traducció - translate - traducción

30.11.16

10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàtica

Ha arribat a les llibreries la 'Gramàtica de la llengua catalana' de l'Institut d'Estudis Catalans que completa i actualitza la de Pompeu Fabra, de 1918-1933. Recollim 10 exemples amb els canvis més substancials de la normativa.

Per Albert Pla. 
Cap de llengua de l'ARA

Caiguda de preposició
Fins ara només era correcte
L’Estat manté la seva oposició que votin

Des d'ara també és correcte
L’Estat manté la seva oposició a que votin

El perquè

La nova gramàtica de l’IEC (GLC) admet que la caiguda de la preposició 'a' i 'en' davant una oració introduïda per la conjunció 'que' pot originar construccions molt forçades. A més de reiterar alguns recursos per evitar el contacte (intercalar-hi un sintagma tipus 'el fet' o un infinitiu tipus 'fer'; o canviar l’oració introduïda per 'que' per una altra construcció), també afirma que el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en els registres informals i, per tant, adequat en aquests registres. Altres exemples de frases que considera habituals i, per tant, correctes en registres informals serien: “Sóc contrari a que m’obliguin a fer-ho” o “Tinc dret a que l’Estat em parli en la meva llengua”.

Combinacions binàries de pronoms febles
Fins ara només era correcte
Si demanen els carnets, ja els els pots tornar

Des d'ara també és correcte
Si demanen els carnets, ja els hi pots tornar

El perquè

Contradient la GC (1918-1933), que considerava la segona frase simplement incorrecta, la GLC es limita a considerar-la no adequada en els registres formals (i, per tant, adequada en els informals) en tots els dialectes tret del valencià. Cal dir que és un dels casos en què la norma ja s’havia relaxat i ja mantenia, contra la gramàtica de Fabra, la posició flexible que ara la GLC confirma. Les formes 'l’hi' per 'li ho' o 'n’hi' per 'li’n' les considera acceptables en tots els registres (altre cop per als dialectes no valencians), si bé afirma que en els registres formals és més habitual 'li ho' i 'li’n'. “Volia que li digués que l’estimava però ell no l’hi va dir mai” seria ara un final de novel·la correcte.

Canvi de preposició
Fins ara només era correcte
Insisteix a parlar de temes difícils

Des d'ara també és correcte
Insisteix en parlar de temes difícils

El perquè

La GCL, contradient el que deia la GC (1918-1933), considera que, davant un infinitiu que fa de complement verbal, tant el manteniment de 'en' i 'amb' com el seu canvi per la preposició 'a' (o 'de') són acceptables, si bé considera que fer el canvi és preferible en els registres formals. És a dir, que també admet no fer-lo en aquests registres. Veu com una excepció els verbs 'afanyar-se', 'tardar', 'trigar' o 'entretenir-se', que, segons la GCL, tendeixen a canviar 'en' per 'a' fins i tot en els registres informals.

Sistema horari
Fins ara només era correcte
Em sembla que arribaré a un quart de set

Des d'ara també és correcte
Em sembla que arribaré a les sis i quart

El perquè

Tot i que la norma vigent no era explícita en aquest tema, tant la gramàtica de Fabra del 1912, escrita en castellà, com els exemples del DIEC abonaven la manera de dir les hores de la primera frase. Això podia induir a creure que la segona frase era producte de la interferència del castellà. La GLC deixa clar que el primer sistema, que anomena “de campanar”, és habitual en bona part dels parlars de Catalunya, i que el segon, que anomena “de rellotge”, és l’habitual en tots els altres parlars del domini lingüístic. Es pot dir que no diu res en termes estrictament prescriptius. Cal deduir-ne, doncs, que considera correctes tots dos sistemes però que entén que cadascun només és adequat per als parlars que el tenen com a habitual; i que, per tant, continua sent inadequat (i producte de la interferència) dir “les sis i quart” en la major part de Catalunya. El que sorprèn, però, és que calgui deduir-ho i que la GLC no sigui una mica més explícita a l’hora de precisar quin sistema és adequat i quin no per a cada dialecte i registre.

La ‘a’ davant objecte directe
Fins ara només era correcte
Això segur que perjudica algú de la família

Des d'ara també és correcte
Això segur que perjudica a algú de la família

El perquè

La nova gramàtica de l’IEC amplia els casos en què l’objecte directe (OD) pot portar una preposició 'a'. En general, la poden portar els objectes directes animats desplaçats de la seva posició canònica: darrere el verb. Però també l’admeten molts pronoms tònics. En el cas dels pronoms personals forts ('tu', 'ell', etc.), la norma ja prescrivia una 'a' obligatòria, però ara s’allarga la llista dels pronoms en què la 'a' és optativa. A més de 'tothom', 'tots' i 'ningú', passen a poder portar una 'a' altres quantificadors pronominals com ara 'cadascú', 'qualsevol' o 'algú', i també 'molts', 'pocs' i 'bastants' quan es comporten com a pronoms, és a dir, quan equivalen a 'molta gent', 'poca gent' i 'bastanta gent'.

‘Per’ i ‘per a’
Fins ara només era correcte
Aquesta pega serveix per a enganxar fusta

Des d'ara també és correcte
Aquesta pega serveix per enganxar fusta

El perquè

La norma fabriana establia que quan un infinitiu depenia d’un verb d’acció voluntària i, per tant, expressava alhora la finalitat i el motiu de l’acció d’aquest verb, era preferible introduir-lo amb 'per': “He vingut per parlar amb tu” ('parlar amb tu' és la finalitat i alhora el motiu de la meva vinguda). I que, quan això no passava, s’havia d’introduir amb 'per a'. La GLC, sense negar aquesta distinció (que aplica a la mateixa redacció de la gramàtica), també considera acceptable en tots els registres que els parlars que diferencien oralment 'per' i 'per a' escriguin sempre 'per a' davant d’infinitiu; i els que diuen sempre 'per' escriguin sempre 'per.' En la pràctica, doncs, proposa una triple norma. 1) La clàssica de Fabra, que és una font de maldecaps enorme, perquè els límits entre 'per' i 'per a' acaben sent inextricables. 2) La de sempre 'per a', que té la virtut de coincidir amb l’ús oral de molts parlars. 3) La de sempre 'per,' que en la pràctica ja era dominant a Catalunya seguint la proposta Coromines-Solà. Si me’n fessin triar una, diria que la 2) no crearia grans problemes a ningú.

‘Ser’ i ‘estar’
Fins ara només era correcte
Diria que aquell home és cec

Des d'ara també és correcte
Diria que aquell home està cec

El perquè

Tot i admetre que l’ús tradicional és amb el verb ser, la GLC avala l’ús de la segona frase i assegura que “s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica”. I això mateix ho afirma dels adjectius 'solter', 'casat', 'jubilat', 'calb', 'sord', 'coix', 'viu' o 'mort'. Només en la lletra petita ho matisa quan assegura que 'estar' subratlla un canvi (de vegades passatger), com a la frase “Acabo de baixar de l’avió i estic sord”. A mi, personalment, se’m fa estrany i em sembla gairebé un castellanisme l’ús d’'estar' a la segona frase si es limita a expressar el mateix sentit que té 'ser' a la primera.

‘Degut a’ i ‘donat que’
Fins ara només era correcte
Ha decidit no venir per culpa del mal temps

Des d'ara també és correcte
Ha decidit no venir degut al mal temps

El perquè

La GLC considera que l’ús freqüent del participi 'degut' concordant amb un substantiu masculí singular, com a la frase “El problema va ser degut a una mala planificació”, l’ha acabat convertint en una locució causal (paral·lela a la castellana) que ja no ha de concordar amb res. La norma fins ara instava a canviar aquesta locució per 'a causa de', 'gràcies a' o 'per culpa de', segons els casos, i és probable que molts professionals de la llengua continuem preferint aquestes formes. Un cas semblant que la GLC també ha passat a admetre és el de la locució 'donat que' a partir del participi 'donat': “Donat que tothom hi està favor, s’aprova la moció”. Tradicionalment, aquesta locució es canviava per 'atès que' o 'vist que', i sembla lògic que si la frase “Donada la dificultat plego” és sinònima de “Vista la dificultat...” o “Atesa la dificultat...”, també 'donat que' pugui ser sinònima de les altres dues locucions.

‘Al’ / ‘en’ + infinitiu
Fins ara només era correcte
En sentir la teva veu, li passen tots els mals

Des d'ara també és correcte
Al sentir la teva veu, li passen tots els mals

El perquè

No tant Fabra com els seus deixebles han anat escampant dues idees: 1) que 'al' + infinitiu no era una forma genuïna (era un castellanisme); 2) que la forma correcta 'en' + infinitiu no podia tenir valor causal. Són dues idees que encara recull la fitxa de l’Optimot 1431/6. La GLC, per contra, considera que 'al' + infinitiu és una forma genuïna, encara que la llengua formal hagi preferit 'en' + infinitiu. Antigament, i encara avui dialectalment, el sentit de les dues formes no coincideix, però modernament i en molts parlars podem dir que ja se superposa. La GLC també admet que 'en' + infinitiu (i, de retruc, 'al' + infinitiu) pot tenir un valor causal que deriva gairebé inevitablement del seu sentit temporal.

10 ‘Com’ i ‘com a’
Fins ara només era correcte
Sempre diuen que treballen com esclaus

Des d'ara també és correcte
Sempre diuen que treballen com a esclaus

El perquè

Els manuals diuen que 'com' equivalia a 'igual que' i 'com a' a 'en qualitat de'. És a dir, que per treballar 'com a esclaus' han de ser 'esclaus'. I per barallar-se 'com a lleons' han de ser lleons. La GLC afirma que la forma 'com a' en aquestes comparacions hiperbòliques està ben documentada en la llengua antiga i es manté en molts parlars, i li atribueix un sentit pròxim al predicatiu. Per tant, també la considera correcta.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.