traducció - translate - traducción

30.3.17

Anna Stuart, la reina anglesa que va confirmar el Pacte dels Vigatans

Article publicat a El Nacional el 8 de març de 2017
Marc Pons 



Tal dia com avui de l'any 1702, fa 315 anys, Anna Stuart es convertia en Reina d'Anglaterra i d'Irlanda. Tot i que la cerimònia de coronació no seria fins un mes i mig després, Anna Stuart va rebre el poder el mateix dia que moria el seu antecessor, el seu cunyat Guillem III. Durant el regnat d'Anna se signaria l'Acta d'Unió (1707) entre els Estats d'Anglaterra i Escòcia -que compartien monarca des del 1602-, i també se signaria el Tractat de Gènova (1705) amb el govern de Catalunya, la projecció en un plànol internacional del Pacte dels Vigatans -el posicionament català a favor de Carles d'Habsburg-. A Gènova es signaria l'aliança entre anglesos i catalans en la Guerra de Successió a favor de l'Habsburg i dels intercanvis comercials entre ambdos països.
Les 16 clàusules del Tractat de Gènova -que van signar per la part catalana Domènec Perera i Antoni de Peguera i per la part anglesa Mitford Crowe- contemplava l'ajut logístic i militar que Anglaterra lliuraria a Catalunya: 8.000 infants i 2.000 genets anglesos,  i 12.000 fusells destinats a proveir tant les forces regulars catalanes -5.000 infants i 1.000 genets- com les partides de voluntaris -miquelets- del Principat. Però la clàusula més important de l'Acord, era la que feia referència al règim foral català. La reina Anna i el seu govern es van comprometre a garantir l'Estat català tant si Carles d'Habsburg guanyava la guerra com si la perdia.
Anna era molt propera al partit Tory (els conservadors) contraris a la intervenció en la guerra hispànica. Però la seva consellera Sarah Churchill -avantpassada directa del premier britànic contemporani Winston Churchill- era del partit Whig (els progressistes) dirigit per la classe mercantil de Londres, estretament relacionada amb la classes mercantils de Barcelona i de Reus, i per tant partidaris de trencar l'aliança borbònica franco-espanyola i d'intervenir en el conflicte. La majoria Whig al Parlament anglès va sostenir la política de guerra fins que el 1710, els tories -després d'una campanya indecent contra el govern- van guanyar les eleccions i va revertir la posició britànica en el conflicte. 

Lord Malborough i Sarah Churchill
El nou govern britànic -llavors ja s'havia fet efectiva l'Acta d'Unió- va decidir la retirada, fins i tot contra el criteri de la reina Anna. Lady Churchill i el seu marit, Lord Malborough, havien caigut en desgràcia i l'elevat cost en homes i recursos que havia costat la guerra van ser arguments de pes suficient. La polèmica clàusula sisena -que garantia el règim foral català- no seria respectada en el Tractat d'Utrecht (1713) que posava fi a la intervenció de les potències europees en el conflicte hispànic. Catalunya va restar sola contra l'aliança borbònica franco-espanyola. La defensa a ultrança que els catalans van fer de la seva causa (1713-1714) provocaria un acalorat debat en la societat anglesa de l'època -el cas dels catalans- i el descrèdit més absolut dels conservadors britànics.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.