Congrés dels Diputats en què defensa el projecte d’Estatut, també expressa idees molt semblants; identifica Espanya amb Castella i curiosament també parla del destino i de l’orgullo. Exactament diu: «A nosotros, los castellanos, nos basta nuestro destino, que es llevar sobre los hombros la universalidad del nombre de España. Y cuando se tiene este claro destino no hay orgullo que no esté satisfecho.» Azaña també explica la diferència entre castellans i catalans en relació amb l’Estat: «La diferencia política más notable que yo encuentro entre catalanes y castellanos, está en que nosotros los castellanos, lo vemos todo en el Estado y donde se nos acaba el Estado se nos acaba todo, en tanto que los catalanes, que son más sentimentales, o son sentimentales y nosotros no, ponen entre el Estado y su persona una porción de cosas blandas, amorosas, amables y exorables que les alejan un poco la presencia severa, abstracta e impersonal del Estado.»[526]Azaña no veu el gran contrast entre els uns i els altres: la corona hispànica o l’Estat espanyol no és dels catalans, ni ho ha estat mai. Si els castellans se’l senten seu és perquè sempre l’han usufructuat; per tant, és normal que se’ls acabi tot quan l’Estat s’acaba. Això ho explicarà més bé el diputat Campalans. El diputat Alfonso García Valdecasas, també de l’Agrupación al Servicio de la República, en el debat sobre l’Estatut afirma, seguint la tendència de tergiversar la història, que Espanya no és pas nacionalista «ni ha habido ese sentimiento de la Nación como hostilidad, como cerrazón. (...) Y en esta lucha de los movimientos nacionales, precisamente la generosidad española, por no ser asimilista, por no ser capaz de acogerse a un ideal nacionalista mezquino, ha permitido la pujanza de los nacionalismos regionales. (...) Por eso España no fue asimilista; el asimilismo fue muy escaso; y ahora es cuando se corre precisamente el peligro asimilista “contra España”, el riesgo de desespañolización de una región española, y yo creo, señores, que la historia de España, tan saturada de espíritu de generosidad, es digna, señores catalanes, de que queráis sentirla como vuestra».[527] Sort que l’Estat no va ser nacionalista i que els espanyols no van tenir mai la temptació de l’assimilació lingüística i cultural. Què hauria passat si per casualitat n’arriben a ser-ho una mica i prou? Els catalans haurien begut oli. El diputat Rafael Campalans tot seguit contesta tots els intel·lectuals de l’Agrupación al Servicio de la República i altres diputats afirmant: «Yo os digo que si creéis que para hacer la nueva España es preciso que esta España esté unificada bajo el signo de Castilla, no hay diálogo posible; esto no puede ser y no será. (...) Ahora nosotros no somos castellanos, no por una cuestión de voluntad, que acaso yo querría serlo; pero es que no podemos serlo, y si no somos lo que somos, no somos nada.»[528] De totes maneres, aquesta actitud tan conciliadora no era assumible pels espanyols, i basant-se en la seva idea imperial van imposar-se sense escrúpols tant d’un costat, els republicans, com de l’altre, els monàrquics.

  El 1932 el diputat socialrevolucionari de l’esquerra andalusa Balbontín, igual que els feixistes, va invocar la violència quan parlant en un debat sobre l’ensenyament va dir: «La separación de Cataluña frente al resto de España, no. Primero la guerra civil, sin aspavientos, sin apasionamientos, porque una guerra civil (Rumores) —es cosa que tengo pensada, que no responde a una pasión sino a un convencimiento— una guerra civil que desembocase en la revolución social resolvería todos los problemas que tiene España planteados mejor que una separación suicida.»[529] La idea d’aquest diputat andalús també era defensada pel militarisme i pels falangistes, que propugnaven la dialèctica de les pistoles. Tots hi estaven d’acord. Però foren els catalans els qui ho varen patir d’una forma especial. L’imperialisme del diputat Balbontín era radical. En el mateix debat va negar que Catalunya fos una nació i va mantenir que no tenia dret a ser-ho; adreçant-se als catalans va sentenciar: «No tenéis derecho a estar solos, sino que estáis obligados a vivir en sociedad, como todas las personas civilizadas, y si os molesta la civilización, emigrad a una isla remota, apartaos de la sociedad europea, porque en Europa está prohibida la barbarie tarraconense.» Després d’aquests debats sobre l’Estatut d’Autonomia al Congrés dels Diputats, es podia concloure, tal com va fer Rovira i Virgili, que a l’Espanya castellana tot continuava igual. Els intel·lectuals unitaristes d’aleshores comparats amb els anteriors (Núñez de Arce, Leopoldo Alas, etc.) tenien més erudició i més densitat mental, però l’estructura espiritual i l’instint de dominació eren els mateixos. Practicaven un nacionalisme castellanista agut, a dins «els crema un foc que flameja per ulls i orelles i boca, i que fa roents llurs paraules orals i escrites. (...) Ells poden proclamar la sobirania còsmica; nosaltres ens acontentem amb la inexpugnable sobirania dels nostres cors, més forta que la força de les Constitucions de paper i que les definicions de Parlament i de càtedra.»[530]

  Julio Ruiz de Alda, en el discurs pronunciat al Teatro de la Comedia el dia de la fundació de la Falange Espanyola, va invocar l’imperialisme: «España o es imperio o se deshace. Hemos estado viviendo a costa de lo que crearon nuestros padres hace cuatro siglos; como el capital lo hemos perdido, tenemos que trabajar para rehacerlo.»[531] En una al·locució a Valladolid el 12 de gener de 1936, va dir: «España no puede existir, con Castilla en el estado actual. España es un país con periferia rica constituida por pueblos con conciencia de sí mismos, y por un centro constituido por un sector pobre y decaido, formando el total una unión siempre inestable y con tendencia a la descomposición.»[532] El 1933, en l’època del desplegament de l’Estatut, José Antonio Primo de Rivera, en un article publicat amb el títol «Arenga a Catalunya», va escriure: «Así, ¡Catalanes!, que no puedan vuestros hijos, en cercano día, escupiros al rostro que les legastéis un pueblo atomizado y empobrecido, sin el ideal de una alta empresa. (...)¡Catalanes!, que el futuro, como el pasado, no os intente borrar como una generación maldita.»[533] José Antonio Primo de Rivera, imitant Ortega y Gasset, definia la nació així: «La nación no es una realidad geográfica, ni étnica, ni lingüística; es esencialmente una unidad histórica (...).Una nación es una unidad de destino en lo universal. (...) La palabra España, que es por sí misma enunciado de una empresa, siempre tendrá mucho más sentido que la frase “nación española”.» D’altra banda, José Antonio també va ser dels qui doctrinalment van preparar la guerra contra els catalans ja que el 1934 va escriure un article titulat «Culminación separatista», en què referint-se a Catalunya deia: «Si allí hay algo que reprimir, no es una subversión revolucionaria contra el Estado, sino cosas todavía más graves: allí hay que reprimir una acción contra España, ni más ni menos que acontecería en una guerra con enemigo extranjero. (...) Someter a Cataluña a una autoridad española no es tiranizar a Cataluña.»[534] En canvi, sobre aquesta qüestió de l’estrangeria dels catalans, fent referència a la secció de l’ABC «Hermanos o extranjeros» més endavant va escriure: «Aunque todos los españoles estuvieran conformes en convertir a Cataluña en país extranjero, sería el hacerlo un crimen, merecedor de la cólera celeste.»[535]

  Tot aquest ideari expressat tant per ideòlegs nacionalistes com per intel·lectuals liberals va motivar que Gaziel pronostiqués que «Espanya castellana i República democràtica són coses radicalment incompatibles. Ho són exactament igual que Monarquia absoluta i Catalunya lliure. I, així com Catalunya fou oprimida mentre hi hagué monarquia, també l’Espanya castellana no pararà fins a fer caure la República democràtica. (...) Si no fos per Catalunya, a Espanya la segona República ja fóra a terra. L’únic que detura el cop d’estat i la reacció antidemocràtica i anticatalana és la incògnita de Catalunya, la por de la seva actitud; (...) espanta un alçament de la nostra terra, una revolta cruenta, tal volta una possible —però no gens probable— guerra de secessió.» [536] En relació amb aquesta profecia de Gaziel, no ha d’estranyar gens que Onésimo Redondo, el març de 1936, escrigués que Azaña havia comprat l’assistència dels catalans en canvi d’atorgar-los l’Estatut d’Autonomia, però que si arribava el triomf marxista Azaña es trobaria «con que Cataluña, así como Galicia, Vasconia y Valencia —las cuatro regiones, nótese la casualidad, donde el socialismo es menos fuerte—, se separarán de la quema nacional para constituirse en estados nacionales aparte. Ello será la desaparición de España y la muerte, por aislamiento, de sus tierras interiores». En el seu text darrer del 24 de juliol de 1936, Redondo amb un reduccionisme inversemblant expressava la seva joia per l’esclat de la guerra civil i fratricida i pel cop d’estat originat en l’Espanya castellana: «Castilla asiste con júbilo frenético a esta explosión inesperada de grandeza y de justicia. (...) España se hizo combatiendo y pisando a la barbarie, con Castilla como región Capitana.»[537]

Franco el 1937 fent la salutació nazi
  Va quedar palesament demostrat que la causa principal de la guerra civil era Catalunya. El mateix general Franco davant dels corresponsals estrangers va declarar el mes de febrer de 1937: «En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria.»[538] L’odi contra Catalunya era un factor d’aglutinació de tots els interessos econòmics i de totes les classes socials. L’anticatalanisme era un element integrador d’eficàcia immensa per aplegar voluntats per a aquesta causa de suposades motivacions economicosocials. Antoni Ruiz Vilaplana ho deia amb poques paraules: «Un dels virus tòxics que els dirigents nacionalistes han administrat a les atrofiades classes mitjana i popular és l’odi als catalans.»[539] Però també va unir forces estrangeres. Dóna igualment una perspectiva prou demostrativa de la importància que tenia el cas de Catalunya el fet que els ministres d’Afers Estrangers d’Alemanya i Itàlia, Von Neurath i el comte Ciano,[540] respectivament, haguessin acordat en una reunió del 21 d’octubre de 1936 sobre la col·laboració amb l’exèrcit franquista que aquesta col·laboració entre d’altres tenia l’objectiu d’evitar que Catalunya es declarés independent. Els feixistes consideraven que, en cas que la tardor de 1936 Madrid caigués sota el control dels facciosos, Catalunya abans de conquerir-la potser es declararia independent i seria reconeguda per algun estat europeu, amb què Catalunya es consolidaria com a estat sobirà, a la qual cosa Alemanya i Itàlia s’oposaven.[541] Aquest odi contra Catalunya es va concretar en diverses propostes, com ara desmembrar territorialment Catalunya transferint la comarca de Tortosa a Aragó. Fins i tot algunes autoritats franquistes ho trobaven insuficient i volien cedir tot el territori de Catalunya a Aragó per fer desaparèixer el topònim Catalunya. El periodista i metge Víctor Ruiz Albéniz va escriure que «yo he oído a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo, y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable».[542] L’odi contra de Catalunya es va concretar en els bombardejos de la població civil, la destrucció de les factories manufactureres i, un cop acabada la guerra, la dispersió de la indústria catalana amb la prohibició d’instal·lar-hi noves fàbriques. El règim polític que es congriava era catalanòfob de mena. Tal com va dir Laín Entralgo, «l’actitud anticatalana, cal dir-ho, fou duríssima a partir del començament de la guerra civil»; J. L. Aranguren, per recalcar que també ho va ser acabada la guerra, va afirmar: «El Règim que s’establí l’any 39 era, constitutivament, anticatalà.»[543]

Manuel Azaña
  Un no es pot enganyar, però. La voluntat que Catalunya no tingués llibertat política ni sobirania en res no era pas exclusiva de la dreta arcaica, que expressava un pensament anticatalà tradicional, sinó que també la compartia l’esquerra espanyola. Tradicionalment, s’ha considerat Azaña un «amic de Catalunya» per la política que va dur i per manifestacions com aquesta: «Ya no hay reyes que te declaren la guerra, Cataluña.» En canvi, el seu fur intern era una altra cosa; en les seves memòries reflecteix el seu inconscient espanyolista quan escriu: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.»[544] Aquesta justificació de la repressió periòdica ha estat expressada per polítics espanyols de tota mena a través dels temps. Però no és això sol: tal com diu Carles M. Espinalt, «la fòbia a Catalunya continua essent en Manuel Azaña una idea fixa»; per conèixer-ne l’autèntic pensament, cal observar Azaña en moments límit. En les memòries Azaña també escriu que el molesta que a Barcelona no es parli d’Espanya, i afegeix: «Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas, me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco.»[545] Alerta amb aquesta dada; és molt significativa. A més, era compartida per força republicans espanyols, per exemple, el polític Juan Negrín, que va ocupar el càrrec de cap de govern i al final de la guerra i a l’exili el de president de la república; segons les memòries de Julián Zugazogoitia, «el decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores entre los republicanos», Zugazogoitia hi sosté que Negrín li havia confessat a ell mateix que «no estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos».[546] Els catalans haurien d’aprendre a no deixar-se enganyar pels afalacs i les bones maneres perquè la catalanofòbia, com es pot comprovar, nia a l’inconscient i als racons més profunds de l’ànima. És un error molt greu pensar que el nacionalisme espanyol és preconitzat tan sols per la dreta i el militarisme, com han volgut fer creure alguns durant la dictadura de Franco. El nacionalisme espanyol també és defensat per ideologies progressistes i fins i tot per l’extrema esquerra, que creuen justificar-se les ànsies de progrés amb l’eliminació de les reivindicacions nacionals de Catalunya. La catalanofòbia és en els uns un objectiu i en els altres, un projecte; per als catalans, però, en definitiva serà el mateix. Quan et volen eliminar, quina importància té que ho facin per uns objectius conservadors o per un projecte utòpic, si t’eliminen igualment. Per als catalans, tant és la diferència que hi pugui haver entre els dos programes i entre els nacionalistes espanyols mateixos perquè sempre representarà el mateix mal, el d’ahir amb absolutistes o liberals, el d’avui amb constitucionalistes o patriotes socialistes i el de demà amb els qui són partidaris de la utopia i els qui voldran no córrer tant. Per això, els catalans no han de veure gaire diferència en la seva catalanofòbia si han d’acabar sempre en la mateixa conclusió.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[518] Onésimo Redondo. Caudillo de Castilla, Editorial Libertad, Valladolid, 1937, p. 30.
Manuel Martínez Aguiar. «¿A dónde va el Estado español? Rebelión socialista y separatista de 1934», Las Finanzas, Madrid, 1935, p. 209.
[520] La Conquista del Estado, núm. 20, 3 d’octubre de 1931.
[521] Onésimo Redondo. Caudillo de Castilla, Editorial Libertad, Valladolid, 1937, pp. 20-21.
[523] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 165, 13 de maig de 1932, p. 5575..
[524] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 165, 13 de maig de 1932, p. 5576.
[525] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 176, 2 de juny de 1932, p. 5971.
[526] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 173, 27 de maig de 1932, p. 5876.
[527] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 188, 23 de juny de 1932, p. 6417.
[528] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 209, 29 de juliol de 1932, p. 7507.
[529] Diario de sesiones de les Cortes Constituyentes, núm. 209, 29 de juliol de 1932, p. 7517.
[530] La Publicitat, «De Núñez de Arce a Unamuno», 1 d’octubre de 1931.
[531] Julio Ruiz de Alda. Obra Completa, Ediciones Falange Española, 1939, p. 48.
[533] F.E. (Falange Española) , núm. 1, 7 de desembre de 1933.
[534] F.E., núm. 13, 5 de juliol de 1934.
[535] F.E., núm. 15, 19 de juliol de 1934.
[536] Gaziel. Meditacions en el desert, La Magrana, Barcelona, 1999, p. 170.
[537] Onésimo Redondo. Caudillo de Castilla, Editorial Libertad, Valladolid, 1937, pp. 185 i 214.
[538] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 92.
[539] Antoni Ruiz Vilaplana. Lletra oberta als catalans, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1938, p. 12.
[540] Acabada la guerra, Galeazzo Ciano, el 10 juliol 1939, va venir de visita a Barcelona amb el creuer Eugenio di Savoia. Per no trepitjar el terra, les autoritats franquistes li desplegaren les catifes del Parlament de Catalunya com a acte simbòlic de sotmetiment dels catalans. La majoria de les catifes es malmenaren i posteriorment no se’n va saber res més.
[541] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 259.
[542] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 129.
[543] Serra d’Or. «Catalunya des de Castella», febrer, 1970, p. 24.
[544] Carles M. Espinalt. Obra escrita, El Llamp, Barcelona, 1987, p. 558 i Josep Sort i Jané. O nacionalismo español, Laiovento, Santiago de Compostel·la, 1997, p. 78.
[545] Carles M. Espinalt. Obra escrita, El Llamp, Barcelona, 1987, p. 558 i Josep Sort i Jané. O nacionalismo español, Laiovento, Santiago de Compostel·la, 1997, p. 562.
[546] Lluís Companys, trajectòria d’un president, cedit per Miquel Fraire i Gerard Pla. Vegeu també Josep Sort i Jané. Op. cit., p. 86.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.