traducció - translate - traducción

1.11.16

L'anomalía catalana

El moment que viu la Catalunya moderna desafia qualsevol previsió convencional
L'anomalia catalana, vista per @artis_gener l'any 1934
RAMON FOLCH
Socioecòleg. Director general d'ERF.

Jimmy Waless i Larry Sanger van crear la Wikipedia el gener del 2001. L'èxit va ser immediat. Ara hi ha versions en 236 idiomes, el més emprat dels quals és l'anglès (5 milions d'articles). Aquesta predominància era previsible. No n'era gens, per contra, que la segona versió a aparèixer fos la Viquipèdia, és a dir l'edició catalana, iniciada el març del 2001, només dos mesos després de la creació de l'anglesa. La Viquipèdia té actualment 482.000 entrades i és la 17a en importància en el conjunt de les 236 existents. Sorprenent.
Sorprenent perquè només uns 10 milions de persones entenen el català i a penes 7 milions saben parlar-lo, un humà de cada set-cents. La llengua catalana ocupa la 88a posició mundial per nombre de parlants. ¿Com és que és la 17a llengua Wiki en nombre d'entrades? L'anomalia es repeteix quan considerem la trajectòria editorial del català. La Col·lecció Bernat Metge, iniciada l'any 1922, ha publicat en català més de 400 títols amb les obres de la gran majoria d'autors clàssics grecs i llatins, fita només superada, a nivell mundial, per la Collection des Universités de France (col·lecció Guillaume Budé, en francès) i per la Loeb Classical Library (en anglès). De la Gran Enciclopèdia Catalana se'n van vendre més de 200.000 col·leccions, és a dir una per cada 14 llars dels Països Catalans, una enormitat atesos els seus 24 volums i el cost de cada col·lecció.
El català és una llengua de cultura de primer nivell, tan humanístic com tecnocientífic, però no és oficial a la Unió Europea. Ni tampoc a Espanya ni a França, que són els dos estats on principalment es parla, a més d'Andorra. Una altra anomalia sorprenent. No és esperable tanta solidesa en una llengua minoritària, els parlants de la qual, a més, són bilingües (en castellà o en francès, grans llengües culturals i vehiculars), ni tampoc és esperable tanta preterició oficial, que a vegades és o ha estat directament persecució. Anomalia per partida doble, doncs.
Altres components socials o econòmics de la realitat catalana són igualment anòmals. Amb 7,5 milions d'habitants, Catalunya representa l'1‰ de la població mundial, però el seu PIB (240.000 milions de dòlars) equival a un 3‰ del PIB mundial, el triple de l'esperable en termes de mitjana. Abans de la crisi, Catalunya adoptava anualment unes 1.400 criatures estrangeres, una per cada 5.000 habitants. Era la proporció d'adopcions més elevada del món. Aquesta dada, a part de desmentir l'infundi de país tancat i endogàmic, representa un altre paràmetre que s'aparta significativament de la mitjana. Per no parlar de la immigració: un 40% dels catalans no han nascut a Catalunya o són fills d'immigrants. La llista es podria allargar ad nauseam. Per això té sentit parlar d'anomalia catalana.
Demogràficament feble des de sempre, militarment derrotada el 1714, políticament anihilada el 1716 amb el Decret de Nova Planta, sense a penes recursos naturals i amb el comerç amb Amèrica oficialment prohibit fins al 1778, Catalunya s'hauria d'haver esvaït al llarg del segle XVIII. La llengua catalana, bandejada de l'administració i de l'alta cultura, hauria d'haver esdevingut una parla col·loquial irrellevant («muerta para la república de las letras», digué l'il·lustrat Antoni de Capmany). És una imponent anomalia que res d'això no hagi passat. Catalunya és una contrariació entròpica. El procés sobiranista actual, també. No era previsible un moviment d'aquestes característiques ja ben iniciat el segle XXI. O potser sí: l'acumulació d'anomalies fa esperable l'imprevisible. Des del 1922, podem llegir Lucreci en un català modern i precís, però no podem emprar-lo a les Corts, al Senat o al Parlament europeu. Catalunya genera el 3‰ del PIB mundial, però no controla els impostos que l'estat hi recapta, ni pot fer front còmodament a la despesa pública que genera. ¿A qui pot sorprendre l'auge sobiranista? L'anomalia independentista és la comprensible manera de fer front a moltes anormalitats prèvies.
La voluntat i l'imaginari col·lectiu, com l'amor, no resulten de cap càlcul aritmètic. Constitueixen el més robust dels vectors sociològics. I, per tant, la més imbatible de les forces econòmiques. Per dimensió, per demografia i per manca de poder polític després de successives derrotes militars, Catalunya no hauria de passar de topònim amortitzat. Per contra, encapçala processos, participa amb èxit en rànquings mundials i aspira a un lloc en el concert de les nacions independents, baldament només sigui per marfondre's sobiranament en les properes dècades en instàncies europees d'ordre superior, segons aconsellen els temps. És difícil imaginar una situació més anòmala. Ni més apassionant. Els entrebancs argonàutics en curs s'empetiteixen davant la fascinant grandesa del repte.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.