No és per donar idees, però oi que sembla el nom d’una ong? El blaverisme, com ja deuen saber els lectors, és el nom que rep al País Valencià un mal endèmic que afecta tot el domini del català: aquella variant de l’espanyolisme més ranci de què Joan Fuster en deia autoodi. Doncs aquest mal que ací, a València, coneixem com blaverisme no necessita una ong perquè vetle pels pobres d’esperit que n’estan afectats; ans al contrari, potser en caldria una que s’ocupàs de la defensa d’allò que els blavers voldrien eradicar: la llengua i la cultura catalana.
Però anem al que anem: de blaverisme, amb aquest o amb altres noms, no només n’hi ha a València. El blaverisme no coneix fronteres, i les Illes o el Principat no en queden al marge. A les Illes, ara resulta més evident, gràcies a la “valencianización” cultural que mira d’imposar el seu president madrileny, però els seus efectes al Principat són tant o més letals que als altres territoris. I en posaré un exemple: hem dit que el blaverisme no coneix fronteres, doncs les editorials en llengua catalana no només les coneixen (les administratives espanyoles, és clar) sinó que actuen a gairebé tots els efectes dividint el territori catalanoparlant (el seu gran mercat potencial) en còmodes compartiments o regnes de taifes. La cosa va més o menys així: les editorials catalanes se centren en el mercat del Principat, barceloní fins i tot, i les illenques (el que en queda, cada colp menys) i sobretot les valencianes es limiten al seu roglet, molt sovint infantiloide-juvenil. I així, tothom ix perdent. Els mercaders de la lletra impresa (aviat infografiada) veuen limitat el seu negoci, quan ells, per definició, si han obert la paradeta és per a guanyar diners; i els lectors, ja des de pàrvuls, es priven d’una manera de veure el món en la seua llengua (en una variant diferent de la seua llengua), sense caure que això és tan dolent i tan greu com l’extinció d’una espècie qualsevol d’animal o de planta.
No sé vostès, lectors principatins (si han llegit fins ací supose que no), però sovint, enllà de la Sénia, hi ha una clara prevenció lectora contra els qui fem servir un dialecte diferent del català central (molt similar a la que creen les editorials valencianes que fan versions anostrades de llibres en català oriental: vegeu, mea culpa, el cas Potter). Tant és així que quan una editorial valenciana en català fa la traducció d’un premi Nobel de literatura ni se li passa pel cap fer-la en el català de València o de Benicarló o de Gandia o de Xàbia, sinó en l’estàndard oriental. És aquesta la millor manera de trencar les fronteres administratives espanyoles que compartimenten la nostra cultura? Jo crec que no, que és un error estratègic, un pal que ens posem a la roda de la nostra supervivència. Però això vés i explica-ho a un editor que, com la majoria dels executius de les editorials grans o mitjanes, creu saber a ciència certa què serà un best-seller i què no, encara que l’experiència li haja demostrat reiteradament el contrari… El que jo propose, senyores i senyors lectors, és més senzill: si és vostè valencià o illenc i llig en català, no cal que l’exhorte a llegir llibres publicats a Barcelona, Lleida o Tarragona, perquè ja ho deu fer; però si és vostè un lector principatí, tracte d’enriquir el seu vocabulari i la seua visió del món, d’un món que també és el seu, llegint autors de les Illes i del País Valencià. N’hi de dolents, de dolentíssims, com al Principat, però també de molt recomanables, i fins i tot alguns d’imprescindibles. Faça, faça vostè la prova, però no una ni dues vegades. O deixaria vostè de llegir autors principatins en sentir-se decebut pel darrer llibre d’un/a ciutadà/na de Catalunya? En aquest mateix núvol se’n ressenyen alguns de valencians i mallorquins. Ànims!
Potser així, algun dia, un traductor valencià que no traduesca un clàssic ni siga un gran nom de les lletres (títol aquest que sembla que és vitalici i intransferible) podrà traduir de l’anglès o de l’alemany al català del seu poble i publicar, diguem-ne, al grup 62. I arribarà un altre dia (potser nosaltres no ho veurem, però potser sí els nostres néts, si és que encara s’edita en català aleshores) que qualsevol lector de Barcelona sentirà tan seu un escriptor en català d’Alzira, de Maó, de Fraga o de Perpinyà com un senyor de Madrid sent un en castellà de Sevilla, de Gran Canària, de Zamora o de Buenos Aires. Potser aleshores, als blavers, sí que els caldria una ONG…
També us recomano aquesta pàgina de Facebook:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada