traducció - translate - traducción

15.11.16

Entre els Països Catalans i la independència de Catalunya (3)

La societat civil ha creat la consciència de pertànyer a un conjunt més ampli, normalitzant els referents simbòlics i culturals fins assumir-los com a nacionals


Independentisme català o de Països Catalans? Tota aquesta introducció ens serveix per explicar l’estreta relació entre l’independentisme i l’assumpció dels Països Catalans com a marc nacional. En canvi, es tendeix erròniament a pensar que l’independentisme és un fenomen particular del Principat de Catalunya. Hi ha una diferència important pel que fa al procés de creació d’una majoria independentista, és cert. Però, no es pot dir que el nacionalisme valencià o el de les Illes Balears, pel fet que tingui menys projecció social, no formi part del mateix moviment.

Històricament, el Principat de Catalunya ha viscut un procés d’institucionalització i legitimació de la identitat catalana que no han tingut els altres territoris,(10) governats durant anys pel PP o per partits socialistes locals tímidament «regionalistes», no s’hi ha desenvolupat un procés d’institucionalització de la identitat en clau nacional. Malgrat que la simple existència d’un govern «propi» hi hagi pogut crear una estructura institucional i simbòlica vinculada al territori, la identitat catalana hi ha estat conflictiva. Especialment al País Valencià, que des de la Transició s’ha convertit en l’espai de combat per la deslegitimació de la unitat de la llengua i tot allò que pogués tenir algun to pancatalanista, fins al punt de votar una resolució contra l’ús de la denominació «Països Catalans» a les Corts Valencianes. El bloqueig i persecució a les emissions de TV3, la llei de senyes d’identitat (11) …, han pretès crear un cordó sanitari contra la unitat lingüística i cultural entre el Principat i el País Valencià.

De fet, l’existència d’unes classes dirigents sense consciència nacional han fet que al País Valencià les coses prenguessin un caire molt diferent que al Principat. És el mateix que succeeix, en certa mesura, a les Illes Balears, tot i que la situació de la llengua és millor allà que no pas al País Valencià, la manca d’una classe dirigent amb vocació de convertir la cultura pròpia en cultura nacional, ha fet que durant anys romangui en bona mesura com un referent folklòric, però no directament nacionalitzador, amb l’afegit que implica la divisió entre illes i que dificulta la creació d’una identitat col·lectiva que tot i ser particular no tingui només vocació particularista, sinó societal. I malgrat tot, potser és això el que ha preservat la cultura de les illes com a tradició local amb una qualitat força notòria. Encara podríem dir el mateix del Rosselló i de la Franja, on el localisme ha estat durant la segona meitat del segle XX la salvaguarda d’una tradició cultural viscuda com una forma d’identitat particular, no valorada institucionalment, però arrelada a la gent del territori.

Tanmateix, en ple segle XXI s’endevina un altre fenomen prou interessant: l’efecte que ha produït l’acció de la societat civil —en forma d’associacions culturals, naturalisDes de l’inici del procés d’assoliment d’una majoria independentista al Principat, els Països Catalans han esdevingut una qüestió aliena i incòmoda per a la reivindicació independentista tardor 2016 | eines 26 | 21 tes o clarament reivindicatives—, la qual ha creat la consciència de pertànyer a un conjunt més ampli a mesura que les noves generacions nascudes en l’etapa postfranquista i autonòmica normalitzaven els propis referents simbòlics i culturals com a part de les possibilitats que oferien les llibertats democràtiques i que progressivament han assumit com a «nacionals». En aquest sentit, no és atzarós que l’espanyolisme —aquest sí, institucional— hagi reaccionat precisament d’una manera sovint poc democràtica, perquè és per la via de l’expressió lliure de les persones i de les entitats de la societat civil que s’ha produït la consolidació d’una identitat civil i cultural catalana. En el cas dels Països Catalans, efectivament, es produeix el procés de conversió de l’ethnos al demos, tal com explicava Anthony D. Smith (1939-2016) en el seu model d’anàlisi basat en l’etnosimbolisme.(12)

I per això no és estrany que s’hagi produït una gran extensió i popularització d’expressions folklòriques que eren perfectament locals i que han esdevingut símbols d’identitat nacional: castellers a la Catalunya Vella, al Rosselló, a les Illes; bandes al Principat; festes mallorquines a Barcelona; correfocs arreu… Aquesta vitalitat cultural, manifestada també en la música en català i en la literatura, sobretot, constitueix una base sòlida de vinculació entre els territoris. Avui ja no es pot concebre la cultura catalana sense els Països Catalans en el seu conjunt.

Però encara hi ha més. Dèiem que l’independentisme de finals del XX està vinculat a la reivindicació dels Països Catalans com a marc nacional. Això porta, a finals del segle XX, a la vinculació de l’acció política als diferents territoris, des de la Crida a la Solidaritat fins a la fórmula de la Federació Llull —que promou l’acció conjunta d’Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. És cert que les opcions d’expansió directa d’organitzacions des del Principat no ha acabat de funcionar. Però en canvi, és evident la influència que produeix el moviment reivindicatiu del Principat en altres llocs, ja sigui prenent consciència de l’espoli fiscal que pateix el País Valencià o de la manca d’infraestructures que mermen les opcions de l’anomenat corredor mediterrani. Finalment, caldrà veure amb el temps com la reivindicació independentista, que semblaria circumscrita al Principat, pot acabar influint en el sorgiment d’una major consciència nacional als altres territoris de parla catalana. Tot dependrà de l’èxit d’aquest moviment d’ampli abast i la seva relació amb aquest teixit social de base que hem esmentat. Segurament un procés independentista liderat per la societat civil com el que hi ha al Principat té moltes opcions de «contaminar» altres processos de desvetllament nacional als altres territoris, pels vincles que s’estableixen entre persones i entitats. L’extensió del nacionalisme cívic al País Valencià, a les Illes i al Rosselló ja és un fet, amb la consegüent consolidació de les opcions polítiques. 



10 ROVIRA, «La institucionalització de la identitat: el cas català i els seus reptes».
11 Llei 6/2015, de 2 d’abril, de la Generalitat, de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià.
12 SMITH, The cultural Foundations of Nations. Hierarchy, Covenant, and Republic.

Font: Entre els Països Catalans i la independència de Catalunya | Rovira | Eines per a l'esquerra nacional  
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.