traducció - translate - traducción

12.11.16

Entre els Països Catalans i la independència de Catalunya (1)

Durant molt de temps, la idea de Països Catalans ha sigut patrimoni de l’independentisme. Però a mesura que aquest s’ha tornat majoritari al Principat, s’ha anat amagant la nació sencera que ens va explicar Joan Fuster. Una qüestió de ritmes i de pragmatisme que lluny d’abandonar el projecte, el pot fer reviscolar en la mesura que la futura República catalana contribueixi al desvetllar nacional de la resta de territoris dels Països Catalans.

Com conviuen avui les aspiracions nacionals dels diferents territoris dels Països Catalans? Per què al Principat de Catalunya hi ha un moviment independentista majoritari i als altres territoris no? Quines implicacions tindria la independència de Catalunya per a la resta dels Països Catalans?

En aquest article ens plantegem aquestes tres preguntes en relació a aquesta qüestió, a les quals intentarem apuntar algunes claus de resposta. Per tothom és evident que històricament els diferents territoris inclosos en la denominació Països Catalans han tingut trajectòries polítiques molt diferents. Mentre al Principat de Catalunya s’ha assumit la idea d’una realitat nacional en relació a la identitat catalana, en els altres territoris l’assumpció d’una identitat nacional sembla difícil o impossible de donar per descomptat.Malgrat aquesta diferència fonamental, que té l’origen en trajectòries històriques i polítiques diferents, el marc dels Països Catalans conté molts vasos comunicants. El substrat cultural comú, a més, constitueix la base d’un projecte polític de caràcter nacional que té arrels molt fortes en la societat civil dels respectius territoris. Per tant, és possible que en el futur aquesta proposta nacional, formulada com un projecte modernitzador, pugui esdevenir un eix articulador d’un nou territori polític. Ara per ara, però, la transcendència de la reivindicació independentista al Principat de Catalunya sembla haver situat la qüestió dels Països Catalans a la cara oculta de la lluna: com si no hi fos, però alhora com un fet imprescindible per comprendre la complexitat i l’abast geopolític, econòmic, cultural…, que comporta el trencament de l’Espanya de les autonomies, tal com va ser concebuda durant la Transició, i la possible creació d’un nou estat. Si hi ha alguna cosa que faria trontollar encara més les coses, més que la independència de Catalunya, fóra la possibilitat que estigués vinculada a la construcció d’una nova regió europea amb característiques d’estat nació i que abastés els Països Catalans en el seu conjunt.

Tant la reivindicació independentista al Principat, com la mateixa reivindicació pancatalanista apadrinada per Joan Fuster (1922-1992) als anys 1960, tenen orígens en paral·lel. Més ben dit, podem dir que formen part d’una mateix moviment cívicopolític, que sorgeix en el context d’emergència dels moviments socials moderns, els moviments de masses d’una banda, i els moviments culturals de l’altra. En paral·lel als moviments de masses clàssics, dels sindicats i dels partits polítics d’esquerres, el catalanisme de caire més nacionalitzador —si voleu més radical i més liberal i jove—, que genera símbols com les diades nacionals de l’Onze de Setembre, del 25 d’abril i del 31 de desembre, és un moviment cívicocultural que sempre bascula entre la protesta i la resistència cultural, en oposició constant a la repressió espanyola. Des de finals del XIX i els inicis del segle XX en trobem un bon nombre de mostres en petits conflictes locals, ja sigui per l’exhibició de la senyera amb les quatre barres o per una ballada de sardanes. Es tracta d’un moviment que té un fort arrelament local arreu dels Països Catalans, en múltiples entitats i agrupacions que no tenen altra pretensió que dur a terme una afirmació simbòlicocultural catalanística.

Quan Fuster el 1962 proposava la denominació Països Catalans per a les terres de parla catalana a Qüestió de noms, 1 ho feia en un context de sorgiment d’una «energia civil decidida», que buscava constituir un nou projecte cultural en l’àmbit territorial de la llengua. Si en la Renaixença es produeix un primer moviment modernitzador,2 als anys 1960 de la resistència cultural contra el franquisme emergeix una nova força cívicocultural, amb presència minoritària i local, progressivament polititzada al Principat. Cal entendre, doncs, la proposta dels Països Catalans com un fet del segle XX, malgrat que en puguem trobar precedents més antics. El terme formulat per Joan Fuster amb gran èxit, era una idea de fons que ja existia des de la Renaixença del segle XIX3 i que venia justificada per la història i l’origen medieval de la colonització del territori inclòs en la denominació, com ell mateix explicà. Però és en l’etapa de la Transició política quan pren més rellevància. De fet, un dels esdeveniments que més va popularitzar la mateixa noció de «Països Catalans» fou el Congrés de Cultura Catalana celebrat entre el 1976 i el 1977. Es tracta, doncs, d’una proposta que encaixa en el procés nacionalitzador, és a dir, en el procés de creació d’una identitat col·lectiva moderna sobre la base d’una llengua i una cultura compartides,4 fixant-ne aquells elements referencials que permeten institucionalitzar aquesta identitat i establir-la com a hegemò- nica en un territori.
_________________________________

1 FUSTER, Qüestió de noms.
2 MIRA, Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres i altres assaigs impetuosos; i GREENFELD, Nationalism: Five Roads to Modernity.
3 PUJOL, «Els Països Catalans i el Congrés de Cultura Catalana del 1975-1977».
4 SMITH, The cultural Foundations of Nations. Hierarchy, Covenant, and Republic; MIRA, Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres i altres assaigs impetuosos; i MIRA, Cultures, llengues, nacions.

La Porta dels Països Catalans, prop de Salses
Font: Entre els Països Catalans i la independència de Catalunya | Rovira | Eines per a l'esquerra nacional
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.