traducció - translate - traducción

6.3.17

L'origen històric de la nació aragonesa


Marc Pons 
Foto: Wikimedia 


Aragó, tan proper i tan llunyà. Durant cinc-cents anys, catalans i aragonesos van fer el camí de la història plegats. Des del 1137 fins al 1707. Una confederació d'estats -una superposició de corones sobre una mateixa testa- que ha estat el model inspirador d'edificis polítics contemporanis, com la Unió Europea. I una expansió territorial que va convertir l'estat catalanoaragonès en la primera potència política, militar i comercial de la Mediterrània, que en plena Edat Mitjana equivalia a dir de quasi tot el món conegut. 1707 és la data que marca el punt d'inflexió. El primer Borbó liquidava a sang i foc la Corona d'Aragó i la convertia en una simple província de Castella. La societat aragonesa -si més no, les seves classes dirigents- va girar la cara a la pròpia història i es va plegar a la idea castellana d'Espanya. I la seva identitat nacional va quedar diluïda en l'espanyolitat rampant imposada per Castella.

La vall roja

Aragó, com a entitat política, té un origen clarament basc. Molt abans que Carlemany, l'any 777, posés els peus a la Península per crear la Marca Hispànica, els aragonesos primigenis ja estaven organitzats políticament. Formaven part del trencaclosques basc, una federació de tribus -governades des de Pamplona- que havien creat un estat-tap al terç occidental dels Pirineus. L'Aragó primigeni, limitat territorialment a la comarca de Jaca, era la peça més oriental del món basc.  Un origen que explica el nom del país. La investigació historiogràfica coincideix, majoritàriament, que Aragó, en la llengua protobasca -la llengua dels bascos de l'antiguitat-, vol dir vall roja-ara significa 'vall' i -gon (que seria  -gor o -gorri) equival a 'roig'. Una teoria que cobra sentit quan observem que les muntanyes que aïllen -pel sud- la vall de Jaca estan formades per roques i argiles vermelloses.

El comtat d'Aragó

Aragó no va néixer regne, va néixer comtat. Com Barcelona, com Urgell o com Rosselló, per esmentar tres exemples. Aquesta és una idea important a retenir. Perquè desmitifica el fals binomi “regne d'Aragó-corona d'Aragó”. I perquè explica que Aragó, els seus primers passos, els va fer de la mà de Navarra, com Barcelona els va fer de la mà de França. Fins a l'any 1134. Havien passat quasi quatre segles i el rei Alfons el Bataller -l'últim monarca navarrès d'Aragó- moria sense descendència i amb un pintoresc testament sota el braç: lliurava tots els seus dominis als ordes monàstics. Pamplona convertida en un estat teocràtic, una rèplica rústica de la Roma pontifícia. No sabem si les oligarquies es van fer un tip de riure o es van alarmar de debò. Però el que sí que sabem és que, a Pamplona -per una banda- i a Jaca -per l'altra-, van fer mans i mànigues per evitar que els hàbits religiosos es convertissin en la nova moda del vestuari cortesà.

El regne d'Aragó

Els aragonesos, sense esperar com s'ho manegaven a Pamplona, van arrencar els hàbits religiosos al germà monjo del rei difunt i el van asseure al seu tron. Ramir, que amb el temps seria pare de Peronella i sogre de Ramon Berenguer IV -comte independent de Barcelona-, era coronat rei dels aragonesos i d'aquesta manera, tan rocambolesca, Aragó es convertia en regne i en estat independent. Una manera com una altra d'iniciar el camí de la història en solitari, perquè en aquella època tothom feia el que sabia o el que podia. Aragó s'afirmava trencant el vincle amb la matriu navarresa, en la mesura que els comtats catalans ho havien fet un segle i mig abans, segant el cordó umbilical que els unia amb la matriu francesa. Històries més o menys paral·leles, un espai comú d'expansió territorial i una remota base cultural compartida. Ramir, l'exmonjo, fustigat per navarresos i castellans, va buscar l'aliança amb Barcelona, i d'aquí a la unió dinàstica, un pas.

La diversitat aragonesa

A l'alba de l'any 1000 el protobasc era la llengua de les classes rurals i l'aragonès -una llengua romànica similar al català i al castellà- ho era de les classes urbanes. Passats 100 anys -amb la conquesta de la vall de l'Ebre-, les bosses de població morisca que havien quedat incorporades a l'edifici social aragonès van afegir un nou element a aquell paisatge de diversitat: l'àrab. I posteriorment -amb l'entronització dels Trastàmara (1412)-, s'introduiria el castellà com una llengua de poder. Ras i curt, l'Aragó de finals de l'Edat Mitjana era un país amb quatre llengüesl'aragonès havia esdevingut la llengua majoritària -la de la cultura popular-, el basc havia quedat reduït a l'àmbit domèstic a la zona nord del país, l'àrab andalusí era la llengua dels moriscos -que eren majoria en moltes poblacions de la vall de l'Ebre- i, finalment, el castellà era la llengua de les elits, de les oligarquies polítiques i econòmiques.

La destrucció de la diversitat

L'Edat Moderna -el Renaixement de les arts- va significar per a l'Aragó -paradoxalment- la dramàtica destrucció de la seva diversitat. La llengua i la cultura castellanes van calar, com una pluja fina, totes les capes de la societat saragossana. Perduda la capital, la llengua aragonesa va quedar territorialment fragmentada en dos espais inconnexos que en suposaven la marginació, primer, i la pràctica desaparició, després. A tot això es va afegir un dels capítols més dramàtics i silenciats de la història espanyola: l'expulsió dels moriscos (1609). Les comarques de Casp, d'Alcanyís, de Calataiud i de Barbastre van perdre contingents de població d’entre un 25% i un 50%.; i sobretot van perdre un element de riquesa cultural que no es recuperaria mai més. Moltes d'aquelles cases i d'aquelles terres abandonades a la força van ser reocupades per colons navarresos i castellans que importaren la llengua castellana.

Aragó, desaparegut

Quan el primer Borbó va conquerir militarment Aragó i va liquidar-ne les institucions de govern (1707), el país ja estava profundament castellanitzat. Si més no, la capital i les comarques més poblades. La  liquidació de l'edifici polític aragonès -les institucions del regne- va contribuir a accelerar la despersonalització del país, a generalitzar una cultura i una identitat limitades a l'àmbit folklòric i absolutament subordinades a la idea castellana d'Espanya. Aragó desapareixia com a tal i es convertia en una simple extensió de la cultura i de la nació castellanes. Una regió espanyola. Una falca castellana entre dues nacions no castellanes -la basca a ponent i la catalana a llevant-, que contemporàniament s'ha revelat -si més no, entre les seves classes dirigents- en la seva essència adquirida -castellana i espanyola-, en conflictes com la negació i la persecució del català a la Franja o en la reivindicació del patrimoni artístic de Sixena.

Font: L'origen històric de la nació aragonesa
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.