No li calgué aclucar els
ulls doncs tot havia quedat a les fosques. S’havia assegut en una de les
butaques, al bell mig de la platea, com solia fer quan li calia reflexionar. A
l’aire encara flotava un lleu regust del perfum, a vegades excessiu, que la
Julia feia servir. A l’oïda ressonaven encara els darrers compassos del tema
musical que hauria d’acompanyar a Lear en el seu darrer refugi i que l’Enric li
havia fet escoltar.
Les restes de perfum en
l’ambient li feren comprendre que no volia cap música que acompanyés aquella
follia sorgida de l’extrema lucidesa. Senti com el cor se li eixamplava quan,
sense saber com, murmurà un xiuxiueig: “no hi pot haver solitud més terrible
que la certesa del silenci”. Aquest seria l’argument per prescindir de la
proposta de l’Enric, un músic de prestigi amb qui no acabava de sintonitzar.
Trobava que no era prou generós amb el text de l’obra. Cony, que no fem un
telefilm! - cridà enmig de la sala. La foscor esmorteí el crit.
Un llum de guàrdia es va
encendre a l’escenari, sumint la sala, les llotges i l’amfiteatre en aquella
penombra que estimava perquè l’estimulava a submergir-se en la seva relació més
íntima amb el miracle que cada dia presenciava. Unes passes provinents del
passadís exterior li indicaren que en Jordi, l’elèctric, i la Rosa, la regidora
es dirigien a la sortida del teatre. Somrigué per si mateix imaginant les
manyagueries furtives que devien tenir lloc, protegides per la foscor.
-
Fins demà,
deies alguna cosa? – la veu li arribà des del darrera de la cortina del fons de
la sala.
-
No res, no
res. Fins demà...
Tot seguit sobrevingué el
silenci cobejat, el qual li permetria concentrar-se en els petits detalls
d’aquella tarda per tal de copsar en quin punt de la creació es trobava la
companyia.
Què era el que fallava?
El dia anterior havia sortit del teatre molt animat després que el senyor Manel
l’hagués delectat amb la seva versió del monòleg del bufó. Per descomptat que
havia entès perfectament la condició del bufó, un boig protegit i a la vegada
respectat, no obstant objecte de les burles de la cort. En la seva actuació havia
mostrat perfectament la seva ascendència sobre la resta de mortals no parant de
tocar el rei, fet excepcional i prohibit. Aquí en Cèsar, que feia el paper de
Lear, l’havia ajudat rient desproporcionadament com una criatura, a cada frec.
D’altra banda el baveig desencaixat i la mirada perduda del bufó, el reduïen a
un pobre il·luminat que, en els seus deliris, es creia en contacte amb els
secrets del mateix Déu. Era això exactament el que li havia demanat per al
personatge. Ho havia clavat a la primera i ara només era qüestió de recuperar
la inspiració del primer dia. Aquesta era la feina primordial de l’assaig.
Per què doncs avui es
sentia decebut com si la funció s'esvaís? com si, tossuda, s'apartés de la idea imaginada?
Intentà frenar les
imatges que s’amuntegaven desordenades davant els ulls clucs. La petita
discussió amb aquell actor del qual mai recordava el nom i que havia fet perdre
mitja hora d’assaig discutint la manera d’entrar a escena, quan la realitat era
simplement que no es sabia el paper. El demés era ficció, maniobra.
Poc a poc es
tranquil·litzà mentre la calma confortable que li oferia la sala buida i fosca
facilitava una respiració més assossegada i regular. Va ser en aquest estat
quan succeí.
A l’escenari una mena de
fosforescència nebulosa i incipient semblava vagar com si es tractés d’una
boirina. S’incorporà per comprovar-ne l’existència i, sobretot, que no fos fum.
El núvol lluminós anà prenent diverses formes que semblaven moure’s al ritme
d’una música que no podia escoltar, naturalment, però que semblava existir en
algun lloc del seu cervell.
Era evident que “allò”
seguia un ritme que semblava predeterminat, quan s’adonà, com en una revelació,
que prenia les formes vagues i mutants d’una ballarina. Fascinat, seguí les
evolucions estètiques i plenes de delicadesa d’aquella claror. Ara semblava
donar voltes sobre sí mateixa per, tot seguit, omplir l’escenari amb les formes
d’uns braços de moviments orientals que s’entrelligaven i es deslligaven amb
una sensibilitat que l’emocionava.
No se n’adonà i un
d’aquells braços boirosos l’havia envoltat per complert. Una profunda pau
l’immobilitzà i pogué percebre clarament com l’envaïa el tacte d’aquell fenomen
al llarg del seu cos, sensibilitzant la pell, sota la roba, com un pessigolleig
sensual i estimulant.
Obrí els ulls de cop,
seguit d’una espècie de sanglot. Era evident que s’havia adormit. Però també
notà que els seus temors s’havien esvaït i es sentí, com si d’un miracle es
tractes, animat i amb forces. Com si hagués recuperat una clarividència
indefinida sobre el que volia i com ho volia aconseguir amb aquell “Lear”.
Animat i amb ganes que fos l’endemà per tornar a gaudir d’un assaig que, ara
n’estava absolutament segur, aniria de meravella, enfilà el passadís central en
direcció als cortinatges que amagaven la sortida de la sala.
-
Passi-ho bé
senyor Sendra –
-
Ah! Adéu senyor
Amadeu... no l’havia vist... fins demà.
-
Jo sí que
l’he vist, també.
Un cop abocat al soroll
del carrer reflexionà sobre el comentari del senyor Amadeu. Què era el que
havia vist “també”? si ell no havia copsat l’Amadeu, aquell “també” hi sobrava.
S’adonà que aquell mot, en ser pronunciat, havia deixat un tel de sobreentès,
de referència còmplice a alguna cosa que havien vist els dos. Però no. No podia
ser! Havia estat un somni i només el podia haver vist ell!
Enmig del carrer de
l’Hospital, just a tocar amb les Rambles un vertigen similar al que provoca una
muntanya russa en el moment d’iniciar la baixada el deixà clavat. Una frase li
aparegué davant els ulls com escrita amb llum. Allí estava, en l’aparador de
fusta d’una diminuta botiga de llibres de vell. En l’aparador hi havia penjat
un pòster en blanc i negre. Algú mirant amb una bona dosi de sornegueria a càmera, com si li obrís la porta a un món nou, que d'aquesta manera l'acceptava.
Sota el seu somriure
juganer hi havia escrita una frase:
“Un somni somniat sol,
només és somni. Un somni somniat plegats és realitat.”
D'algun dels balcons de la veïna plaça de Sant Agustí, s'escapava la música d'una ràdio.
Vilanova, 27 de març del 2011
El proper dissabte 2 d’abril (a les 18:00h a la Pça del Rei de Barcelona) es celebrarà la CONCENTRACIÓ NACIONAL EN SUPORT A LA Llei DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA, que Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha presentat al Parlament i que properament es votarà.
L’Associació per la Declaració d’Independència ens hem sumat a la convocatòria i et convidem a que vinguis i difonguis entre els teus contactes aquesta important mobilització, així com aquest vídeo de suport:
http://www.youtube.com/watch?
El proper dissabte 2 d’abril (a les 18:00h a la Pça del Rei de Barcelona) es celebrarà la CONCENTRACIÓ NACIONAL EN SUPORT A LA Llei DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA, que Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha presentat al Parlament i que properament es votarà.
L’Associació per la Declaració d’Independència ens hem sumat a la convocatòria i et convidem a que vinguis i difonguis entre els teus contactes aquesta important mobilització, així com aquest vídeo de suport:
http://www.youtube.com/watch?
