traducció - translate - traducción

2.3.15

Joan Veny: Un tresor lingüístic a l’abast de tothom


/ 9.02.2015

Eugeni Reig va fer una recensió l’any 2012 els dos primers volums del Petit atles lingüístic del domini català publicat per l’Institut d’Estuds Catalans (2007 i 2009). La publiquem avui, que hem sabut que Òmnium Cultural ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al lingüista.

Joan Veny guanya el Premi d'Honor | Foto: Pere Virgili
Joan Veny guanya el Premi d’Honor | Foto: Pere Virgili

Introducció

El doctor Joan Veny i Clar ha publicat el Petit atles lingüístic del domini català, que és una versió reduïda de l’Atles lingüístic del domini català, del qual són autors Lídia Pons i el mateix Joan Veny. Fins al dia que escric aquesta ressenya, —2 de gener del 2012— han eixit a la llum cinc volums de l’atles gran i dos del petit.
L’objectiu del Petit atles lingüístic del domini català és posar a l’abast de tothom el tresor lingüístic que conté l’atles gran. Per aconseguir-ho, l’atles petit té unes característiques especials, que el diferencien del seu germà gran. Són les següents:
1) L’atles petit té un format DIN A4. El format del gran és DIN A3. És a dir, la grandària del petit és la meitat que la del gran.
2) La quantitat de mapes que trobem en l’atles petit és poc més de la meitat que la dels que trobem en el gran.
3) Les tapes del petit són de cartolina. Les del gran són de cartó.
4) L’atles petit incorpora el color. El gran, no.
5) L’atles petit inclou uns comentaris interessantíssims del doctor Veny que no trobem en el gran.

El Petit atles lingüístic del domini català incorpora un conjunt de mapes que ens permeten conéixer diversos fenòmens de la llengua catalana com ara la fonètica, la fonosintaxi o la morfologia; però és, sense cap mena de dubte, en l’estudi del lèxic on rau l’interés més gran d’aquests atles.
En el primer volum trobem, al començament, uns mapes introductoris interessantíssims. El primer de tots és un mapa de l’àrea lingüística catalana que conté tots els punts d’enquesta en el qual s’ha realitzat una tesselació poligonal seguint el mètode Thiessen-Voronoi a conseqüència de la qual el mapa resta dividit en un conjunt de polígons amb les propietats següents:
Dins de cada polígon hi ha només una població de les enquestades representada per un punt.
En tots els polígons, tots els punts de cadascun dels seus costats equidisten del punt que representa la població de l’interior del polígon i del punt que representa la població exterior més pròxima a eixe costat del polígon.
Tots els punts de la superfície interior de cada polígon –sense considerar el perímetre– es troben més prop del punt que representa la població de l’interior del polígon que de qualsevol dels altres punts que representen la resta de poblacions enquestades.
També trobem els mapes següents: classificació dialectal, divisió eclesiàstica tradicional, divisió eclesiàstica actual, i divisió política i administrativa.
El mapa poligonitzat amb tots els punts d’enquesta no apareix en el segon volum. Considere que, per la seua importància, el mapa citat hauria d’aparéixer al començament de cada volum.

Una representació gràfica no explicada

No s’explica enlloc que aquest mapa poligonitzat és el resultat d’una tesselació feta en l’àrea idiomàtica catalana seguint el mètode Thiessen-Voronoi i que, per tant, cada polígon representa únicament l’àrea que podríem anomenar zona d’influència de cada punt d’enquesta. El doctor Veny ens diu en la introducció del primer volum que el Petit atles lingüístic del domini català és destinat a «universitaris, alumnes de batxillerat i diletants de la llengua». Com que molts d’eixos destinataris probablement no deuen saber que els polígons de Thiessen-Voronoi s’obtenen traçant les mediatrius dels segments que es formen quan unim dos punts d’enquesta pròxims, és bastant fàcil que hi haja qui pense equivocadament que la tesselació de Thiessen-Voronoi és només una esquematització poligonal de la distribució comarcal de l’àrea lingüística catalana. Pensament completament erroni que és afavorit pel fet que una gran quantitat de comarques només tenen un punt únic d’enquesta. I així, per exemple, el polígon de Thiessen-Voronoi corresponent a l’àrea d’influència de la població de Beneixama es podria pensar equivocadament que és, simplement, un diagrama poligonal de la comarca de l’Alcoià, és a dir, una manera simplificada de representar la comarca. I pensar això seria un error molt gran perquè la comarca de l’Alcoià té més de 116.000 habitants —la immensa majoria valencianoparlants— i la població de Beneixama representa només l’1,5 per cent de la població comarcal. Si algú confon la zona d’influència del punt d’enquesta de Beneixama amb la comarca de l’Alcoià pot pensar que els mots que s’usen a Beneixama per a denominar determinats conceptes són els que s’usen en tota la comarca, cosa que no sempre és veritat ni de bon tros. Relacionaré a continuació, com a curiositat, algunes discrepàncies entre les respostes obtingudes a Beneixama i les solucions equivalents que jo conec del parlar tradicional d’Alcoi. Escric, en primer lloc, el número del mapa; en segon lloc, les respostes arreplegades pels enquestadors de les persones entrevistades a Beneixama; i, en tercer lloc, les solucions usades habitualment a Alcoi per al concepte definit.
40 / mutxol / mussol
51 / garganxó, gargansó / anou (del coll)
52 / gallet / campaneta
62 / coç / parell de coces
67 / grapat / mostra
69 / cosquilles, cosquelles, cosquilletes / cuscanelles
71 / gorrí, gorrinet / manuelet, menuelet
80/ avergonyir-se, tenir vergonya, donar-se vergonya / afrontar-se, tindre vergonya
82 / calfreds / tremolons de fred
83 / bisc, bisco / tresullat
85 / ciego / cego
87 / surdo / esquerrà
91 / muletes / gaiates
92 / tartamut / botijós
95 / aranyada / arrap
97 / sarampió, xarampió / pallola
186 / palmito / ventall
198 / follí / sutja
241 / menejar (el café) / remenar (el café)
245 / escurador / pila
248 / torcamans / torcador
259 / agranada / brossa

He posat, a tall d’exemple, aquestes vint-i-dos discrepàncies, triades aleatòriament del conjunt de diferències que he trobat entre el lèxic que jo conec del parlar tradicional d’Alcoi i les respostes donades als enquestadors per les persones entrevistades a Beneixama.

Les poblacions triades

Jo vaig nàixer a Alcoi l’any 1942 i vaig rebre dels meus pares, de la resta de la meua família i dels meus conciutadans el valencià tradicional alcoià. Alcoi és un poble valencianoparlant des de temps immemorials. Els alcoians, durant segles i segles, ens hem transmés oralment de generació en generació el nostre parlar, el valencià d’Alcoi, i hem estat capaços de fer arribar fins al segle xxi un llenguatge pràcticament idèntic al que es parlava en els segles xviii, xix i xx. El valencià tradicional d’Alcoi és un dels parlars valencians més genuïns, un dels millors, amb una fonètica magnífica, una sintaxi molt bona i un lèxic riquíssim. El lingüista valencià Josep Giner i Marco va escriure en la introducció del llibre Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra (Lletres valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 6): «Hem pres com a model i arquetip de valencià normal el valencià de la ciutat d’Alcoi, segurament el valencià bàsic de la nostra llengua literària [...]». A més, Alcoi, que actualment té una població de més de seixanta mil habitants —la gran majoria valencianoparlants—, representa aproximadament el cinquanta tres per cent de la població de la comarca de l’Alcoià. ¿Per quin motiu no s’ha triat Alcoi per a fer l’enquesta per a l’atles lingüístic i, en canvi, s’ha triat la petita població de Beneixama? I açò ens porta a fer-nos una altra pregunta: ¿com es varen triar les poblacions en què s’havien de fer enquestes lingüístiques?
Ens trobem alguns casos curiosos, tant pels llocs triats com pels no triats. El cas més desconcertant pel que fa als triats és la ciutat d’Alacant. ¿Per quin motiu s’ha triat Alacant per a fer una enquesta lingüística sobre el català que s’hi parla? A Alacant, la quantitat de valencianoparlants és molt minsa i, a més, són quasi tots forasters, són persones nascudes en altres poblacions que han anar a residir-hi per motius laborals. A Alacant, trobar algú que tant ell com els seus pares i els seus avis siguen tots valencianoparlants i nascuts a la ciutat d’Alacant i, a més, s’hagen transmés la llengua de pares a fills per tradició oral, és francament difícil. Jo m’atreviria a dir que és pràcticament impossible. És com buscar una agulla en un paller. A Alcoi, en canvi, persones amb les característiques esmentades n’hi havem a grapats. I escric “n’hi havem”, en primera persona del plural, perquè jo m’incloc en eixe grup de persones. És evident que Alacant no es va triar per motius lingüístics.
Un des casos més sorprenents per que fa als “no triats” és el de la ciutat d’Elx. Elx té més de dos-cents vint-i-dos mil habitants dels quals vora de noranta mil són valencianoparlants. En la zona rural d’Elx (la Baia, el Derramador, Asprella, etc.) pràcticament la totalitat de la població és valencianoparlant.
¿Per quin motiu, doncs, Alacant sí i Elx no? ¿Per què Alacant sí i Alcoi no? No se m’acut més que una resposta possible: perquè Alacant és capital de província. Si mirem quins són els punts d’enquesta triats comprovem immediatament que totes les capitals de província espanyoles que pertanyen a la zona catalanoparlant hi són. No en falta cap. Trobem Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, Castelló de la Plana, València, Alacant i Palma.
En l’atles petit no trobem cap explicació de com s’han triat les localitats enquestades, però en l’apartat Punts d’enquesta, que trobem en les pàgines 10 i 11 de l’atles gran, ens assabentem que, per a triar els punts d’enquesta, s’ha aplicat «un criteri eclèctic que inclou poblacions petites, mitjanes i grans.» En efecte, pel que fa a les poblacions valencianes, en trobem un bon grapat de petites, algunes de mitjanes —com ara Alzira, Ontinyent, Vinaròs o Borriana— però pel que fa a les grans, nomes trobem les tres capitals de província: València, Castelló de la Plana i Alacant. Poblacions grans molt interessants des del punt de vista lingüístic com ara Elx, Alcoi o Gandia han estat oblidades. Però no així Alacant, malgrat el seu nul interés lingüístic. En l’atles gran podem llegir: «A Alacant, ciutat profundament castellanitzada, vam tenir problemes per a trobar els informats adequats.»
La divisió territorial d’Espanya en províncies la va fer l’any 1833 don Francisco Javier de Burgos y del Olmo, que en aquell moment tenia el càrrec de Secretario de Estado de Fomento. Javier de Burgos va fer la divisió provincial que ell va considerar oportuna. Si l’haguera feta un altra persona seria diferent i les capitals de província serien unes altres, podem estar-ne ben segurs. ¿Quina relació té la tria que va fer en el segle xix des d’un despatx de Madrid aquell polític andalús amb la lingüística catalana del segle XXI? Resulta francament sorprenent veure que aquell home nascut l’any 1778 a Motril tinga la mà tan allargada.

La grandària dels mapes

I, finalment, un darrer comentari. En el Petit atles lingüístic del domini català trobem, en cada pàgina, damunt del mapa corresponent, uns comentaris del doctor Joan Veny que em semblen magnífics. De totes les coses bones que té aquesta obra —i en té moltíssimes— els comentaris del doctor Veny són, sense cap mena de dubte, la millor de totes. Qualsevol lector es quedarà encisat en llegir-los i es quedarà amb ganes de més. Però aquests comentaris tan interessants ocupen una bona part de cada pàgina de l’atles —en alguns casos mitja pàgina— i, per tant, el mapa que trobem tot seguit resulta francament petitet. I totes les lletres, tant les del mapa com les del codi de colors que trobem a la dreta, són bastant xicotetes. En alguns casos, xicorrotiues del tot. Els «universitaris i els alumnes de batxillerat» acostumen a ser persones jóvens —o, fins i tot, molt jóvens— i no tenen problemes de visió; però, entre els «diletants de la llengua», hi ha gent de totes les edats. I com que les persones, quan ens fem grans, tenim el vici de tindre presbícia i altres problemes oculars, resulta que, en alguns casos no n’hi ha prou amb les ulleres i cal agafar la lupa i, és clar, així, el Petit atles lingüístic del domini català ja no és tan pràctic.
Considere que cada qüestió estudiada hauria d’ocupar, en lloc d’una pàgina, dues pàgines. En la pàgina de la dreta hauria d’aparéixer sempre el mapa corresponent i el codi de colors i en la de l’esquerra el número del mapa, el títol, la referència a l’atles gran i els comentaris del doctor Veny, que podrien ampliar-se molt, cosa que ens faria molt feliços a tots els usuaris de l’atles petit. Aquesta disposició permetria ajuntar en cada volum un mapa transparent de les comarques del territori catalanoparlant que es podria superposar a cadascun dels mapes poligonitzats en colors. I això seria ben interessant. La disposició actual no permet fer-ho perquè en l’atles petit trobem mapes de diferents grandàries i caldrien diversos mapes transparents.
És evident que fer açò que dic significaria que el Petit atles lingüístic del domini catalàtindria el doble de pàgines. Però això no seria cap problema perquè es podria augmentar el nombre de volums. L’atles petit no ha de tindre, necessàriament, nou volums, com el gran. Pot tindre’n dotze o quinze o els que calguen.

Conclusions

El Petit atles lingüístic del domini català em sembla una obra excel·lent, molt útil i molt pràctica. Des del meu punt de vista es podria millorar encara una mica més:
1) Si trobàrem en cada volum el mapa poligonitzat amb tots els punts d’enquesta.
2) Si s’explicara que el mapa poligonitzat és el resultat d’una tesselació feta en l’àrea idiomàtica catalana seguint el mètode Thiessen-Voronoi i, a més, s’explicara com s’ha fet i perquè s’ha fet.
3) Si s’explicara com s’ha fet la tria de les poblacions enquestades.
4) Si tots els mapes foren igual de grans i ocuparen una plana completa.
5) Si s’ampliaren els comentaris del doctor Veny.
6) Si la lletra dels mapes i la que acompanya el codi de colors fóra més gran.
7) Si en cada volum s’incloguera un mapa comarcal de l’àrea lingüística catalana que fóra transparent i que poguera superposar-se als mapes poligonitzats en colors.

Només em resta felicitar el doctor Joan Veny i Clar per la magnífica tasca realitzada i agrair-li aquest magnífic tresor que és el Petit atles lingüístic del domini català. És evident que elaborar una obra d’aquestes característiques implica una quantitat enorme d’hores de faena i un esforç considerable a més d’un gran amor a la llengua catalana. Espere i desitge que l’obra tinga l’èxit que es mereix.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.